…i l’autocrítica quan arriba?

Si una cosa s’havia admirat en els darrers mesos de la figura d’Artur Mas era la seva constància i la seva capacitat per avançar-se als esdeveniments que s’anaven succeint. Una rera altra i davant les escomeses dels seus adversaris, era capaç d’esquivar les contradiccions i les mancances que el seu govern dibuixaven de manera dialèctica entre el seu discurs i el seu actuar. La ressolució de la carpeta “Eurovegas” a través de “Barcelona World”, l’assumpció del lideratge del 11-S com  si l’hagués parit (perdó per l’expressió vulgar), l’atac constant a la gestió de les legislatures anteriors esquivant tota autocrítica a la seva gestió, el seu incompliment constant del seu programa electoral, etc.

A través de la narrativa dels mitjans de comunicació i dels episodis que la lluita parlamentària oferia, la realitat semblava clara, Convergència portava les regnes. Artur Mas era qui portava el compàs, i pobre del qui s’atrevís a qüestionar des de qualsevol dels àmbits aquest monopoli. Doncs a l’instant, era desacreditat per tot un exèrcit de tertulians, opinòlegs i qualsevol dels membres del govern. Com a punt culminant d’aquesta sobredosis de carisma impostat, la presentació de la campanya electoral. Mas perd la vergonya i es presenta gràficament com al rebatejat “Massies”. Si Convergència no tingués aquesta massa d’electors inamovible que practica vot automàtic, ho hagués pagat car. Però si alguna cosa té l’electorat convergent és ressignació i constància.

El dia 1 després del 25-N, especialment la nit mateixa de les eleccions, Mas i CiU perden la compustura durant unes hores. El primer moment de debilitat en molt de temps. Tot i que el resultat mostra que el sobiranisme i la voluntat d’anar cap a la consulta pel dret a decidir està en plena forma i que la participació ha estat històrica. Mas ja no pot escudar-se en la seva capacitat oratòria. L’únic que importava era obtenir la majoria absoluta, era marcar paquet davant de Madrid i Europa, i han fallat. Només un dia han tardat a tornar-se a col·locar en la línia argumental pre-electoral. Però durant un dia se’ls hi ha vist el llautó: l’únic que importava era la majoria absoluta, simplement fer i desfer a gust i desig inqüestionable.  I ha estat en aquesta manifestació tan descarada  d’arrogància que han acabat perdent el nord, perdent el contacte amb la realitat. Valgui la comparació futbolística, ha estat com quan el Real Madrid de “Juande” es creia a l’alçada del Barça i va acabar reben un 2-6 a domicili.

Tot i així, crec que comentaris com els anteriors ara ja són en va i no tenen cap mena de valor. Ara és molt fàcil vestir-se d’expert i analista i titllar tal o qual detall com a cabdal. Fàcil i obvi. I davant d’aquesta obvietat, no puc deixar de sorprendre’m per la incapacitat dels polítics de reconèixer els errors. Personalment, valoraria molt positivament que partits com CiU o PSC convoquessin els mitjans i sortissin explicant perquè han fallat. És patètic sentir-los justificant-se amb el vot ocult, amb l’acció de govern, només falta que es queixin de l’alta participació. Tota aquesta pulcritud i savoir faire que destilen alguns, arribada l’hora de demostrar la seva honestedat es converteix en una mostra flagrant d’immaduresa i opacitat. De veritat creuen que no els honraria mostrar, un cop ja s’ha decidit tot, la causa dels seus errors i com els pensen corregir? O pot ser és que no creuen haver fallat en res?  

Mentre ens mantinguem en la línia de la irresponsabilitat i de la incapacitat de fer-nos càrrec de les victòries i de les derrotes, difícilment construirem un sistema polític en el que es pugui confiar i desenvolupar una societat justa.

l’Optimista

 

 

Wilson, el Narrador Extern.

Columbia, Harvard, Princeton… a excepció dels Catedràtics Jordi Galí i Jaume Ventura,la majoria dels components del col·lectiu Wilson exerceixen les seves tasques d’investigació i docència en Universitats de fora de Catalunya. Per la majoria de nosaltres, aquest fet difícilment es convertiria en una qüestió reprobable. Ans al contrari, probablement el creuríem un motiu de reconeixement afegit i de distinció.

