Reciclant la Ciutat

Caminant molt ben acompanyat pel Carrer Migdia de la capital Gironina, un cop passem la cruïlla amb Emili Grahit, la Senyora Àngels m’explica com era aquell espai uns anys enrere. Com en tants altres sectors de la ciutat i de tantes altres ciutats del Món, les darreres dècades han estat caracteritzades pel creixement de l’urbanització dels espais rurals que es trobaven circumdant la població i traslladant les indústries que en el seu moment es trobaven a les afores a polígons més allunyats.

Uns minuts més tard, arribem al que avui és el complex d’habitatges els Químics, el qual encara guarda la immensa xemeneia en record a les fàbriques que en aquell lloc hi havia. Un cop deixem els Químics enrere, ens trobem amb diversos descampats abandonats. les voreres i els carrers estant perfectament asfaltats, però res indica que aquelles grans superfícies esdevinguin res del que segurament s’havia planificat en els anys de la bogeria constructora.

bleda

A dia d’avui, no són més que grans acumulacions de deixalles i residus de la construcció i l’obra, l’Àngels m’explica que durant mesos s’hi va està abocant camionades i camionades de materials. Diu la xafarderia del barri que provenien de les obres que es duien a terme en la construcció d’un hotel més enllà de l’Hospital Trueta.

Avui en dia, em comenta, aquell espai només és emprat per gent que hi porta a passejar els seus gossos. Jo li dic a l’Àngels que s’equivoca, que a dalt dels terraplens hi ha alguna cosa més. Junts ens enfilem al turonet i descobrim el que l’alçada ens impedia de veure: l’Horta dels Químics. Amb l’arribada de la primavera, un grup de veïns del barri i d’altres afectes al projecte han decidit reciclar el terreny.

El que fins fa 4 setmanes no era més que una bardissera, poc a poc s’està convertint en un espai dividit en llits de cultiu amb alguns planters de carxofera i col, i un bon nombre de brots de tot tipus de plantes que ja comencen a germinar: patates, enciams, rúcula, blat de moro, calèndules, caputxines… Avui no veiem més que la perspectiva del que pot ser, la paciència i la dedicació faran possibles que la metamorfosi es completi. La proposta, transformar un espai abandonat i en clar desús en un espai de trobada pels veïns de la ciutat. Emprar el recurs productiu i pedagògic de l’hort per fomentar el reaprofitament d’un espai públic que un cop ha perdut el seu valor lucratiu és rebutjat.

Espais com aquest i l’urbanització fantasma de Domeny mostren una realitat cada cop més visible a la nostra ciutat. Terrenys que pretenien esdevenir part del negoci immobiliari i que ja difícilment seran emprats per tals empreses. Quin ha de ser el seu ús? Es permetrà que aquestes parcel·les quedin sense cap utilitat ni fi? Un homenatge al buit? 

Poden ser horts i poden ser un bon grapat més de propostes. L’espai hi és, la gent també, cal prendre la iniciativa i reciclar tot allò que ha esdevingut caduc i que necessita ser reconvertit en alguna proposta d’utilitat pel conjunt de la ciutat.

l’Optimista

Anuncis

Va Com Vull, Com Volem.

A través de les ones de Ràdio Vilablareix m’arriba una cançó que durant uns minuts m’atrapa. Una veu tranquil·la però contundent em regala un bon grapat de versos que no fan altra cosa que apartar-me amb força del que m’ocupa, i m’empenyen a escoltar més atent el que aquesta m’aclame.

M’embolcallen i tot i la distància en el temps, em connecten, de manera directa, amb el sentir col·lectiu d’un país i d’una societat que segurament ja estan farts de sentir el “va com va”, del és l’economia, és el deute, és com és.

En el darrer sospir, la veu d’Ovidi Montllor exclama amb força:

“Si jo ja m’he cansat d’anar vivint dient
el va com va,
pensa que sols diré fins que més no podré:
Va com vull. Com volem.”

Que imprescindibles són aquestes veus.

l’Optimista

Lo Quotidià és Política.

Un any després de la presentació de les Jornades “No et Consumeixis”, l’Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista tornava a presentar-se a la Casa de Cultura de Girona per mostrar el fruit de 365 dies de feina de recerca, reflexió i difusió concretats en la creació d’un portal web amb el mateix títol: www.noetconsumeixis.org.

