Em conec totes les paraules

Del vers a la il·lustració

Em conec totes les paraules,
les raons i les vestidures.
Em sé de memòria les passes,
els filaments que les recorren.

Però la meva pell no entén les grafies,
hi sent però no escolta,
el seu llenguatge són les carícies,
el contacte i l’esgarrapada.

Em conec totes les paraules,
però de res em serveix escoltar-les,
cridar-les o escriure-les.
No és el cap qui tremola, són les vísceres.

I aquestes no escolten ni llegeixen,
no compten, ni mesuren.
Les entranyes no volen ni poden,
entendre més que les teves carícies,
que les teves esgarrapades.


Il·lustració: Judit Iglesias

Il·lustració: Judit Iglesias

Llegir poesia

(…)

“Voldria que em prengués d’una vegada

o que em mudés en fulla,

en cosa pura, estúpida

en pedra o aigua,

en àtom,

del seu total reialme.

Vull amor o repòs.

Espero sospito temo voldria – Pere Quart

Llegir poesia, i segurament escriure-la, és un acte de festeig, una dansa ritual d’aparellament. No té res a veure amb qualsevol altre gènere literari. Pots agafar un llibre de poemes pel principi o pel final, doncs sovint són categories que no tenen cap sentit entre les seves pàgines, com no la tenen la linealitat, el nus o el desenllaç.

Cada poema és un principi i un final, i a la vegada no són més que una part d’una obra més extensa, d’una o altra manera lligada a la resta, dependent, absoluta i paradoxalment sobirana.

De l’estrofa, en quedes captivat al primer vers o difícilment arribaràs a la primera rima. Llegir-la és una cerca. Passes fulles com qui no hi té massa interès, buscant aquell detall que et faci romandre mig segon més, mitja síl·laba que et suggereixi quelcom atractiu. A vegades no arribaràs gaire més enllà, l’espurna no encendrà el foc, i allò que semblava, no serà. Passo pàgina.

Car quan l’encontre s’esdevé, ja no hi ha escapatòria. No hi ha fuga possible, ja no pots més que repassar-la una i altra volta, resseguir totes les síl·labes, pronunciar-les, notar-les entre les dents i els llavis, deixar-les ressonar entre el pensament i  les entranyes. Captiu i pres, enamorat d’unes paraules que ja no tornaran a sonar estranyes, que tot i provenir d’altres no podrien sonar més pròpies.

Enamorado de la muerte

Potser és el meu desconeixement de l’escena Punk actual, o potser és aquesta estranya fascinació que em generen els punkies vuitanteros que emergien en els inicis d’una transició política, social i econòmica que els provocava de tot menys esperança. Sigui quina sigui la raó, tinc la percepció que aquesta veu contundent, sense excessos lírics ni grans dots musicals ha acabat perdent-se. I si així fora, no deixa d’encuriosir-me on ha anat a petar aquest esperit destroyer i aquesta visió pessimista sobre les oportunitats que aquest món occidental i la seva democràcia ens poden oferir.

La música reivindicativa no ha desaparegut, això ho sabem. Però quina forma ha pres? Com s’expressa? Aquí algunes idees que se m’acudeixen:

El nas de clown per la xupa de cuir. La línia dominant en molts dels grups i bandes que ocupen l’eix central dels corrents musicals que podríem denominar alternatius, reivindicatius o combatius és una visió romàntica d’aquesta món que no funciona. Un romanticisme poc bèl·lic, esperançat i amb bastants deixos de de coloret naïf que més enllà d’esquinçar-se les vestidures davant l’adversitat opten per vestir-se amb les millors gales i presumir d’una màxima: el color de la vida depèn del cristall a través del que la mires. Així que si la miro com una festa on l’amor triomfarà…. you know. Se m’escapa el riure mentre imagino una conversa entre Eskorbuto i Txarango.

Ets massa mainstream. L’opció més difícil de reconèixer però possiblement la més factible: no és que no existeixi una escena punk comparable i amb un discurs equiparable al dels 80’s, és que no la coneixes! Que estàs massa imbuït en les tendències majoritàries i que, company, no hi ha pitjor cec que el no vol veure. Així que si algú em pot recomanar alguna banda del moment… oïdes obertes.

Existeixi o no una escena punk que estiri el fil d’aquells Vomito, Cicatriz, RIP, La Polla… tampoc importa. Al final tota aquesta volta no té més sentit ni motivació que recuperar, per uns instants, una estranya nostàlgia. Un record d’una època que no vaig viure però que musicalment no deixa de fascinar-me quan torna a les meves oïdes. El món no està millor que llavors, i només espero que amb el temps i amb l’obsessió per l’estètica, no haguem perdut la capacitat de cridar visceralment i sense hipocresies amb aquella cruesa que a voltes resulta imprescindible.

