La CUP i la Voluntat de Transparència.

“La Veu del Carrer” és com es titula el blog del Grup Municipal de la CUP a Girona. Tota una declaració d’intencions de la qual se’n desprén un diagnòstic que cada dia que passa es fa més pal·lès: l’abisme que separa la quotidianitat dels ciutadans de l’esfera de les decisions polítiques.

Podríem enredar-nos en un debat sobre si realment la CUP és capaç de transmetre les preocupacions de la societat gironina a l’Ajuntament. O divagar sobre si el sistema de partits ho permet. Però l’objectiu d’aquest blog és destacar totes les aportacions positives que des de diferents àmbits ens permeten encarar el dia a dia de manera positiva i optimista. I per tant, deixarem que siguin els altres mitjans qui remenin i problemativitzin sobre aquests dubtes mentre dedicarem les pròximes línies a resaltar aquell aspecte que col·loca a la CUP a l’avantguarda de la construcció d’una política municipal diferent: la Voluntat de Transparència.

Concloguem o no que aquesta formació política aconsegueix fer arribar de manera representativa el sentir de la gent a l’Ajuntament de Girona, el que  podem afirmar amb rotunditat és que són la veu de l’Ajuntament al carrer. La CUP és dels pocs partits, sinó l’únic, que s’ha llençat sense temors a la realitat 2.0. I no com la majoria de polítics d’aquest país, no entenén aquests nous recursos com una nova via per seguir difonguent missatges de manera unidireccional durant la campanya electoral.

Tan des dels càrrec electes (cal destacar especialment en l’activitat d’en Jordi Navarro a la xarxa), com des d’altres punts de l’estructura del partit, la CUP interactua en el dia a dia de les diferents xarxes socials de manera còmode i desacomplexada. Allà on la Candidatura és present, obren una finestra. No importa que sigui en el Ple de l’Ajuntament o en una Festa Major.

Podríem perdre’ns en una iressoluble discussió entorn de si aquesta conducta es basa en mer propagandisme o si realment  existeix la voluntat de relatar el dia a dia de la formació. Sigui com sigui, aquest partit està conseguint el que el periodisme fa anys que va deixar de fer: investigar, fiscalitzar i comunicar el que succeeix entre bastidors.

El primer pas per dil·luir l’abisme que separa el Ple de l’Ajuntament dels ciutadans de la ciutat és fer visible el que allà dins hi succeeix. I no només  a través de documents oficials, sinó a través dels mitjans de comunicació que permetin fer arribar al màxim de la població el relat del que hi passa.

És per això que ens anima veure com és un partit el que ha prés la determinació de trencar els silencis que envoltaven l’activitat municipal. I desitgem que aquest només sigui el primer passet cap a uns processos de decisió política més transparents i que ens permetin sentir aquesta institució de la ciutat com un ens propi i en el que hi tenim alguna cosa a dir. 

l’Optimista

El Monstre de les Vegas i el Ressó de Gramsci.

“Il vecchio mondo sta morendo. Quello nuovo tarda a comparire. E in questo chiaroscuro nascono i mostri”

(El vell món està morint, el nou triga a comparèixer, i en aquest clarobscur neix un monstre. Traducció pròpia).

Remenant per aquest batibull de dades infinites anomenat internet llegeixo aquesta cita d’Antonio Gramsci i no puc evitar que aquesta es llenci dins meu i em sacsegi amb un bon farcell de pensaments i reflexions. No em considero legitimat a emprar el seu nom doncs no conec massa bé la seva obra i no voldria posar en boca seva coses que mai diria. Però el retombar de les seves paraules en el meu cervell m’obliga a utilitzar la perspicàcia esgrimida en el passat per relatar el present.

Il vecchio mondo esta morendo”L’esfondrament del sistema bancari occidental, l’explosió de la bombolla immobiliària i la hipocresia d’una classe política que presumeix del que no té: suport ciutadà, responsabilitat i preocupació per l’interés comú. Podrien ser fàcilment tres dels símptomes principals d’un Món que es despedeix, d’una construcció política, econòmica i social que difícilment es troba el pols, si és que encara el té.

“Quello nuovo tarda a comparire”I rera la cortina de fum i les estridències d’aquest Món que crema, pocs arriben a albirar el Món que arriba. I encara són menys, els qui des de les estructures en caiguda prenen valentament el rol de senyalar-nos les noves vies que des de la seva atalaia en runes observen. Prefereixen aferrar-se a la seva torre, encara que aquesta ja no li quedin fonaments.

“E in questo chiaroscuro nascono i mostri”I en aquests moment d’impàs, un monstre neix aglutinant tots els mals: especulació i reinversió en la construcció , distanciament polític i precarització de les condicions laborals. En un últim intent de perpetuar-se, el vell ordre mostra el seu darrer enginy. Atiant les pors i les penes dels qui pateixen el fruit de les seves voluntats, ocultant la veritat rera els focus i els micrófons.