Formar part d’institucions com les esmentades a l’inici d’aquestes línies sol viure’s amb normalitat per tots els qui aspiren a fer-se un nom en l’àmbit acadèmic,  com en la majoria de professions.

I no és estrany que els intel·lectuals més destacats sentin l’impuls d’emprendre camí cap a aquells llocs on la seva remuneració pugui ser més alta, l’ambient en el que viuran pugui resultar més estimulant i els recursos dels que podran fer ús resultin més adequats.

Ara bé, des de l’òptica de la construcció nacional, què implica que els pensadors i treballadors diversos del nostre país emprenguin el camí de la seva maduresa professional lluny del nostre país? Principalment, dèficit. Han estat molts anys d’inversió en una gran diversitat d’estructures públiques perquè d’una manera o altra aquestes persones hagin pogut desenvolupar tot el talent que tenien dins. I ara que es podria amortitzar aquesta inversió amb la seva genialitat, opten per oferir les seves habilitats a altres.

Es venen al millor postor i és ben legítim. Però m’agradaria remarcar que podrien haver escollit altres opcions. Que podrien haver optat per lluitar per fer-se un lloc en alguna universitat del país. Que podrien haver brindat el seu coneixement a la formació dels qui com ells van crèixer en el si del nostre sistema educatiu. Que podrien haver emprat la nostra llengua per difondre les seves investigacions i nodrir-la d’un reconeixement més elevat.

Els països es construeixen i evolucionen amb la implicació dels seus habitants en aquestes tasques. Si es defuig el deure d’aportar el millor de cadascú en els diversos àmbits, i es renuncia a aquesta necessitat per raons econòmiques, per manca de voluntat o per resignació, difícilment arribarem a assolir les fites que ens narren les ments més elevades.

Sense cap mena de dubte resulta útil i remarcable l’interés d’aquests catedràtics en la construcció d’un debat nacional clarCar pot ser seria un altre l’estat de la qüestió, si persones de la seva autoritat i reconeixement formessin part del nostre dia a dia en comptes d’aparèixer des de la tribuna ocasionalment.

Tan de bo aprenguem a rebaixar el valor de l’exili voluntari (o en tot cas semiforçat) i sapiguem estimular la valentia de l’inconformisme i la responsabilitat de cadascú vers el lloc, la gent i les institucions que l’han vist créixer.

l’Optimista

Wilson entra al Debat.

Primerament necessito deixar clar que rebutjo aquesta autoritat amb què es sol vestir tot el que envolta el món de l’acadèmia i la universitat. Personalment, puc estar d’acord en què, en molts casos, la concentració de recursos i de persones dedicades a l’experimentació empírica i a la divagació conceptual és capaç de generar grans descobertes tècniques i profunds anàlisis de diversos tipus. Ara bé, no és menys cert que en un bon nombre d’exemples, aquest suposat oasis entregat a la descoberta i l’aventura cognitiva no ha estat capaç de generar altra cosa que ments uniformes, cervells arrogants i segmentacions extremes de la realitat física, social i metafísica.

Dit això, aplaudeixo la iniciativa que avui s’estrena amb el nom de Col·lectiu WilsonPol Antràs, Carles BoixJordi Galí, Gerard Padró i Miquel, Xavier Sala i Martin i Jaume Ventura donen el tret de sortida a aquesta proposta que pretén “contribuir al debat sobre l’autodeterminació a Catalunya a fi que els seus ciutadans puguin decidir el seu futur lliurement, sense por ni amenaces.”

Davant el segrest al que ens té sotmesos la mediocritud. De la qual no n’aconsegueixen escapar gran part dels mitjans de comunicació, ni els partits polítics, ni els sindicats, ni gran part de les institucions que vertebren el nostre país, era fonamental que aquells qui tenen el privilegi d’accedir a un nivell d’informació elevat i de qualitat fessin un esforç per escampar les boires de la falsedat i la confusió constant en la que ens volen mantenir.

D’entrada no sabem com evolucionarà aquest projecte. El que sí que podem observar és que es tracta d’un grup d’acadèmics de primera línia i que s’hi juguen el prestigi, i que per tant, difícilment es deixaran segrestar per les pressions dels corrents informatius de masses que es basen el criteri únic del nombre d’exemplars venguts i les quotes de share. Així doncs, desitgem que aquest sigui el principi d’un camí que acabi amb l’abús dels mediocres i d’aquells qui es creuen amb el poderde convertir la falsedat en certesa amb el sol fet de dir-la en un mitjà de comunicació. 

l’Optimista

La PAH parla Clar.

