Decidim Cada Dia.

Avui que tots mitjans de comunicació del país en van plens (1), s’em fa difícil no sentir-me aliè a tot aquest procés que s’ha acabat anomenant “Dret a Decidir”. Tantes voltes i tirabuixons ha donat el tema de la voluntat de fer un referèndum per l’autodeterminació de Catalunya que al final un no sap ben bé què defensa qui o qui vol fer exactament què.  L’absurd arriba a tal punt que un pot acabar pensant que això de decidir necessita molts preparatius, que és una cosa excepcional que es dona comptades vegades.  Una espècie d’eclipsi solar pel qual s’ha de viure una particular travessa del desert per només tenir-ne l’oportunitat.

Personalment, i vist des d’aquesta estranyesa que em provoca el procés, semblaria que l’únic que es vol tenir l’oportunitat de canviar són els límits territorials i demogràfics sobre els que els de sempre, els partits polítics i altres personatges i institucions amb capacitat d’intercedir en el sistema democràtic, puguin seguir decidint. Semblaria que si ho delimitem d’una manera diferent, la qualitat democràtica dels partits d’àmbit català millorarà. Que els mecanismes de gestió pública i municipal seran més eficients, que tindrem més capacitat de decidir sobre algunes de les vergonyes que a diari ens assetgen (pisos buits) (immigració forçosa).

images

Escollir és una acció a la qual hom s’ha vist forçat des del moment en què va tenir l’oportunitat de pensar més enllà dels seus instints. En el punt en què va poguer veure més enllà de les pulsions inconscients va prendre la capacitat de seguir-los o de buscar-ne alternatives. Cada dia ens trobem plens d’actes d’elecció, els quals comporten de manera més o menys directe una serie de repercussions que ens condicionen més o menys positivament o fins i tot ens perjudiquen. Ja sigui en actes més clarament de consum a través dels quals financem pràctiques socials i ecològiques d’una o altra qualitat. O a través de la nostra relació amb la societat: quan votem, quan participem o no en col·lectius, AMPA’s, associacions, etc. Quan treballem en unes o altres condicions, quan ens relacionem amb els nostres amics, familiars, coneguts, veïns d’una o altra manera…

El dret a decidir no necessita d’una estructura/construcció determinada, no precisa de la conjunció astral i planetària. El dret a decidir és connatural a nosaltres i només requereix de la voluntat de ser exercit. De fet no és ni un dret ni una possibilitat. És un deure ineludible. Cada dia ens toca decidir, només podem escollir si aquesta elecció la farem de manera conscient o intencionada, o deixarem que siguin tercers qui prenguin aquesta potestat.

No cal més que la nostra voluntat per exercir aquest dret que tantes cimeres, pactes i reunions sembla que necessita. Cada dia decidim.

l’Optimista

Anuncis

Stop! Rodando el Cambio

Aquesta setmana aprofitem l’espai de l’Optimista.cat per fer-vos arribar la proposta documental dirigida per Alba González de Molina Soler i Blanca Ordóñez de Tena. 

img_6190

Durant 90′, l’equip d’aquest projecte cinematogràfic viatjarà al llarg i ample de la Península Ibèrica i alguns raconets francesos per descobrir el significat de les paraules “Decreixement”, “Neorural”, “Permacultura”, “EcoAldea”, “Economia Solidària i “Agricultura Ecològica”.  

No perdeu l’oportunitat d’empapar-vos de els propostes i iniciatives que des de fa més anys dels que ens pensem es duen a terme en el nostre territori i més a propo del que ens creiem.  Stop! Rodando el Cambio!

 

l’Optimista

Sense els Veïns, no hi ha Horta

Tot just passen les 09:30 del matí i una trucada d’un telèfon que no conec em porta una veu que sí identifico que em dona una notícia d’alerta: hi ha una brigada de jardiners amb tractor inclòs que es troba segant i arrasant tot el que es troba en el solar on hi ha l’Horta dels Químics.

Em preparo i en 10 minuts surto de casa i accelero al pas cap allí. Tot i el temor i el neguit de pensar que en uns minuts es pot acabar amb la feina de 3 mesos, no puc evitar sentir-me content per la trucada d’avís. La Maria i jo som membres de la mateixa entitat social, però no ens coneixem prou com per haver-nos donat mai el telèfon. Així que no deixa de sorprendre’m les gestions que de bon matí ha fet per localitzar el meu número quan, des de la seva finestra, ha vist les màquines. Ella no sol venir a treballar a l’hort, però un dia em va fer saber que des de la finestra compartia el nostre projecte i que d’amagat, m’havia plantat julivert en un raconet.

