El Tarlà diu Prou, Prou de Vagues. Les Veus de la Ciutat (3)

Tot i el sol primaverenc d’aquest dijous i tot i la fi d’uns pocs dies de grisors i pluges refrescants, hi havia algú a l’Argenteria gironina que no semblava gaudir d’aquest nou esclat càlid i enlluernador. Per un moment, el redactor d’aquestes lletres pensà que els renecs sorgien de la pastisseria Faure. Per uns instants, cregué que aquell local emblemàtic del centre de la ciutat expressava amb força el seu enyor i nostàlgia, recordant aquells temps en què era un dels centres d’atenció, especialment per Setmana Santa. Recordant quan el seus aparadors solien guardar una de les mones de pasqua més admirada i comentada.

Però no era així, la persiana metàl·lica no només impedia veure les despulles d’aquella fleca, sinó que tampoc donava lloc a escoltar res del que hi succeïa a l’interior. Encara i així, hi havia un murmureig constant que omplia aquella secció del carrer. De sobte, l’Optmista aixecà el cap i allí trobà resposta a l’origen d’aquells sorolls d’enuig: el Tarlà. Allà dalt es trobava, assegut amb les cames creuades sobre la barana del balcó. Movia de manera nerviosa i impulsiva les cames, a la vegada que anar proferint tota mena d’improperis a sotto voce. Resultava evident que alguna cosa el tenia totalment ofuscat. Així que fent gala de les seves dots periodístiques, l’autor d’aquestes línies es proposà esbrinar el causant d’aquest malestar i s’enfilà allí on era per entrevistar-lo.

– El que no puc comprendre – indignadament digué el Tarlà – és que el dijous passat s’organitzés la rua que es va organitzar, amb milers i milers de persones, i a mi no se’m digués res. Quan justament soc una de les eminències en portar l’alegria i l’humor a tota mena d’esdeveniments d’aquesta ciutat.

Atònit i sorprés, no vaig poder evitar preguntar-li de quina rua m’estava parlant, si el que hi va haver dijous al vespre va ser una manifestació en el si de la Vaga General. I em respongué:Vaga? Manifestació? – Sí home Tarlà, això que es fa quan la gent no està conforme amb alguna cosa. Deixen de treballar i expressen el seu malestar, li vaig comentar breument. – Ah… i què s’ha aconseguit? Hi ha hagut algun canvi? alguna millora?.  Doncs… i en aquest moment l’Optimista hagué d’explicar-li que els responsables d’aquella reforma laboral que havia suscitat la convocatòria de la vaga ja havien afirmat que no canviarien de postura i que preveien que passaria una cosa així.

– Llavors… -prosseguí el Tarlà – si ja es sabia que no agradaria a la reforma i que es faria una vaga, i que tot i així les coses quedarien igual, perquè es van manifestar? Per què invertir esforços en una cosa que ja se sap que no funciona? – Home, tampoc siguis així, la gent ha de dir el que pensa, expressar-se, participar, ha de lluitar per les millores que vol.

– Lluitar? després de la manifestació, de la jornada de vaga, s’ha continuat fent alguna cosa per canviar la situació laboral, per incidir en l’agenda política, per boicotejar el funcionament del país fins que algú se’n faci responsable? Jo no he vist més rues o manifestacions, com li vulguis dir.  – Vaja.. plantejat així… la veritat és que tothom qui tenia feina ha tornat als seus llocs de treball sense variar massa res, i els que no la tenien em sembla que tampoc han vist variar massa el seu dia a dia. I què penses que s’hauria de fer? 

– Pel que hem vist, sembla clar que manifestar-se de la manera com s’ha fet sempre, sortint a recórrer el carrer i cridar i cantar i etc no té masses efectes, oi? i sembla també obvi que no es pot deixar d’intentar millorar les coses. El que pot ser toca, és deixar d’actuar de manera automatitzada. Quan diuen treballa, es treballa, quan una altra part de l’engranatge institucional diu vaga, vaga.

Pot ser cal activar la imaginació i buscar maneres diferents d’incidir en el desenvolupament quotidià del país. Pot ser és moment de recuperar un ritme de vida en el que som responsables i conseqüents i en el que els nostres actes tenen una correlació i segueixen una coherència i lògica.

En tant que mantinguem aquesta espècie d’esquizofrènia social, en la que per un costat alimentem nòmines de bancs i empreses irrespectuoses amb l’entorn social i mediambiental, i per l’altra sortim a manifestar-nos durant unes hores per reivindicar, difícilment aconseguirem construir un barri, una ciutat en el que viure millor.

Les cames del Tarlà ja no tremolaven, i semblava que tot aquell nerviosisme que el tenia enquistat ja s’havia difuminat després d’aquelles declaracions. L’Optimista restà pensatiu analitzant les paraules d’aquell protagonista de les festes gironines des de fa més d’un segle, i optà per tornar al carrer i prosseguir amb el seu camí.

La recepta llegendària per a la lluita social: imaginació, responsabilitat i coherència.

L’Optimista

Anuncis

3 thoughts on “El Tarlà diu Prou, Prou de Vagues. Les Veus de la Ciutat (3)

  1. Sí, estic d’acord. Imaginació i creativitat totalment, responsabilitat també i la coherència és important. Però des del meu punt de vista també cal acció col·lectiva. En seguim xerrant…

  2. Compte amb les alternatives
    que al tocar-les-hi el sol,
    brillants com són,
    no ens ceguin els ulls.

    Cara al sol estant,
    Goliat desdibuixa la seva figura.

    Als dies grisos, però,
    se’ns en fa present la silueta
    i ens treu el poc sol que se’ns brinda.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s