Quan als polítics ja no els quedi ningú.

Fa mesos que els polítics d’aquest país i de molts altres comenten sobre la manca de lideratge, la falta de credibilitat dels qui ocupen la seva posició. Ho tenen tot: el “quasi-monopoli” dels mitjans de comunicació, l’accés a les dades dels ciutadans als quals pretésament representen, un bon grapat d’assessors i treballadors qualificats que els acompanyen en aquesta necessitat de ser el centre d’atenció, la comoditat econòmica del qui té un bon sou, etc.

Però tot i aquesta acumulació de recursos, a mesura que les setmanes corren, aquesta sensació de desatenció i descrèdit augmenta exponencialment. I com més hi inverteixen, en tant que intenten ocupar més i més espai mediàtic, l’únic que assoleixen és una resposta més apàtica i  indiferent dels electors. Són com aquell infant que necessitat de la mirada paterna pateleja i gemega sense sentit ni causa ni motiu.

Temps enrera els crits i les bregues encenien la societat, però com els pares aprenen a interpretar els gestos de la mainada, els ciutadans ja han entès els mecanismes que fins ara havien emprat per fer-los creure que es preocupaven per ells. I davant aquest ridícul actuar de la classe dirigent, en front d’aquest ridícul constant fonamentat en la mesura i el càlcul de les paraules i de les accions, arrelat en “Sí, però… i en funció de…”, la gent ha decidit donar un pas, canviar de velocitat i avançar-los en aquest camí que és el de la construcció d’un sistema social i polític més just i digne.

En cadascun dels aspectes que preocupen i motiven a les persones del nostres país no deixen de fonamentar-se alternatives i articular-se moviments que sense por ni vacilació construeixen propostes de present. Projectes periodístics, moviments socials, assemblees d’ens locals, etc. Només en cito uns quants, segurament els més mediàtics.

El país no afluixa, i poc a poc els polítics van quedant endarrerits, cada cop amb menys gent al seu costat. La ciutadania comença a prendre la responsabilitat de fer front a les seves inquietuds, i a mesura que s’allunya d’aquells qui suposadament s’havien de fer càrrec d’aquests menesters, prèn consciència de la seva capacitat i de la legitimitat dels seus esforços. I pas a pas, a mesura que la distància entre ells i els polítics augmenta, més ridícula es torna la imatge d’uns personatges que enlluernats pels focus i les càmeres obliden a qui deuen el seu escó.

Retornant a les paraules de Joaquim Maria Puyal, el “Català de l’Any” és tot aquell qui lluita i camina amb convicció per realitzar els seus ideals.

l’Optimista

Som Bosc Mediterrani.

L’Agost prem i hi ha qui opta per atiar el foc de les pors i les rancúnies, i les amenaces de cataclismes llampeguegen arreu. No importa on miris, què escoltis o qui llegeixis. Però el bosc aguanta pacient, la memòria no oblida que en aquestes terres fa temps que les refrescants pluges de pau i llibertat són escasses. La història ens ha ensenyat a ser xeròfils.

A comptes gotes, des dels cims pirenaics o des de les sinuoses línies litorals arriben aires de frescor, propostes de present per un futur millor. L’estiu Mediterrani és dur i no permetrà que les dolces sensacions d’aquestes alenades esperançades romanguin gaire temps a l’interior. Tot i que el Pi es manté pacient, no tem les flames, si s’arriba a proclamar l’incendi estarà preparat. Deixarà que aquestes l’amenacin, i creient destruint-lo, el foc no farà altra cosa que espargir la seva llavor i activar la força de la vida.

Els qui governen no veuen més enllà de l’escorça, creuen que som tous com el suro de l’Alzina. I és en aquest malentès que ens maltracten i ens inciten a l’odi i al menyspreu. Obvien que el record ens ha tornat piròfits, que ens calcinaran en aparença però rebrotarem des del cor.

Calculadors juguen amb les brases, les apropen i les allunyen, xisclen Llop i es creuen controladors de les nostres passes. Qui sap si la supèrbia els farà passar per alt el romaní i l’espígol, i en un descuit el foc prendrà desbocat pel sotabosc, estenent-se sense ritme ni compàs. I serà en aquest instant, quan les seves paraules esdevindran cendres, que els seus privilegis es convertiran en fum i en un últim crit desesperat bramaran pietat i clamaran per despertar en nosaltres la necessitat.

Encara que ja serà massa tard. El Bosc sap que quan l’incendi proclama el seu temps no hi ha res a fer més que esperar. Esperar i no oblidar.

Tenir present que som Bosc Mediterrani i que el renéixer de les cendres és part de la nostra identitat.

 

l’Optimista

L’Agost també escalfa els Menjadors Escolars.

Ahir trobàvem als mitjans de comunicació la proposta del Departament d’Educació de permetre als pares dels alumnes indagar en les dades (noms i adreça) d’aquells altres qui creguessin estaven fent trampes en la preinscripció per l’assignació de places escolar.

