L’èxit esportiu a Girona juga a Bàsquet.

Dins el poc espai que ocupa l’esport local que no correspon a alguna secció del FC Barcelona als mitjans de comunicació , encara hi trobem una menor atenció als esports que no són futbol. I si ens atrevim a comparar la repercussió en els mitjans dels mateixos esports però en les competicions femenines, la presència en aquests encara és més pobre.

Podríem pensar que no apareixen perquè són menys espectaculars, perquè hi ha menys emoció, o fins i tot s’acaba assumint que pot ser no es parla dels equips i esports que no pertanyen a l’òrbita del Barça perquè no resulten tan exitosos en les competicions on juguen.

Pel que fa a l’òrbita gironina, l’atenció gira especialment al voltant del futbol (òbviament masculí) i per tradició i nostàlgia d’aquells bons records anomenats Valvi, Gavis, Casademont… també es parla de bàsquet (masculí també). I degut a que els objectius de les càmeres tendeixen a enfocar només aquest breu espai de l’actualitat esportiva gironina, molts dels ciutadans d’aquestes contrades es veuen privats de la satisfacció de saber que un dels baluards de l’esport de la nostra ciutat està vivint una de les millors temporades de la seva història.

Si consultem als diaris, ràdios i televisió no ens serà difícil percebre els aires de confrontació i malestar que es viuen o s’han viscut tan en la secció de bàsquet masculí com de futbol masculí del Girona FC. Ja sigui per resultats o per temes econòmics, considerant el volum d’informació que està relacionat amb aquests dos àmbits, un gironí afeccionat a l’esport només podrà contagiar-se d’un esperit depriment i negatiu.

Encara que també podria ser que aquest afeccionat a l’esport de la seva ciutat tingués l’oportunitat d’ ullejar algunes de les poques notícies que apareixen respecte altres equips, com l’Uni Girona de bàsquet femení. I llavors no podrà fer altra cosa que sorprendre’s al adonar-se que hi ha un equip de la ciutat que no només competeix a la màxima competició estatal, sinó que es troba plantant cara als millors equips i que després de fer un paper excel·lent a la Copa de la Reina ha rematat la seva magnífica temporada classificant-se en 3era posició. Lloc que li donarà la possibilitat de competir pel títol i, si les condicions econòmiques del club ho permeten, l’Eurolliga el pròxim curs.

Des de l’Optimista volem expressar el nostre suport a aquest equip increïble, l’Uni Girona, i animar-vos a tots i totes a aprofitar aquests últims partits de la temporada on el nostre equip pot acabar d’arrodonir una temporada brillant  intentant disputar el títol. Primer repte: Perfumerías Avenia de Salamanca.  

Fontajau viurà una jornada memorable de bàsquet, t’animes? 

L’Optimista

Anuncis

La Patagonia Chilena Existe y Resiste (2):El Fin de la Pat-agonía.

El fin de la Pat –agonía.


El movimiento social por Aysén que tiene lugar por estos días en la Patagonia chilena se caracteriza por ser transversal: los dirigen alrededor de 20 representantes de sectores tan diversos como la pesca, los estudiantes, obreros, campesinos, comercio y empleados fiscales, entre otros.

Tan variado abanico de actores se unen para exigir el cumplimiento a sus demandas sociales. Además sus propios dirigentes afirman que aquí no hay “color político”, ya que la mesa de trabajo del movimiento lo conforman simpatizantes de izquierda como de derecha. Esta es sin duda una de las razones por la que el movimiento tiene cada día más adherentes, “tenemos que avanzar con sentido de cardumen” dice Iván Fuentes, dirigente de la pesca artesanal y rostro del movimiento, así parece haberlo entendido y practicado la mayoría. El nuevo tipo de liderazgo que encarna este hombre ha sido uno de los puntos a favor del movimiento, siendo eficaz en la resolución del conflicto.

Pero ¿bajo qué circunstancias y cómo opera un movimiento de esta magnitud y fuerza?
Sin duda un país como chile donde un sistema económico tan violento como el neoliberal se pasea de la mano de una delgada y frágil democracia, sumado a la poca capacidad de estos modelos de alinearse con las múltiples realidades culturales son el caldo de cultivo para este tipo de explosión social.
Sin embargo no es suficiente. Es necesario que un discurso o relato colectivo defina una serie de problemáticas específicas como la desigualdad, el aislamiento, la falta de oportunidades, la contaminación, para que luego los dirigentes sean capaces de plantear soluciones que en este caso están señaladas en 11 propuestas que el movimiento envió al gobierno. Temas como la rebaja al impuesto de los combustibles, salud de calidad, la existencia de una universidad en la región. Plebiscitos vinculantes para los megaproyectos. Cambios estructurales en la ley de pesca, son algunos de los puntos que se señalan en el documento.

