El Delator.

El despertador sona a les 7h com cada matí. Ell es lleva i amb els ulls mig clucs camina a palpentes fins al bany. Mentre es renta la cara amb aigua glaçada deixa anar un llarg i profund sospir. El contacte amb l’aigua ben freda el fa reaccionar i despertar, si és que en algun moment d’aquella  nit ha arribat a dormir del tot.

Pren l’uniforme i el desa a la bossa, “millor em canviaré a la feina”. Es vesteix de la manera més comuna i casual que pot i es prepara un cafè. Mentre la cafetera s’escalfa no pot deixar de fixar-se amb les seves mans tremoloses, reflex del tens palpitar del seu pit. “Ja fa setmanes que dura i cada dia empitjora”. I mentre volteja una i altra vegada la caixa dels ansiolítics, indecís, pensa que aviat s’oblidarà del que era un bategar tranquil  i unes mans amb pols ferm. Finalment el xiular de la cafetera trenca amb aquells moments d’anars i venirs del pensament. Es serveix una tassa i opta per posar la radio per omplir la seva ment d’altres veus que no siguin la seva.

La seva dona necessitava el cotxe aquell matí, així que no tingué altra opció que anar a peu al seu lloc de treball. Tot i que no es trobava gaire lluny de casa seva, ell preferia la protecció i l’empar de l’automòbil. Hi hagué un temps en que solia fer aquell tram en bicicleta, però les coses havien canviat. Un cop ho tingué tot llest feu una respiració profunda davant de la porta encara tancada i amb un pas decidit travessà l’ampit d’aquesta, baixà els escales i es dirigí cap al carrer.

mobile-tech-rumors-430jve052010-1274412704

Una vegada ja es trobà caminant per la vorera, el seu cor pujà unes revolucions més i per uns segons sentí l’impuls de fer mitja volta i tornar a entrar a casa. Encara que omplint-se de valentia, no es deixà endur per les seves pors i seguí el seu camí cap a la feina. Intentava no aixecar gaire la seva mirada, com si busqués en el terra aquella seguretat i estabilitat que el seu ànim li negava. Tot i que a vegades optava per alçar uns centímetres la seva visió i observava amb neguit aquells amb qui es creuava, fins que es topava amb algú que decidia tornar-li l’esguard. Era llavors que no podia fer altra cosa que accelerar el pas i tornar a focalitzar-se amb el paviment. “I si m’ha reconegut?” “I si sabia qui era?” “Segur que li explicarà als companys del bar” “Aviat ho sabrà tothom” “Tothom em girarà l’esquena, m’hauré de mudar de barri, qui sap si de ciutat!”

El cap li brunzia com mai i desitjava amb tot el seu anhel que tot allò acabés d’una vegada per totes. Ell només era un treballador, un treballador lleial i legal,  pensava i es deia a si mateix. Finalment respirà alleujat en adonar-se que ja estava arribant a la comissaria. Entrà, saludà als seus companys i anà a canviar-se de roba i posar-se l’uniforme. Pujà a la seva planta, prengué lloc al seu escriptori i només accedí al seu ordinador consultà aquella pàgina web que el turmentava des de feia setmanes.  I com cada dia des de llavors, observà ple d’ira i d’enuig com la seva foto seguia allí exhibida. “Qualsevol informació sobre aquests subjectes serà apreciada” llegia en un títol. Més a baix paraules més dures el colpien: “Ajuda’ns a identificar-los, no deixarem que aquests policies visquin sense pagar pels seus crims. Torturadors!”.

Cap més informació acompanyava aquelles fotos. No sabia com li havien pres aquella instantània ni perquè l’acusaven de tot allò. Però des d’aquell dia, no dormia tranquil, temerós que algú el reconegui i el delati, que algú no accepti les seves explicacions, que algú no escolti la seva defensa i, indefens, que algú es prengui la justícia pel seu compte.

Qui farà pagar aquest dany “Sr” Puig, qui pagarà el patiment dels qui temen per ser perseguits per tothom, dels qui es veuran abocats a l’angoixa de dubtar del veí. Si tenen proves, que els identifiquin amb els mecanismes que tenen les autoritats i que els detinguin, si no, és absolutament injustificable fomentar la deleció i la persecució ciutadana.

Amb notícies com aquesta un només pot sentir fàstic vers aquest segrest de la democràcia. Des de l’Optimista només podem desitjar que iniciatives com el: http://www20.gencat.cat/docs/mossos_colaboracio/index4601.html tard o d’hora alimentin el foc que posarà fi a tots aquest sense sentit.

L’Optimista

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s