Guerra? Quina Guerra?

Aquest matí escoltava la tertúlia del Món a Rac1 i durant una bona estona m’ha sorprès la naturalitat amb la que s’assumia que vivíem en un estat de Guerra. La línia general durant molts minuts de la conversa que mantenien els participants d’aquest programa era d’un dualisme aplastant: Espanya vs. Catalunya.

Haig de dir que cada dia em sorprèn més que s’assumeixi amb tanta naturalitat que hi ha uns interessos d’índole Nacionals com a motor de tot el que estem veient i observant des dels mitjans. Que hi hagi dos bàndols clarament diferenciats per les banderes. Obsessionats per la primícia, per la novetat i l’exclusiva, els mitjans prenen tot allò que el circ de la política els vomita i en fan la gran notícia. No entraré en si aquests mitjans de comunicació hi juguen de manera interessada o simplement viuen tan immersos en aquesta lògica de la immediatesa que no se n’adonen del joc que duen a terme.

descarga

Pel que fa a les èlits polítiques, el joc segueix sent aquell que de tan vell, un ja no recorda d’on prové: el de l’enemic exterior, el del boc expiatori. Les avantatges d’aquest joc són ben clares. Per una banda, simplifiques i homogeïnitzes. Nosaltres, les víctimes. Ells els agressors. No hi ha reflexions ni plantejaments respecte qui som Nosaltres, ni quins són els nostres interessos, ni quines són les nostres necessitats comunes si existeixen. De la mateixa manera que no cal ni considerar qui o què són ells. La lògica és aplastant: si nosaltres som bons i justos, per força ells són dolents i culpables.

La MARCarització de la política i en aquest cas concret la interpretació dels processos en clau bèl·lica ens aporten més punts que ens haurien de fer sospitar sobre l’arrel de tot plegat. Doncs la constant construcció d’espectacles i escàndols que es dibuixen en la llunyania dels mitjans, en les fantasies de les pàgines de la premsa i les ones radiofòniques, permet que la sensació d’agressió i perill es mantingui. A la vegada que aquests comunicòlegs i les diverses institucions mantinguin el monopoli de l’acció. Sapigueu que hi ha merder, i que esteu en perill. Però que us quedi clar que no podeu fer res més que restar d’espectadors.

No puc evitar evocar la Granja d’Orwell. No m’és possible deixar de tenir presents aquells porcs, dempeus, parlant en llengua humana. No aconsegueixo treure’m del cap aquella granja empesa a l’esforç i al sacrifici per un ideal i en contra d’un enemic el qual es trobava compartint els beneficis del seu sacrifici amb els seus pretesos representants.

Ara més que mai cal abandonar els discursos simplificadors. Més que mai és necessari de fer transparents tots els actors. I ara més que mai és irrenunciable deixar de banda tot allò que és incapaç de dir si és blanc o negre.

l’Optimista

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s