…Nunca Positivo!

Nunca positivo, siempre negativo! exclamava a un periodista un dels molts entrenadors holandesos que han dirigit la banqueta blaugrana. I aquesta màxima, seria fàcilment utilitzable com a resum de les capçaleres dels mitjans de comunicació que ens narren l’actualitat. 

Com a exemple d’aquesta deriva destructiva i pessimista dels mitjans, avui ens centrarem en fer un repàs express de la portada digital del Diari de Girona d’avui.

images

Aquests són els 5 primers titulars que llegim de dalt a baix: “Torramadé només admet que va tocar la mà, l’espatlla i el genoll de l’exassessora”, “La CUP aposta pel vot negatiu als pressupostos de Girona”, “El TSJC imputa Xavier Crespo per suborn i prevaricació”, “L’INE confirma que l’economia espanyola ha caigut un 0,8%”, “Uns 10.000 gironins han passat com a mínim dos anys sense feina”. I si seguíssim desgranant la resta de notícies, no milloraria la perspectiva.

Tots, absolutament tots els titulars van enfocats des d’una narrativa totalment alarmista i inquietant. Ni una sola notícia que reconegui el funcionament de la justícia o que la feina s’està duent a terme de la manera que està establerta per llei. Ni un sol reconeixement a les “altres cares” de la moneda. 

Quines altres? Una podria ser que els corruptes no quedaran impunes. O també es podria explicar com una formació política intenta fomentar una participació activa de la ciutadania davant una decisió cabdal. O fins i tot, seria molt encoratgedor llegir com certes empreses, i iniciatives locals estant prenent forma i fent un esforç per aixecar el cap. I per què no, parlar també de tots aquests ciutadans, que tot i no treballar, s’aboquen al treball social voluntari per almenys no quedar-se atrapats en la presó del sentiment de buidor. 

Les notícies no són una matèria objectiva. Són els mitjans els que escullen quina és la lectura dels fenòmens socials i que esdevenen en el país que han de ser considerats com destacables. I en la mesura que es centren en ressaltar tots els aspectes desoladors, prenen un rol actiu a l’hora d’edificar una visió del nostre dia que ens enfonsi en una espiral de desconfiança i de desesperació.

Cal una proposta comunicativa que no obviï els problemes que succeeixen en el nostre entorn, però que sigui capaç de transmetre’ls des d’una perspectiva que generi confiança en la superació d’aquests.

Ser crític ha de ser més que una afiliació al NO com a resposta a tot.

l’Optimista

Anuncis

Creativitat Gironina. Els Referents del País(4)

Setmana rere setmana, no hi ha veu en aquest país que no convidi a la joventut a migrar. Algunes ho fan de manera activa, recordant-los a diari que no hi ha lloc per ells, que l’excés de formació que pateixen i les seves aspiracions salarials els fan poc competitius (resulten certament cínics els plantejaments que els opinòlegs de torn ofereixen quan expliquen la millora de les perspectives econòmiques gràcies a la millora de la competitivitat quan el que volen dir és que només podrem treballar si acceptem cobrar misèria)

D’altres ho fan de manera indirecta, relatant una i altra vegada els casos d’aquests joves que marxen, encara que no expliquen tots els que tornen frustrats. És una llàstima que aquests mateixos esforços que es duen a terme per exhaltar aquest procés d’expulsió d’una generació, no es dediquin a l’enaltiment de tots els que per una o altra raò romanen a casa i des del seu enginy i la seva voluntat proposen i llencen les seves iniciatives per ensortir-se’n.  

Avui i aquí aprofitarem per dedicar-li un espai a dues d’aquestes iniciatives creatives: La Companyia Fet a Mà i el Català Il·lustrat (Pàgina Facebook).

la deixalleria

La Cia Fet a Mà “neix el Septembre de 2012, dins del col·lectiu A’mans, format per ex-alumnes de l’escola de teatre “El Galliner””. Dins les seves activitats hi descobrireu un repertori de propostes més que llamineres. Espectacles, tallers… tot des d’una perspectiva interdisciplinar i des d’una voluntat expressa de treballar sempre des la metamorfosi del nostre Món quotidià en un Món ple de fantasia i diversió, a la vegada és clar, que convidi a una reflexió sobre els temes actuals.

