PAHs a PAHs

Així com en entrades anteriors ressaltàvem el pes i el protagonisme d’entitats civils com l’ANC i Òmnium a la capçalera de la columna independentista, avui toca plànyer la seva absència. No dubto ni un instant que aquestes no han deixat de treballar, que segueixen picant pedra i fent feina de formiga. Encara que hi ha un interrogant que espero que no sigui passat per alt: Per què ja no ocupen ni una sola pàgina de les portades de la premsa, la ràdio o la televisió?

El debat sobiranista segueix més present que mai en l’agenda política catalana, però tot aquell pes social i ciutadà que solien emprar per marcar una posició clara ha quedat negat i ocultat darrera l’espessa boira insuflada pels Partits Polítics. Després de tastar la glòria edulcorada de fer arribar les seves propostes i raons a les esferes més altes, sembla que pública i mediàticament n’hagin estat espoliades. 

Sincerament espero que no es permeti que tot el circ parlamentari anestesiï de manera permanent aquest motor de mobilització social. La pressió i la vigilància sobre el procés i els esdeveniments que es vagin succeint no han de cedir.

is-stop-desahucios

Lluny de voler provocar una comparació entre moviments ciutadans, doncs no em queda cap mena de dubte que en aquests casos es tracte de fronts complementaris. No voldria deixar de enaltir un cop més la increïble tasca de les Plataformes d’Afectats per la HipotecaTot i que no han deixat de patir el silenci dels mitjans de comunicació, encara que han estat abraçats per l’apatia dels partits polítics, les PAH han estat capaces d’extendre’s arreu del territori. Recollint, acompanyant, donant veu, donant suport, denunciant l’estafa escomesa per les elits extractives d’aquest país.

Aunque se vista de seda, mona se queda. I és que per molt de maquillatge lingüístic, per molt rimmel tecnocràtic i acadèmic que se li apliqui, la realitat no s’immuta i parla de manera clara: la crisis és el llacet amb el que s’intenta disfressar el que amb el temps segur serà analitzada com l’estafa al sector públic més gran viscuda.

Les PAHs no s’han arrugat i la setmana passada ja van anunciar que havien aconseguit el nombre de firmes necessàries per iniciar la Iniciativa Legislativa Popular per entrar al Parlament Espanyol la necessitat de regular la dació en pagament.

La tasca d’aquesta xarxa de suport és inqualificable i totalment contraposada a la duta a terme per l’Estat i les seves administracions.  Allà on els polítics només han sabut crear sistemes de dependència, les plataformes han creat espais de dinamisme i creativitat. D’ajuda mútua, de solidaritat i, especialment, de construcció de propostes, de recuperació del poder de decisió, d’inconformisme vers el fatalisme institucional.

La mà estesa que en alguns moment ofereixen els sectors adherits a la lògica institucional i política ha de ser considerada i atesa de manera condicional i sense por a ser enfrontada. Cal evitar que el Govern cregui possible engolir les demandes ciutadanes i digerir-les en les condicions i termes que els seus dirigents i els seus cercles pròxims considerin millors. No n’hi ha prou, i així ho representa de manera molt característica les PAH, en prendre un rol de denúncia i proclama.

L’Estat és un actor més i la seva participació no hauria de substituir ni reemplaçar el paper de cap moviment ni entitat civil. És necessari recuperar la voluntat de ser partíceps i protagònistes. 

Ho Volem Decidir Tot.

l’Optimista

La Serenitat com a Resposta.

Un comentari dut a terme en un article d’aquest blog em porta a un interessant post publicat en el Cercle Gerrymandering. En aquest, es desglossa el resultat d’un estudi en el que s’assenyala als comentaris agressius i de “mala educació” com a causants de la radicalització de les  opinions dels lectors a l’hora d’assumir el seu posicionament en relació al tema esgrimit.

Enmig d’un context de comentaris tensos i en termes desagradables, sembla que els lectors s’aferren amb més força als seus punts de vista i els assumeixen d’una manera més contundent i irreflexiva. Semblaria que enduts per un instint de d’autoprotecció, quan se’ns col·loca en un espai hostil des de l’estòmag apareix una pulsió que ens impedeix reflexionar pausadament i ens empeny a endurir aquella opinió que en un principi residia en un àmbit més moderat.

images

Encara que l’estudi es duu a terme en un context de lectura d’articles en blogs, crec que no seria descabellat extendre aquestes pautes de conducta més enllà d’aquests límits. No és difícil d’entendre que en determinats estats d’ànim o emotius les persones sentin un bloqueig que els impedeixi atendre de manera raonada i lògica el que els envolta. I en conseqüència, l’actual moment de crispació generalitzada, atiada pels diferents mitjans de comunicació i diversos actors polítics, empresarials i socials ens ha de preocupar considerant la importància de les decisions que s’han de prendre en el futur immediat.

