El Gran Repte.

Sovint, per no dir sempre, el fet d’haver acollit en els darrers anys una gran diversitat de llengües, costums i tradicions a Catalunya es tracta com un problema, com un component que genera tensions i malestars en el si d’alguns dels serveis i espais públics dels nostres pobles i ciutats. Difícilment escoltarem alguna valoració positiva d’aquest procés més enllà d’alguna afirmació estereotípica de calaix com: la diversitat enriqueix.

I com sol passar amb els problemes i amb les amenaces, la resposta és el combat. Si es pot identificar la causa d’aquest malestar, s’hi ha de fer front. Nosaltres versus Ells. L’únic que tenim clar d’aquestes persones que arriben de gran diversitat de països és que ens preocupen. Que ells ens dificulten tenir l’escola pública catalana que volem, que no ens permeten tenir la convivència que desitgem, que gasten més recursos públics de benestar i salut que els “de casa”.

Per tant, si els estrangers que arriben són els causants de totes aquestes disfuncions, és obvi que cal aplicar accions específiques vers ells per resoldre-ho. Però i si no fos així? Si ells no foren els causants d’aquesta incapacitat de les institucions que vertebren el nostre país? I si el nostre sistema escolar i de salut ja resultava mancat de capacitats per fer front als nostres ideals de servei?

L’arribada de tots aquests grups de persones d’origens tan diversos i llunyans ha exigit sense cap mena de dubte que les institucions i mecanismes socials i administratius haguessin de fer front a un gran repte.  I el resultat, en molts casos, segurament no ha estat satisfactori. Però si els ens de la salut i els resultats dels diferents estudis sobre el nivell dels alumnes de les nostres escoles és tan ridícul en comparació al d’altres països, és fruit de les limitacions d’aquests per respondre a una societat canviant, dinàmica i “líquida”.

Quin sentit té seguir focalitzar-se específicament en el col·lectiu anomenat immigrat, si aquest té tantíssimes cares i característiques i no detura mai el seu procés de metamorfosi. Quin sentit té seguir aplicant la lògica de “de dalt a baix”, d’emmotllar els ciutadans a les institucions, en comptes de invertir en un procés de generació d’estructures que són capaces de respondre a aquest canvi constant.

Com ja sabem amb les relacions Espanya-Catalunya és ben fàcil no reconèixer a la minoria i carregar-la de tots els mals. Quan tot just encara estem començant a plantejar-nos quina hauria de ser la situació de la “castellanitat” a Catalunya, la realitat ens imposa un mosaic encara més plural i divers. I seria un sense sentit incomprensible projectar el model de país que volem sense tenir en compte aquesta realitat tan òbvia al carrer i tan poc present en les institucions. Mentre seguim passant per alt aquesta realitat, aquesta segueix caminant al seu ritme vertiginós i deixant encara més enrere els models que encara ni tan sols hem posat en marxa. El Món gira, i no deixarà de fer-ho per molt que ens aferrem a realitats preconcebudes. Mentre ens mantinguem atrapats en aquestes, seguirem perdent temps en discussions inhertes i caps de turc innocents.

Ja n’hi ha prou de problematitzar tots aquests elements que aporten les persones arribades d’arreu. És moment d’acceptar el desafiament que aquests ens proposen i encarar-los sense por ni complexos. La negació és la única opció que pot fracassar.

El Gran Repte està servit.

L’Optimista

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s