Mou-te en Bici!

L’entrada d’avui la dediquem a donar una mica difusió a una Plataforma que ja porta treballant a les contrades gironines des de 1996  i que no deixa d’actuar de manera activa i propositiva per fomentar la bicicleta com a mitjà a transport alternatiu i per a promoure els valors i les avantatges que el seu ús aportaria al dia a dia de la nostra ciutat.

Logo_MB

Des de diversos àmbits, Mou-te en Bici dona intenta donar veu a les necessitats dels ciclistes que a diari empren aquest mitjà per desplaçar-se per la ciutat, i aporten arguments i recursos a les administracions per tal que entenguin la necessitat pública i social de donar un clar suport a la bicicleta. Campanyes educatives, mapes, participació a la Taula de Mobilitat… tot un remarcable desplegament de recursos gràcies als quals, poc a poc, Girona comença a gaudir d’una millor perspectiva de mobilitat.

Des de l’Optimista us convidem a fer una visita al seu WEB  i conèixer millor quines són les activitats i les propostes que aquesta Plataforma ens ofereix. A la vegada que no volem deixar de donar suport i agrair la feina duta a terme per aquesta entitat. 

Pedalant arribarem a una ciutat més amable.

l’Optimista

 

Anuncis

Benvolguda Decadència

No són pocs els anys que et portem sentint. No és poc el temps que dura la teva propagació arreu. La brillantor dels teus luxes i de la teva comoditat ens ha privat durant temps del judici seré, de la crítica sincera i coherent. El tacte dels bitllets, la suavitat de les targetes de crèdit i l’alta definició de les nostres pantalles ens han apartat d’aquella veueta que des d’algun lloc, des d’algun raconet de la nostra persona ens pessigava l’ànima.  Fins ara, hem sabut trobar en la publicitat aquell esplendor i aquell recolzament. Un simple succedani d’èxit i realització personal ha estat suficient per romandre dins la roda, per abaixar el cap mentre la butxaca sona.

baixa

Encara que no t’equivoquis, no t’escric aquestes paraules per reconèixer els teus mèrits, per buidar la meva frustració vers aquesta cadena de producció de pobres i desgraciats. Ans al contrari. M’adreço a tú per comunicar-te que has creuat la línia, que ja ets a l’altra vessant del pic. Has tocat el teu màxim esplendor i ja només et queda aferrar-te a tot allò del que sempre has fet gala i esperar que la caiguda sigui lenta i progressiva, que no et trobis en aquella baixada d’esglais afogats de la Muntanya Russa.

Cada cop són més els qui s’aixequen, els qui encaren la boca de cova, i a palpentes, gosen obrir-se pas a través de les entranyes de la realitat. Cada cop són menys, els qui en fan prou amb treballar per tenir dret a pidolar. I el més important, els que s’atreveixen a sortir i descobrir l’entramat del sistema tornen, fan mitja volta i prenen el camí cap a la cova per retrobar-se de nou amb tot el que havien après. Alguns en tornar-hi queden seduïts de nou per allò que les formes projectades els narren, i molts, en tenen prou amb uns instants per sentir un profunda repulsió vers allò que veuen. Les formes els parlen de la ètica, de la raó de ser de la seva esclavitud, la qual, òbviament, és el preu de la seva llibertat.

El fàstic és suficient per reprendre el camí de sortida de la cova. Molts d’ells i elles els tocarà fer aquest viatge d’entrada i sortida més d’una vegada. Entendran completament la absurditat d’allò que els predicaven, de la idealitat d’una organització social injusta de base.  Encara que no seran capaços de trobar respostes a les preguntes que d’arreu se’ls aboquen. Finalment, entre anars i venirs, remoguts pels interrogants i les contradiccions, capcots, toparan amb d’altres persones. I serà llavors que entendran que sols pot ser no poden, però que de la mà dels seus iguals res han de témer. I serà llavors que de l’auto-organització i de l’acció fonamentada en aquella realitat impregnada de la llum de la justícia, en brotarà la força per encarar totes les preguntes.

Sé del cert que seguiràs fent ús del teus estimats dons, de la mentira i la força bruta, per estendre el dubte, per estendre les ombres. Però ja es massa tard, i aquestes només serveixen per enfortir la convicció i la necessitat del canvi.  Ja sols alimenten la certesa que allò que avui ens regeix no gaudeix de cap legitimitat ni de cap ordre moral just.

