Existeix el Vot No-Conservador a Catalunya?

Un cop més arriben les eleccions al Parlament de Catalunya. Amb tota la intenció remarco les primeres paraules d’aquest “post”: Un cop més.

Encara que s’esforcin en transmetre aquesta imatge de moment històric, de fita irrepetible, les del pròxim 25 de Novembre no seran altra cosa que les desenes eleccions parlamentàries de Catalunya des de la fi de la Dictadura.

Tot i que s’esforcin en construir aquesta escena en que per fi sembla que el ciutadà canviarà el rumb del país cap al paradís (altrament conegut com la Independència), la realitat no és altra que l’esmentada: un altre plebiscit. Unes eleccions més on ens tornaran a demanar que votem als de sempre, als recol·lectors de vots. Unes votacions on es tornarà a demanar que donem el vot a unes llistes tancades i bloquejades. Una jornada més en que les propostes esgrimides en els corresponents programes electorals passaran a ocupar el seu lloc en els arxius corresponents, lluny dels escons i les lleis. I així, una llarga llista de raons que deslegitimen el sistema parlamentari català (i Espanyol òbviament).

I si tornem a trobar-nos davant d’aquesta cita que cíclicament ens ofereix l’oportunitat de viure de primera mà el lamentable espectacle de la Campanya Electoral és per una simple raò: no deixem de Votar.  Convocatòria rera convocatòria ens trobem davant la mateixa proposta: escollir els partits polítics. Aquestes empreses que es dediquen a embaucar-nos per tal que els cedim durant 4 anys la possibilitat de lucrar-se a través dels impostos. Unes entitats que es proclamen a si mateixes com als representants dels interessos de la nació, de la democràcia, però que es fonamenten en un manera de funcionar descaradament opaca i antidemocràtica.

Votar en les condicions que ofereix actualment el nostre país no és altra cosa que donar suport a aquesta estructura. És ratificar que estem d’acord en l’existència d’aquestes institucions que actuen contra el progrés social per tal de mantenir les seves quotes de poder. És privar a totes aquelles iniciatives que podrien promoure l’eliminació d’aquells obstacles que traven la legitimitat de la nostra democràcia de la possibilitat de ser escollides.

El Parlamentarisme nascut de la Constitució del 1978 vs. el Franquisme va ser un avanç cap a la transformació de la societat cap a un mecanisme d’organització més just. Actualment, la inèrcia d’aquest sistema s’ha convertit en una llosa com la dictadura ho fou en el seu moment. El vot només serveix per nodrir aquelles institucions que no fan altra cosa que impedir que seguim progressant cap a una organització social més justa.

És moment de prendre part de manera activa en el procés de construcció de la societat. D’informar-se i instruir-se, d’associar-se amb els qui comparteixis inquietuds i crear noves vies per assolir allò que necessites per viure de manera més plena.

El 25 de Novembre No Votis, Participa. 

l’Optimista

Per què Jo no soc Pobre?

Recentment s’han publicat els resultats de “l’Enquesta sobre Hàbits i Condicions de Vida 2011” de la Diputació de Barcelona. Les xifres esgarrifen: 1 de cada 3 gironins és pobre (60% de la mediana en la renta per càpita anual).  Aquesta proporció no ens pot deixar indiferents i no pot quedar-se en un resultat el qual no provoqui més qüestions en nosaltres.

El meu primer interrogant s’obre al voltant de la seva ubicació: On són?

Observo el meu entorn, la família, amistats, amistats de les amistats, coneguts. El veredicte és clar: no ens aproximem ni de lluny a la proporció esmentada. Queda clar que vivim a Girona, però no representem ni lluny la seva realitat social.

I és llavors que d’altres inquietuds prenen forma, que d’altres afirmacions que anteriorment es feien amb confiança ara són de caire dubtós: hem treballat prou per a la cohesió social? Hem fet els esforços necessaris per promoure l’inclusió? O s’han aprofitat els anys de “llums i flors”(o hauríem de dir de totxos i guiris) per esquivar el debat, mentre el caldo de la segregació social i cultural es cuinava a foc lent.

