Ordis Sostenible, de l’Ecopoble a l’Ecocomarca.

No faré grans alegats en pro de les passes que en diversos indrets s’estant duent a terme per construir una manera de viure sostenible i que permeti una producció i una distribució dels recursos més eficient i equitativa.

Em limitaré a penjar diversos dels enllaços i informacions que relaten, arran de la iniciativa arrencada a Ordis fa uns anys, el que està succeint en aquest àmbit des de fa temps al nostre país i en d’altres indrets del Món i que malauradament només apareixen a compte gotes en els mitjans de comunicació.

Ordis Autosuficient

Que no us deturi la mandra i aventureu-vos a escodrinyar tot allò que amaguen aquestes iniciatives  que ens ofereixen una proposta de futur molt més esperançadora que la reflectida a les portades dels diaris i telenotícies. Una proposta fonamentada en 3 elements claus que no haurien de fer-nos por: descentralització, producció local i intercanvi. 

La Gestió Ambiental als micropobles

L’alternativa està servida. 

l’Optimista

Estimat Pensament Crític, on ets?

Pujo al cotxe, poso la radio i prenc camí a la feina. Jugo amb el dial, passant per sobre de diverses sintonies, buscant aquell so, aquella veu que em sedueixi d’alguna manera, que em provoqui a escoltar-la una estona més.

Ho aconsegueix un home amb una veu familiar. Sembla que es troben en plena tertúlia. Poc a poc descobreixo tres o quatre veus noves que intervenen i intercanvien punts d’opinió sobre algun dels temes de l’anomenada “actualitat”.   En qüestió de segons però, sento la necessitat imperiosa d’apagar aquelles paraules. En només uns instants, aquell grup de persones anomenades “experts” o “especialistes” es trobaven intercanviant crits i lladrucs tal com si fossin gossos o qualsevol altra bèstia.

Pretesament, aquells locutors es trobaven allí per intercanviar punts d’opinió, per representar la pluralitat i la diversitat d’idees. Però més enllà d’assol·lir una conversa respectuosa i dominada per l’escolta i la comprensió dels diferents arguments, aquell espai de suposada reflexió crítica es convertí en un batibull de crits i posicionaments autistes. Tots i cadascun dels membres de la taula es trobaven enrocats en els seus plantejaments, estàtics, incapaços de cedir un mil·límetre sense observar en l’altre alguna concessió.

Allò no era una tertúlia, era un combat. No era un espai d’intercanvi d’idees i propostes amb la voluntat de buscar l’encaix i les relacions que existien entre aquestes. Sinó que es tractava d’una escridassada entre sords, entre comunicadors de missatges preescrits, entre pensaments monolítics i impermeables. Un simple i pobre àmbit on cadascun dels participants intentava persuadir als altres i als oients de la seva aportació, reproduint una conducta egoista, un comportament propi dels que només busquen reconeixement.

D’alguna manera hem après o a creure que el pensament crític es basa en contradir de manera sistemàtica tot allò que no hem considerat prèviament com a bo o desitjable. Ens hem habituat a identificar la crítica amb la visibilització de tot allò que ens sembla negatiu o que ens impedeix assolir-ho.

Contraposar idees no implica en cap cas una reflexió crítica. Per a assolir-la és necessari d’atendre cadascuna de les proposicions sense judicis previs i intentant comprendre tot allò que implica aquell pensament. Una reflexió crítica exigeix fer-se partícep d’aquesta idea i valorar-ne tot el seu contingut sense temor ni censura. Doncs és l’única via que ens permetrà defugir dels estereotips i els conceptes prefabricats que ens impedeixen mantenir una conducta que no transgradeixi allò que creiem desitjable.

És una llàstima que ni aquest tipus d’espais públics, ni en d’altres institucions on s’aprenen els hàbits socials, diguem-ne escoles, diguem-ne llocs de treball, etc, no hi hagi lloc  per l’aprenentatge crític, pel foment de l’empatia, de l’escolta activa.

Ara més que mai resulta imprescindible desprendre’s d’aquests hàbits que només condueixen a la confrontació i la interpretació de les relacions humanes en base a la competició, a la necessitat de batre a l’oponent i aplicar el meu punt de vista.

