Català a l’Atac

Diumenge de reivindicacions massives a les Illes Balears en favor d’una educació que primi per la qualitat i la prestació d’un servei que tingui present les consideracions i el coneixement dels docents i de tot el món educatiu. I que deixi de banda, d’una vegada per totes, la persecució del català pivotant a través de l’aprenentatge d’altres idiomes (anglès en aquest cas) o el fràcas escolar (com si aquest fos producte de l’aprenentatge del balear).

Veient la marea verda refermant el seu suport als mestres i a la seva vaga indefinida, un no pot sinó escoltar  de fons les paraules de Màrius Serra: El Català a l’Atac. La llengua com a motor i vincle de la societat, el català/balear/valencià com a punt de trobada i partida d’una lluita contra un estat espanyol incapaç de desfer-se dels seus tics autoritaris.

Educacion_publica-manifestacion-Palma_de_Mallorca-Baleares-marea_verde_MDSVID20130929_0100_3

Així com en diferents àmbits la societat s’està mostrant incapaç de donar resposta a gran escala (per exemple en la reforma energètica) a les diferents iniciatives del govern de difícil justificació democràtica, o millor dit, únicament justificables via la xarxa clientelar dels polítics vers certes empreses i sectors.  En el cas de la llengua, la reacció de la ciutadania ha estat enorme.  I és que llegint el manifest del 29S de l’Assamblea de Docents observem que no és una reacció d’estricta defensa cultural. Les reclamacions construeixen un clar argumentari a favor d’una educació democràtica i que no vulneri el dret d’una comunitat a edificar un dels seus pilar fonamentals: l’escola.

La Lluita va molt més enllà de l’element lingüístic i només cal fer un seguiment de les demandes de l’Assamblea de Docents per prendre’n consciència. Ara bé, la sensació és que ha estat aquest l’element final, l’espurna que feia falta per prendre el foc de les reivindicacions actives, aquella empenta que ha conduït al sector educatiu balear a dir prou.

Tan de bo aquesta estrebada no es quedi isolada, tan de bo s’estengui i ens arribi, que els nostres mestres i nosaltres siguem conscients que hi ha moments en que cal deturar-se i dir PROU, que hi ha certs temes innegociables. Aquests anys de retallades i d’absolut passotisme de les autoritats públiques vers les demandes populars han instal·lat un fort sentiment de frustració vers la població.

La llengua pot ser la darrera oportunitat per tornar a agafar aire, impregnar-se de la solidaritat de tots els qui sentim la injustícia d’aquestes polítiques i vertebrar una resposta que vagi més enllà del debat lingüístic. L’estima per la llengua ens allunya de la indiferència i de la resignació i és per això que cal estendre aquest sentiment més enllà d’aquest àmbit. Aprofitar l’agitació que neix de les vísceres per seguir plantant-se davant l’apatia dels polítics. De raons no en falten. 

No caiguem en l’error de creure que la lluita que es du a terme a ses illes és una altra. L’exemple de dignitat que s’hi està practicant ha de ser recolzat i seguit amb atenció per tots nosaltres. Probablement aviat ens tocarà seguir les mateixes passes davant l’altra Marea Werda. 

Aprofitem la força de la llengua i l’estima per aquesta. El Català a l’Atac!

l’Optimista

 

 

Les Meves 10

Des de la darrera primavera, particulars i diferents entitats – col·lectius com l’Ateneu Naturalista, el Bloc de la PAH i l’Horta dels Químics es reuneixen regularment per tal de fomentar i donar impuls a la transformació de l’espai urbà a través de l’aprofitament de diversos espais. Espais que ja sigui per abandonament del seu propietari o l’Ajuntament, o perquè aquest últim només li ha donat un valor decoratiu/paisatgístic creiem que han de ser reivindicats com a espais útils per a la pràctica de l’horticultura.

