Conversant amb l’Espriu.

Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella tan salvatge terra, i com m’agradaria d’allunyar-me’n nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!

Encara que en aixecar el cap descobrim que ni uns eren tan nobles i cults (França)  ni els altres eren tan desvetllats i feliços (Alemanya Mini jobs). La distancia respecte el que apreciem sol fer-nos menys exigents, convertint en injusta la comparació entre allò propi i l’aliè. Com injust esdevé reduir la gent de les nostres contrades als seus atributs negatius, mentre la contraposes a les virtuts mitificades dels altres.

espriu

I com segueix senyalant el Poeta Selvatà, segurament la majoria de la gent ho aguanta perquè d’alguna manera o altra, més o menys conscient, es reconeix en aquests valors, car sóc també molt covard i salvatge.

Però pot ser considerat covard un poble que ha estat capaç de mantenir viva una llengua perseguida durant quatre dècades de Dictadura? Resulta negatiu romandre en estat salvatge vers unes elits polítiques, econòmiques i religioses que mai han sabut liderar la construcció d’unes estructures que articulessin de manera socialment beneficiosa la vida dels seus ciutadans?

D’altra banda, no resulta admirable la seva capacitat regenerativa i creadora? La seva irrefrenable força a l’hora de donar respostes a tots els reptes, car quedin fora de la llei? Si d’alguna cosa peca la gent de les nostres contrades és d’excés d’esperança, d’un convicció irracional en que tot es posarà en el seu lloc quan toqui. D’estimar, a més, amb un desesperat dolor aquesta meva(nostra) pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

Encara no pugui comprendre com és possible l’absurditat del moment, tot i que la gent renegui de l’estat del present, el poble segueix pacient, segueix construint. Pot ser en aparent silenci, pot ser de manera entre amagada dins les línies dels diaris, disfressada d’immobilisme. Però no es detura, preparant-se per aquell punt, aquell instant en que la justícia s’esdevingui i els complexos es tornin fum, i sigui la nostra cultura, la nostra llibertat i la nostra felicitat les que il·luminin els nostres somnis.   

l’Optimista

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s