Simultáneamente es necesario ir construyendo una identidad, un “nosotros” que pueda diferenciarse de aquellos sobre los que recae la responsabilidad. En medio del conflicto, de la represión lo único que parece resurgir con fuerza a reclamar su lugar es la identidad de los aiseninos. Sin duda por estos días los habitantes de la Patagonia son más patagones que nunca, y esta condición no deja indiferente a ninguno de ellos.

Al mismo tiempo se hace necesario definir acciones de protesta que llamen la atención de los medios. En este sentido el bloqueo de caminos como medida de presión resultó ser eficaz, a pesar de tener graves consecuencias para la comunidad que, después de un mes de bloqueos y corte de ruta, quedó completamente desabastecida de insumos tan básicos como alimentos y combustibles.
Pero este hecho en ves de bajar la intensidad del conflicto hizo justamente lo contrario, pues la heroica resistencia de los aiseninos ante la insensibilidad del gobierno sólo genero una cadena solidaria que dio cuenta de la tremenda capacidad organizativa y de autogobierno que tiene la población. Así las mujeres de Puerto Aysén, centro físico del conflicto, no se demoraron en organizar ollas comunes, mientras en las otras localidades se llevaron a cabo campañas para recolectar alimentos para apoyar a los aiseninos, toda esta ayuda sirvió para palear el hambre, no sólo física sino también de hermandad. Hay que mencionar la ayuda del pueblo argentino que rápidamente abrió centros de acopio de alimentos para que crucen la cordillera en apoyo al movimiento.

El sector público y el comercio también ejercieron presión mediante paros indefinidos. Mientras la población en general participa diariamente de marchas, cacerolazos, S.O.S humanos, asambleas comunales, eventos culturales donde los artistas nacionales y regionales hicieron lo suyo, y hasta los más alejados habitantes de estas tierras decidieron bajar a las ciudades montados en sus caballos para decir presente.

Este tipo de movimientos sociales delata la distancia que existe entre los partidos políticos (altamente centralizados y jerarquizados) de las bases sociales de las que surge la necesidad de llevar a cabo ellos mismos las demandas, oponiéndose a los mecanismos tradicionales para hacerlo y cuestionándolos duramente, generando la esperanza de que surjan nuevas formas de organización social que atienda a los problemas locales, que sean acordes con las diversas realidades culturales que cohabitan en esta larga y angosta faja de tierra.

Gabriela Azócar

Ballem? – Girona Activa (3)

La Primavera ja és aquí i les primeres i atrevides propostes de carrer comencen a prendre posicions. L’Optimista enceta aquesta setmana amb dues propostes ben entretingudes i amables per les vostres butxaques. Descobrim-les!

Aquest Dijous dia 29 de Març a la Rambla de la Llibertat de GironaQRambla ens ofereix de 21h a 23h una nit de música i ball en el marc de la Jam Folc. Aquesta associació de músics i balladors de carrer és una entitat sense afany de lucre integrada per músics i balladors interessats en la recuperació d’antics balls, investigació del folklore d’altres cultures i difusió de les danses d’arreu del món amb especial èmfasi amb les de casa nostra. Si tens ganes de celebrar l’arribada de la primavera amb una estona de dansa, bona música i millor companyia, no deixis que t’ho expliquin i vine a descobrir-ho.

I si encara no esteu preparats per llençar-vos a la ballaruca nocturna a l’aire lliure, no us preocupeu perquè aquesta setmana torna la Nit Eslim al Centre Cívic de Sant Narcís. Si us ve de gust veure una proposta cultural diferent, on poder gaudir de diverses propostes artístiques de vàries disciplines, no us ho penseu més i reserveu-vos la nit del Divendres 30. A les 22h i també amb entrada gratuïta, el Centre Cívic de Sant Narcís torna a allotjar aquesta proposta interdisciplinar que arriba a la seva 3a edició i que destaca per la seva diversitat de propostes.

A Girona ja arriba la Primavera, sortim a gaudir-la?