Una de les eines que es vol elaborar per tal de donar lloc al debat i a la construcció d’aquest nou marc urbà a Girona és la d’un decàleg de motivacions i raons per les quals donar aquest pas i implicar-se (o evitar fer-ho) en el procés de reciclatge de la ciutat. Així doncs, aquí teniu les meves 10:

1. Què és un hort? Cal reprendre el contacte amb el que mengem. L’allunyament de les famílies del que és la vida agrícola, fruit de la falta de reconeixement (material i social) de la feina rural, ens ha deixat persones inconscients sobre el que consumeixen. L’hort urbà podria ser el primer contacte cap a aquesta realitat oblidada.

 2. Olors i colors. La major presència i diversitat de plantes amb les seves flors i fruits aportarien una nota de colors i olors provinents d’aquests, especialment a la Primavera. Les fragàncies de l’alfàbrega fresca vs. l’espessor dels diesels i les gasolines.

bleda

 3. Punt de trobada. La preparació i el manteniment d’un hort és l’excusa perfecte per conèixer els veïns, la gent de la ciutat i visitants curiosos.

 4. El plaer de l’autoconsum. Descobrir el gust de menjar-se allò que has vist créixer, aquella verdura que has plantat, regat i protegit fins que ben madura l’has portat al plat.

 5. Quina classe de “natus”! Un espai immillorable per portar familiars, infants… imagina una classe de l’escola primària canviant les fotos i imatges dels llibres i pissarres electròniques per els corredisses entre les tomateres! I tot, sense autobusos ni desplaçaments.

 6.  Reciclatge d’aire. Amb el creixement i diversificació de plantes i arbres en l’espai urbà, l’efecte “pulmó” d’aquestes ens permetria gaudir d’una qualitat ambiental més que necessària.

 7. Recuperar l’espai públic. L’augment dels mitjans de transport: cotxes, motos, busos, etc. Ha fet retrocedir l’espai disponible per a les persones. Un espai que a més, s’ha vist clarament restringit per les diverses regulacions “cíviques”. La creació d’horts urbans és un bon instrument per obrir nous espais de convivència i gaudir d’una ciutat cada cop més grisa.

 8. (re)Descobrir la ciutat. Dur a terme una activitat a la que no estem habituats ens portarà a fixar-nos en noves perspectives de la ciutat. Quin efecte tindrà sobre l’hort l’alçada dels edifics i les seves ombres? I l’escalfor del ciment? T’havies adonat del soroll constant fruit del trànsit? Quan tinguis un hort ho esbrinaràs!

9. La generositat de l’hort. La sobreproducció que es dona en diversos moments de la temporada ens obligarà a ser generosos i aprendre a compartir el que el nostre hort ens donarà si no ho volem veure fer-se malbé.

 10. Una pràctica saludable. Treballar a l’hort ens aportarà sobradament les dosis d’exercici físic que la vida urbanita sovint ens nega. I de franc!

Aquí us deixo les meves 10 motivacions per apostar per l’hort urbà. Segur que entre tots en trobaríem un bon grapat més, quines són les teves?

l’Optimista

La Millor i la Pitjor del Cap de Setmana.

En l’entrada d’avui ens centrarem en dos esdeveniments que marquen el millor i el pitjor que he presenciat a Girona aquest cap de setmana: Paula Grande vs. la Setmana de la Mobilitat Sostenible.

paula

Paula Grande ha estat la descoberta musical d’aquest cap de setmana. El Dissabte 21 de Septembre va actuar en el si de la Festa del Comerç Just i la Banca Ètica i tothom qui va deixar-se caure per la Plaça Independència va quedar atrapat per la dolçor i sedosa veu d’una cantant, que tot i la melositat de les seves paraules, aquestes surfegen plenes de reivindicació i missatges farcits de valentia i contundència. Evidenciant que la crítica i la proposta d’una Món millor no cal anar carregada de vibracions desctructives i violentes.

El motiu principal de la festa era oferir un espai a totes aquelles entitats i persones que ja caminen en el sender d’una relacions socials i econòmiques que no vulnerin els drets fonamentals de les persones. Sense cap mena de dubte, Paula Grande va posar la banda sonora ideal a aquesta tarda de Dissabte en que el centre de Girona oferia alguna cosa més que consum i turisme. 

