Transparència.cat

Avui s’estrena i amb tots els honors el nou portal de la Generalitat de Catalunya  per la Transparència . A través d’aquesta web sembla que podrem examinar diferents dels elements que formen part de la tasca del Govern: la seva acció vs. els seus compromisos, despeses vs. ingressos, administració interna, etc.

Caldrà uns dies de lectura i seguiment per saber quina és la qualitat i el rigor de la informació present en aquest portal digital. I no cal dir que serà necessari observar quin és el manteniment i l’actualització que aquest gaudirà. Però d’entrada, també cal reconèixer un primer pas en la concreció d’un sistema que necessita desmuntar totes les barreres i opacitats que injustificadament impedeixen saber de primera mà què és el que es fa amb els diners públics.  De manera que esperem que això no quedi en un simple gest publicitari i la Generalitat segueixi endavant en la incorporació de la transparència en la seva pràctica quotidiana.

images

Doncs la transparència és molt més que publicar informació a la xarxa o en els respectius Diaris Oficials.  La transparència ha de ser també pedagogia. No n’hi ha prou en oferir la informació si no que n’és imprescindible un esforç actiu per tal d’explicar quines són les decisions preses i quines en són les seves motivacions i conseqüències esperades. És imprescindible no només per una qüestió de comprensió sinó també per donar la oportunitat a tothom de prendre’n un rol més participatiu a l’hora de valorar i exercir-ne una opinió fonamentada. 

Tot i l’augment considerable en l’ús de les noves tecnologies encara hi ha una xifra considerable de ciutadans que no accedeixen a internet. I ja no parlem dels que accedeixen però encara no poden dur a terme un ús responsable i plenament conscient de la xarxa.

Fer més accessible la informació és cabdal per a la millora de l’administració pública aquest sentit. Ara bé, limitar-se a maquillar aquesta informació i pintar-la a la xarxa no genera per si sol una millora. De res serviran iniciatives d’aquest estil mentre els parlamentaris facin gala de les seves habilitats per parlar de manera ambigua i siguin necessaris esforços excessius per assolir que els responsables de la gestió hagin de donar explicacions.  És més, si l’augment d’informació no va acompanyat de la percepció que els responsables poden ser auditats i jutjats per la seva acció, el sentiment de frustració i de descrèdit del sistema encara pot ser més elevat. 

La transparència hauria de ser més que un recurs tècnic i tàctic, hauria de ser un hàbit polític i social.

l’Optimista

Anuncis

Turistes Beware

A través del col·lectiu Marea Roja / Marea Roja Girona m’arriba una proposta reivindicativa ben interessant a la qual tots els que en volgueu formar part hi podreu participar el Dissabte 27 de Juliol: Turistes Beware. “«Turistes Beware» és una acció pensada per a ser realitzada en zones de frontera, aeroports, estacions de tren i terminals portuàries.”

marearojaIVa

Aprofitant un dels moments àlgids de la temporada estival i la gran arribada de turistes per terra, aire i mar a les terres del nostre país, aquest col·lectiu pretén fer arribar a turistes algunes de les informacions relacionades amb el maltractament constant de la cultura des de les administracions públiques. Així doncs, a través de diversos cartells i altres materials informatius es vol transmetre als turistes el malestar que es viu en aquest sector, i que de ben segur els sorprendrà(negativament) i contrastarà amb la placidesa que viuran la seva estada.

Davant la voluntat clara i expressa de l’Estat de limitar i dificultar l’accés a les diferents disciplines culturals i artístiques, així com la seva producció a nivell nacional, resulta necessari difondre i no deixar de clamar amb força la situació que s’està vivint a Espanya.