L’Optimista

L’Església també s’Indigna.

Tendim a pensar en l’Església Catòlica com una entitat sòlida, inamovible i monolítica. Llar de la moral única i de la disciplina dogmàtica. Estereotips als que arribem fàcilment gràcies a moltes de les arengues i missatges que els membres més visibles de la seva jerarquia ens transmeten a través dels mitjans de comunicació. A més, els continuats escàndols relacionats amb els abusos sexuals i la parafernalia que acompanya les darreres visites del Papa, més pròpies d’una estrella del Pop, han contribuït que cada cop més gent vegi a l’Església Catòlica com un ens  hipòcrita i superficial.

Tot i això, a les bases d’aquesta Institució, en els estrats més pròxims al que es succeeix al carrer, veus discordants a les que sorgeixen de l’alta jerarquia episcopal es fan presents i prenen forma. Creuen en l’evangeli, en la paraula de Déu, i al seu voltant observen una realitat que els inquieta i els indigna. Els molesta “no sentir la veu crítica de la jerarquia eclesiàstica, tan insistent en altres temes, davant la greu situació que vivim”, i no dubten en prendre un discurs que habitualment escoltem dels anomenats moviments altermundistes. “Es prefereix suprimir uns llits dels hospitals que escons del Senat”, “veiem també que una bona part de la jerarquia eclesiàstica segueix amb cerimònies ostentoses i anacròniques”, “són injustes i immorals les retallades de les prestacions socials, sobretot en sanitat i educació. Caldria pensar si no ho són també els polítics que les realitzen”, “No veiem retallades proporcionades en els sous dels polítics, economistes, empresaris, esportistes d’èlit, ni en l’àmbit militar”.

Aquestes només són algunes de les reivindicacions que des del Fòrum Joan Alsina ha expressat en el document que a data d’avui han fet públic amb el títol No podem callar: la injustícia i la pobresa van creixentAquest col·lectiu format per uns 80 capellans (1/3) de la Diòcesi de Girona pretén des de ja fa uns quants anys obrir un espai de reflexió per a la renovació i la participació en el si de l’Església.  A la vegada que forma part d’altres iniciatives catòliques de caràcter més progressista com Església Plural.

Val la pena dedicar uns minuts a llegir el document que des del fòrum s’ha publicat per prendre consciència que en aquests moments de inestabilitat i crisi, és necessari d’obrir espais de reflexió en tots els àmbits de la societat i defugir dels prejudicis i els estereotips a l’hora de pensar el futur que volem construir. Crec que es encoratgedor llegir com des del si d’aquesta institució catòlica s’intenta plantejar de manera valenta propostes per a la millora de l’espai en el que vivim: “Quan hi ha tantes persones sense habitatge, cal replantejar l’ús dels béns eclesiàstics, habitatges i locals de l’Església. Seria testimonial que part del patrimoni d’objectes ostentosos de culte fossin utilitzats per pal·liar la situació de moltes famílies”. A la vegada que s’anima l’esperit crític i reivindicatiu de la gent: “Sembla que tots siguem còmplices de la cada vegada més injusta situació actual, perquè no ens atrevim a denunciar clarament com s’ha arribat fins aquí i quins són els responsables”.

L’Indignació s’expressa per boca de tots.

L’Optimista

Turisme i Immigració: Qui ens aporta què.

No solen conviure en el mateix espai, encara que sí que els trobarem a la mateixa ciutat. Ambdós procedeixen de llocs diversos, a vegades de racons llunyans i exòtics i d’altres de localitats amb noms més comuns.  I tot i que els dos consumeixen recursos de la ciutat a la que arriben a canvi d’altres recursos que ells aporten, no són tractats per igual. És més, en la mesura en que uns són erigits com a pilar fonamental del desenvolupament i creixement de la ciutat i del país, els altres són senyalats com els culpables i causants de gran part dels mals.

A uns els reben en oficines on els atenen en l’idioma d’origen i on s’esforcen per fer-los sentir a casa. Mentre que als altres nouvinguts sabran amb prestesa que això no és casa seva i que si algun dia volen que ho sigui, els costarà. Els primers, també anomenats turistes, se’ls convidarà a habitar els racons més encantadors del lloc. Amb els carrers més nets, les botigues més enlluernadores i, per suposat, els indrets més segurs o en d’altres paraules, més plens de policies o dels omnipresents agent cívics. Els turistes sempre varien, uns hi resten només uns dies, d’altres pot ser alguna setmana i qui sap si pot ser alguns mesos i tot. Però tot i que roten, no deixen mai de ser-hi presents.

