Paraules d’Amor.

Paraules d’amor no en trobareu. Ja podeu passar amb pressa i avidesa les pàgines del diari, els canals de la televisió…Com a molt, cada cert nombre de cops farcits d’odi i missatges depressius trobareu algun esquitx d’heroïsme, alguna gota d’esperança romàntica.

Alguna paraula senzilla, algún comentari tendre. No fos cas que acabessiu de creure-us que no hi ha res a fer, que tot està perdut, i en un moment de lucidesa optessiu per deixar de treballar, per deixar de seguir els camins instruïts.

Encara que per molt que les gaudim, per molt que ens fascinin aquestes espurnes de valentia, no en sabrem més, i com si tinguessim quinze anys ens retornaran als crits frustrats, als neguits incerts.

Pretenen negar-nos el temps per aprendre, forçar-nos  a la irresponsabilitat, al son infantil.

Però el cert és que en tenim prou amb tres frases fetes, que havíem après d’antics comediants per mantenir el germinat de la dignitat viu. Que amb les històries d’amor i els somnis de poetes no hi ha nit prou obscura per ennuvolar els nostres anhels.

Pot ser no en sabem més, encara que mai ens pendran la il·lusió dels qui tenen quinze anys.

Les angoixes no deixaran de bramar des dels qui tenen veu, emboirant les nostres memòries i atiant els nostres odis, omplint d’oblit i nostàlgia els nostres records.

Qui sap on són, es preguntaran sobre aquelles dolces paraules. Qui sap on paren. Mentre un lament s’obrirà pas dins les nostres ments: L’hem perdut, mai més la tornarem a trobar.


Però sovint en fer-se fosc,
de lluny m’arriba una cançó.
Velles notes, vells acords,
velles paraules d’amor…

L’Optimista

Paraules Sinceres. La Gent no és Tonta (2).

En mig d’aquesta tempesta (des)informativa, on les mentides plouen torrencialment i la irresponsabilitat política trona de manera enrauxada. Paraules com les d’Ada Colau en representació de la PAH  en l’entrega dels premis “Català de l’Any” obren amples clarianes de confiança amb una societat civil que ja en té prou.

Paraules sinceres, senzilles i sentides. Per molt que els mitjans i els polítics insisteixin en el contrari, la veritat ens allibera i ens empodera. I per aquesta raò no podem més que agrair una i altra vegada que des dels silencis forçats pels diaris i canals de televisió principals, entitats com la Plataforma d’Afectats per l’Hipoteca segueixin dia a dia treballant, combatint i difonguent aquest entramat perniciós que pretén que ens conformem amb un Marató més a l’any.

Ja ni ha prou de combatir la pobresa, és hora de retallar la riquesa.

 

L’Optimista

La gent no és tonta.

“Jo no soc tonto” clamava un anunci d’una gran superfície dedicada a la venta de productes electrònics i electrodomèstics, insinuant que els llestos eren capaços de donar-se compte que el preu i la qualitat que allí trobarien era sobradament millor que els de la competència.

I certament, la gent no és tonta. A ningú se li escapa que cada dia rebem menys diners per la nostra feina, mentre que els productes i serveis que consumim a diari pugen de preu, o en el millor dels casos es mantenen (que és una altra manera de dir que segueixen pujant i amputant el nostre poder adquisitiu). I en el cas de la producció agrícola, aquesta dinàmica d’empobriment es pot observar amb una nítidesa que sacseja.

Avui llegeixo al Diari de Girona que “els agricultors de les comarques gironines guanyen ara la meitat del que cobraven fa vint anys pels productes”. És a dir, en 20 anys el productor gironí ha hagut d’augmentar el doble la seva facturació per guanyar el mateix. Tot i que aquesta dada dona molt que pensar i analitzar sobre les pràctiques de les empreses intermediàries del sector agroalimentari i les polítiques de subvenció que han distorsionat aquesta situació,  l’objectiu d’aquest post no és altre que destacar el fenomen que aquesta dada amaga: el ressorgiment de la venda directa. De les cooperatives de consum, dels productors que també esdevenen distribuidors.

La gent no és tonta. El consumidor ja es defensa dels abusos d’uns vers els altres. Pren consciència que el preu baix del supermercat carrega el descompte al pagès i enriqueix a uns pocs que fugen de tot hàbit de solidaritat i redistribució. El consumidor ja no vol ser partícep d’aquesta devaluació general de la seva força de treball i la dels seus veïns i s’organitza. S’informa, cerca i assumeix la responsabilitat d’escollir. Ja no es tracta només de comprar, de consumir. Ho ha entès i actua en conseqüència: ja no compra, inverteix.  