Sobrevalorat

Les paraules, idees i pensaments. Especialment els preconcebuts, totes aquelles que no broten de l’experiència pròpia, d’allò viscut; sobrevalorat.

Es sobrevaloren els judicis, els pre- i els com-hauria-de-ser. Tot allò que s’interposa entre el llençar-se a l’aventura, el desig inconfessable i el crit desbocat. Tot allò contingut pel pudor i la vergonya. Sobrevalorats.

L’èxit, la victòria i el reconeixement. L’opinió, especialment la dels altres, el mirall i l’aparença. Sobrevalorats.

El previsible, l’observable, el sostenible i defensable sense tremolors a les cames ni a la veu. La serenor i la seguretat, la fermesa i la solidesa, la coherència… sobrevalorades!

Tot el dit, sentit o somiat que s’interposi entre tu, jo i el món, està sobrevalorat. 

 

Tempesta d’estiu

No és la meva intenció posar-me en mode filosòfic o transcendental, però hi ha dies en que Déu, l’Univers, el Tao o la mare-que-ho-va-arribar-a-parir-tot semblen clarament decidits a explicar-te en pocs minuts algunes de les nocions bàsiques sobre el funcionament de tot plegat. I quan ho fan, no es conformen en passar-te un power point, no.

De fet has de vigilar perquè aquestes lliçons solen arribar de la manera menys esperada i amb el format més imprevisible. És més, si no hi pares prou atenció no seria estrany que ni tan sols te’n donessis compte. Com ho pots saber llavors si et trobes davant d’una classe magistral o simplement t’estan passant coses insignificants? Doncs… bé, aquest serà motiu per una entrada nova -qui sap si un volum enciclopèdic-, el que aquest cop m’ocupa és el xàfec espectacular que em va caure a sobre la tarda d’ahir mentres m’entretenia pedalant entre el Ter i el Llémena.

Baixant ja de les Serres cap a Bonmatí un núvol fosc i tronat s’ha posat a perseguir-me pendent avall. Amenaçant a ritme de llamps i trons m’ha tingut una bona estona pedalant amb la mirada cap enrere, obsessionat per si m’atrapava o l’aconseguia deixar lluny de mi. No m’he plantejat en cap moment si podria ser que darrera meu només tingués un braç de la tempesta, si valia la pena parar-se en algun refugi proper i valorar la situació, ni pensar-ho. He vist el problema i a la brava m’he posat a pedalar com si no hi hagués demà, convençut que sense masses contemplacions aconseguiria defugir aquest problema i no hauria d’afrontar tot el que em plantejava: pluja, llamps, vent…

Ximple i miop m’he permès el luxe de cantar victòria, de creure’m durant uns instants que realment no calia parar-hi més atenció. El núvol semblava quedar enrere i en cap moment havia tingut prou temps per mirar cap endavant i adonar-me del que se’m venia al capdamunt.

Un cop passat Bescanó: la tempesta.  Com si s’hagués tractat d’una emboscada, una cortina d’aigua, fang i vent m’esperava a les portes de les deveses, i en aquest punt, ja no hi ha temps per laments, per pors ni condols, només et queda oblidar-te de tot artifici racional i deixar-te endur per la part més instintiva, pel jo més bèstia i salvatge. Que sigui el que Déu vulgui. Són moments d’actes reflexes, de pedalades i passes a cegues, ja no cal ni plantejar-se on aniràs a parar, no pots fer més que  mantenir l’equilibri, esquivar les branques que cauen dels arbres i pedalar, pedalar més fort que mai. Arribes a animalitzar-te tant que fins i tot udoles i xiscles, com si retrocedissis ben bé un parell de passes en l’escala evolutiva

De sobte, però, l’oportunitat. Un petit túnel, un refugi. I aquí és on l’humà intenta tornar i apagar la fera. Hi ha una part de tu que ja no vol abandonar la brutalitat. Li és absolutament igual tot, ja no veu més enllà del mig metre que té davant i està disposat a tot per salvaguardar-lo. No hi ha ni equilibris ni reflexions, és pura immediatesa, 100% adrenalina. Tot i així la consciència es refà i no dubte en reprimir l’instint i fer-me deturar: respira una estona. A mesura que els ullals s’amaguen et vas adonant de l’encert de l’aturada. Un moment per calibrar com seguir, per escollir el millor moment per continuar sense haver de patir per les relliscades, els llamps i les ventades. Si a Bescanó haguessis considerat aquesta opció potser t’haguessis estalviat trobar-te farcit de fang.