Qui sap si de campanyes d’aquest tipus s’aconseguirà cridar suficientment l’atenció de la ciutadania d’altres països per tal que emprenguin algun tipus d’activitat de suport. Qui sap si ens trobem a les portes de la constitució d’ONG’s vàries a nivell internacional de recolzament i cooperació amb l’estat espanyol. Qui sap si en un temps no gaire llunyà trobarem als vagons dels metros i ferrocarrils de les capitals europees fotografies de catalans amb cara de pena amb un eslògans de l’ordre: Apadrina un Artista.

marearoja1

Cinismes a part, aquesta campanya no deixa de ser un altre mostra més del camí que els diferents sectors de la nostra societat ja ha decidit emprendre i al que ja no es renunciarà: cooperació, suport mutu i mobilització. Ja no hi ha temps per seguir esperant. Només queda reactivar les neurones, estimular la creativat i sortir a canviar aquesta realitat tan perniciosa.

Reiterant un cop més aquella màxima del Maig del ’68, La Imaginació al Poder!

l’Optimista

És la Política, estúpid!

Després de llegir la resposta de Som Energia a la Reforma Energètica espanyola, un no pot evitar, una vegada més, reversionar aquesta màxima de la campanya que va portar a Bill Clinton a la Casa Blanca: és la Política, estúpid!

Mentre la pista central del circ mediàtic es centra en els anars i venir d’escàndols i corrupteles diverses, entre papers, sobres i palaus, el Congrés dels Diputats no detura la seva feina. Enmig d’aquest batibull d’acusacions indiscriminades i la cortina de fum que la corrupció li brinda, les formacions polítiques no dubten en aprobar diverses mesures que ben aviat notarem en les nostres butxaques i que garanteixen que l’estat de qüestions tan fonamentals com l’Energia quedin ben anclades en un marc que no deixa gaires opcions d’encaminar un futur més sostenible.

I com no podia ser d’una altra manera, un cop més ens trobem en un altre cas de pràctiques opaques i que impedeixen la possibilitat d’accedir a unes dades que sí que ens permetrien d’escollir una o altra via per intentar solucionar les dificultats que giren entorn de la qüestió energètica.

Una vegada més opacitat, una vegada més obstrucció a les alternatives i un cop més pràctiques legislatives que defugen de qualsevol argument racional i que només són comprensibles des de l’òptica  del clientelisme i l’amiguisme desvergonyit entre certes forces polítiques i determinats sectors de l’empresariat. Com sempre però el discurs oficial defuig la nociva pràctica de donar la cara i fomentar el debat públic.

Davant d’aquesta nova mostra de menyspreu cap a ciutadania i l’interès públic, cada cop són menys els dubtes que poden restar davant la necessitat de desconfiar de manera clara dels Partits Polítics i d’apostar de manera decidida per propostes econòmiques, polítiques, energètiques , etc que lluny d’oferir solucions definitives i programes que ens durant a l’utopia, ens permeten dur a terme un acostament als mecanismes de decisió que ens permetrant desenvolupar noves pràctiques i nous models en els que siguin les nostres veus les que en marquin el seu esdevenir.

l’Optimista

Si vols Democràcia, Vota Democràcia.

A través del Consum Responsable es promou una màxima segons la qual en tant que optem per consumir un o altre producte o servei, estem finançant i recolzant un tipus determinat de relacions laborals i socials, de relacions ambientals i, en defenitiva, un model de producció i desenvolupament concret. És en aquest sentit que la informació sobre allò que consumim esdevé indispensable per tal de dur a terme aquesta activitat en plena consciència. Evitant així donar corda a activitats econòmiques les quals rebutgem plenament i de les quals ens en volem desmarcar decididament. Si no vols explotació infantil, si no vols tràfic d’armament, no les compris.