Inverteix en emprendiments productius pròxims i coneguts. Sap que aquell euro de més va a mans del veí, i que aquest, servirà per mantenir una família i el seu entorn, i no per engrossir les carteres dels inversors de despatxos inaccessibles.

Per molt que les campanyes publicitàries i els anars i venirs de la moda s’esforcin en mantenir-nos en un estat de mareig permanent. La gent és intel·ligent i s’espavila.

Segurament els seus estudis de mercat seguiran  promoguent que ens tractin com ovelletes d’un ramat que va de marca en marca sense la capacitat de prendre un camí diferent.

Segurament, d’aquesta infravaloració del nostre intel·lecte no deixaran de proliferar amb més força que mai les alternatives que garanteixen un manera de fer, produir i consumir que no vulnerin la necessitat de desenvolupar-se en aquesta vida de manera digna i respectuosa.

L’Optimista

Julifat i el Temps de Flors. Les Veus de la Ciutat.

Temps de Flors arriba i amb aquest, un dels moments més esplendorosos de la tres vegades immortal capital catalana ja es respira. Aquesta setmana de Maig converteix els carrers, carrerons, patis i placetes del Barri Vell de Girona en una gran celebració de la Primavera. Engalanats d’un enorme batibull de colors i olors, aquest espai de la ciutat mostra la seva millor cara.

Frisós per descobrir la nova fesomia de la ciutat, l’Optimista optà per enfilar-se en un dels indrets amb la visió més privilegiada de la ciutat: el campanar de la Catedral. Recolzat en un dels murs d’aquesta, el reporter d’aquestes línies es deixava endur per la imaginació mentre resseguia serpentejant els carrers i placetes d’allí baix, imaginant els colors que prendrien aviat.

De sobte, l’Optimista sentí com un enorme pes es col·locava damunt de la seva espatlla i el subjectà. “Si això és una mà…” pensà un servidor tremolós. Engrapat per aquella força enorme, el nostre investigador es veié obligat a donar mitja volta i encarar aquell gegant.

Davant seu aparagué un armari de dos metres d’alt, i segurament uns dos més d’ample. Tenia el rostre desfigurat: un dels pòmuls bastant més sobresortit que l’altre, la mandíbula òbviament desencaixada i en el front hi predominaven una sèrie de bonys i irregularitats.

– Qui ets? – li espetà aquella horrible visió. -Jo.. jo soc l’Optimista, periodista. I tu?-

– Jo soc en Julifat-. – Julifat? vols dir Josafat?-.

– No, no. En Josafat era el meu avi, qui després de la publicació d’un llibre hagué de fugir per salvar la pell. Fa uns dies que he arribat buscant saber més de les meves arrels. Tu què hi fas aquí dalt?-.

– Doncs, la setmana que ve comencen les flors a Girona, i volia tenir una visió més àmplia de la ciutat i així imaginar-me una mica la bellesa que s’aproxima.-

– Les flors dius? Què succeïrà?.

– Ui, serà fantàstic, mira. Veus tota aquesta zona de la ciutat, el Barri Vell? doncs quedarà repleta de flors durant una setmana. Quina meravella oi?

– I a la resta de la ciutat? No hi posaran flors?

– Doncs… home, alguna flor i així segur, però no serà amb la mateixa magnitud. La idea és donar un toc diferent i més primaverenc  a una de les zones més destacades de la ciutat. Té molt d’èxit ja veuràs, els carrers s’ompliran de gom a gom. Ve gent de tot arreu.

– A sí? Llavors això es fa per afavorir que vingui més gent a la ciutat, pels turistes. Per un moment havia pensat que es tracatava d’algun tipus de festa de tota la ciutat, popular, per estimular la cohesió dels gironins i gironines.

– Tampoc això Julifat, a la gent ja li agrada buscar aquells moments de més tranquil·litat per venir a passejar pel “temps de flors”. És per tot també un moment d’orgull i identificació. Encara que si és cert que en els moments en que un sol tenir més temps per visitar es troba amb una estampa de massificada i quasi intransitable.

– Sí sí, ja m’ho imagino que la gent deu sentir orgull de veure que el lloc on viu es torna així de bonic. Encara que no deu viure massa gent al Barri Vell oi? Deu ser més un lloc de pas, comercial i turístic.  Simplement, pensava que també estaria bé emprar activitats culturals i tan atractives com aquestes per fomentar certs valors socials, certa estima pel lloc on es viu. I no utilitzar-los únicament per, durant uns dies, traslladar-se a un altre indret de la ciutat i passar una bona estona. Com qui va al cinema, al teatre o algun altre espectacle.