Abans de despedir-me només volia agrair-te tot el que has fet. I creu-me quan et dic que no soc sarcàstic en aquestes paraules. Pot ser has fet molt per difamar i infondre la por i escepticisme en les nostres vides. Però sense tu, no sé d’on podríem treure les forces per alimentar els nostres anhels.

És quan t’escolto que ho veig clar.

l’Optimista

Bankia, quins principis?

Escolto a la radio la nova campanya publicitària i de rentat d’imatge de Bankia: Empecemos por los principios. Segons aquesta campanya, l’entitat reconeix els errors del passat i com si es tractés d’un nen entremaliat entona una espècie de “no ho tornaré a fer, aquest cop ho faré bé”.

bankia-depositosSi no fos pel drama social que hi ha al darrera del “suport” que segons l’anunci els ciutadans de l’estat li hem brindat, realment esclafiria a riure. Si no hi hagués la tragèdia dels desnonaments practicats per entitats com l’anunciada, quan aquesta ha estat rescatada amb fons públics, seria per pixar-se de riure. Si aquesta entitat, com d’altres, no s’hagués aprofitat de manera perversa de la confiança i la ingenuïtat dels estalviadors i pensionistes, ens trobaríem davant un dels monòlegs satírics i sarcàstics més refinats. 

Però com molt bé remarca la contracampanya Toque a Bankia, els errors que sembla que aquesta entitat vol reparar amb un simple mea culpa han estat els desencadenants d’una llarga i encara no acabada llista de retallades als seveis socials bàsics.

El preocupant d’aquesta iniciativa no és que els causants d’aquesta estafa que ja no es pot disfressar de crisis s’atreveixin a intentar rentar la seva imatge d’aquesta manera tan descarada, sinó que considerin possible que la ciutadania cregui sinceres les paraules d’aquells qui els van mentir deliberament pel lucre particular.

Que no s’equivoquin, no els vam recolzar, no va ser la ciutadania la que va escollir donar-los suport a ells en comptes de salvar l’estat del benestar. 

l’Optimista

Em diuen Tubab

El Dissabte 16 de Març, els alumnes de l’Institut La Garrotxa d’Olot van presentar al Teatre Principal d’Olot el documental Em diuen Tubab. Aquest projecte s’emmarca dins la iniciativa Ull, canvi i acció la qual “consisteix en tot un treball d’aprofundiment sobre diferents llocs d’origen dels alumnes de procedència estrangera del nostre centre i en l’elaboració d’un documental per part dels alumnes que participen en el projecte.”

Aquesta és la 4rta edició que fins ara ha portat als alumnes de l’Institut a conèixer de primera mà les realitats de companys d’origen marroquí, cubà i punjabí (nord de la Índia). La qual s’ha dut a terme a Gàmbia. Tan en el seu blog com a Vimeo trobareu els documentals d’edicions passades i, suposo,  que el més aviat possible podreu també gaudir d’aquesta darrera producció.

És realment engrescador dedicar una estona a veure i escoltar el que aquests modestos(encara que plens de continguts memorables) documentals ens ofereixen.  Els comentaris dels adolescents, els paisatges, la guia i la (re)descoberta dels companys de classe que tenen les seves arrels en aquelles terres exòtiques… Fantàstic! 

Felicitats a tots als qui són part d’alguna o altra manera en l’obertura d’aquesta oportunitat transformadora i que sense cap mena de dubte deixarà un empremta indeleble en els cors i les memòries d’aquests adolescents. I felicitats, és clar, a tots els qui vau tenir la fortuna i la valentia de participar-ne i compartir amb la resta de la gent aquesta experiència. 

l’Optimista

Brots Verds.. fora de l’€uro.

En darreres entrades hem repassat la presència cada cop més estesa dels Bancs del Temps a Girona. En 1 i 2 podreu tornar a llegir sobre el paper que aquestes eines de desenvolupament comunitari estant duent a terme a l’hora d’obrir espais a la ciutadania per intercanviar recursos, enfortir vincles personals i socials i, en definitiva, ajudar a teixir en alguns casos i reforçar en d’altres, els llaços entre les persones i agents socials diversos.