Com sol passar amb les tempestes d’estiu, amb la mateixa intensitat i rapidesa que arriben, se’n van. Reprenc els pedals xop i enfangat de dalt a baix, des del timpà fins al dit petit del peu esquerra. Arribo a les hortes on m’espera un petit regal: uns raigs de sol que em mantenen l’escalforeta fins arribar a casa i un arc de Sant Martí brillant que ressalta sobre la foscor que encara resta en el cel.

Mirat i llegit de nou, potser no s’hi amaga cap lliçó de vida en tot plegat. En tot cas, me n’apunto una de domèstica: recull la roba estesa abans de sortir de casa. 

Animals de companyia

No queda molt clar si es tracta d’una animal fàcilment adquirible a través de la compra, doncs no tots els exemplars responen de la mateixa manera al clam dels diners. De fet, alguns arriben a mostrar-hi una animadversió considerable i només responen a d’altres esquers tan rars com el respecte, l’apreci o la tendresa.

Sigui com sigui, alguns dels seus valedors no dubten en exaltar les seves virtuts i a minimitzar alguns trets que podrien ser mal entesos com a defectes en comparació a d’altres animals de companyia.

Es tracta d’un mamífer bípeda, mans prènsils, amb capacitat de parlar i escoltar, d’aprendre i fins i tot, a vegades, sembla que arribi a pensar i desenvolupar idees pròpies. A vegades, ho sembla.

S’ha de dir que en comparació a d’altres éssers que comparteixen el denominador comú d’animals de companyia té alguns trets que poden ser no gaire ben vistos: El seu grau d’autonomia pot arribar a ser prou alt com per resistir-se a la dominació basada en el pal i la pastanaga, el crit-mastegot i el pinso en el cas que ens ocupa.  A més, si no rep el respecte i el tracte que es mereix pot arribar a marxar i no prestar-nos atenció mai més (si bé és cert que el perdó i la reconciliació es compten dins les seves habilitats). I per si fora poc, pot arribar a ferir-nos més enllà del físic, pot ofendre’ns o fer-nos sentir minúsculs amb les seves paraules, mirades i judicis. Sí, potser no és el tarannà que esperem d’un animal de companyia… 

D’altra banda, és en aquesta tensió, en aquesta vulnerabilitat vers l’altre, on única i exclusivament és possible cultivar l’amistat i l’estima. Doncs ni una ni l’altre hi tenen lloc allà on no queda espai per la llibertat ni l’autonomia.

Els tres, ràpids i àcids, del 26J

1. Espanya és irreformable. O això diuen els companys d’ERC passant per alt, que fa en prou feines uns comicis, el PP o PSOE arrasaven amb majories absolutes sense despentinar-se i, que ara mateix, hi ha dues forces polítiques de creació recent que esdevenen significatives per conformar possibles governs. No hi ha hagut cap revolució a Espanya, cert. Encara que tenint present la repetició d’eleccions en tan poc temps, que es mantingui un Parlament prou fraccionat que forci les negociacions i pactes a través de la incorporació de nous partits és un símptoma de canvi.

2. Catalunya mola més, sempre. Clàssics dels clàssics en les lectures dels resultats electorals de caràcter estatal. Des de l’òptica nacionalista sempre posa catxondo veure la península amb el territori català ben diferenciat (bé, el del principat només eh… que els Països Catalans són blaveros sense redempció possible). Sembla que momentàniament ens n’oblidem que a les eleccions catalanes aquí segueixen guanyant els de sempre. I, com a Espanya, amb l’emergència de nous partits que cada cop esdevenen més significatius a l’hora de conformar aliances. Però bé, és cert que els de sempre ens portaran a aquell paradís on tot serà nou i els grans misteris de la vida ens seran revelats.

3. Cada cop menys tolerants, cada cop menys demòcrates. La homogeneïtzació que envolta les nostres famílies, amistats, xarxes de contactes i perfils en les xarxes socials virtuals, ens impedeix, cada cop més, tenir present que vivim en un entorn realment ple de persones amb pensaments, tendències i realitats ben diferents a les pròpies. La incapacitat per fer front a una societat plural, per negociar en un món en el que no podré obtenir els meus màxims, ens frustra. Ens frustra i ens condueix a conductes despectives cap als altres que no són ni s’expressen com nosaltres. Altres, que per altra banda, en alguns aspectes i demostrat electoralment, representen ser una majoria. El classisme i la superioritat moral com a reacció bàsica.