Quan als polítics ja no els quedi ningú.

Fa mesos que els polítics d’aquest país i de molts altres comenten sobre la manca de lideratge, la falta de credibilitat dels qui ocupen la seva posició. Ho tenen tot: el “quasi-monopoli” dels mitjans de comunicació, l’accés a les dades dels ciutadans als quals pretésament representen, un bon grapat d’assessors i treballadors qualificats que els acompanyen en aquesta necessitat de ser el centre d’atenció, la comoditat econòmica del qui té un bon sou, etc.

Però tot i aquesta acumulació de recursos, a mesura que les setmanes corren, aquesta sensació de desatenció i descrèdit augmenta exponencialment. I com més hi inverteixen, en tant que intenten ocupar més i més espai mediàtic, l’únic que assoleixen és una resposta més apàtica i  indiferent dels electors. Són com aquell infant que necessitat de la mirada paterna pateleja i gemega sense sentit ni causa ni motiu.

Temps enrera els crits i les bregues encenien la societat, però com els pares aprenen a interpretar els gestos de la mainada, els ciutadans ja han entès els mecanismes que fins ara havien emprat per fer-los creure que es preocupaven per ells. I davant aquest ridícul actuar de la classe dirigent, en front d’aquest ridícul constant fonamentat en la mesura i el càlcul de les paraules i de les accions, arrelat en “Sí, però… i en funció de…”, la gent ha decidit donar un pas, canviar de velocitat i avançar-los en aquest camí que és el de la construcció d’un sistema social i polític més just i digne.

En cadascun dels aspectes que preocupen i motiven a les persones del nostres país no deixen de fonamentar-se alternatives i articular-se moviments que sense por ni vacilació construeixen propostes de present. Projectes periodístics, moviments socials, assemblees d’ens locals, etc. Només en cito uns quants, segurament els més mediàtics.

El país no afluixa, i poc a poc els polítics van quedant endarrerits, cada cop amb menys gent al seu costat. La ciutadania comença a prendre la responsabilitat de fer front a les seves inquietuds, i a mesura que s’allunya d’aquells qui suposadament s’havien de fer càrrec d’aquests menesters, prèn consciència de la seva capacitat i de la legitimitat dels seus esforços. I pas a pas, a mesura que la distància entre ells i els polítics augmenta, més ridícula es torna la imatge d’uns personatges que enlluernats pels focus i les càmeres obliden a qui deuen el seu escó.

Retornant a les paraules de Joaquim Maria Puyal, el “Català de l’Any” és tot aquell qui lluita i camina amb convicció per realitzar els seus ideals.

l’Optimista

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s