Reprenent la pregunta que encapçala aquest article,  la seva resposta és ben senzilla. Tot i que estadísticament em trobaria clarament sota el llindar de la pobresa, la meva pertinença a la societat i la meva manca d’inidividualitat és la que em permet beneficiar-me d’un recursos que pròpiament dit no em pertanyen.

El fet d’haver-me instruït i socialitzat en l’entorn on visc em permet gaudir d’un avantatge comparatiu molt clar vers altres segments de la població, ja sigui per accés a la informació, falta d’estigma cultural o social, etc. A més, la inclusió efectiva (incloure’m en un espai que em reconeix com a membre) en el meu entorn m’ha facilitat la participació en una xarxa (família, amics, coneguts, institucions públiques, etc) que em protegeix i em facilita l’accés a tot un ventall d’oportunitats que a nivell estrictament individual mai hauria pogut permetre’m.

I d’aquesta afirmació neix un altre interrogant que sense cap mena de dubte ha d’esdevenir motiu de preocupació i d’inquietud: com jo, quantes persones ara mateix viuen en un grau suficient de comoditat gràcies a aquestes xarxes de suport? Podran aquestes relacions perdurar gaire més en el temps? I si el declivi econòmic segueix en augment i afecta a més i més nuclis d’aquests entramats? O parlant clar, què passarà quan aquests avis deixin de cobrar el total de les seves pensions, o aquests pares i mares perdin o vegin durament reduït els seus sous, qui teixirà aquests fils que ens sostenen?

La “Crisi” ens està demostrant les avantatges dels qui han aconseguit socialitzar-se i establir lligams d’interdependència (sigui per  nexes familiars, econòmics, d’amistat…) vers els que es veuen forçats a l’individualitat o al sectarisme/ghetto.

Esperem que no arribi el moment en que comencem a apreciar el nostre veí, amic o company com algú amb qui competir pels recursos i seguim mantinguent aquest esperit mutualista. I que aviat, sapiguem prendre consciència de les institucions que tot i no deixar de demanar-nos el nostre recolzament econòmic, no fan res per donar-nos suport.

Institucions que depenen de nosaltres molt més del que nosaltres depenem d’elles. 

l’Optimista

50 Posts Farcits de Parcialitat Interessada.

Amb aquestes línies l’Optimista arriba al seu post nº50. Una cinquantena de calaixos carregats de subjectivitat i de tendenciositat. Perquè tot i que alguns es vanaglorien de la seva vocació informativa des de la més estricta objectivitat, la realitat no és altra que la d’un Món submergit en un oceà de condicionants, que aquesta pretesa imparcialitat no pot arribar a ser altra cosa que un intent en va.  

I és davant d’aquesta realitat, d’aquest camp plegat d’informacions diverses, paral·leles i contradictòries, en front d’aquest ventall de percepcions que intenten presentar-nos un entorn amb unes característiques o unes altres, que des d’aquest blog us animem a prendre un rol actiu en la construcció d’aquest Món.  

La societat, la família, el país, etc. No són més que el que decidim que sigui. En tant que optem per esquivar tot allò que no ens aporta res en la millora del nostre creixement personal i col·lectiu, i en la mesura que fixem la nostra atenció en tots aquells detalls i raons que ens reforcen i condueixen cap a una realitat que  es basi en la construcció d’un sistema que lluita pels grans ideals de l’humanitat, aportarem el nostre gra de sorra en el seu assoliment.

Per molt que alguns es capfiquin en intentar fer-nos veure que la realitat és un planeta en guerra, un sistema gobernat per homes blancs, vestits de camisa i corbata, una joventut tonta, sense capacitat de transformació i d’esforç, que és una cultura com a bé que pertany a uns pocs i una relació amb el medi ambient fonamentada en la dominació i l’explotació sense fre.

Mai podran amagar que no hi ha prous càmeres per retransmetre la convivència pacífica de la gran majoria de les persones,  que estem lluny de poder catalogar la diversitat de recursos culturals i tèxtils que han abrigat als habitants de tot un Món sostingut gràcies a les dones. Que dia rera dia, joves de totes regions es nodreixen de la seva energia i empenta per intentar trencar les barreres que els adults els imposen i que si seguim lluitant con el planeta que ens sosté, no hi haurà altre fi que la nostra extinció.

