Per Maig d’activitats un Raig! Girona Activa.

Entrem a Maig i hi entrem amb un bon grapat d’activitats i esdeveniments provinents de tots els àmbits i per tots els públics. Aquí us presentem la mostra que hem triat:

Primer de tot, pels qui tingueu ànsia d’una mica de reflexió i alternatives a aquest Món que s’empenya, dia rere dia, a desafiar-nos a canviar-lo, teniu dues cites interessantíssimes pel dijous 3 i el divendres 4. El dijous  a les 19h, a la Casa de la Cultura  es durà a terme la conferència que dona el tret de sortida al cicle “Girona Intercultural 2012”. El professor de la UAB i investigador de Govern i Polítiques Públiques, Joan Subirats , es farà càrrec d’aquesta xerrada amb el títol “¿Quina societat volem?. Alternatives polítiques davant del canvi d’època”.  I el divendres 4, l’Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista de Girona segueix amb el cicle d’activitats “No Et Consumeixis!”, i a les 19’30h a la Casa de la Cultura de Girona obre un espai dedicat a els “Finances” on es parlarà sobre les diferents alternatives que tenim a la banca financera tradicional.

Si avui heu treballat o simplement heu optat per quedar-vos per Girona tranquil·lament, però teniu ganes d’una vetllada relaxada i amb bona música per la nit d’aquest dilluns 30. A les 22h, el Sunset Jazz Club celebra el dia internacional del Jazz amb la seva banda resident MOVIN’WES en el que segur serà una nit de bones estones, millor companyia i una banda sonora de privilegi. I de franc.

I ja per acabar la selecció Optimista d’aquesta setmana, si el que us ve de gust és participar d’un acte popular, esportiu i a l’aire lliure. L’Associació de Veïns de Mas Ramada organitzen una bicicletada pel matí del dia 1 de Maig. La ruta donarà un tomb pels carrers i places de la ciutat. Si us animeu, el tret de sortida es donarà en el Centre Cívic Onyar a les 9h del matí. 

No et facis el mandrós i surt a participar del que Girona ens ofereix!

L’Optimista



Anuncis

Benviguts a Esperpentia!

“Los héroes clásicos reflejados en los espejos cóncavos dan el esperpento” deia Ramón María del Valle-Inclán per boca de Max Estrella, el protagonista de la seva fantàstica “Luces de Bohemia”. I últimament, no hi ha dia en què l’autor d’aquestes línies no senti percutir dins el seu cap algunes de les frases que expressarien amb major claredat i força el concepte “esperpento”:  España es una deformación grotesca de la civilización europea (…) Las imágenes más bellas en un espejo cóncavo son absurdas (…)”

 Les imatges més belles i els ideals més alts. Mai algú hauria pogut imaginar que la realitat deformaria tan extravagantment les idees i els conceptes fonamentals de la societat actual. La bellesa? esmicolada i disseccionada, plastificada i comercialitzada en forma d’homogenitzacions siliconades, cremetes miraculoses i curanderos de poca-monta amb bata blanca. Perquè ser especial, particular, si puc ser com la resta.

Els ideals? crec que han sofert més que una passejada pel “Callejón del Gato”(*). Aquelles grans motivacions que duien a l’individu a sacrificar-se pel col·lectiu, a convertir-se en el servidor del seu poble, rebaixades i aigualides i convertides en succedanis d’allò que en d’altres temps s’anomenaren polítics i líders sindicals.

En moments com aquests, en què els representants del Govern són capaços de tractar la joventut del nostre país amb paraules tan poca-soltes, moments en que grotescs passa a ser un adjectiu insuficient per qualificar els seus comentaris, l’Optimista sent com unes guspires de rauxa i indignació comencen a prendre amb força al seu interior.

Però és el mateix Valle-Inclán qui ens retorna a una posició més contructiva i ens convida a seguir-los el joc, deformemos la expresión en el mismo espejo que nos deforma las caras y toda la vida miserable de España” .

Deixem de funcionar sota les seves convencions, sota els models i els valors que ens ensenyen regeixen el nostre entorn. Ja ens hem vist prou,  ja ens hem cansat de fer cas i veure com el mirall ens torna una imatge deformada i grotesca d’aquesta realitat que pregonen. Alcem el cap, dediquem-los una ganyota i deixem en ridícul la seva elegància de cartró-pedra.

Passem a l’altra vora del mirall i no deixem que les seves mentides ens facin recular,

Benvinguts a Esperpentia!