No són poques les veus que intenten expressar la realitat dels successos que ens estant condicionant la possibilitat de viure un dia a dia en tranquil·litat i previsió de millora. Però el seu relat no parteix de l’agitació, sinó de la reflexió crítica i de la convicció ferma que un Món millor és possible. I sembla que aquest tipus d’expressió no té cabuda de manera majoritària en les diverses programacions dels mitjans.

Llavors? estem condemnat a ser víctimes del fil musical de la crispació generalitzada? Clarament, No. És necessari recuperar aquells espais que han estat colonitzats pels mitjans de comunicació. Darrera la consigna d’assolir el màxim d’informació en el mínim temps possible hem acabat cedint gran part de tots aquells espais on hi podria tenir lloc el silenci, la reflexió personal i debat conjunt. Una reflexió i un debat però, que fugís dels paràmetres establerts pels opinòlegs i elaboradors de notícies generals. No és només conversar de manera serena, sinó també escollir els temes i els termes en els que es descriuen. Necessitem reprendre un rol actiu en la funció informativa. Saber apagar l’abús informatiu al que som sotmesos i el qual és impossible de gestionar i digerir de manera adequada.

Hem d’assumir que resulta inabarcable el volum d’informació i esdeveniments que succeeixen a nivell mundial i que per tant, hem de ser capaços de construir uns criteris per tal de sel·leccionar i destriar tota aquella metralla informativa que ens arriba. I com acabem de descriure, aquests criteris només podran ser elaborats de manera coherent amb la nostra manera de pensar des de la serenitat i la calma. En tant que ens deixem circumdar per un gruix de comunicacions tenses i agressives serem incapaços de construir els filtres necessaris per informar-nos i opinar adequadament.

La Serenitat és l’única via que ens permetrà atendre de manera raonada tots aquells reptes que se’ns plantegin.

l’Optimista

Cap Por, At Versaris, un cop més. Els Referents del País (2).

Ahir com avui, en efecte l’important no era el destí sinó el trajecte. Un cop més, rima assertiva. Tempesta d’idees clares i directes.  At Versaris torna amb una proposta nova i per no perdre els bons costums a cada pista trobem una autèntica declaració d’intencions. Gràcies.  

Altra volta apunten sense por als límits, contundents, Que se vayan todos, així de simpleés l’u per cent contra el sentiment de tot el conjunt. Cap por. 

A les seves mans el Rap esdevé més que un gènere musical. És la seva via de realització personal, és l’expressió del seu do, de la capacitat d’expressar-se i recollir en un tema aquelles consciències que a diari treballen des del silenci per un Món millor, per a tots aquells a qui demanar permís per ser feliç ens cansa, per a tots els qui la solidaritat és set de tot i viure amb poc.

AtVersaris-NoFear-Portada

Tornen, de nou, ben acompanyats. I és que el missatge i el camí és compartit world is ours, building power, say it louder. I altre cop, sense miraments cara la realitat que des dels mitjans de comunicació massius i la política televisiva es dirigeix com a única possibilitat, la identitat com a excusa i tapadora, ells assenyalen a Espanya, els necis miren a Madrid. No miren el dit del ric que els enganya.

At Versaris torna a la càrrega i amb ganes d’arribar a tot arreu, posant el seu nou àlbum a disposició de tothom, descarregable des del seu webSerem arreu. T’hi posis com t’hi posis. Clars, contundents i coherents.

No dubteu en fer un tast de les 5 cançons que acompanyen aquesta nova producció. Una mostra més del que es pot assolir quan la música no deixa que ni el negoci ni les ànsies lucratives la perverteixin i la deixin estèril.

l’Optimista

(tots els textos en negreta són versos dels seus temes)

La Realitat segueix allà fora

El reguitzell d’innovacions tecnològiques  que acompanyen el nostre dia a dia ha modificat de dalt a baix el llenguatge, el ritme i les capacitats necessàries a l’hora de comunicar-nos i de participar en el Món.

El llenguatge ha anat evolucionant, formant-se i modelant-se en funció dels usos i les necessitats pràctiques de la societat. I, en tant que aquesta ha emprès una cursa vers assolir una comunicació immediata, tota característica lingüística que hagi estat percebuda com a contraria a aquesta via ha anat sucumbint a les pressions de l’entorn.

