… i una mica de Poesia?

Nadal, Sant Esteve, Any Nou, Tragèdies Maies diverses… aquests són dies de grans àpats i celebracions. De llargues entaulades i de digestions interminables. Per a tots els qui decidiu no conformar-vos amb la pel·lícula del moment que passin a la televisió o deixar-vos abduir pel Facebook i demés segrestadors de temps. Aquí us adjunto un Blog que m’ha tingut entretingut una estona.

Poesia en català és una bona proposta per tots els qui com l’autor d’aquestes línies té interés en llegir i descobrir poesia, però necessita d’una mà de la que agafar-se i sentir-ne la guia.

Aquí us avanço la darrera proposta del Blog, un poema de Joan Maragall:

L’ÀNIMA DE LES FLORSbaixa

Aquelles dues flors que hi ha posades
al mig del caminal,
qui és que les hi deu haver llençades?
Qui sia, tant si val.

Aquelles dues flors no estan pas tristes,
no, no: riuen al sol.
M’han encantat així que les he vistes
posades a morir, mes sense dol.

“Morirem aviat, lluny de la planta
-elles deuen pensar-;
mes ara nostre brill el poeta encanta,
i això mai morirà.”

Joan Maragall.

No deixeu passar l’oportunitat de deixar-vos embolcallar per les paraules d’aquells qui tenien el do fer-nos somriure, viatjar i estimar amb 4 pinzellades emparaulades.

l’Optimista

El Tió i la Fi del Món.

El temut solstici d’hivern 2012 no ha destruït el Món que coneixem, tot i que alguns de nosaltres vam estar al límit de l’explosió en els minuts posteriors als sopar de nit bona i dinar de Nadal, i qui sap si sobreviurem a Sant Esteve. El 2012 enfila la fi dels seus dies i tot sembla indicar que per bé o per mal ens tocarà seguir lidiant amb aquesta Vida.

La Fi dels Temps ha inspirat un bon nombre d’imatges on s’ha representat tot tipus de referents que expressaven l’aniquilació. En la gran majoria d’aquestes observem com l’entorn era esmicolat i condemnat a l’extermini.

I si ho haguéssim fet? i si aquests dies haguéssim estat testimonis de l’enderrocament del Món? Sembla obvi que aquest planeta que només sabem llegir des del pla més material, des de la superfície aparent, segueix dempeus. Però no tot es redueix a la vessant sensitiva de la Vida. No és justament una de les aportacions de la psicoanàlisis el descobriment d’una realitat que es desenvolupa en un pla menys nítid? En una vessant que no es mou en el sentit literari sinó en el llenguatge del simbolisme i la interpretació.

Fins a l’arribada de la Modernitat, a la consolidació de la racionalitat com a força d’interpretació i narració de la realitat, les societats incorporaven aquests plans diversos en la seva organització i gestió. En el calendari de celebracions d’arreu no ens costarà trobar una llarga llista de festivitats entorn d’aquesta data: 21 de Desembre. Data que marca l’inici de les jornades més curtes de l’any i per tant, de la nit més llarga.

yule

El Solstici d’Hivern marca un punt d’inflexió en el cicle anual. És el moment més obscur i tenebrós, l’espai on la vida toca la seva mínima expressió. Clarament contraposada al clímax estival on el Sol lidera l’explosió vital. I representant aquest procés, al llarg i ample de la geografia de la Terra es duien a terme celebracions que expressaven aquest procés de fi i renaixement del cicle Solar.

En un d’aquests actes, el protagonisme girava entorn dels arbres, eixos del Món. Connectors dels tres nivells del planeta: subterrani(arrels), superfície(tronc) i aeri(copa). Igualment representatius del món dels sentits, de la psique i de l’esperit. L’arbre representava aquesta unió de tots els plans de la realitat, l’arbre era el Món. I el Món arribava a la seva fi, com cada any, per tornar a renèixer. Era llavors que per posar de manifest aquest procés es talava un arbre que seria cremat seguint la litúrgia, era llavors que es representava la Fi del Món. Resulta curiós que en aquestes tradicions també s’adornaven arbres i es feien regals per a la mainada. Finalment s’esparcien les cendres de l’arbre al voltant de la casa per protegir-la,com a ritual de fertilitat i bons desitjos pel cicle que s’iniciava.

El Tió, segons l’Institut d’Estudis Catalans és un “tros de tronc per a cremar a la llar”.

Sembla que encara que no en siguem massa conscients, és possible que rera cadascun dels cops que s’etziba al pobre Tió, la mainada intenta posar fi a aquest cicle de la vida que arriba als seus últims compassos i obre la porta al següent. Qui sap si en algun indret del nostre subconscient, hi ha una força que encara recorda que al Món hi ha alguna cosa més que el que és merament aparent.

Una motivació que any rera any ens empeny a il·luminar els arbres en la nit més llarga i a esmicolar la realitat que amb els nostres millors desitjos tornarà a ressorgir. 

l’Optimista

La moneda que no té preu.

A Girona hi ha una iniciativa social que cada dia creix i que jorn rera jorn té més adeptes. Des que fa uns anys i aixoplugat per l’Associació de Veïns de Pla de Palau, es donés vida al que seria el primer Banc del Temps de la ciutat, la proposta ha anat prenent forma i evolucionant tan qualitativament com quantitativament.

