El Provocador.

Caminava pel carrer Santa Eugènia i en arribà a la Plaça Marquès de Camps, a la cantonada amb Ronda Ferran Puig, una imatge em va forçar a fixar la meva mirada vers ella mentre seguia caminant. El meu coll es torçava mentre els meus ulls no podien fer altra cosa que romandre atents a aquella estampa. Fins que finalment, el meu coll optà per imposar la seva salut i m’obligà a recuperar la visió frontal, cosa que també em va permetre esquivar un fanal que violentament m’esperava unes passes més enllà.

Allà dins, a l’interior de la sucursal bancària que ocupa tota aquella cantonada de la plaça, l’Optimista hi descobrí una escena que el decol·locà durant uns segons. Ajegut a terra, com si es tractés del César en una gandula, un home reposava amb la mirada fixa en un punt que no va ser capaç d’endevinar. Amb el cap recolzat contra la base del caixer automàtic i amb tres quartes parts del cos totalment recolzades sobre el terra de manera relaxada, amb una de les cames mig arronsada recolzant tota la planta del peu, aquell home mantenia un posat de relaxació i serenitat imperial. Alguns de vosaltres segurament, quan llegiu aquestes primeres línies començareu a especular sobre el que ja endevineu era un sense-sostre. Segurament els vostres caparrons ja començaran a dibuixar aquelles panoràmiques de terres encartronats, olors intenses i cares amb la mirada desgastada, amb rastres d’esgotament excessiu.

Lluny d’aquesta foto, el personatge que va captivar l’atenció d’un servidor gaudia d’una classe i d’un savoir faire més propi d’un seductor cinematogràfic de la quinta dels “esmoquinats en blanc i negre” que d’un rodamón. Aquell home, probablement pròxim als quaranta anys, mantenia una postura d’autoritat i seguretat realment admirable. Allò no era un caixer automàtic d’una sucursal bancària, aquell racó era el  seu racó, el seu fortí. Allí dins tot començava i acabava en ell, era inapel·lable. No importava qui o què estigués movent-se a l’exterior d’aquells límits transparents, ell seguia pausat i sense modificar un sol mil·límetre el seu rostre.  Alguns pot ser s’animarien a dir que aquell home estava simplement perdut en les fantasies d’una vida massa solitària, qui sap si conversant amb algun company o companya imaginària. Encara que l’Optimista no dubtaria ni un sol instant en afirmar que s’equivocarien. Aquella mirada  atenta no delatava ni un sol bri d’ennuvolats onírics ni fantasies parlants i disperses, ans al contrari. Qui sap quins eren els condiments que acompanyaven aquell bullir que s’esdevenia en el seu caparró.

De sobte, uns segons abans que el coll del nostre periodista reprengués el protagonisme, aquell monarca de mirada opaca i densa feu un gest que delatà que la seva presència transgredia el rol d’aquell qui ocupa un caixer cercant refugi. Prengué un cigarret de la seva butxaca, se’l col·locà amb molta cura i parsimònia entre els llavis i l’encengué. Com si d’una cerimònia es tractés, el nostre protagonista inspirà lentament. I prenent-se el temps necessari i sense canviar el seu gest, apartà lleugerament la cigarreta i exhalà el fum. Durant un breu espai de temps, les nostres mirades quedaren amagades rera el fum del tabac, però un cop aquest començà a esvair-se, aquestes impactaren enmig d’aquell espai boirós  virulentament. Res havia canviat, ell seguia allí, altiu, arrogant, reptant a tot aquell que s’atrevís a tornar-li la mirada, a posar-lo en dubte, a qüestionar la seva autoritat.

Llavors un mig somriure l’acompanyà, i just en aquell instant el redactor d’aquestes paraules retornar al seu caminar frontal i abandonà el contacte visual amb aquell subjecte. I aquell somriure? aquella espontània mostra de placidesa? Un bon grapat de preguntes sorgiren enmig d’aquella passejada de camí a casa. No podia deixar de sentir-me un tant pertorbat per aquell encontre. Aquell posat desafiant, segur de si mateix. Pot ser era això el que pretenia aquell senyor, pot ser buscava exactament allò: desafiar. Mostrar al Món que ell no guardava rancúnia a ningú ni a la vida. Que ell acceptava tots els esdevenirs que el portaren a ocupar aquella porció de sól. Qui sap si justament buscava algú que el reptés, que el posés a proba, que fos capaç de mostrar-li que la seva vida lleugera de pertinences era menys rica que la dels qui depenien d’aquella andròmina que ell utilitzava com a coixí. O ves a saber si es trobava celebrant algun tipus d’ascens, si en aquells moments es trobava assaborint la cigarreta del triomf, un cop havia aconseguit fer-se amb un lloc en un refugi per primer cop, després de mesos i mesos de dormir al ras.

Sigui quina sigui la realitat, l’Optimista no vol deixar perdre l’oportunitat que aquest emperador de sabatilles desgastades ens brinda, i us convida a tots els qui sigueu prou valents a acceptar el desafiament que ens ha estat llençat, a indagar en la suficiència i la confiança de la seva mirada, i a animar-vos a tornar-li l’esguard, a comprovar si sou capaços d’erigir-vos de manera tan poderosa i segura.

L’Optimista

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s