No et Consumeixis  pretén ser un espai obert on anar perfilant quines són les propostes i els debats enfocats en diversos objectes de consum i serveis que avui en dia formen part de la nostra vida quotidiana. A través de les seves seccions podreu endinsar-vos en quins són els interrogants que des d’alguns sectors es plantegen i quines són les alternatives que tenim com a usuaris. 

not

L’acte ha estat protagonitzat per la interpel·lació del públic a Albert Sales (blog). Qui ha transmès de manera contundent la necessitat de crear vincles de solidaritat internacional, d’emprendre l’aventura de crear nous espais i noves maneres de relacionar-nos, d’elaborar noves construccions productives i, sobretot, no viure la metamorfosi a un modus vivendi més just com una renúncia, sinó com un camí on cada avenç nou ha de ser viscut com una victòria i no com una pèrdua.

Fonent els moments de treball, lleure, família… en un sol espai temporal que ha de ser regit sota les mateixes premisses de dignitat humana, consolidarem el procés de canvi.

Cada gest compte, cada segon pot esdevenir transformador: Lo quotidià és política.

l’Optimista

Domèstica 2013, tret de Sortida!

Per quart any consecutiu, l’Adart, Plataforma per la difusió i la promoció cultural obra la convocatòria per participar al Domèstica.  Fins el 31 de Maig,  tots els que ho vulguin podran fer arribar les seves propostes per prendre part d’aquesta “mostra d’art itinerant, multidisciplinària i gratuïta per habitatges i espais privats de Girona.” Ja siguin oferint espectacles o espais on dur a terme les propostes.

“Domèstica és un festival que recorre menjadors, escales, habitacions, balcons i terrats de la ciutat, i representa un encontre entre la creació contemporània en totes les seves expressions i una relectura de la intimitat com a nou marc d’exhibició artística”.

logo_web2_p

Davant aquesta escena actual on sembla que cada cop resulta més inviable la realització d’esdeveniments artístics que no impliquin una gran inversió o una intervenció pública decidida, o que sense aquests factors sigui poc probable assolir la concreció d’un projecte artístic i cultural de qualitat. La consolidació d’un Festival d’aquestes característiques és una excel·lent notícia i mostra de manera clara que els moviments de base, ja siguin culturals o socials estant prenent de manera decisiva un rol actiu i determinant a l’hora de formular alternatives creïbles, originals i que no renuncien de cap de les maneres a la producció de qualitat.

El Domèstica 2013 tot just comença a prendre forma, però des d’aquí ja felicitem a tothom qui d’una o altra manera fa possible que Girona gaudeixi d’una escena cultural amb empenta i ganes de proposar i crear.

l’Optimista

 

Nazi Tax.

En les darreres setmanes estem presenciant com des de les tribunes d’alguns mitjans o des dels escons o butaques de diversos polítics parlamentaris i del Govern es dediquen a comparar certes pràctiques de la PAH amb les activitats violentes del Nazisme vers els jueus. 

Sense entrar a valorar ni analitzar el que implica exactament pràctiques com l’escarni, des de l’Optimista només aprofitem per senyalar que si aquest exercici fos violent o excessiu, ja hi hauria un bon grapat de membres de la Plataforma denunciats i detinguts. I en canvi, tot i l’estricte atenció dels mitjans i els cossos de seguretat, cap o pocs dels actes d’escarni ha acabat d’aquesta manera i per tant sorgeix la pregunta: és la policia còmplice de la PAH? O és possible que aquest exercici és del tot legal tal i com s’està duent a terme?

Per altra banda, no deixa de ser si més no xocant que un Partit fundat per membres actius de les elits dirigents de la Dictadura Franquista apuntin els seus dits acusadors de Nazisme i totalitaris.

El-diputado-de-UPyD-Toni-Canto_54367127362_51351706917_600_226

Dit això, el que pretenia aquesta entrada d’avui és oferir una proposta per aconseguir dos objectius: 1.- Recaptar fons per l’erari públic i 2.- Cohibir a tot aquell qui pretengui utilitzar el Nazisme de manera lleugera i banal.  Cada vegada que algun membre d’alguna institució pública o privada, cada oportunitat en què algun opinòleg o actor d’un mitjà de comunicació iguali l’activitat d’altri a la del III Reich. I en fer-ho, no es faci referència a la supremacia blanca, a l’antisemitisme, al Nacionalisme extrem o a l’assassinat planificat i massiu, etc.  Haurà de pagar una multa.

Cada vegada que es dugui a terme una falta serà necessari que l’implicat pagui una multa de 50000€ (per dir una xifra considerable però creïble)i es veurà obligat a fer 30 hores de voluntari per qualsevol de les entitats i agrupacions dedicades als afectats de l’Holocaust.

Ja n’hi ha prou que certs interessos i interessats tinguin la desvergonya d’utilitzar amb tota lleugeresa els horrors del Nazisme per infondre por i confusió a la societat. Qui la diu, la paga.