El monstre ja té nom: Eurovegas. I és el propi Gramsci qui ens desvel·la la fòrmula per deturar-lo: Istruitevi perché abbiamo bisogno di tutta la vostra intelligenza. Agitatevi perché avremo bisogno di tutto il vostro entusiasmo. .Organizzatevi perché abbiamo bisogno di tutta la vostra forza.

Instruïmnos, desconfiem de les seves certeses i no tinguem por a confiar-nos a la nostra intel·ligència, a les veus dels qui entre els murs ens obren petites finestres que ens permeten construir un pensament plural.

Com serà Eurovegas?

Ruleta Americana

Invertir en el Pasado – Subirats

Agitemnos, no deixem que la indiferència i les pors ens deturin. La movil·lització i l’entusiasme són les eines que ens permetran que les seves mentides no ens  debilitin.

I finalment, Organitzem-nos, si enredem les nostres forces i les dirigim vers el Món que volem no quedaran braços per sostenir aquest monstre que des del passat ens amenaça.

L’Optimista

Ara Mateix, les paraules dites.

Sovint queiem en la temptació de buscar i rebuscar noves paraules, noves fòrmules, noves vies i nous relats que ens acompanyin en el dia a dia i que ens convidin a construir el Món que volem.

Poques vegades som conscients que aquestes ja foren dites, i que pot ser, el que ens cal és recordar i és retrobar aquells qui ja trobaren els mots que necessitem per ser qui volem ser.

Ara Mateix – Miquel Martí i Pol

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

 (Text Complet)

L’Optimista

La Coherencia de un Ideal.

Aun no lo conozco. De él se que se llama Armando, que tiene más de 70 años y está en un proceso vital de transferencia  de conocimiento. Se encuentra en  ese transcurso silencioso hacia el ocaso de una existencia que debería ser escuchada, ya que últimamente se tiene la mala costumbre de despreciar a nuestro mayores por el mero hecho de catalogarlos como inservibles, gracias, en gran medida,  a este  sistema capitalista globalizado que utiliza al ser humano como un “recurso de producción”.

Por lo que tengo entendido, Armando es una persona sabia que  lleva dedicando prácticamente  su vida entera a la medicina alternativa. El desarrollo de la fitoterapia o el uso curativo de  plantas medicinales, la aplicación de terapias basadas en la medicina china, la reflexología, la arcilla o las corrientes energéticas-especialmente el taichiyelchikun-, son los métodos de sanación que practica en su centro médico “clandestino”.

Localizada en plena jungla asfáltica de la ciudad de Córdoba-la segunda urbe más grande de la  República Argentina-,  su área de trabajo se centraliza en un espacio que dista de su apariencia original.  La entrada  puede pasar desapercibida, un pequeño cartel de madera con la inscripción artesanal con la palabra “Farmacia”, queda prácticamente oculto ante la población vegetal del portal de acceso al lugar. A través de una puerta enrejada de más de 100 años, bordeando el edificio principal de la zona y mediante  un estrecho camino empedrado, se ingressa a un auténtico paraíso natural. Los árboles, que pueden llegar a alcanzar una altura de más de 30 mtrs, se disponen aleatoriamente por el lugar. La vegetación medicinal se distribuye por sectores, incluyendo una zona en altura a la que llega a través de unas escaleras de madera, y se corresponde con un jardín de plantas aromáticas. Los olores penetran hasta los alveolos pulmonares con una suavidad casi imperceptible, y los sonidos  parecen transportarte al interior de una selva tropical. El lugar se transforma en un templo de descanso y sanación, guiado por una vereda sinuosa con bancos de madera provistos a lo largo de toda su longeva distancia.

Esta maravilla natural, incrustada  en pleno corazón urbano, cuenta además con varias casitas residenciales donde serán  alojados los pacientes que necesiten una estancia prolongada. Por otro lado, un par de salas de terapéuticas y una cocina-botica donde se elaboran los remedios o preparados naturales y  la arcilla para los tratamientos, completan la infraestructura del centro.

Son muchas las personas que han decidido confiar en los métodos de Armando, desde aquellos que se acercan por  problemáticas leves o crónicas, o  hasta pacientes que llegan con procesos  letales como el cáncer,  algunos de los cuales, incluso, han decidido fallecer ahí.

Pero, para que todo funcione  adecuadamente es necesaria una base económica-  sustentada por las donaciones de anónimos  sin ánimo de lucro- y  un  amplio equipo de colaboradores. Es por ello que Armando recibe con sus manos abiertas a todo aquel que quiera ayudar,  voluntarios  que con su trabajo mantienen el cuidado de las plantas, la limpieza general del lugar y un sinfín de aportaciones a cambio de un de tratamiento personal, simplemente por el mero hecho de aportar, o por intercambio de conocimientos con Armando, el cual no duda en trasferir todo lo que sabe pues, según cuentan,  no quiere irse de esta vida llevándose secretos.

Por lo que a mi respecta, siento que de algún modo estoy conectado a él y que, más temprano que tarde, pondré mis manos al servicio de su labor curativa. Aunque, como ya dije al principio,  aún no lo conozco.

Moriarty