Aquí us deixem algunes de les imatges del seu darrer espectacle “la Deixalleria”:

La següent proposta neix de la mà de la dissenyadora Marta Montenegro. Ella mateixa descriu el “Català il·lustrat” com un recull de frases fetes i expressions catalanes representades gràficament de forma simple i literal.
Un exercici visual que té com objectiu jugar amb la llengua i alhora demostrar que el llenguatge tradicional pot reivindicar-se amb les formes d’expressió gràfica del disseny actual.

catailu

Aquesta idea ha acabat generant un llibre i una col·lecció de samarretes produïdes i comercialitzades per Partizano Wear.

Aquestes són les imatges i les notícies que haurien de protagonitzar les portades i capçaleres dels mitjans de comunicació d’aquest país. I no les munions de familiars acomiadant als seus joves als aeroports.

l’Optimista

 

 

Festival Internacional de Circ Ciutat de Figueres, Chapeau.

Des del passat dijous 21 de Febrer fins al dillunss 25, Figueres acull per segona vegada el Festival Internacional de Circ Ciutat de Figueres. Durant 5 dies, aquest increïble Festival recull espectacles de tot el Món inèdits al continent europeu. Malabaristes, acròbates, pallassos… d’arreu del Món una ampla diversitat de propostes i disciplines es donen lloc en el recinte circenc que ocupa aquest cap de setmana la capital empordanesa.

logo Fest. Circ Figueres

Aprofitem aquest espai per publicar algunes de les imatges que ja circulen per la xarxa d’aquest esdeveniment i esperem que si encara no us hi heu deixat caure, aprofiteu aquesta darrera oportunitat abans no es faci la cloenda i haguem d’esperar un any més. Doncs si una cosa resulta clara, és que n’hi haurà moltes més d’edicions. Quan s’organitza bé un esdeveniment i es formula una proposta atractiva, és difícil no tenir èxit. I en aquest cas, ambdues coses es cumpleixen. 

A nivell organitzatiu, la proposta d’un Festival en forma de concurs de shows inèdits, permet fer una difusió més atractiva per tots aquells espectadors habituals de circ, o simples amants de la novetat. A més, la presència d’un Jurat de renom internacional, dota d’un rigor i una estètica de reconeixement gens menyspreable.  I tot, des d’una oferta d’entrades a preus més que assequibles per tots els públics.

Dit això, només cal convidar-vos a contemplar algunes de les imatges que aquí us adjuntem i felicitar als organitzadors del Festival Internacional de Circ de Figueres. Chapeau. 

l’Optimista

Guerra? Quina Guerra?

Aquest matí escoltava la tertúlia del Món a Rac1 i durant una bona estona m’ha sorprès la naturalitat amb la que s’assumia que vivíem en un estat de Guerra. La línia general durant molts minuts de la conversa que mantenien els participants d’aquest programa era d’un dualisme aplastant: Espanya vs. Catalunya.

Haig de dir que cada dia em sorprèn més que s’assumeixi amb tanta naturalitat que hi ha uns interessos d’índole Nacionals com a motor de tot el que estem veient i observant des dels mitjans. Que hi hagi dos bàndols clarament diferenciats per les banderes. Obsessionats per la primícia, per la novetat i l’exclusiva, els mitjans prenen tot allò que el circ de la política els vomita i en fan la gran notícia. No entraré en si aquests mitjans de comunicació hi juguen de manera interessada o simplement viuen tan immersos en aquesta lògica de la immediatesa que no se n’adonen del joc que duen a terme.

descarga

Pel que fa a les èlits polítiques, el joc segueix sent aquell que de tan vell, un ja no recorda d’on prové: el de l’enemic exterior, el del boc expiatori. Les avantatges d’aquest joc són ben clares. Per una banda, simplifiques i homogeïnitzes. Nosaltres, les víctimes. Ells els agressors. No hi ha reflexions ni plantejaments respecte qui som Nosaltres, ni quins són els nostres interessos, ni quines són les nostres necessitats comunes si existeixen. De la mateixa manera que no cal ni considerar qui o què són ells. La lògica és aplastant: si nosaltres som bons i justos, per força ells són dolents i culpables.

La MARCarització de la política i en aquest cas concret la interpretació dels processos en clau bèl·lica ens aporten més punts que ens haurien de fer sospitar sobre l’arrel de tot plegat. Doncs la constant construcció d’espectacles i escàndols que es dibuixen en la llunyania dels mitjans, en les fantasies de les pàgines de la premsa i les ones radiofòniques, permet que la sensació d’agressió i perill es mantingui. A la vegada que aquests comunicòlegs i les diverses institucions mantinguin el monopoli de l’acció. Sapigueu que hi ha merder, i que esteu en perill. Però que us quedi clar que no podeu fer res més que restar d’espectadors.