Cal tenir present que la transformació de la llengua segueix aquest patró d’emmotllament a les necessitats i usos dels seus parlants. I en la mesura que n’és un reflex, si es considera que aquesta evolució és negativa, pot ser caldria considerar atentament quin és el camí que està seguint la nostra societat.

A part de les qüestions merament lingüístiques, els espais virtuals oberts per tots aquests instruments desenvolupats en les darreres dècades han absorbit algunes de les necessitats socials de les persones. És difícil establir si qualitativament aquests entorns intangibles garanteixen un millor exercici de les llibertats informatives i comunicatives. Ara bé, el que si que resulta evident és l’increment quantitatiu pel que fa al ventall de possibilitats i recursos a l’hora de transmetre i rebre dades.

310px-Occupy_Wall_Street_Together

A través de la Xarxa, els individus han fet efectiu l’abandó de l’espai físic per reunir-se, compartir i participar des de la comoditat de la llar. Necessitat de reivindicar, d’intercanviar, de fer-se sentir i de prendre part de tot el que s’esdevé en el seu entorn, hom s’ha bolcat a aquests nous escenaris per exercir aquests impulsos i ha acabat assignant a aquest àmbit aitals tipus d’activitats.

Protegit en el bunker domèstic la persona s’expressa i es mobilitza. No s’ha desplaçat ni un cm del teclat del seu ordinador però ja ha recorregut tot el Món i part de l’Univers. En qüestió d’instants s’identifica, escolta i s’expressa, reconeix als seus iguals i emmarca clarament què i qui és clarament el que no desitja. Encara que, i el Món? On estava la realitat tangible, l’empírica, mentre ell/a voleiava pel cosmos virtual?

Quin impacte té que una gran quantitat de persones consensuï que hi ha una minoria en el món que acapara masses recursos, si quan deixa de maleir aquesta realitat, ja sigui via electrònica o física, es veu condicionat a servir-se d’unes relacions comercials, socials i polítiques que afavoreixen aquest 1% vs. el 99% amb el que s’identifica?

Les noves tecnologies han dibuixat un nou espai d’interacció i noves propostes comunicatives, però cal evitar assumir que per ser noves són més lliures o millors. Si passem per alt la inconnexió que hi ha encara entre aquests espais i la realitat, correm el risc de convertir Facebooks, Twitters, WordPress i de més en meres injeccions d’anestèsia que ens reconforten i ens satisfan, com si haguéssim fet alguna cosa per canviar, però en realitat no hem fet més que buidar-nos davant una pantalla tal com ho faríem en el divan vers el psicoanalista.

Aprofitem, exprimim i descobrim sense por, però sense oblidar que per molt borrosa que sigui la realitat en comparació la pantalla HD, segueix sent aquesta on ens toca viure i desenvolupar-nos.

l’Optimista

Els Referents del País que podríem ser: Kilian Jornet.(1)

A través d’una entrevista a Singulars a Alejandro Nieto, descobreixo aquesta colpidora declaració de Xabier Agirre:

Un cop més, i com repassen de manera intensa al llarg de tota l’entrevista, es descobreix una escena política on el dia a dia es mou en dos nivells de discurs diferents: el mediàtic i públic, on es parla en termes legals i políticament correctes, i un altre nivell de portes endins, on es descobreix que les decisions que es prenen a nivell de polítiques no té res a veure amb programes o interessos generals sinó que estan estretament vinculades amb els interessos privats i lucratius dels dirigents.

Una vegada queda pal·lesa aquesta realitat pessimista i nefasta del país, i davant aquesta panoràmica, que a més de percebuda, és certa on la capacitat de participació i condicionament de l’agenda política per part dels ciutadans és propera a 0, resulta necessari desviar la mirada del focus i centrar-nos en totes aquelles persones que no deixen de mostrar-nos les alternatives i la urgència de construir una realitat diferent.

No és qüestió de grans il·luminats, d’estrelles mediàtiques. Els referents autèntics són aquelles persones que des de la seva naturalitat són capaces de representar el nostre sentir i la nostra manera d’entendre aquell paratge idíl·lic on voldríem viure. Són aquelles boques en les que les paraules belles no sonen imposades ni memoritzades, sinó apreses i interioritzades des de la necessitat exigida de ser la millor versió de si mateixes.