– Segueix.- Convidant-lo a explicar-se millor.

Imagina, que es demanés a les diferents entitats comercials, socials i veïnals de cadascun dels sectors de la ciutat engalanessin els llocs més representatius dels seus barris. Per un costat tindries a la gent que treballa junta, que es coneix, que es vincula. Per l’altra també es fomentaria una millor coneixença de la ciutat i d’altres barris que pot ser es coneixen menys. Amb el pretext de veure quina escenificació floral han preparat la gent d’altres veïnats es desplaçaria i podria coneixe’ls millor. A més de l’estímul comercial de tota la ciutat. Tindries més gent recorreguent tota la geografia gironina en comptes de afavorir als del centre, que ja de per si sols tenen un context millor. 

Fou llavors que l’Optimista tornà a girar la mirada vers la ciutat. I des de les alçades imaginà no només el centre, sinó que tota la ciutat farcida i bulliciosa de flors, colors i olors.

Quin espectacle Seria!

L’Optimista


El Gran Repte.

Sovint, per no dir sempre, el fet d’haver acollit en els darrers anys una gran diversitat de llengües, costums i tradicions a Catalunya es tracta com un problema, com un component que genera tensions i malestars en el si d’alguns dels serveis i espais públics dels nostres pobles i ciutats. Difícilment escoltarem alguna valoració positiva d’aquest procés més enllà d’alguna afirmació estereotípica de calaix com: la diversitat enriqueix.

I com sol passar amb els problemes i amb les amenaces, la resposta és el combat. Si es pot identificar la causa d’aquest malestar, s’hi ha de fer front. Nosaltres versus Ells. L’únic que tenim clar d’aquestes persones que arriben de gran diversitat de països és que ens preocupen. Que ells ens dificulten tenir l’escola pública catalana que volem, que no ens permeten tenir la convivència que desitgem, que gasten més recursos públics de benestar i salut que els “de casa”.

Per tant, si els estrangers que arriben són els causants de totes aquestes disfuncions, és obvi que cal aplicar accions específiques vers ells per resoldre-ho. Però i si no fos així? Si ells no foren els causants d’aquesta incapacitat de les institucions que vertebren el nostre país? I si el nostre sistema escolar i de salut ja resultava mancat de capacitats per fer front als nostres ideals de servei?

L’arribada de tots aquests grups de persones d’origens tan diversos i llunyans ha exigit sense cap mena de dubte que les institucions i mecanismes socials i administratius haguessin de fer front a un gran repte.  I el resultat, en molts casos, segurament no ha estat satisfactori. Però si els ens de la salut i els resultats dels diferents estudis sobre el nivell dels alumnes de les nostres escoles és tan ridícul en comparació al d’altres països, és fruit de les limitacions d’aquests per respondre a una societat canviant, dinàmica i “líquida”.

Quin sentit té seguir focalitzar-se específicament en el col·lectiu anomenat immigrat, si aquest té tantíssimes cares i característiques i no detura mai el seu procés de metamorfosi. Quin sentit té seguir aplicant la lògica de “de dalt a baix”, d’emmotllar els ciutadans a les institucions, en comptes de invertir en un procés de generació d’estructures que són capaces de respondre a aquest canvi constant.

Com ja sabem amb les relacions Espanya-Catalunya és ben fàcil no reconèixer a la minoria i carregar-la de tots els mals. Quan tot just encara estem començant a plantejar-nos quina hauria de ser la situació de la “castellanitat” a Catalunya, la realitat ens imposa un mosaic encara més plural i divers. I seria un sense sentit incomprensible projectar el model de país que volem sense tenir en compte aquesta realitat tan òbvia al carrer i tan poc present en les institucions. Mentre seguim passant per alt aquesta realitat, aquesta segueix caminant al seu ritme vertiginós i deixant encara més enrere els models que encara ni tan sols hem posat en marxa. El Món gira, i no deixarà de fer-ho per molt que ens aferrem a realitats preconcebudes. Mentre ens mantinguem atrapats en aquestes, seguirem perdent temps en discussions inhertes i caps de turc innocents.

Ja n’hi ha prou de problematitzar tots aquests elements que aporten les persones arribades d’arreu. És moment d’acceptar el desafiament que aquests ens proposen i encarar-los sense por ni complexos. La negació és la única opció que pot fracassar.

El Gran Repte està servit.

L’Optimista

El Delator.