07062013117

Arribo al solar, i des del carrer em temo el pitjor. Veig un tractor donant voltes arreu del descampat i em dic a mi mateix que ja és massa tard. Pujo al terraplè on es troba l’hort i no em puc creure el que veig. El tractor  ho ha desbrossat absolutament tot, tot, excepte l’hort.  Els llits de cultiu intactes, ni una sola rodera.  

M’acosto a l’itinerari que segueix la màquina i li faig una senyal al conductor. Aquest s’atura, para el motor, m’obre la porta de la cabina i em somriu. Jo li dono les gràcies i ell em respon que si els seus superiors no li diuen el contrari que no em preocupi. Que ell també és veí, que fa temps que ens veu treballar allà, i que li agrada veure’ns. Que no patim perquè difícilment s’hi construirà res allà en molt de temps i que cap dels que allà estava treballant tenia intenció de destruir aquell embrió que s’estava gestant.

És possible que mentre escric aquesta persona hagi rebut l’ordre de passar-hi per sobre. Pot ser no avui, pot ser un altre dia no tindrà l’oportunitat de fer-nos el joc. Però la sensació d’acolliment i recolzament per part de gent amb qui mai hi has tingut contacte directament m’omple d’una satisfacció increïble.

Abans de marxar miro cap a la finestra de la Maria i allà la trobo. Somrient d’orella a orella i recordant-me que podem comptar amb la seva vigilància, que tan de bo ens hi poguem quedar molt de temps.

Avui l’Horta dels Químics es sent més acollida i també més compromesa en seguir evolucionant i esdevenir un espai millor. I sobretot un espai que segueixi gaudint de la tendresa dels seus veïns.

l’Optimista

La Opinió de Qui?

De tant en tant val la pena deixar-se caure per l’Observatori Crític del Mitjans Media.cat, doncs sovint hi trobem articles, informes i propostes interessants que van més enllà del relat de certes qüestions informatives. Dedicant atenció a analitzar com es transmeten les dades i plantejar què hi pot haver al darrera.

Avui volem aprofitar per presentar-vos l’Informe Qui són els que ens marquen l’opinió? Publicat el Març del 2013 per la Laia Altarriba i Piguillem. D’entrada us recomanaria que hi dediqueu uns minuts i xafardegeu algunes de les dades que hi apareixen, però si us fa una mica de mandra, aquí us deixo un petit resum de les dades que m’han semblat destacables:

  • L’opinòleg amb més presència és José Antich, seguit en el podi per Pilar Rahola i Josep Maria Espinàs.

Top10Opinió

  • “De manera esquemàtica, podem dir que aquests opinadors que influeixen en la manera de pensar de la població són majoritàriament homes, amb formació universitària, amb una feina estable i amb ingressos força superiors a la mitjana de treballadors.
  • El 72% dels 50 opinadors més influents són periodistes i/o escriptors. No n’hi ha cap que treballi al sector de la indústria, de la restauració, del comerç, del turisme o a l’agricultura. No n’hi ha cap que tingui formació científica.”

  • “Només el 20% són dones, només hi ha una dona en el Top10.”

Opinió dones

  • El 60% van néixer a la província de Barcelona (la immensa majoria en ciutats).”
  • Tres quartes parts tenen entre 40 i 60 anys.”
  • Top10: Estan majoritàriament d’acord (el 90%) amb les polítiques econòmiques de retallades i austeritat i consideren que no hi ha cap alternativa possible per evitar-les.”

 

  • Hi ha dos grans grups de mitjans de comunicació que acaparen la presència d’aquests opinadors:
    •  Grup Godó: 14 opinadors dels 20 amb més punts participen a algun mitjà del grup (70%)
    •  CCMA: 11 opinadors dels 20 amb més punts participen a algun mitjà del grup (55%)

OpinióopinionsTOP10

Aquestes només són algunes de les moltes observacions que ens poden ajudar a entendre millor quin és l’estat general de la opinió pública i les dificultat que a vegades ens sorgeixen a l’hora de promoure idees noves o propostes diverses. Per motius de salut democràtica i social caldria tenir ben presents aquestes dades i mirar de proposar alternatives a la concentració de les fonts d’informació a mans d’una minoria per molt pública que sigui (en el cas de la CCMA).

La Llibertat d’opinió sense opcions diverses ni amb una perspectiva d’afavorir la redistribució de l’espai comunicatiu no és més que una mera il·lusió.

l’Optimista

La Isla de las Flores

Avui aprofitem aquest espai per convidar-vos a dedicar poc més de 10 minuts del vostre temps a veure aquest entretingut curt de factura brasilera anomenat “Ilha das Flores”.

Tot i que ja han passat un bon grapat d’anys des que Jorge Furtado va presentar aquesta proposta(1989), la veritat és que encara avui resta ple de vigència i d’acidesa, senyalant de manera original i amb bones dosis de comicitat l’absurd de les relacions productives. Oblidant que l’objectiu final d’aquestes no hauria de ser altre que el de satisfer les necessitats humanes, en comptes d’accentuar-les o de generar-ne de noves.