Ja fa vora 3 anys que la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca lluita per a posar fi al drama que viuen a diari milers de persones en el nostre país degut a l’asfixia a que són sotmesos pels bancs i caixes, mentre aquests són rescatats una i altra vegada amb fons públics.

Han estat necessari tot aquest temps perquè primer els mitjans de comunicació de gran abast, i després els partits polítics majoritaris es fessin ressó d’aquesta problemàtica i iniciessin el concurs de veure qui és més sensible a aquest tràgica realitat. Patètic.

Afortunadament, com ja ens té acostumats la PAH, en pocs dies han sabut reaccionar per denunciar el circ que tan les grans cadenes de televisió com els partits polítics estant muntant per tal de treure profit d’aquesta greu problemàtica.  Aquí us adjunto el comunicat que Ada Colau va emetre el dia 12 de Novembre i en el que deixa ben clara la posició de la Plataforma.

Abans de concloure aquesta nota, no volia deixar de tornar a remarcar la inconmesurable feina que les diferents Plataformes d’Afectats estant duent a terme al llarg del territori. Mai es podrà reconèixer de manera suficient la seva tasca de suport i defensa de tots a les víctimes de l’acció premeditada i perversa de les entitats bancàries.

l’Optimista

Qui és Santi Vila?(o a qui Votem quan Votem)

Camino per la ciutat de Girona i em quedo amb la imatge  dels milers de cartells dels partits polítics que onejen penjats de faroles i altres espais públics. Com a la televisió, em trobo amb els de sempre, Artur Mas (rebatejat ja per la satira mediàtica com Charlton Heston/Moisès II), Pere Navarro, Oriol Junqueras, Alicia Sánchez Camacho, etc.  En un moment de confusió, descobreixo un nou nom darrera la foto del cartell Convergent: Santi Vila. 

Santi Vila? Qui és Santi Vila? i què hi fa al revers de l’Artur Mas? Si es tracta d’un bon coneixedor de la política local de les capitals gironines em sabrà respondre amb facilitat: l’Alcalde de Figueres i nº1 de les llistes electorals de Girona de CiU. Si no, com li ha passat a un servidor, la foto i el nom només li haurà servit per recordar que per molt que les campanyes polítiques si esforcin, i encara que s’esmercin en construir un panorama electoral personalista a l’estil Presidencialista, el nostre és un sistema Parlamentari. I que, per tant, a cada circumscripció votem uns representants els quals seran als qui els pertocaria (em veig forçat a col·locar-ho en condicional perquè la disciplina de vot rebenta aquest deure teòric) fer l’exercici de defensar dels interessos dels seus electors directes.

Pel bé de la democràcia d’aquest país seria desitjable que s’intentés construir una representativitat política des de la proximitat a la població. Que els partits polítics fessin el gest d’obrir-se a una pràctica transparent i oberta de la seva composició i permetessin que siguin aquells qui connecten millor amb els interessos de la ciutadania els que pugnin pel vot en cadascuna de les circumscripcions. És vergonyós observar com des de les cúpules directives dels partits s’omplen a dit les llistes per cada circumscripció, plagant de desconeguts i persones ànonimes i plenes d’interessos particulars les úniques possibilitats d’escollir als representants per part dels ciutadans.

Tan Artur Mas, com la resta dels mencionats anteriorment no són més que els nº1 de les llistes electorals de Barcelona, el nostre vot no els proposa directament(si més no, el vot dels qui no formem part de la circumscripció de Barcelona). El nostre vot  serveix per portar al Parlament als qui han de representar-nos i votar en funció dels nostres interessos específics, i no per passar a ser els subordinats de les directives dels partits polítics que no han estat designades democràticament. Per tant, votis a qui votis, assegura’t de saber qui és, o almenys ja seria hora de qüestionar-se perquè decidim escollir algú del qui mai hem sentit parlar per a una funció tan important. 

Juli Fernàndez, Roger Torrent, Marc Vidal, Enric Millo… Ja saps qui són?

l’Optimista

Barraques, Joves i Alcohol. (2)

Seguint amb el títol obert en l’anterior post, el qual havíem interromput amb una sèrie d’interrogants al voltant de la coherència de mantenir una normativa que és infringida constantment i que és defensada per una institució que s’enriqueix de manera molt important gràcies a la seva comercialització massiva. El que es pretén a través de les següent línies és donar algunes possibles propostes a cadascuna de les preguntes.