El despertador sona a les 7h com cada matí. Ell es lleva i amb els ulls mig clucs camina a palpentes fins al bany. Mentre es renta la cara amb aigua glaçada deixa anar un llarg i profund sospir. El contacte amb l’aigua ben freda el fa reaccionar i despertar, si és que en algun moment d’aquella  nit ha arribat a dormir del tot.

Pren l’uniforme i el desa a la bossa, “millor em canviaré a la feina”. Es vesteix de la manera més comuna i casual que pot i es prepara un cafè. Mentre la cafetera s’escalfa no pot deixar de fixar-se amb les seves mans tremoloses, reflex del tens palpitar del seu pit. “Ja fa setmanes que dura i cada dia empitjora”. I mentre volteja una i altra vegada la caixa dels ansiolítics, indecís, pensa que aviat s’oblidarà del que era un bategar tranquil  i unes mans amb pols ferm. Finalment el xiular de la cafetera trenca amb aquells moments d’anars i venirs del pensament. Es serveix una tassa i opta per posar la radio per omplir la seva ment d’altres veus que no siguin la seva.

La seva dona necessitava el cotxe aquell matí, així que no tingué altra opció que anar a peu al seu lloc de treball. Tot i que no es trobava gaire lluny de casa seva, ell preferia la protecció i l’empar de l’automòbil. Hi hagué un temps en que solia fer aquell tram en bicicleta, però les coses havien canviat. Un cop ho tingué tot llest feu una respiració profunda davant de la porta encara tancada i amb un pas decidit travessà l’ampit d’aquesta, baixà els escales i es dirigí cap al carrer.

mobile-tech-rumors-430jve052010-1274412704

Una vegada ja es trobà caminant per la vorera, el seu cor pujà unes revolucions més i per uns segons sentí l’impuls de fer mitja volta i tornar a entrar a casa. Encara que omplint-se de valentia, no es deixà endur per les seves pors i seguí el seu camí cap a la feina. Intentava no aixecar gaire la seva mirada, com si busqués en el terra aquella seguretat i estabilitat que el seu ànim li negava. Tot i que a vegades optava per alçar uns centímetres la seva visió i observava amb neguit aquells amb qui es creuava, fins que es topava amb algú que decidia tornar-li l’esguard. Era llavors que no podia fer altra cosa que accelerar el pas i tornar a focalitzar-se amb el paviment. “I si m’ha reconegut?” “I si sabia qui era?” “Segur que li explicarà als companys del bar” “Aviat ho sabrà tothom” “Tothom em girarà l’esquena, m’hauré de mudar de barri, qui sap si de ciutat!”

El cap li brunzia com mai i desitjava amb tot el seu anhel que tot allò acabés d’una vegada per totes. Ell només era un treballador, un treballador lleial i legal,  pensava i es deia a si mateix. Finalment respirà alleujat en adonar-se que ja estava arribant a la comissaria. Entrà, saludà als seus companys i anà a canviar-se de roba i posar-se l’uniforme. Pujà a la seva planta, prengué lloc al seu escriptori i només accedí al seu ordinador consultà aquella pàgina web que el turmentava des de feia setmanes.  I com cada dia des de llavors, observà ple d’ira i d’enuig com la seva foto seguia allí exhibida. “Qualsevol informació sobre aquests subjectes serà apreciada” llegia en un títol. Més a baix paraules més dures el colpien: “Ajuda’ns a identificar-los, no deixarem que aquests policies visquin sense pagar pels seus crims. Torturadors!”.

Cap més informació acompanyava aquelles fotos. No sabia com li havien pres aquella instantània ni perquè l’acusaven de tot allò. Però des d’aquell dia, no dormia tranquil, temerós que algú el reconegui i el delati, que algú no accepti les seves explicacions, que algú no escolti la seva defensa i, indefens, que algú es prengui la justícia pel seu compte.

Qui farà pagar aquest dany “Sr” Puig, qui pagarà el patiment dels qui temen per ser perseguits per tothom, dels qui es veuran abocats a l’angoixa de dubtar del veí. Si tenen proves, que els identifiquin amb els mecanismes que tenen les autoritats i que els detinguin, si no, és absolutament injustificable fomentar la deleció i la persecució ciutadana.

Amb notícies com aquesta un només pot sentir fàstic vers aquest segrest de la democràcia. Des de l’Optimista només podem desitjar que iniciatives com el: http://www20.gencat.cat/docs/mossos_colaboracio/index4601.html tard o d’hora alimentin el foc que posarà fi a tots aquest sense sentit.

L’Optimista