Per què Jo no soc Pobre?

Recentment s’han publicat els resultats de “l’Enquesta sobre Hàbits i Condicions de Vida 2011” de la Diputació de Barcelona. Les xifres esgarrifen: 1 de cada 3 gironins és pobre (60% de la mediana en la renta per càpita anual).  Aquesta proporció no ens pot deixar indiferents i no pot quedar-se en un resultat el qual no provoqui més qüestions en nosaltres.

El meu primer interrogant s’obre al voltant de la seva ubicació: On són?

Observo el meu entorn, la família, amistats, amistats de les amistats, coneguts. El veredicte és clar: no ens aproximem ni de lluny a la proporció esmentada. Queda clar que vivim a Girona, però no representem ni lluny la seva realitat social.

I és llavors que d’altres inquietuds prenen forma, que d’altres afirmacions que anteriorment es feien amb confiança ara són de caire dubtós: hem treballat prou per a la cohesió social? Hem fet els esforços necessaris per promoure l’inclusió? O s’han aprofitat els anys de “llums i flors”(o hauríem de dir de totxos i guiris) per esquivar el debat, mentre el caldo de la segregació social i cultural es cuinava a foc lent.

Reprenent la pregunta que encapçala aquest article,  la seva resposta és ben senzilla. Tot i que estadísticament em trobaria clarament sota el llindar de la pobresa, la meva pertinença a la societat i la meva manca d’inidividualitat és la que em permet beneficiar-me d’un recursos que pròpiament dit no em pertanyen.

El fet d’haver-me instruït i socialitzat en l’entorn on visc em permet gaudir d’un avantatge comparatiu molt clar vers altres segments de la població, ja sigui per accés a la informació, falta d’estigma cultural o social, etc. A més, la inclusió efectiva (incloure’m en un espai que em reconeix com a membre) en el meu entorn m’ha facilitat la participació en una xarxa (família, amics, coneguts, institucions públiques, etc) que em protegeix i em facilita l’accés a tot un ventall d’oportunitats que a nivell estrictament individual mai hauria pogut permetre’m.

I d’aquesta afirmació neix un altre interrogant que sense cap mena de dubte ha d’esdevenir motiu de preocupació i d’inquietud: com jo, quantes persones ara mateix viuen en un grau suficient de comoditat gràcies a aquestes xarxes de suport? Podran aquestes relacions perdurar gaire més en el temps? I si el declivi econòmic segueix en augment i afecta a més i més nuclis d’aquests entramats? O parlant clar, què passarà quan aquests avis deixin de cobrar el total de les seves pensions, o aquests pares i mares perdin o vegin durament reduït els seus sous, qui teixirà aquests fils que ens sostenen?

La “Crisi” ens està demostrant les avantatges dels qui han aconseguit socialitzar-se i establir lligams d’interdependència (sigui per  nexes familiars, econòmics, d’amistat…) vers els que es veuen forçats a l’individualitat o al sectarisme/ghetto.

Esperem que no arribi el moment en que comencem a apreciar el nostre veí, amic o company com algú amb qui competir pels recursos i seguim mantinguent aquest esperit mutualista. I que aviat, sapiguem prendre consciència de les institucions que tot i no deixar de demanar-nos el nostre recolzament econòmic, no fan res per donar-nos suport.

Institucions que depenen de nosaltres molt més del que nosaltres depenem d’elles. 

l’Optimista

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s