Abans d’encarar cadascuna de les qüestions, crec que val la pena remarcar que el fet de posar en dubte les mesures que s’han près per regular el consum d’alcohol en menors no condueix a l’autor d’aquestes paraules a l’extrem oposat i a afirmar que no importa qui consumeix i de quina manera. Estudis sobre els efectes negatius de l’abús de l’alcohol tan a nivell de salut com a nivell social no en falten, i justament per això cal abordar el tema de manera àmplia per tal d’arribar als fonaments d’aquest hàbit. N’enllaço un de qualsevol prou general i contundent.

Cal mantenir una prohibició que no es considera amb autoritat per la societat?  Personalment, clarament no. Si tenim dades que ens demostren amb nitidesa que el consum d’alcohol és negatiu, treballem per transmetre aquesta imatge. La clau és la pedagogia. Prohibir coses que no estan mal considerades pel comú dels mortals només condueix a l’expansió de pràctiques clandestines i irregulars que acaben generant més danys.

Per tant, ens caldrà primer resoldre l’enigma sobre la nocivitat i la perillositat de l’alcohol, cosa que ja està feta i més que constatada: “A la Unió Europea (UE) l’alcohol és responsable del 12% de les morts prematures i les discapacitats en els homes i del 2% en les dones. Això converteix l’alcohol en el tercer factor de risc d’entre els 26 factors de risc de la mala salut a l’UE, superant el sobrepès i només per darrere del tabac i la hipertensió arterial (Anderson i Baumberg, 2006)”.

Fins que no s’instauri aquesta imatge de reconeixement negatiu d’aquest tipus de consum en tots els segments d’edat no hi haurà un fonament on sostenir la força d’aquest tipus de regulacions.

Finalment, davant la qüestió de si es possible que l’Estat sigui capaç de dedicar els seus esforços plens a regular de manera encertada aquesta realitat, des de la meva òptica és poc probable que des de les institucions públiques sorgeixi una iniciativa real de prevenció i control que intenti alterar de base els hàbits de consum de la població. És difícil d’imaginar que l’erari públic vulgui renunciar a l’ingrés d’aquests gravàmens, i encara menys que no sucumbeixi a les pressions de la indústria de les begudes alcohòliques

Sense pedagogia, les prohibicions no són més que un mer exercici racaudatori. 

l’Optimista

Barraques, Joves i Alcohol (1)

Una any més arribem a final de les Fires de Sant Narcís, i un any més una notícia es repeteix: “tal barraca tancada per vendre begudes alcohòliques a menors” o “barraca sancionada per dispensar alcohol a menors” etc, etc, etc.

I un cop més, la polèmica sobre el control de la venta de begudes alcohòliques a la zona de barraques no s’aconsegueix resoldre. Personalment, encara em faig creus que hi hagi algú que cregui que les prohibicions serveixen per alguna cosa.

Des del meu punt de vista, les lleis i les sancions només tenen sentit en tan que articulen i donen força a un hàbit o creença que està arrelada en el si de la societat. En cas de no ser així, és possible que s’aconsegueixi dissuadir temporalment a cert tipus de públic, però generalment acabarà per perdre tot efecte.

El cas de la venta i consum d’alcohol n’és ben paradigmàtic i ens mostra amb profunda claredat com el legislador només fa el ridícul quan intenta forçar unes conductes no acceptades per la gent. En els darrers anys es deuen haver canviat unes quantes vegades les edats i les condicions sota les quals els joves poden començar a consumir-lo. I tot i això, les dades sobre consum d’aquest tipus de substàncies no varien substancialment. Especialment pel que fa a la percepció en la perillositat d’aquests tipus de begudes.

Davant d’aquesta realitat, unes quantes preguntes prenen forma: té sentit mantenir unes prohibicions que són infringides constantment? És realment nociu el consum d’alcohol? I si ho és, per què ens mostrem tan contundents amb els menors i carreguem de reconeixement social positiu el seu consum en els adults? És possible que una institució (l’Estat) que es lucra de manera tan important amb la seva venda(a través d’impostos) pugui promoure de manera creïble la seva prohibició?

…més divagacions sobre aquest tema en el següent post.

l’Optimista