Perquè els Diaris haurien de ser alguna cosa més.

Aquest diumenge 23 l’Ara inicia una nova promoció que mereix reconeixement. Després de prendre la inciativa de promoure la Col·lecció Bernat Metge, en la que els subscriptors accedien a una gran recopilació de textos clàssics, aquest jove projecte periodístic (jove pel temps que porta com a mitjà, no per l’experiència acumulada dels que el condueixen) es proposa fer arribar als seus lectors i a tots els qui ho desitgin la col·lecció Els Millors Poetes Catalans del S.XX.

Més enllà de l’aplaudiment que mereix la proposta per jugar en pro de la difusió dels autors literaris del nostre país, en comptes de dedicar els esforços promocionals a altres “regals” que puguin semblar més apetitosos, ja siguin jocs d’olles, coberts o electrodomèstics variats. L’Ara torna a mostrar una línia de promoció destacable i que personalment trobo encertadíssima, repartint-les a les escoles que els subscriptors trien. És a dir, per cada subscriptor que adquireix la col·lecció, el diari es compromet a fer-ne arribar una de gratuïta al centre educatiu que aquest decideix. Chapeau.

Campanyes en aquest sentit ajuden a prorrogar, una mica més, la creença en que és possible la conjunció entre informació i difusió cultural. Que la voluntat d’arribar al màxim de lectors no ha de xocar amb el desig d’emprar els mitjans de comunicació de masses per fer més accessible el màxim de recursos culturals i d’entreteniment de qualitat al públic en general.

Cada aportació compta, i aquesta no és menor.

l’Optimista

Perquè no es tracta de Vèncer.

El polvorí s’escalfa, els malestars que flagel·len la societat catalana (i la de tants altres racons de l’Estat Espanyol i del Món) aconsegueixen prendre la metxa i un milió llarg llarg llarguíssim omple i omplirà les memòries de la gent.

Personalment, m’espanten els moviments que no deixen de clamar consignes plenes de mots com Llibertat i expressions com “fer història” i per acabar-ho d’adobar ho amaneixen voleiant banderes i consignes identitàries. I per això, des de fa un temps que les esquivo, doncs un només necessita fer un pas enrera, prendre perspectiva, i veure que els que avui clamen en aquest sentit, demà diran que els altres que ho fan són uns demagogs i populistes.  I si els catalans avui no som lliures, o millor dit, n’hi ha alguns de més lliures que d’altres, és perquè les regles que hem assumit com a convenients en aquesta Europa que volem pertanyer no ens garanteixen la llibertat, ni per a uns ni pels altres. I si no fem història, és perquè preferim passar els nostres dies absorvits per l’avorrida rutina alimentada pel consum inconscient.

Dit això, ja no cal dir més sobre la insalubritat de les relacions entre l’Estat i Catalunya, tots els arguments han estat esgrimits i són de pes. I si alguna cosa em sedueix d’aquesta onada nacionalista és que ve vertebrada per entitats socials i culturals. Que siguin l’ANC  i Òmnium els principals motors organitzatius i no els partits polítics. L’Independentisme s’ha cansat dels seus líders parlamentaris i ha decidit optar per la via directa.

Encara que si per un costat aquest moviment civil m’esperança, també hi ha un temor i no és menor. Les Assamblees locals són un instrument fantàstic per aglutinar les persones i les entitats que comparteixen aquest clam per l’autodeterminació i dotar-les d’un sentit i una coherència. Ara bé, des del meu punt de vista s’equivoquen els que creuen  que n’hi ha prou en unir els convençuts i seguir bramant les mateixes consignes i arguments. Qui a hores d’ara no s’ha unit a la causa Independentista és perquè l’argumentari que s’ha emprat segurament no connecta amb la seva realitat, amb les seves inquietuds, amb els seus temors. 

Seria una llàstima repetir els errors de les construccions nacionals passades. De la imposició dels uns sobre els altres, de la realització d’un Estat on conviuran vencedors i vençuts. El procés de creació de l’estat no hauria de ser, un altre cop, la marxa d’un grup amb més capacitats organitzatives, econòmiques i comunicatives sobre la resta. I és per això, que desijto que en aquest camí obert cap a la concreció d’aquest nou Estat Català, les Assamblees aprofitin la seva proximitat per conèixer el seu entorn, no com a l’enemic, no com al ignorant que volem convèncer de totes totes, sinó com al nostre veí o conciutadà que té les seves necessitats i inquietuds particulars.

És des de l’aprofundiment d’aquests vincles, des de l’empatia i des del suport mutu que serem imparables. Mentre continuem polaritzant, mentre seguim la via del convèncer en comptes del comprendre, amb o sense una Catalunya independent seguiran exisitint els vencedors i els vençuts a casa nostra.

l’Optimista 

Bipolars o Mentiders (així resulta complicat ser Optimista)

Després de setmanes i mesos amb el projecte “Eurovegas” ocupant els mitjans, debatent la seva necessitat, els seus avantatges i inconvenients, etc. El diari d’avui torna a obrir amb els mateixos missatges: inversions astronòmiques, creació infinita de llocs de treball, missatges en favor del turisme com a motor del país, fotos dels nostres governants amb especuladors milionaris, etc.

Aquest cop però, detecto un to diferent en la redacció dels missatges. Aquest cop, hem guanyat. Sí, sí, aquest cop cantem victòria!

Polítics felicitant-se perquè han ocultat a l’opinió pública els seus plans, impedint així a la societat civil de qüestionar i expressar les seves propostes. El que fins fa un parell de dies era una pressió insuportable pel territori i abús de recursos energètics i naturals passa a ser un bon reaprofitament d’un sòl en desús. I el més important, aquest cop guanyem perquè és un projecte que encaixa amb el nostre model turístic familiar. De veritat algú es creu que hi ha gaire diferència entre Adelson i Banyuelos?  Entre “Eurovegas” i “Barcelona World”? Amb quina cara surten després a proclamar la voluntat de construir un Sillicon valley a Catalunya, o una Massachusetts? 

Segons indiquen, totes les places hoteleres del nou projecte seran de 5 estrelles. Turisme familiar? sincerament, em sembla menyspreable que estiguem plantejant obrir 12000 places d’hoteleria de luxe quan cada cop hi ha més catalans i catalanes que creuen el llindar de la pobresa.

Aquest no és un post que mereixi un lloc en un blog anomenat “l’Optimista”.

Sort que la música sempre apareix per recordar-te que “envoltat de discos, llibres i trastos, el meu paradís… sembla fàcil ser feliç”.