Espero que us atreviu a dedicar-li una estona i que a partir d’ara, no deixeu de tenir ben present que rera cada producte i acte de consum hi ha un bon grapat de persones, recursos i motivacions en moviment.

l’Optimista

Bipolaritat Corporativa (aka. Responsabilitat Social Corporativa)

A través d’un blog arribo a l’anunci de Coca-Cola que us enganxo seguidament. Aquest s’engloba dins una campanya d’aquesta marca vers el sobrepès i el sedentarisme.  

Des de fa uns anys hi ha un concepte que s’ha anat esparcint en el si de les empreses, especialment (multi – trans)nacionals, fruit de les continuades crítiques i acusacions de conducta immoral. Aquest ha estat la denominada Responsabilitat Social Corporativa (RSC) que es fonamenta en la idea que les empreses entendrien que han de dedicar part dels seus beneficis a fins sense ànim de lucre i que generin un benefici social, que entendrien el deure de compartir part dels seus ingressos.

El dubte que em sorgeix d’entrada és: pot una empresa que es dedica a produir certes “externalitats negatives” i la direcció de la qual depèn d’unes persones que només busquen el màxim benefici econòmic, dur a terme activitats que es dirigeixin a resoldre-les o evitar-les? No és una contradicció excessiva? De debò pot una empresa energètica que es dedica a explotar recursos que generen multitud de problemes ambientals dur a terme activitats que serveixin per pal·liar la crisis mediambiental? Pot una empresa que busca convertir en producte de consum diari una beguda farcida d’ingredients nocius per la salut dur a terme campanyes creïbles de sensibilització?

descarga

En un interessant documental que ja comença a tenir un bon grapat d’anys [The Corporation] s’intenta vincular de manera bastant efectiva el model de conducta de les empreses transnacionals amb el model de conducta d’un psicòpata. Entre d’altres coses, mostrant aquesta doble personalitat, aquesta bipolaritat que per un costat els permet mostrar una cara amable i sensible, i per l’altra un total menyspreu cap a les persones i l’entorn per tal d’assolir els màxim beneficis.

Sincerament, m’encanta la creativitat publicitària i la voluntat de prendre un rol actiu des de la iniciativa privada per tal de satisfer les necessitats socials. Ara bé, preferiria que Coca-Cola es dediqués a vendre sucs naturals sense sucres afegits ni ingredients innombrables i que Zara es dediqués a obrir tallers on es respectessin els drets laborals.  

l’Optimista

Coneixes @ElCapicua?

L’Abril de 2012 treia el cap una publicació que setmana rera setmana intenta fer-se un lloc en aquest Món dominat per grans conglomerats d’empreses dedicades a l’edició, publicació i distribució de premsa, revistes i altres materials de format paper i digital. I on sense el suport d’aquestes, sembla impossible ocupar un espai en els quioscs i encara més fer-se veure entre el públic.

El Capicua actualment és l’única revista satírica en Català, fet que òbviament no limita que fixin el punt de mira de les seves vinyetes i les seves burles en qualsevol dels esdeveniments d’àmbit polític, social i que nodreixin l’actualitat mediàtica d’arreu del Món.  I és així que setmana rera setmana no deixen d’aportar el seu toc àcid a una realitat que cada cop necessita menys ajuda per semblar absurda. Una absurditat però, que resulta massa sèria i que desgraciadament desemboca amb més drames i tragèdies que en comèdies.

logo

L’empeny en vestir les notícies i la informació en general d’un intens gris i d’una exagerada serietat per tal de provocar la sensació d’importància i de credibilitat en els lectors, sovint ens condueix a viure els esdeveniments narrats acompanyats de tensió i preocupació. No és estrany trobar-se davant d’algun mitjà de comunicació i sentir com si ens estiguessin agredint, com si ens convertíssim en víctimes d’allò que inevitablement s’esdevé dins la televisió i la premsa. Sense possibilitat de fer-hi res ni de contestar-hi (encara que tampoc és estrany trobar-se davant els media i rebatre’ls en veu alta tot i que sabem que no ens senten). 

Sense cap mena de dubte calen les notes de color que des de l’humor, la sàtira i certes dosis de cinisme s’aporten. Cal relativitzar aquesta immobilitat que fabriquen els mitjans, recuperar el dinamisme, el debat i reduir el que alguns consideren transcendental a l’alçada de la broma infantil.

Només així podrem valorar la importància d’aquestes, situar cada cosa allà on creiem que li pertoca. Només així podrem descobrir que davant bones o moles notícies, sempre és millorar encarar-les amb la tranquil·litat i l’amabilitat dels somriures vers l’angoixa del patiment. 

l’Optimista