Seguint aquest mateix principi, davant aquesta etapa en que un gran nombre de negocis il·legals i corrupteles vàries dels partits polítics estant sortint a la llum, és moment d’aprofitar aquesta oportunitat que se’ns ofereix per analitzar la nostra conducta política. Quin sentit té seguir demanant canvis i regeneracions polítiques a aquelles entitats que sense fer-ho segueixen nodrint-se dels vots dels ciutadans i del seu suport fàctic (encara que pot ser no d’opinió).

vot

Si centrem la nostra activitat política en delegar la nostra acció en partits els quals internament es regeixen segons criteris de fidelitat i interés particular, no podem esperar que aquests optin per una conducta encarada al servei públic i a l’igualtat. És moment d’examinar la qualitat dels partits polítics que ens envolten. Quins mecanismes utilitzen per prendre decisions, per dibuixar el seu programa polític, per escollir els seus dirigents, etc. Només donant suport a aquells partits que actuen d’una manera democràtica podrant transferir aquestes pràctiques a les institucions.

Informació i coherència, responsabilitat i compromís. La construcció i manteniment d’un sistema més just requereix de la constant activitat dels seus membres. I si bé és cert que aquesta responsabilitat col·lectiva no excusa la conducta immoral de les entitats encarregades d’articular la democràcia d’aquest país,  aquesta només pot servir per recordar el deure ciutadà de mantenir-se vigilant i actiu. És moment d’incloure aquesta clivella a l’hora de valorar en un o altre sentit els partits i moviments polítics i socials. Ja no n’hi ha prou entre dreta-esquerra o independistes – unionistes. Cal afegir la democràcia com a eix distintiu entre unes i altres opcions.

Si vols Democràcia, Vota Democràcia!

l’Optimista

“Quan els governs temen a la gent, hi ha llibertat, quan la gent tem al govern, hi ha tirania”.

Thomas Jefferson

Tan Demòcrates que es Diuen.

Tan demòcrates que es diuen alguns dels polítics del nostre país i del veí. Tantes lliçons de seguretat jurídica i de legalitat. Tantes vegades prenen les portades dels mitjans de comunicació per senyalar les desgràcies de països com Venezuela, Ecuador, Bolivia… i tants d’altres. Víctimes de líders populistes i demagogs, de mentiders.

Avui el President del Govern Español deia alguna cosa semblant a que l’estat de dret (suposem que es referia a l’estat espanyol) no es sometria a cap xantatge (referint-se a les declaracions del “Cas Bárcenas”). Encara que qui t’he segrestada la democràcia en aquest racó del Món no són altres que els mafiosos legals d’aquest país: els polítics. 

el-demagogo-el-roto

Des de la transició no han fet altra cosa que estendre la seva presència a totes les institucions, trencant qualsevol regla d’igualtat d’oportunitats d’accés i de meritocràcia. Sí que importa qui, no importa el com. Així hem anat assimilant amb naturalitat el llenguatge d’una praxis que res té a veure amb la democràcia. Barons, xarxes d’influències, familiaritat, esferes de poder, etc. En diuen Partits Polítics, però no són res més que entramats productius que donarien per una bona trama d’una sèrie televisiva.  (vinyeta dreta: “el Demagogo” de el Roto)

Tornant al principi d’aquestes línies, pocs perden l’oportunitat de titllar a certs països de l’altra vora de l’Atlàntic de mancats de llibertats i esclaus de l’autoritarisme. Pot ser ens aniria bé aprendre algunes de les lleis que aquestes nacions tan oprimides sostenen en les seves constitucions. Un tal Hugo Chávez va reformar la Constitució de Venezuela per incorporar entre d’altres coses un article que quasi li costa el lloc. Segons aquest, si passats dos anys es considera que algun càrrec electe no estava fent la seva feina. Sumant un mínim del 20% – 25% de firmes de l’electorat es pot convocar un referèndum per consultar si es vol arribar al final de la legislatura o s’ha de tornar a convocar eleccions. 

Vista la incapacitat dels parlamentaris per pressionar el Govern i buscar que aquest compleixi el seu mandat. Pot ser ja seria hora que prenguéssim nota d’aquests veïns que sembla no acaben d’entendre el que vol dir democràcia. Almenys sembla que no entenen la nostra

Avui l’optimisme s’ha tornat un pèl àcid.

l’Optimista

 

 

El Restaurant del Temps.