No puc evitar evocar la Granja d’Orwell. No m’és possible deixar de tenir presents aquells porcs, dempeus, parlant en llengua humana. No aconsegueixo treure’m del cap aquella granja empesa a l’esforç i al sacrifici per un ideal i en contra d’un enemic el qual es trobava compartint els beneficis del seu sacrifici amb els seus pretesos representants.

Ara més que mai cal abandonar els discursos simplificadors. Més que mai és necessari de fer transparents tots els actors. I ara més que mai és irrenunciable deixar de banda tot allò que és incapaç de dir si és blanc o negre.

l’Optimista

La MARCArització de la Política.

L’actual període de metamorfosi que està vivint el nostre sistema d’organització i administració d’allò que en el seu moment fou considerat la res publica, està mostrant de manera intensa les característiques dels tipus de procediments que utilitzen els nostres representants.  

Aquesta etapa de canvi, altrament batejada com “la Crisis”, està desvel·lant nítidament la font d’inspiració, o en tot cas la base comuna, de les estratègies comunicatives dels dos grans espectacles que amaneixen la quotidianitat del nostre país: el fútbol i la política. 

Preneu la portada i els continguts del diaris “generals” i la premsa esportiva. El patró és el mateix: l’especulació. Difícilment hi trobareu la descripció i la narració objectiva de fets o esdeveniments. Tot el contrari, l’important és jugar amb la fantasia, amb la imaginació, amb tot allò que no es sap però que si s’estimula de manera adequada tothom és capaç d’imaginar i pensar com a possible.

aaaa

En un costat uns parlen de converses i baralles internes dins un vestidor. De negocis secrets amb agents i equips d’altres llocs del planeta. De despeses extraordinàries i sous inquantificables.  A l’altra, les baralles i les conspiracions succeeixen en els passadissos dels Parlaments i les Administracions. Les acusacions volen cap a tots costats i desprenen tota la gamma de colors. Encara que en tots els casos només hi ha una olor, o més aviat una fortor. Una pudor a rònec, a podrit. A ambient on fa anys i panys que no hi circula l’aire oxigenat i ple de vitalitat.

En ambdós casos el desenllaç sempre resulta incert i sol ser ben diferent al narrat durant setmanes i mesos en les pàgines dels rotatius. El que semblava imperdonable és oblidat, aquell fitxatge tan necessari acaba resultant superflu i aquell suposat lladre de guant blanc acaba exercint la seva activitat sense ni tan sols un judici o una investigació que aclareixi res del reclamat per tothom.  S’omplen pàgines i pàgines d’invencions relatades com certeses, com a esdeveniments inevitables. Però al final tot segueix igual.

El perfeccionament de la lògica Lampedusiana ha arribat al seu clímax. Ja no cal que tot canviï per a què tot segueixi igual. Ara només cal convertir-ho en carn de la premsa, la ràdio i la televisió durant uns mesos i l’avorriment ens conduirà a l’apatia necessària que ens acostarà al continuisme fidel.

La recomenació de l’autor d’aquestes línies és clara: no dongueu credibilitat a aquells mitjans que presumeixen de seriositat i veracitat. On no hi ha transparència ni accés a les fonts de les quals beuen no hi pot residir ni l’objectivitat ni el desinterés. Si voleu entendre millor el que s’esdevé en el Món no deixeu de llegir els entranyables detectius de la TIA o la Mafalda.

l’Optimista

Nous líders, Noves maneres

A través d’alguns dels moviments socials i formacions polítiques que estan florint amb força enmig de l’onada d’indignació generalitzada, cal destacar l’aparició de representants i números 1 que trenquen amb el model de lideratge que havia imperat en la majoria d’institucions.

Els antics líders feien gala de la seva importància i el seu rol. Carregant sense miraments ni limitacions el pes de totes i cadascuna de les tasques i responsabilitats. Assumien plenament el pes de l’institució alliberant als seus fonaments de tot tipus de responsabilitat directa.  A canvi, és clar, de la fidelitat, de la confiança incondicional. “Ja sé el que em faig, tingueu fe amb mi” seria el seu leitmotiv.  L’antic nº1 pren el control absolut del grup i imposa el seu criteri ja sigui per jerarquia o propaganda.

Per altra banda, aquests nous lideratges que sorgeixen diuen ser un més, totalment prescindibles. No són ni l’autoritat, ni els ideòlegs ni els finançadors dels grups als que pertanyen. En tot cas només s’identifiquen com la veu d’aquests, els encarregats d’explicar i representar tot el que col·lectivament s’ha expressat i acordat.