Aquest apareixen de manera intermitent en algun dels milions del flaixos dels mitjans de comunicació, però no solen aparèixer de manera constant i reiterada, no fos cas que ens habituéssim a aquesta transparència. Una d’aquestes espurnes mediàtiques la vam trobar en el Convidat dedicat a Kilian Jornet

kilian

L’èxit esportiu d’aquest jove que va viure dels 2 als 13 anys en un refugi de muntanya a la Cerdanya a 2000m d’altura ens ha permès, al gran públic, accedir a una d’aquestes persones, l’exemple de les quals és reconegut com a modèlic de manera natural.

Segurament, si no hagués tingut aquest do per tots aquells reptes esportius extrems de muntanya, en Kilian Jornet no hauria estat més que un jove anònim més. Una persona especial, amb idees i actituds dignes de ser compartides amb tothom, però sense cap mena de dubte una persona desconeguda.

Per fortuna o per destí, les capacitats físiques d’aquest crac de la muntanya ens ha permès saber que és alguna cosa més que un prodigi de la resistència. Gràcies a la seva insaciable ànsia de superació hem descobert en ell una manera d’entendre l’esport desvinculada de l’ànim de lucre. Una via per a comprendre la seva pràctica com a expressió.

Expressió de respecte vers al medi ambient com a entitat vital, expressió d’humilitat i del  sense sentit de l’excés de comoditat en la vida sedentària urbana, expressió  de sensibilitat i empatia cap a l’entorn. I sobretot, expressió d’aquell èxit que només és assolible quan la persona es rendeix a aquella activitat que el commou i l’empeny a no conformar-se amb menys.

Amb aquestes línies sobre en Kilian Jornet, obrim una sèrie d’entrades dedicades a aquelles persones que creiem haurien d’ocupar un paper preeminent en el nostre dia a dia, de manera que ens recordessin que en la naturalesa humana hi ha quelcom més que malicia, egoisme i cobdícia.

Que més a prop del que ens pensem, hi podem trobar el Referents del País que podríem Ser. 

l’Optimista

Serà Renovable o No Serà.

Més del 80% de la producció energètica mundial (dades de l’Agència Internacional de l’Energia 2004) prové de l’explotació dels combustibles fòssils: Carbó 24,4%, Petroli 34,4% i Gas 21,2%. La resta, se la reparteixen l’energia nuclear amb un 6,5%, la combustió de biomassa en un 10,8% i finalment la suma de la hidràulica, eòlica i solar un 2,7%. Aquestes dades contenen un missatge molt clar i que agreuja de manera contundent les perspectives de futur del nostre sistema actual de generació d’energia i, en conseqüència, el nostre mode de vida.

Tal com  assenyala Antonio Turiel, investigador de l’Institut de Ciències del Mar del CSIC i gran divulgador de la crisis energètica a través del seu blog, la producció de petroli i els seus derivats es troba en plena decadència. Els pous actuals no tenen una esperança de vida gaire major a 20 anys i el manteniment de la producció de petroli serà només possible si hi ha capacitat de trobar nous jaciments a un ritme fins ara mai assolit.

Davant aquestes perspectives, quin sentit tindria l’inversió en nou mètodes més agressius d’explotació de combustibles fòssils? Per què seguir potenciant una font d’energia que té els dies comptats, i l’explotació de la qual a través de les tècniques que requereixen suposen uns riscos ambientals inassumibles?

Per altra banda, dues són les alternatives energètiques apuntades fins avui a les quals els queda un potencial de creixement que encara està per explorar: l’energia nuclear i les fonts d’energia renovable (solar,eòlica, biomassa, etc).

Pel que fa a la primera, i passant per alt els elevats riscos ambientals que implica la seva pràctica i gestió de residus, ha viscut un procés d’estancament generalitzat a nivell mundial. Només alguns països com França han apostat de manera clara pel seu ús com generadora d’electricitat on el 78% és produïda d’aquesta manera. Mentre altres països com Bèlgica, Alemanya i Suècia amb unes inversions inicials importants en aquest aspecte han pres la línia d’esgotar les plantes actuals i no invertir-hi més.

L’esperança pels defensors de la nuclear es diu ITER i en el millor dels seus pronòstics tindran una proposta de model de producció nuclear competitiu i més eficient el 2050.

Tot i així, en els supòsits que s’aconseguís desenvolupar aquesta tecnologia, només ens trobaríem allargant l’agonia d’un Món depenent d’un recurs finit doncs no hem d’oblidar que l’Urani no és més que una altra font mineral esgotable com el carbó.

En relació a les renovables, la seva productivitat actual no és capaç de donar resposta al sistema construït a l’estil “fòssil”. Encara que ofereix clares avantatges davant les seves competidores: La més important és el seu caràcter permanent i inesgotable, i que per tant, implicaria que si es desenvolupés la tecnologia adequada garantiríem la producció energètica de manera indefinida, o en tot cas, a un període de temps que superaria amb es creix a qualsevol altra font.