“Primer t’ignoren, llavors s’enriuen, després t’ataquen i finalment, guanyes.” Gandhi

L’Optimista 

(*)El Callejón del Gato és un passatge de la ciutat de Madrid on hi ha mirall concaus.

Lleure per Dies Pluja i de Gorra. Girona Activa.

El Girona Activa d’aquesta setmana el dediquem de manera breu a dos actes que broten des d’aquests cors que bateguen amb força en els barris i que no deixen de bombejar glopades d’activitats, cursos i recursos  i per a totes les butxaques: els Centres Cívics.

Primerament, dijous 26 d’Abril, el Centre Cívic de Santa Eugènia acollirà la catorzena edició de la “Nit Literària de Santa Eugènia”. El tema d’aquesta edició és la Ironia, així que si us entra el cuquet de la lectura, i aquest cop no voleu quedar-vos sentadets a casa, estarrufats al sofà o al llit, sinó que preferiu compartir aquest plaer amb altres veïns i veïnes de la ciutat, aquesta és la vostra!

I si entre setmana us és impossible trobar un bri d’energia i esma per sortir a descobrir el bategar de la Girona de la cultura cívica, el Dissabte 28 d’Abril, el Centre Cívic de Pont Major acull al Grup de Teatre Social del Centre Cívic Onyar que representarà “Desahuciados”. Si teniu ganes de participar d’una proposta diferent, una proposta amb ganes de fer-nos partíceps d’aquesta realitat que castiga a tantes famílies del nostre entorn i que ens intentarà oferir un plantejament més enllà de les qüestions racionals, no deixeu passar l’oportunitat de visitar aquest espai de Pont Major i donar suport a aquesta interessantíssima proposta teatral.

No deixis que la pluja t’empapi de mandra i surt a gaudir de la ciutat.

L’Optimista

Quan Girona vulgui ser participativa

Primer de tot no vull deixar de mostrar-me molt satisfet pel pas que ha donat l’Ajuntament de Girona celebrant un acte de presentació dels pressupostos amb els diferents representants de l’equip de govern i amb la possibilitat d’interpel·lar-los respecte aquests. S’ha de reconèixer el gest, sobretot després d’escoltar amb claredat com l’Alcalde de la ciutat té una opinió més aviat poc favorable a donar cabuda a aquests tipus d’iniciatives.

Dit això però, no puc més que mostrar-me molt decebut pel que la jornada va donar de si. Primer de tot, sincerament m’agradaria saber quins són els esforços, tan comunicatius com pedagògics, que ha fet el consistori per difondre l’esdeveniment i per a facilitar la participació dels ciutadans. Personalment, vaig saber de la seva existència poc més d’una hora abans de l’acte gràcies a una piulada d’un dels partits.  Si el dijous 19 d’Abril es van aplegar només les persones que es van aplegar a la Mercè, si més que majoritàriament sols s’hi van donar cita membres vinculats a forces polítiques o participants d’altres ens estretament vinculats a l’activitat política local (Mesa d’Entitats, Associacions de Veïns,etc)  va ser per un acte, deliberat o no, de incomunicació. I espero i realment desitjo que algun il·luminat no se li acudeixi culpar-ne a la pluja o al desinterès pel que succeeix en el si del consistori.

Tard, però vaig arribar. El que ningú es va preocupar a explicar-me és que feia falta omplir una butlleta per demanar torn de paraula, cosa que em va impedir seguir el protocol per participar. I tot i que també cal que reconegui la meva falta per no haver sabut reaccionar a temps, no podem dir que es va facilitar la situació. Encara que com ja he dit, en aquest cas, error d’un servidor per no espavilar-se. Mea culpa.

 La presentació del Pressupost strictu sensu va deixar molt que desitjar. Bàsicament va consistir en passar unes quantes diapositives de Power Point amb taules de dades que no s’aconseguien veure, mentre la locutora de torn les llegia. Soporífer i innecessari. Les dades, com ja es va enunciar, són accessibles a través de la web de l’AjuntamentHagués estat molt interessant sentir alguna informació addicional, opinió, justificació, del perquè d’aquells nombres, etc.

Com a observador, sincerament em va donar la impressió de trobar-me en una reunió de persones que ja es coneixen perquè treballen juntes o en afers pròxims, i que pel contrari no es va fer massa per trencar aquesta barrera invisible entres els que pertanyen i els que no.  Quan al meu entendre un procés participatiu hauria de remar en la direcció oposada.