PD: No s’haurà de fer esperar la Toni Cantó Tax.

l’Optimista

Gratitud i Reconeixement.

En aquest cap de setmana farcit de sol i reivindicacions: Edu Marxa, Aigua és Vida i Jornada del Banc del Temps de Salt. Paraules com Gratitud i Reconeixement són més necessàries que mai.

Com ens relatava la Montserrat Llobet  en la seva presentació sobre l‘Economia Solidària en el marc de la Jornada del Banc del Temps de Salt, un dels eixos imprescindibles per estimular l’enfortiment i la creació d’una economia solidària és aquest: donar gràcies, saber valorar el treball dels altres.

tres

En aquest ímpuls per proposar i defensar un Món millor, on drets fonamentals com l’educació no haurien de ser posats en perill, en el qual no s’hauria de jugar amb un dels elements fonamentals per la vida, i en el que les relacions humanes haurien de valorar-se més enllà dels diners que generen, no s’ha de deixar mai de banda aquestes dues accions.

És per això que volem aprofitar aquestes línies per agrair a tothom qui des de les seves sensibilitats i les seves inquietuds es llença al carrer per recordar-nos que la nostra organització social podria ser una altra i que la nostra relació amb l’entorn no ha de ser per força una lluita bestial.

Encara que en alguns moments sembli que accions d’aquest tipus no són importants, no es pot deixar de banda el seu pes a l’hora de visibilitzar una vegada i una altra que no n’hi ha prou, que sempre podem millorar.

Gràcies per ser el motor d’aquella veueta que des de l’espatlla ens obliga a qüestionar-nos-ho tot i no conformar-nos amb res.

 l’Optimista

 

La Societat Existeix, ho sento Margaret.

Com és habitual quan es mor algun personatge públic que va marcar de manera intensa algun període de la història, aquests dies trobem en diversos mitjans una àmplia mostra d’alguns d’aquests fets que van marcar d’una o altra manera l’existència d’aquest personatge en la memòria col·lectiva. Margaret Thatcher ha mort i molts es centren en l’anàlisis de la seva vida política, del seu rol actiu vers la lluita contra els sindicats i tot allò que fés ferum a drets socials.

descarga Del reguitzell de cites que Thatcher ens va deixar en vida, la que més em va impactar la primera vegada que la vaig llegir fou “no existeix la societat, només homes i dones i famílies”. I per tant, des d’aquesta òptica, tot allò que intentés defensar un interés fonamentat en l’existència d’un col·lectiu o quelcom que englobés més que els individus i les famíles, era innecessari. Com de manera molt contundent desgrana la Doctrina del Shock de Klein, aquesta visió del Món fonamentada en unitats desvinculades les unes de les altres, entre les quals les relacions que s’estableixen no requereixen d’altra recurs que els diners per viure , està vivint un procés d’expansió intensiu a través de guerres, desastres naturals i d’altres “shocks”. 

Afortunadament, aquests mateixos shocks, aquestes crisis, ens estant demostrant que Thatcher s’equivocava, que l’humà no és un ens solitari i individualista. Tot el contrari, és un animal gregari, social, que crea vincles de simpatia, amor i odi vers els seus congèneres. I que aquests llaços afectius el condueixen a dibuixar un o altre tipus d’ordres grupals a través dels quals intenta satisfer les seves necessitats. Les crisis ens estant ensenyant que els diners són un recurs limitat, i que la seva utilització com a motor d’interrelació social és profundament limitada. Doncs la seva presència en el si de les nostres vides depèn d’unes poques mans, d’unes poques institucions que no responen a res més que el seu interés lucratiu i particular.

La Crisis ens està recordant que som molt més que un individu, que formem part d’un teixit humà molt més extens que les fronteres de les nostres pells. I és gràcies això i no gràcies a cap tipus de política ni proposta empresarial que les estadístiques oficials no ens poden explicar perquè tot i l’atur desmesurat la gent segueix tirant endavant, doncs l’ajuda i el suport mutu no es poden quantificar, no tenen equivalència en € ni cotitzen a borsa. Monedes socialsbancs del tempsplataformes i moviments socials diversos… són una mostra representativa d’allò que Margaret Thatcher no és que no veiés, sinó que volia eliminar: La Societat.

Encara que s’equivocava, no només podem afirmar amb rotunditat que existeix, sinó que tota aquesta convulsivitat està resultant ser aquella sacsejada, aquella massatge cardiovascular d’última hora que necessitava per retrobar-se el pols i aixecar-se amb força.  La Societat és viva i no té cap intenció de deixar-se enfonsar. 

l’Optimista