La realitat que vivim és una elecció, t’animes a escollir un Món millor? 

l’Optimista

La Caricatura del Clàssic.

Nota ràpida sobre el Clàssic d’ahir. El fútbol, i més un Barça-Madrid ens dona un bon grapat d’idees per entendre la perversió de la Democràcia que vivim i de com el joc identitari impedeix el judici sa i racional dels fets.

1.- La gent és només espectadora del que passa. El “cotarro” passa pels peus d’uns escollits que a la vegada només són “manats” d’unes èlits que vigilen des del “palco”.

2.- Viure a través dels mitjans: 4 gats poden viure el “joc” en directe, la resta s’ha de conformar en veure el que els mitjans ens permeten. I, òbviament, els que aquests deixen sortir a la llum és una realitat totalment esbiaixada de la realitat.

3.- Realitats múltiples i simultànies: El mateix partit es viu de manera diferent i totalment oposada en funció del teu alineament i identificació. Egocentrisme col·lectiu desmesurat i una total incomprensió de l’altre. Ni els entenem i ni els volem entendre, a tots ens sembla bé viure confrontats i creure en aquesta realitat maniquea.

4.- Autoengany: neguem tot el que suposi acceptar que fallem, que ho fem malament, que ens equivoquem. Sempre ens creiem que som diferents, millors, i som incapaços de reconèixer que estem lluny d’aquesta imatge  ideal que es proclama. No hi ha pitjor cec que el que no vol veure.

5.- La distribució de recursos desigual: els diners només flueixen en una direcció, afavorint el manteniment de l’statu quo.

Podríem allargar fàcilment la llista, però ho deixarem en 5 pinzellades ràpides. L’identitat cohesiona, però no podem renunciar al judici crític per una idea que ens agrada però que no s’escau, ni de lluny, amb la realitat. 

l’Optimista

Els Petits Canvis són Poderosos.

Llegeixo l’edició digital del Diari de Girona i topo amb aquest titular: “Vidreres estalvia 530€ en dos mesos amb les noves plaques solars del pavelló”.

Quan parlem de solucions a la crisi energètica, a l’abús dels combustibles fòssils com a font d’energia, etc. Tendim a caure presos d’una espiral de negativismes, a quedar atrapats en el neguit produit per interrogants gegants que no podem resoldre: Com subsituïrem el petroli… si avui TOT és petroli!? i el transport? els cotxes, els avions?!? S’ha acabat la vida còmode? Tornarem a les coves?!! 

Aquest tipus de reflexions sobre àmbits massa grans només provoquen desencís i incapacitat de reacció. Ens desactiven i ens fan creure que no podem fer més que esperar. Esperar el què? ves a saber, però ens queda ben clar que no podem fer res i que per tant, millor restem passius.

Iniciatives com la que va emprendre en aquest cas l’Ajuntament de Vidreres ens mostren que si ens focalitzem en àmbits pròxims, en contextos on sí que hi tenim alguna cosa a fer i a dir, les respostes sorgeixen i som capaços de trobar alternatives.  Gràcies a l’instal·lació  d’aquest equip d’alt rendiment d’energia solar tèrmica, no només s’aconsegueix nodrir l’equipament esportiu d’una energia més neta, sinó que a més estalviem diners i despeses de transport i transformació de l’energia. Una inversió que s’amortitzarà en poc temps i que permetrà restar un nou element de la tan urgida llista de despeses municipals.

Si anem sumant iniciatives concretes només serà qüestió de temps que el canvi a nivell global es realitzi.

l’Optimista

Paraules Agraïdes.

Aprofito aquest espai per engantxar l’entrevista que va  retransmetres al programa “Singulars” el passat 26 de Juny de 2012. Un cop més, Teresa Forcades torna a fer una dissertació impecable sobre les vergonyes d’aquest sistema en el que vivim i que no deixa d’impedir el nostre desenvolupament.  I com sempre, des d’un llenguatge precís, clar i calmat.

Que important són les veus que de manera dissonant atravessen aquest discurs hegemònic que intenta disfressar de “govern dels millors” i de “meritocràcia” allò que no és altra cosa que el corporativisme classista i la corrupció.

Gràcies.