A través de les xarxes socials arribo a un article de “el Periódico” que ens presenta una inciativa  de Terrassa promoguda per  l’ALEI (la xarxa de 31 entitats inclusives del tercer sector de Terrassa), l’Ajuntament, i té el finançament de la Fundació La Marató de TV3, el suport de Càritas i la col·laboració de la colla castellera Minyons de Terrassa.

La Trobada és un restaurant que incorpora l’economia solidària en la seva esctructura de funcionament i gestió.  Per una banda es tracta d’un local on es serveixen menús a preus assequibles (6’50€ menú) per a qualsevol persona que vulgui consumir-hi. Per l’altra, també permet la possibilitat de finançar l’àpat a través de l’intercanvi via eines com el banc del temps. És a dir, intercanvien el menjar per força de treball en la jornada laboral del local.

capçalera blog

És una autèntica meravella observar un projecte capaç d’articular tantes perspectives d’institucions, entitats i persones, les quals van més enllà dels projectes de caritat i assistencialisme que no aporten recursos nous als receptors i que solen generar dinàmiques d’estancament i d’adaptació al rol de “receptor incapaç”. Propostes d’aquest estil “reforcen la confiança en ells (usuaris) i en la societat —s’apoderen—, com a alternativa complementària a l’assistencialisme. La convivència —la trobada— dels dos mons els permet experimentar i poder replicar la força transformadora de la cooperació per combatre la desigualtat: tots dos hi afronten plegats un problema també compartit.”

Mentre les estructures estatals es veuen incapaces de donar resposta a la pressió del FMI i la Unió Europea, claudicant i agenollant-se davant les demandes de desmantellament del sector públic, és encoratgedor observar la capacitat de resposta de la ciutadania. La voluntat de trobar noves vies per evitar que el procés d’individualització i d’afebliment dels vincles socials segueixi avançant. Recuperant aquella veu que el Maig del ’68 ens deixà en algun dels reductes de la nostra consciència cada cop més aviolentada pels mitjans de comunicació:

La imaginació al Poder.

l’Optimista

La Plataforma no s’atura.

Ahir la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca va presentar una nova proposta per seguir donant força i suport a tots els que d’alguna manera o altra es troben empantanegats en les sorres movedisses de les hipoteques impagables i l’abús insaciable de les entitats bancàries: El Manual de l’Obra Social de la PAH. Una obra dedicada plenament a l’últim recurs que queda després de la negociació i la mediació i quan el sistema només et deixa una opció: el carrer.

pah

Al llarg de més de 20 pàgines es desgrana tot el que cal saber per plantejar-se la recuperació d’immobles abandonats i les estratègies que des de la Plataforma es consideren adequades.

A més, aquesta setmana la PAH va avançar que al septembre es publicarà un informe realitzat a través de més de 10000 enquestes als seus membres sobre el perfil i les característiques d’aquests.

Un cop més, aquest moviment social torna a cridar ben alt que la diferència entre solucionar o no un problema és la voluntat. Quan sembla que ja no poden fer més, quan hi ha la impressió que més enllà no es pot anar sense el suport institucional, la Plataforma segueix creant i continua obrint noves vies.

La pregunta que un no pot deixar de formular-se és fins quan. Fins quan haurà de ser un moviment com la PAH qui es preocupi de donar oportunitats i possibilitats de justícia a la gent afectada.  Quan arribarà el moment en què l’Estat pensa atendre’ls i buscar una solució estructural a aquesta situació. Quan arribarà l’hora que els mitjans de comunicació deixin de fer soroll sobre si unes o altres pràctiques d’aquest moviment són legals o no i prendran un rol actiu per a exigir-ne un debat públic i transparent, i abandonar aquesta lluita obscura a la que se’ls ha enterrat fins ara.

Mentre arriba aquesta hora, almenys hi ha el convenciment que aquest moviment no té aturador i que tot i el que diguin, Sí, sí que es pot.

l’Optimista