Benvolguda Decadència

No són pocs els anys que et portem sentint. No és poc el temps que dura la teva propagació arreu. La brillantor dels teus luxes i de la teva comoditat ens ha privat durant temps del judici seré, de la crítica sincera i coherent. El tacte dels bitllets, la suavitat de les targetes de crèdit i l’alta definició de les nostres pantalles ens han apartat d’aquella veueta que des d’algun lloc, des d’algun raconet de la nostra persona ens pessigava l’ànima.  Fins ara, hem sabut trobar en la publicitat aquell esplendor i aquell recolzament. Un simple succedani d’èxit i realització personal ha estat suficient per romandre dins la roda, per abaixar el cap mentre la butxaca sona.

baixa

Encara que no t’equivoquis, no t’escric aquestes paraules per reconèixer els teus mèrits, per buidar la meva frustració vers aquesta cadena de producció de pobres i desgraciats. Ans al contrari. M’adreço a tú per comunicar-te que has creuat la línia, que ja ets a l’altra vessant del pic. Has tocat el teu màxim esplendor i ja només et queda aferrar-te a tot allò del que sempre has fet gala i esperar que la caiguda sigui lenta i progressiva, que no et trobis en aquella baixada d’esglais afogats de la Muntanya Russa.

Cada cop són més els qui s’aixequen, els qui encaren la boca de cova, i a palpentes, gosen obrir-se pas a través de les entranyes de la realitat. Cada cop són menys, els qui en fan prou amb treballar per tenir dret a pidolar. I el més important, els que s’atreveixen a sortir i descobrir l’entramat del sistema tornen, fan mitja volta i prenen el camí cap a la cova per retrobar-se de nou amb tot el que havien après. Alguns en tornar-hi queden seduïts de nou per allò que les formes projectades els narren, i molts, en tenen prou amb uns instants per sentir un profunda repulsió vers allò que veuen. Les formes els parlen de la ètica, de la raó de ser de la seva esclavitud, la qual, òbviament, és el preu de la seva llibertat.

El fàstic és suficient per reprendre el camí de sortida de la cova. Molts d’ells i elles els tocarà fer aquest viatge d’entrada i sortida més d’una vegada. Entendran completament la absurditat d’allò que els predicaven, de la idealitat d’una organització social injusta de base.  Encara que no seran capaços de trobar respostes a les preguntes que d’arreu se’ls aboquen. Finalment, entre anars i venirs, remoguts pels interrogants i les contradiccions, capcots, toparan amb d’altres persones. I serà llavors que entendran que sols pot ser no poden, però que de la mà dels seus iguals res han de témer. I serà llavors que de l’auto-organització i de l’acció fonamentada en aquella realitat impregnada de la llum de la justícia, en brotarà la força per encarar totes les preguntes.

Sé del cert que seguiràs fent ús del teus estimats dons, de la mentira i la força bruta, per estendre el dubte, per estendre les ombres. Però ja es massa tard, i aquestes només serveixen per enfortir la convicció i la necessitat del canvi.  Ja sols alimenten la certesa que allò que avui ens regeix no gaudeix de cap legitimitat ni de cap ordre moral just.

Abans de despedir-me només volia agrair-te tot el que has fet. I creu-me quan et dic que no soc sarcàstic en aquestes paraules. Pot ser has fet molt per difamar i infondre la por i escepticisme en les nostres vides. Però sense tu, no sé d’on podríem treure les forces per alimentar els nostres anhels.

És quan t’escolto que ho veig clar.

l’Optimista

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s