Per acabar, i canviant el sentit de la meva crítica negativa, haig de refermar que ha estat un èxit haver aconseguit celebrar aquesta publicació dels pressupostos.  Qualsevol pas que es prengui la direcció d’explorar noves vies de participació política ha de ser celebrat i animat a continuar. Ara bé, si els membres de l’equip de govern es prenen seriosament la voluntat de dur a terme iniciatives en aquest sentit, espero que es decideixin a promoure-la i desenvolupar-la amb la convicció i els treballs necessaris.

L’acte del dijous no va donar un aire més participatiu a Girona. Però és un primer pas, i en volem més.

 L’Optimista

El Provocador.

Caminava pel carrer Santa Eugènia i en arribà a la Plaça Marquès de Camps, a la cantonada amb Ronda Ferran Puig, una imatge em va forçar a fixar la meva mirada vers ella mentre seguia caminant. El meu coll es torçava mentre els meus ulls no podien fer altra cosa que romandre atents a aquella estampa. Fins que finalment, el meu coll optà per imposar la seva salut i m’obligà a recuperar la visió frontal, cosa que també em va permetre esquivar un fanal que violentament m’esperava unes passes més enllà.

Allà dins, a l’interior de la sucursal bancària que ocupa tota aquella cantonada de la plaça, l’Optimista hi descobrí una escena que el decol·locà durant uns segons. Ajegut a terra, com si es tractés del César en una gandula, un home reposava amb la mirada fixa en un punt que no va ser capaç d’endevinar. Amb el cap recolzat contra la base del caixer automàtic i amb tres quartes parts del cos totalment recolzades sobre el terra de manera relaxada, amb una de les cames mig arronsada recolzant tota la planta del peu, aquell home mantenia un posat de relaxació i serenitat imperial. Alguns de vosaltres segurament, quan llegiu aquestes primeres línies començareu a especular sobre el que ja endevineu era un sense-sostre. Segurament els vostres caparrons ja començaran a dibuixar aquelles panoràmiques de terres encartronats, olors intenses i cares amb la mirada desgastada, amb rastres d’esgotament excessiu.

Lluny d’aquesta foto, el personatge que va captivar l’atenció d’un servidor gaudia d’una classe i d’un savoir faire més propi d’un seductor cinematogràfic de la quinta dels “esmoquinats en blanc i negre” que d’un rodamón. Aquell home, probablement pròxim als quaranta anys, mantenia una postura d’autoritat i seguretat realment admirable. Allò no era un caixer automàtic d’una sucursal bancària, aquell racó era el  seu racó, el seu fortí. Allí dins tot començava i acabava en ell, era inapel·lable. No importava qui o què estigués movent-se a l’exterior d’aquells límits transparents, ell seguia pausat i sense modificar un sol mil·límetre el seu rostre.  Alguns pot ser s’animarien a dir que aquell home estava simplement perdut en les fantasies d’una vida massa solitària, qui sap si conversant amb algun company o companya imaginària. Encara que l’Optimista no dubtaria ni un sol instant en afirmar que s’equivocarien. Aquella mirada  atenta no delatava ni un sol bri d’ennuvolats onírics ni fantasies parlants i disperses, ans al contrari. Qui sap quins eren els condiments que acompanyaven aquell bullir que s’esdevenia en el seu caparró.

De sobte, uns segons abans que el coll del nostre periodista reprengués el protagonisme, aquell monarca de mirada opaca i densa feu un gest que delatà que la seva presència transgredia el rol d’aquell qui ocupa un caixer cercant refugi. Prengué un cigarret de la seva butxaca, se’l col·locà amb molta cura i parsimònia entre els llavis i l’encengué. Com si d’una cerimònia es tractés, el nostre protagonista inspirà lentament. I prenent-se el temps necessari i sense canviar el seu gest, apartà lleugerament la cigarreta i exhalà el fum. Durant un breu espai de temps, les nostres mirades quedaren amagades rera el fum del tabac, però un cop aquest començà a esvair-se, aquestes impactaren enmig d’aquell espai boirós  virulentament. Res havia canviat, ell seguia allí, altiu, arrogant, reptant a tot aquell que s’atrevís a tornar-li la mirada, a posar-lo en dubte, a qüestionar la seva autoritat.