Actualment hi ha 3 Bancs del Temps a Girona: BdT Pla de Palau, BdT Pont del Dimoni (Santa Eugènia i Sant Narcís) i el BdT de Montjuïc.  Els dos primers amb seus als respectius centres cívics barrials  i el tercer al local de l’Associació de Veïns corresponent. Junts sumen més de 500 socis que intercanvien serveis i treballs a canvi d’un recurs al qual tots hi tenim accés en igualtat de condicions: el temps.

KONEKTA

montjuicPerò els Bancs del Temps són molt més que simples borses de persones que indiquen què poden oferir i què necessiten. L’intercanvi i el temps només són mers instruments.

Aquestes entitats, a més, programen tallers, cursos, grups de conversa en idiomes, passejades, grups de reforç escolar, etc. Donen suport a altres entitats barrials que pot ser necessiten de mans voluntàries per organitzar els seus actes. I el que és el més important, a mesura que la seva tasca evoluciona i creix, els Bancs del Temps esdevenen un dels eixos de vertebració comunitària més importants a la ciutat.  Doncs són espais on persones de diversos àmbits i formacions interactuen, i a través de l’intercanvi, construeixen aquests vincles tan importants i necessaris per a la constitució d’una vida social sana i preparada per afrontar els reptes comuns.Tot, sense la mediació dels diners, sense els criteris d’accés basats en la capacitat de pagar més. Sinó amb la llibertat d’oferir, proposar i demanar segons els interessos i les possibilitats de cadascú.

bdtplapalau

Lluny queda l’escena dels Bancs del Temps Gironins de l’utopia d’una ciutat fraternal en la que tothom brinda el que pot en funció de les seves possibilitats.  Però tampoc ho pretén ni ho assumeix com a propi. L’objectiu d’aquesta eina no és altra que l’estímul del suport mutu, de la proposició de nous espais de relació lluny dels criteris de mercat i l’enfortiment dels vincles interpersonals cada cop més deteriorats.

Ja és hora de valorar en què i a qui volem dedicar el temps que omple els nostres dies. Invertir-lo en una o altra activitat, tal com molt bé expliquen els defensors del consum responsable, marca la diferència.

l’Optimista

Ara toca diWERTir-se.

S’alça el teló, apareix un pallasso disfressat de Ministre i proclama sense pudor que ell la té més grossa. La llengua diu, que hi ha idiomes grans i idiomes xics, i que els xics, que són xics perquè ell que és Ministre ho diu, no han de tenir el paper que actualment tenen en l’ensenyament de la seva pàtria “rojigualda”.

Com molt bé senyalen els manuals dels bons demagogs, quan les coses van maldades, s’han d’atiar les brases de la irracionalitat i de tot allò que defugi del sentit comú. Tot, per seguir en el poder i aplicar tot allò que en condicions de comunicació calmada i de responsabilitat en les classes dirigents seria totalment inconcebible. Si alguna cosa s’ha de reconèixer a gran part de la classe política d’aquest “reality show” anomenat Espanya és la interiorització excelsa d’aquest principi. 

logo

Això no em preocupa, per molta camisa i corbata que vesteixin, se’ls veu el nas pintat de vermell i quan la televisió els fa un pla a cos sencer obvien que amb tot detall se’ls aprecia les sabates talla 58. El que m’amoïna és que un pallasso ens ordena els estats d’ànim. Que en comptes de prendre consciència del rera fons del seu missatge, ens aferrem a la inútil aparença de les seves paraules. El català batega més fort que mai. Ja no queden arguments per defensar l’arraconament de la nostra llengua, i quan no queda raò, només hi ha lloc per la demagògia. Sols queda espai per, parlant en plata, tirar-se un farol i esperar que l’altre piqui. 

I piquem, i tant si piquem. Certs mitjans i certs personatges escriuen, criden i difonen. Diuen tenir el joc decisiu a les seves mans, però encara no s’han adonat que ni tan sols els hem repartit les cartes. Encara no són conscients que no tenen cadira en aquesta taula. Però certs mitjans i certs personatges que haurien de defensar-nos cauen en el parany. I en comptes d’actuar com hauria de fer-ho aquell qui té la paella pel mànec, es comporten tal si fóssim un mer ajudant de cuina. 

La llengua catalana es troba en un moment meravellós. Grups de música novells de tots els estils i estètiques no deixen d’aflorar. Poetes, narradors, actrius… Mai gent procedent de tants llocs del Món parlava amb tanta fluïdesa i correcció aquesta llengua. Mai tantes universitats al Món havien considerat oportú incloure la nostra llengua com a matèria curricular als seus centres. 

Madurem, no siguem innocents, ara més que mai és moment de gaudir. Hi ha molts motius per sentir el pes de la crisi: atur, retallades, desnonaments, etc. Però sense cap mena de dubte la llengua no n’és un. Radios que només programen en català, enquestes d’audiència que donen xifres de seguiment de programes en català mai vistos. Allà on ens fixarem, hi trobarem l’èxit i la contundència de la nostra voluntat de mantenir i cultivar una llengua que ja és prou gran i viva per estendre’s i recòrrer el Món.

No ens deixem embaucar, ara toca diWERTir-se.

l’Optimista