Els altres nouvinguts, també coneguts com immigrants, no solen passejar-se pels carrers més famosos de la ciutat. Solen habitar en barris més accessibles per les seves butxaques escurades. Barris, on conviuran amb la gran majoria dels habitants de la ciutat i coneixeran plenament la realitat del lloc al que arriben. D’altra banda, allí difícilment es toparan amb els altres forasters i per si un cas, intentaran no topar-se amb els agents de seguretat. A diferència dels altres viatgers, ells pretenen fer-se un lloc en aquell indret. I més enllà de consumir, la seva aportació radica en la voluntat de produir, créixer i desenvolupar-se.

Els indrets de les ciutats que freqüenten els turistes es converteixen progressivament en simples decorats per a fotos postisses,  decorats buits de veïns i buits de vida més enllà de l’esporàdic bullici que els flaixos de les fotos i els consumidors recent arribats i locals ofereixen. Els turistes només aporten diners, i a canvi reben una fantàstica mostra de estereotips culturals i de “souvenirs” de fabricació xina, i mentrestant, els veïns probablement optaran per buscar un altra racó de la ciutat on no sentir-se dins un parc temàtic i on els cobrin els serveis a preu real.

A l’altra banda de la ciutat, on els altres viatgers s’allotgen sota l’etiqueta de la immigració, els decorats canvien cada dia i els actors també. I si en un lloc les institucions promouen l’ordre i la legalitat, en l’altra és el campi qui pugui el que preval. El conflictes sorgits de la convivència entre persones d’origens tan diversos apareix amb força, a la vegada que el diàleg entre aquestes gents amb una voluntat comuna també s’expressa. Uns volen seguir vivint al que és casa seva, els altres pretenen que aquella es converteixi en la seva casa. I tot i la conflictivitat sorgida d’aquesta difícil convivència, d’aquest xoc també en neix una vida associativa i veïnal valenta.

El turisme s’apropia i genera ingressos d’un recurs que ens pertany a tots, que és el nostre barri, la nostra ciutat-poble, el nostre país.  A la vegada que els immigrants generen recursos per ells i per l’erari públic a través de la seva força de treball. Uns fonamenten un model social basat en la valoració del nostre entorn i la nostra cultura com a element superficial i  de consum. Els altres qüestionen la salut de les nostres institucions i ens obliguen, encara que sovint sigui a través del conflicte, a plantejar-nos i construir dia a dia el model de país que volem a la vegada que aporten la seva perspectiva d’aquest espai al que tots anhelem anomenar llar.

Invertint en uns o altres nouvinguts, en unes o altres relacions humanes i productives construïm el món que habitem.

En quin entorn vols viure?

L’Optimista

Setmana de Música i Cinema – Girona Activa (2)

Arriba Dilluns, comença una nova setmana i des de l’Optimista us presentem una petita mostra del que les contrades gironines us ofereixen. Si us quedeu a casa estarrufats al sofà, no serà per falta de propostes. Som-hi!

Per començar, encetem aquesta breu sel·lecció d’activitats amb la VIII Mostra de Cinema i Música Negra. Aquesta iniciativa pertany al Black Music Festival que des del febrer s’està celebrant en diversos punts de la geografia gironina, festival en el qual destaca especialment l’actuació del saxofonista Maceo Parker aquest divendres 23 de Març a la Mirona. Aquest dimarts dia 20, en el si del Museu del Cinema de Girona es podrà veure de manera gratuïta la segona proposta d’aquesta mostra de cinema: Cadillac Records. Així que si us ve de gust endinsar-vos en la història d’un dels grans segells discogràfics de l’escena musical “Negra” dels anys 50 als Estats Units,  ja ho sabeu, Dimarts 20, a les 20h en el Museu del Cinema.

Seguim!

Canviem de localitat i ens desplacem a la capital del Pla de l’Estany on el dijous 22, a les 22h de la nit, Pau Alabajos presenta el seu darrer treball discogràfic a l’Ateneu de Banyoles i també gratuïtament. “Després de la publicació de Futur en venda Teoria del Caos, el cantautor valencià Pau Alabajos torna a la càrrega amb Una amable, un trista, una petita pàtria. El títol del seu nou àlbum és el primer vers de Coral romuput, un dels llibres més viscerals que va escriure el poeta Burjassot, Vicent Andrés Estellés.”