En aquesta oportunitat volem dirigir el nostre focus en una altra iniciativa gironina que des de ja fa un temps segueix avançant i no deixa encabir a més i més gent: l’Ecoxarxa.

ecologo

L’Ecoxarxa “és una xarxa d’intercanvi de béns, serveis i coneixements amb la voluntat de recuperar la dimensió ètica i humana en les activitats econòmiques, superant l’individualisme i la competitivitat capitalista i impulsant una economia basada en la confiança, la reciprocitat, la solidaritat, la cooperació i l’ecologia”.

L’Ecoxarxa és doncs, una altra oportunitat per obrir un nou espai en el qual desenvolupar la nostra activitat i poder accedir a d’altres recursos. Un nou àmbit fora del marc de l’euro i de l’economia “oficial” en el que són els seus membres els qui tenen la possibilitat de regular i participar en la presa de decisions.

En una escena política, econòmica i social en la que la circulació de la moneda es trobada cada cop més restringida, i en la que l’accés a les fonts regulades d’aquesta (el treball bàsicament) és cada cop més escàs i en unes condicions més precàries, iniciatives com les ecoxarxes ens obren la possibilitat de defugir de la pressió d’un sistema econòmic que és incapaç d’oferir una sortida a les circumstàncies actuals.  Un finestra oberta que ens permet agafar aire per redibuixar la manera amb què hem de fer front a les necessitats particulars i socials. 

No necessitem més expertstècnics en els òrgans decisoris sinó que aquests construeixin mecanismes que facilitin la participació de les bases en aquests. La incapacitat per part dels òrgans de govern tan per mostrar-se accessibles com per percebre de manera assertiva el que succeeix en el si de la societat és el principal obstacle per trobar el camí cap a un model social millor.

l’Optimista

En diuen Competitivitat…

Baixen els salaris, redueixen les plantilles, disminueix la cobertura dels serveis públics, augmenten els impostos… o com diuen els “experts” Espanya guanya competitivitat. D’entrada, si algú ens parla de ser més competitius, difícilment cauríem en el sentiment de malestar. Tot el contrari, pensaríem que hi ha millores en les condicions de vida, en les expectatives laborals. Competir millor ens hauria de permetre ser capaços de generar més recursos i ampliar les nostres possibilitats. 

Res més lluny de la realitat. Competitivitat en l’argot de l’economia que es pregona en aquests temps ve a dir que toca “xinificar”(i disculpeu-me l’expressió) la nostra producció. Vol dir mantenir o augmentar els marges de beneficis dels inversors a costa de la reducció salarial. Implica incrementar la produccció degut a la intensificació de les jornades i no a la millora de les condicions tècniques ni de formació en la força de treball. La competitivitat ha esdevingut aquella paraula bensonant que serveix per disfressar i justificar l’existència de l’explotació infantil i de l’esclavatge contemporani. 

08-06

I tot plegat per què? Diuen els “tècnics” que millorar la Competitivitat  ens permetrà guanyar llocs de treball, recaptar més, reactivar el consum i així tornar a entrar en la cadena d’esdeveniments que tots ja coneixem. Doncs ja sabem quines són les conseqüències d’aquest model: increment de consum, millores salarials, bombolles, esclats i sanTornem-hi. O pot ser, ens amaguen l’altra possibilitat que és que no tornaran a millorar les condicions i que el nostre país és un dels escollits per viure en aquesta nova situació de precarietat institucionalitzada indefinidament. 

Qui hauria de voler incorporar-se en el Món Laboral amb aquestes perspectives? Quin incentiu podríem trobar per esforçar-nos en fer-nos un lloc en el si de la societat a través de les vies regulades: treball, estalvi, deute..?

Competitivitat hauria de ser l’habilitat de treure profit de manera sostenible i digne dels recursos del seu país. Del desmesurat nombre de treballadors qualificats necessitats d’un espai i una oportunitat per desenvolupar les seves habilitats, de l’experiència cooperativista dels seus emprenedors. I no el procés d’extracció de rendes al qual s’està sotmetent als treballadors.

l’Optimista

L’altra cara de Salt.

No us perdeu el video fet en el marc del programa Youthme per un grup de joves de Salt. Tot un exercici de construcció col·lectiva del que és la ciutat des d’una òptica desacomplexada i reivindicativa d’una ciutat que ha estat víctima de la premsa sensacionalista. 

Aquesta proposta ens mosta una ciutat diversa, solidària i amb una convicció plena en la convivència. Una ciutat que viu la multiculturalitat com a repte i avantatge comparatiu, i no com a font d’inseguretat i rebuig. 

La Otra Cara de Salt

Gràcies.

l’Optimista