 I és per això que es mostren segurs, confiats en les seves paraules. La reacció dels mitjans o de les institucions no els inquieta doncs a ells no els deuen res. Són els membres del seu moviment qui els han encimat fins a la capçalera, fins a la tribuna on els focus i els micròfons els segueixen atents, i això implica una gran responsabilitat vers ells. Encara que també els brinda la tranquil·litat i la confiança d’aquells els quals senten de ben a prop l’alenada dels seus iguals. Saben que mentre l’ego no els traeixi , que mentre siguin fidels al bategar de les seves bases, mai els faltarà la força i el recolzament.

Aquests nous lideratges permeten que les cares més visibles dels moviments no perdin en cap moment la seva orientació vers els seus participants. Si per algun moment abandonen el seu rol representatiu i s’encaren en pro dels interessos d’altres institucions o mitjans seran expulsats. El seu carisma pot haver estat valorat per l’elecció de les seves figures com a representants, però mai es permetrà que aquest passi per sobre de les decisions col·lectives.

L’aparició d’aquestes noves maneres de d’organitzar i representar els partits polítics i els moviments socials obra una porta a la renovació dels mecanismes i les vies per resoldre els diferents reptes socials, econòmics, ambientals, etc que es plantegin. Unes metodologies que retornin al ciutadà un paper més actiu en la presa de decisions així com una responsabilitat més alta vers tot que s’esdevé en el seu entorn.

Esperem que les velles estructures i les elits que les ocupen no perdin l’oportunitat de ventilar els seus espais i les seves institucions aprofitant aquests aires frescs i rejovenits que aquests nous moviments insuflen.

l’Optimista

La Darrera Mà Estesa.

Fruit de la contundent intervenció d’Ada Colau en el si de la Comissió d’Economia del Congrés dels Diputats fa un parell de dies, moltes han estat les línies que diferents tertulians i opinòlegs han destinat en els diferents mitjans.

En la majoria dels casos sempre es comença en defensa de la portaveu de la PAH i s’enalteix la noblesa de la causa que defensa. Encara que de la mateixa manera que inicien les seves paraules en aquest sentit, molts d’aquests no dubten també en abocar-se a una defensa estereotipada i superficial de la democràcia com a única manera de donar sortida al malestar produït per l’estafa duta a terme pel sector financer amb connivència per part dels partits polítics. Llegeixo inclòs una demanda a Ada Colau perquè emprengui carrera política.

Però el discurs de la Plataforma d’Afectats per l’Hipoteca sembla anar molt més enllà d’això. No és només fer de lobby en favor dels desnonats, no és simplement  pressionar fins assolir la dació en pagament. El missatge és molt més radical: no podem confiar en les institucions polítiques que avui ens representen. S’equivoquen els que s’emparen en la inqüestionable Democràcia com aquells que banalitzen una i altra vegada la Constitució.

La Democràcia no és el límit. L’Estat de Dret no és el límit. El límit és la dignitat i justícia. Quin sentit tenen uns Partits Polítics que no articulen la voluntat general? Quin sentit té un Estat del Benestar que no procura garantir els drets dels seus ciutadans sinó afavorir els interessos particulars i de lucre d’una oligarquia? La resposta és clara: el mateix sentit que la construcció d’aeroports sense passatgers.

Què passarà si, com sembla inevitable, la ILP que la PAH presentarà al Congrés dels Diputats és deixada de banda? Quina via deixen al milió de signants d’aquesta iniciativa legislativa popular? Què hi ha de més democràtic que el procés que estan construint les Plataformes arreu d’Espanya? 

Si la nostra democràcia no pot gestionar una veu tan clara i precisa com aquesta, no calen més raons per declarar-la obsoleta. La crida de fons d’aquest moviment social és clar i va directe al cor del sistema: les lleis, els polítics  i l’estat són només una eina, un instrument per assolir una organització social que ens acosti a l’equitat i la justícia. Si aquestes institucions no són capaces de fer-ho estant condemnades a una cruïlla de la qual no podran escapar-ne. A una banda s’obre el sender del canvi i la transformació cap a un model que respongui a les necessitats de la ciutadania. L’altra porta a l’agitació creixent, a l’augment de la tensió social i a l’imprevisible esclat dels que aviat ja no tindran res a perdre.

La ILP empesa per la PAH és molt més que una llei, qui sap si és la darrera mà que els moviments socials estendran a la política i a les institucions democràtiques per demostrar que poden honrar el seu nom.

l’Optimista