“Amb ritmes suaus que surten de la seva guitarra, però també amb el coixí d’una orquestra simfònica en tres de les onze cançons, Alabajos conjuga alhora temes més personals i íntims al costat d’altres de denúncia. A Banyoles, desgranarà en solitari les reflexions, experiències i missatges reivindicatius del seu darrer treball.”

Aquests són els dos tastets i una petita mostra del que serà el concert d’en Pau Alabajos l’Optimista es despedeix per avui i us convida a participar de tot el que s’esdevé a Girona i el seu entorn. Per més informació no deixeu de consultar l‘agenda d’activitats de la ciutat. 

Girona es mou, t’animes? 

L’Optimista

Remeiers i Remeieres: La Salut també és Cultura.

Sovint sentim a parlar de la necessitat de preservar la cultura popular, la nostra identitat. Probablement, un cop escoltem aquests mots, seguidament sentim importants arengues en favor de la llengua, dels símbols, de la música, de les tradicions especialment de caràcter festiu, etc. Les proteccions, diuen, s’han d’alçar vers els grans mitjans de comunicació, les grans companyies de producció cultural i, fins tot, vers alguns governs.

L’Optimista no pretén qüestionar la necessitat de defensar tots aquests elements, que sense cap mena de dubte constitueixen una part important del que forma  la cultura popular, sinó que busca aventurar-se a promoure un sentit més ampli i complex d’aquest concepte. I és que en molts altres àmbits de la vida i de la quotidianitat,  les persones i els pobles han anat acumulant coneixements i transmetent-los de generació en generació. I de la mateixa manera que grans empreses posen en perill la diversitat i construeixen un panorama cultural monolític i homogeni, en d’altres espais  del nostre saber “original” (provinent dels orígens) es viuen tensions similars que passen més desapercebudes o ens són menys inquietants.

En l’àmbit de la salut, ha estat l’acadèmia i el món científic en general els encarregats de desprestigiar tot aquell coneixement que prové de fons no fonamentades en el mètode científic. Sembla que segles d’assaig – error no són suficients, ni vàlids ni tenen cap pes vers la lluentor de les bates blanques. En cap cas voldríem obrir un debat científic sobre l’eficàcia d’uns remeis versus uns altres. Encara que resultaria realment indesitjable, que tota aquesta construcció col·lectiva de coneixements i experiències, acumulada al llarg de la història d’una persona, una família, un poble… es perdés per no haver estat publicat mai en una revista acadèmica. La desaparició d’aquests sabers suposaria una pèrdua inquantificable tan pels coneixements pràctics sobre medicina i salut, com per la visió i la perspectiva del Món i de la Vida que ofereixen.

És per això, que l’Optimista d’avui fixa la seva mirada sobre un col·lectiu que camina en el si de les contrades gironines i d’altres àmbits de la geografia catalana, i que justament opta per vetllar per la continuïtat i la difusió dels remeis populars: Remeiers i Remeieres.

“Proposem recuperar de l’oblit els remeis casolans que ens acompanyen al llarg de la nostra vida, i la dels pares, dels avis. Remeis que van de bracet de la cultura popular i les nostres arrels.”

Aquestes són les paraules amb les que aquest grup obre el seu blog on podreu trobar un bon grapat de interessantíssimes informacions sobre salut,  esdeveniments, altres webs on trobar informació relacionada i conèixer de més a prop les línies bàsiques d’aquesta iniciativa.

“Remeiers i remeieres no som una associació, no estem constituïts com a tal, sinó que som un moviment sense fronteres, on s’accepta a tothom de manera pública i gratuïta.En cap moment parlem de fer consum. Ensenyem per poder viure.


Utilitzem plantes, aliments, flors, fruites,…els fem servir per regular la nostre vida. 
 conjunt de remeiers i remeieres que tenim la voluntat de transmetre coneixements.

Com a remeiers i remeieres fem poques coses, però les fem bé.”

Des d’aquest blog no podem més que agrair i difondre aquesta iniciativa que des de ja fa un temps promou la difusió i l’intercanvi dels remeis i els valors que aquesta manera d’entendre la salut comporten vers la vida.

La Salut també és Cultura.
L’Optimista