L’Optimista

“Esta es Nuestra Selección”

En un atac de suport incondicional, mentre columnes de treballadors del sector miner del nord de l’Estat desfilava amb pas ferm, la gentada que es va reunir al centre de Madird per acompanyar la marxa va esclatar cridant una consigna amb una forta càrrega de significat: Esta Es Nuestra Selección.

Alguns van pretrendre fer-nos creure que els representants dels valors i la identitat d’un país eren una trepa d’ególatres que s’emborratxaven dalt d’un escenari, mentre centenars de milers de persones necessitades d’una via d’escapada a la seva inhabitable realitat es deixaven abduir per una il·lusió d’èxit, per un conjunt de privilegiats  selectes que no mostraven vergonya alguna a l’hora de defugir tota responsabilitat social.

Però per molt que les portades dels diaris estatals s’encaparrin en fixar-se en els polítics i en els banquers, la premsa estrangera no dubte a l’hora de fixar la seva atenció en aquells qui realment mostren l’actual situació d’Espanya. Finantial Times, New York Times, Corriere della Sera… i així una llarga llista mostren el que no hauria de passar desapercebut per la majoria dels ciutadans.

Des de finals de maig, el sector miner del nord d’Espanya es troba en vaga indefinida. Les retallades impliquen el trencament de l’acord de reestructuració del sector que arribaria al seu final el 2018, punt en que les explotacions mineres no rentables perdrien el subsidi i en que es donaria per acabada la reconversió del sector amb l’acompanyament de diverses ajudes econòmiques.

Com en d’altres sectors, una vegada més l’Estat ha preferit ser lleial al seus deures amb els bancs en comptes de ser lleial al seus deures amb els ciutadans. Però aquest cop ha topat amb un òs dur, dels durs de veritat. Els miners no temen fer-se respectar, lluiten, combaten i no es deixen intimidar per l’autoritat.

Només queda esperar que l’empenta i la determinació amb que aquest col·lectiu està fent front a la violència legal deixi empremta en el si del conjunt de la ciutadania. Perquè ho mostrin o no, milers de persones marxant a peu centenars de quilòmetres per reivindicar el que els pertoca és un fet històric que no podran esborrar.

Ells sí que ens representen, els Miners són la Nostra Selecció.

L’Optimista

La Furiamuda. Girona Activa

A mesura que m’acosto al Barri Vell començo a notar com el volum de gent que transita pels carrers és sorprenentment nombrós. És dijous i sol ser dia de “moguda universitaria”, però aquesta no sol  gaudir d’un cos i d’una presència com aquella. I menys tan aviat, quan tot just comença a enfosquir-se el dia.

Segueixo caminant encuriosit per saber que deu està pasant. Travesso Plaça Catalunya i començo a sentir un fil de música que arriba des de l’Argenteria, a l’altra extrem de la Rambla.

Un cop començo a avançar Rambla avall ja no em queda cap mena de dubte al respecte: avui hi ha festa a Girona. Escenaris a l’aire lliure, gent per totes direccions i finalment m’ho confirmen: és 21 de Juny, Dia de la Música i 5 escenaris en diferents espais del Barri Vell de la ciutat donen lloc a una seixantena de concerts.

No em deturo i m’arribo fins l’escenari que es troba al punt més baix de la Rambla. Un trio format per dues guitarres i una acordió amenitzaven aquells instants previs a l’arribada oficial de l’estiu. Més tard, xaferdejant per internet desobriré que aquella dolça veu que durant aquella mitja hora de concert es dedicà a embolcallar-nos en un suau anar i venir corresponia a la Núria Castelló.  I que aquella base de corda enguitarrada sobre la que ens acompanyà a navegar era la d’en Micol Ferretti i en Sergi Quiñones.

Ells són La Furiamuda, i tal com expliquen en el seu perfil del Facebook, són una formació nascuda el 2011 a Girona i que “presenta un espectacle musical íntim, proper i divertit. A través de diferents instruments arrelats al territori com són el clarinet o l’acordió diatònic, intenten creuar les fronteres de la nova escena folk independent del país.”

Des de l’Optimista només podem més que desitjar que segueixin caminant i oferint moments musicals tan agradables i delicats com els que estan oferint.

Gràcies.

l’Optimista