Llavors un mig somriure l’acompanyà, i just en aquell instant el redactor d’aquestes paraules retornar al seu caminar frontal i abandonà el contacte visual amb aquell subjecte. I aquell somriure? aquella espontània mostra de placidesa? Un bon grapat de preguntes sorgiren enmig d’aquella passejada de camí a casa. No podia deixar de sentir-me un tant pertorbat per aquell encontre. Aquell posat desafiant, segur de si mateix. Pot ser era això el que pretenia aquell senyor, pot ser buscava exactament allò: desafiar. Mostrar al Món que ell no guardava rancúnia a ningú ni a la vida. Que ell acceptava tots els esdevenirs que el portaren a ocupar aquella porció de sól. Qui sap si justament buscava algú que el reptés, que el posés a proba, que fos capaç de mostrar-li que la seva vida lleugera de pertinences era menys rica que la dels qui depenien d’aquella andròmina que ell utilitzava com a coixí. O ves a saber si es trobava celebrant algun tipus d’ascens, si en aquells moments es trobava assaborint la cigarreta del triomf, un cop havia aconseguit fer-se amb un lloc en un refugi per primer cop, després de mesos i mesos de dormir al ras.

Sigui quina sigui la realitat, l’Optimista no vol deixar perdre l’oportunitat que aquest emperador de sabatilles desgastades ens brinda, i us convida a tots els qui sigueu prou valents a acceptar el desafiament que ens ha estat llençat, a indagar en la suficiència i la confiança de la seva mirada, i a animar-vos a tornar-li l’esguard, a comprovar si sou capaços d’erigir-vos de manera tan poderosa i segura.

L’Optimista

Volem Bàsquet Gironí.

Ahir, Divendres 13, Fontajau va tornar a viure una d’aquelles jornades en que l’esport mostra la seva millor cara. Ahir, 3000 persones van celebrar que Girona ha estat, és i serà una ciutat de bàsquet. Ja no importava massa el resultat, i això es notava en l’ambient, en les jugadores i en l’equip tècnic. Fossin quins fossin els nombres, xiulés el que xiulés el duo arbitral, només hi hagué un equip vencedor.

L’Uni Girona va guanyar el partit per alegria, per motivació i sense descuidar la qualitat. No cal parlar del partit, Salamanca per pressupost, per qualitat individual i per recursos en tots els àmbits que fan un equip apte per arribar a una final d’Eurolliga, va endur-se el segon partit de la eliminatòria i repetiran final contra el mateix equip que l’esperava a la final de la Copa de la Reina i amb el que toparà a la final de l’Eurolliga.

Però més enllà dels aspectes relacionats amb la competició, les dones d’Anna Caula van mostrar un cop més que el negoci no ho és tot. Que l’econòmica és una part importantíssima d’una institució esportiva, encara que aquesta no és res sense els fonaments que la sostenen i l’hi donen vida: la base social i la capacitat de treballar un bon projecte esportiu. Ahir Girona va celebrar que ambdues coses són propietat d’aquest equip. Fontajau va gaudir del bon fer d’un equip de bàsquet que brillava per la seva sintonia i d’un públic que va demostrar que té ganes de deixar enrere el regust agri dels macroprojectes esportius, i que vol tornar a gaudir d’un equip que treballi i s’esforci per mostrar que el bàsquet i l’esport són més que una competició.

Girona és una ciutat de bàsquet, i això és indiscutible. El que pot ser no és, és una ciutat de negoci esportiu. Pot ser és hora de tornar a enfocar l’esport com una eina de cohesió i valorització de la nostra ciutat, de plantejar que el reunir 3000 persones, joves, adults, infants, gent gran regularment en un pavelló és per si mateix un bé social. Si alguna cosa va quedar demostrada ahir, és que els gironins no necessitem de marcadors gegants ni d’estrelles mediàtiques, per sortir a gaudir de l’espectacle del bàsquet.

Passi el que passi, volem bàsquet Gironí.

L’Optimista

No et Consumeixis! l’Ateneu proposa.

Si ja fa temps que et mires amb recança la secció de fruita i verdura del supermercat, si la seva homogeneïtat insípida i inodora ja pot més que les seves brillantors encerades. Si encara i així segueixes comprant-hi amb resignació, fruit de la falta de temps, idees o alternatives per accedir a una opció que et pugui oferir alguna cosa més que uns preus barats. No et despistis i pren nota!

Aquest dissabte 14 d’Abril, a la Plaça Independència de Girona, l’Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista presenta el cicle d’activitats No Et Consumeixis! Al llarg dels dies 14, 20 i 27 d’Abril i el 4 de Maig aquesta rejovenida entitat gironina presenta una sèrie de jornades dedicades a tractar diverses de les temàtiques fonamentals del model de vida actual: distribució de productes – supermercats vs. altres formes de distribució, energia i finances.  

Des de l’Optimista t’animem a participar i prendre part d’aquestes activitats. És moment de parlar sense por i prendre la iniciativa per construir la ciutat que volem. Cadascuna de les nostres accions i eleccions fan possible que sigui un o un altre el model que es desenvolupi i s’enforteixi.

L’Optimista