En resum, ens trobem davant una cruïlla en la que s’ha de prendre una elecció que determinarà el rumb del Món en un altre sentit. Els deures no s’han fet  doncs s’ha actuat de manera negligent per part dels governants entorn d’aquesta qüestió. Ara ja sabem del cert que serà necessari, en qualsevol dels casos, reduir dràsticament els nostres hàbits de consum energètic. Aquest escenari d’escassetat energètica ja és inevitable. El que es troba en joc avui és si a llarg termini volem seguir desenvolupant la nostra activitat entorn una font que tard o d’hora ens conduïrà a una nova crisis energètica o si volem consolidar un sistema de producció basat en unes fonts renovables i uns nivells de consum assumibles a nivell medi ambiental.

El model energètic actual basat en grans centrals de producció, amb grans xarxes de distribució i ús de fonts caduques ha arribat a la seva fi. En la mesura que tardem a acceptar aquesta realitat i es prengui una determinació ferma a avançar cap a un model de producció descentralitzat i fonamentat en fonts d’energia perennes, més dur serà el procés de conversió.

El Futur serà Renovable o no Serà.

l’Optimista

Enllaços recomanats: 

http://blogs.tv3.cat/quequicom.php?itemid=39932

http://blogspersonals.ara.cat/desdeberlinguim/2011/09/07/la-revolucio-energetica-alemanya-v-una-responsabilitat-tambe-nostra/

Materials:

http://www.energiasostenible.org/mm/file/Prospectiva%20energetica.pdf

http://upcommons.upc.edu/revistes/bitstream/2099/3094/1/Futur%20de%20l’opci%C3%B3%20nuclear%20i%20la%20sostenibilitat%20energetica.pdf

 

La Mesura de Totes les Coses.

Escolto la radio i no puc evitar sentir un intens calfred quan escolto a una autoritat acadèmica construir un escenari idílic en la que una pràctica com la fractura hidràulica seria desitjable. Semblaria que, amb una regulació adequada i una pràctica ben planificada seria possible extreure el gas natural a través d’aquest mètode sense un impacte mediambiental excessivament nociu.

Això sí, quan el pregunten sobre alternatives i energies renovables és incapaç de construir un castell als núvols i tot el que abans eren condicions necessàries assolibles ara són limitacions impossibles de superar.

Dies més tard és un altra perspectiva la que sorgeix i llegeixo. Amb aquesta pràctica augmentaria la producció de gas i obtindríem una energia més barata. A més que implicaria una reducció del consum de Carbó i per tant disminuiríem les emissions de CO2.  Atònit.

Hi ha certs arguments que un cop arriben em generen per si sols desconfiança. Un d’ells és la necessitat de buscar l’alternativa pitjor com a pretext. Llegeixis “el gas natural procedent del fracking és bo perquè el carbó és dolent”.  L’altra, fa referència al que apuntava a l’inici: la necessitat de construir un escenari mai vist. És a dir, “tal idea seria bona si es complís a, b, c i d al quadrat“. S’ha assolit mai un marc regulador d’aquesta pràctica eficaç allà on s’ha practicat? No. Per tant, el risc segueix sent molt elevat, i si no, us recomano l’impactant documental GASLAND.

Per què no s’inverteix en les iniciatives existents, i remarco EXISTENTS, que tenen un impacte ambiental reduït i que només necessiten d’una inversió adequada per a la investigació i recerca per a fer-los útils i assequibles als grans consumidors d’energia.  Per què seguir assumint riscos amb pràctiques que tenen un potencial cost ambiental desmesurat, per què? No hem après de Fukushima?  No importen els protocols de seguretat, un accident és possible i les conseqüències en aquests casos són irreversibles. 

Han d’existir uns límits. Hem de poder mesurar a partir de quin moment no s’hauria de tolerar qualsevol projecte o acció humana. Entendria que en un hipotètic Món on fóssim capaços de controlar tot el que envolta el nostre esdevenir s’assumissin tots els riscos possibles. Però no és el nostre cas, som absolutament incapaços de preveure el que impliquen els nostres actes i per tant, posant en pràctica certes propostes obrim la porta a catàstrofes naturals i humanes que mai es podran compensar.

No hi ha compensació possible per a la potencial contaminació dels aqüífers, ni rebaixa dels preus de l’energia que sigui equiparable.

La Vida ha de ser la Mesura de Totes les Coses.

l’Optimista