Afortunadament, el col·lectiu d’Associacions de Mares i Pares ja ha deixat ben clara la seva posició, contrària a aquesta proposta i ha denunciat la manca de voluntat per part de l’Administració a fer front als seus deutes com a gestors dels recursos públics i dels procediments que garanteixen els nostres drets.

Ja és la segona vegada que la Generalitat opta per fomentar la delació i la persecució entre els ciutadans per a dur a terme algunes d’aquelles tasques de control que li pertoquen i que justifiquen la seva institució. Si el Govern no és capaç de fer-se càrrec de la seva expressió mínima que és fer complir les normes, llavors a què es dedica?

Sembla però, que mentre intenten rentar-se les mans i espolsar-se les seves obligacions no estan disposats a cedir més responsabilitats als centres escolars. Per una banda volen fomentar que les famílies es controlin i s’investiguin entre elles,  i per altra es resisteixen plenament a cedir la capacitat d’escollir quina empresa els gestioni el servei de menjador. És a dir, i en vocabulari barroer, per fer la feina bruta que s’emmerdin els ciutadans i per repartir i remenar dins la caixa que em deixin a mi. No cal dir tot el que fomenten aquest tipus de conductes sobre la percepció que les famílies tenen dels seus gestors.

Cal diferenciar, que han estat propostes esdevingudes en diferents òrgans de l’Administració, i no s’ha d’amagar que no és el mateix el Departament d’Ensenyament, que el d’Interior o que els Consells Comarcals. Però tots, són part de l’Administració Pública i tots tenen la finalitat de gestionar els nostres recursos per garantir els nostres drets i deures. Si no estan disposats a fer-ho, que deleguin en d’altres entitats civils. Com estem llegint aquests dies a través de les diferents propostes sobre portar el menjar de casa o escollir l’empresa de “catering”, les famílies estant disposades a fer aquest esforç.

Ens manca veure si el Govern està disposat a fer-se més eficient per la via de la descentralització o preferirà aferrar-se i permetre que la seva mala gestió encara pesi més sobre els que pateixen de manera més directa les retallades.

Sigui com sigui, les mares i pares ja han donat una passa endavant.

l’Optimista

Per què els bascos estan millor?

Repasso la portada de l’Ara i en un raconet a l’esquerra de la notícia principal trobo un títol molt suggerent: Per què els bascos estan millor? 

Exercicis com el que planteja l’economista Miquel Puig en aquest article, haurien de ser més freqüents cara la construcció d’un debat que s’aproximi des del màxim de perspectives diferents als causants de la situació en la que es troba el país actualment.

Alguns, per no dir tots, en llegir aquesta pregunta haureu contestat ràpidament  i amb fermesa: el concert econòmic.  I no serà ni el senyor Puig ni l’autor d’aquestes paraules qui negui l’impacte que la relació fiscal entre Catalunya i l’Estat genera de manera tràgica sobre la situació de les arques públiques.

Ara bé, com molt encertadament es desglossa en aquest article, la situació desastrosa en que es troba el mercat laboral català, no rau tan en les relacions fiscals com en el model de desenvolupament econòmic que ha seguit cadascun dels països.

La diferència bàsica entre uns i altres es fonamenta, cito de l’article, en que el País Basc ha basat el seu creixement en la indústria ( un 30% del PIB més que Catalunya), mentre que Catalunya es va decantar per l’explotació turística (casi el doble del PIB que el País Basc).

Què ha suposat això? Doncs que en el País Basc s’han creat menys llocs de treball que a Catalunya, però de major qualificació, incorporant així mà d’obra pròpia i reduint l’atur en 75000 llocs. Mentre que a Catalunya, s’han creat molts més llocs de treball. Això sí, llocs de molt baixa qualificació que han ocupat la gent arribada d’altres països deixant als treballadors nacionals qualificat sense la possibilitat d’accedir al món laboral i, per tant, destruint ocupació.

Mentre la Universitat Catalana no ha deixat de produir treballadors qualificats, el nostre país no ha fet més que proveïr-nos de feines que requerien poca formació les quals no suposaven cap mena d’atracció pels llicenciats i enginyers locals. Tot i que sí que convidaven als treballadors d’altres nacionalitats a convertir-se en immigrants.

Personalment, em satisfà llegir paraules com aquestes a la premsa, les quals ens ajuden a posar cada debat al seu lloc i ens exigeix un profund exercici d’autocrítica. Escollint l’activitat empresarial construïm el tipus de país que volem.

Inevitablement, aquestes idees ens retornen al tema d’Eurovegas. Com senyalen les dades esgrimides per en Miquel Puig, l’aposta per un o altre model empresarial marcarà el futur de les relacions laborals i la millora o no del futur de tots aquells que han decidir formar-se i qualificar-se. Així doncs, la construcció del nostre país no passa per Madrid, i és en aquestes oportunitats en les que no ens podem permetre seguir badant.

L’Optimista