La Setmana de la Mobilitat Sostenible ens torna a mostrar la superficialitat i la falta de convicció de les institucions (locals en aquest cas) vers la construcció d’una ciutat on la mobilitat es potencii des de la perspectiva de la sostenibilitat. Una setmana d’activitats i regals per després mantenir un marc on les bicicletes tornen a haver de bregar amb els cotxes a la carretera, o molestar els vianants de les voreres. On els carrils específicis són escassos i els busos posats en qüestió.

Si avui passeu per la Pl Catalunya amb la bici us donaran “el Diari de Girona del dia, l’esmorzar i uns obsequis sorpreses, tot de franc..”. Això sí, ahir per anar i tornar de Portbou en tren vaig haver de pagar poc més de 15€. Com volen que deixem el cotxe a casa tot i els preus a l’alça del combustible seguim pagant més per anar en transport públic. És un sense sentit injustificable. I si és justificable, que tinguin el valentia d’explicar-nos com es reparteixen els diners públics i els ingressos tarifaris.

Aquests són els meus més i menys d’aquest cap de setmana que ens ha introduit a la tardor. 

l’Optimista

La Internacionalització comença per Espanya.

Tercer post seguit relacionat directament amb el Dret a Decidir i el moviment sobiranista. Fet que em porta a reflexionar durant uns segons sobre l’abús mediàtic al que estem sotmesos, a la constant reiteració i repetició d’un tema que tot i que en la seva evolució diària varia molt poc, cada dia el tenim servit a banda i banda de l’oferta comunicativa d’abast general. Sobre la dificultat a la que aquest ens exposa de sortir d’aquesta cridòria i intentar situar-se en un marc en el que es pugui percebre altres notícies més enllà d’aquesta i les massacres Sirianes.

Tot i així, no puc evitar tornar a encara una perspectiva que fins ara em sembla abandonada sobre el procés sobiranista. Després de les diverses expressions de respecte al procés català de Lituània i Letònia, un concepte ja expressat un bon tou de vegades ha tornat a ressorgir amb força: La Internacionalització. És a dir, buscar suports en la UE, en les institucions internacionals i països d’arreu del Món, per tal d’aconseguir per una banda reconeixement en el supòsit d’una emancipació nacional, i per l’altra la pressió que aquestes podrien fer en favor de Catalunya.

Aquest interès en sortir al Món a explicar què és Catalunya, contrasta amb la manca d’esforços (o en tot cas el coneixement d’aquests) d’explicar-se de manera raonada als veïns estatals. Més enllà dels jocs postals entre Rajoy i Mas, ¿No seria interessant que la Generalitat o l’ANC o Òmnium fessin aquest esforç diplomàtic tan imprescindible cap a la resta de Comunitats Autònomes i partits polítics d’àmbit estatal?

¿No seria estratègicament desitjable dedicar una dosis important d’esforços a explicar a la societat espanyola què entenem per Catalunya i perquè considerem que mereixem una relació diferent amb l’Estat Espanyol?

Com ja vam senyalar en un post anterior dona la sensació que només es vol presentar una relació amb Espanya de caire conflictiu, bèl·lic. De “l’Espanya ens Roba” a les ofensives constats i estereotípiques als perceptors de subsidis d’arreu del país. Dona la sensació que certes entitats polítiques catalanes (i espanyoles òbviament) temen la creació de vincles entre la societat cívil catalana i l’espanyola, dedicant constantment eslògans durs contra el gentilici espanyol el qual engloba a molta gent que no té res a veure amb Intereconomia, la Razón i de més mitjans cavernaris.

Personalment, opino que la millor defensa del nostre dret a decidir no la faran ni la UE ni cap altre potència estrangera, sinó la societat cívil espanyola i les seves entitats, moviments i partits. De la mateixa manera que des de la societat catalana tenim clar que no hi ha marxa enrere ni polític que pugui posar fre al moviment del Dret a Decidir, ¿qui s’oposaria en un procés de reforma de les relacions entre pobles de l’estat espanyol on tota la societat es mobilitza?

Òbviament, els nostres prejudicis no triguen en dictar-nos la resposta: No, ells no canviaran d’opinió, no són tan Europeus com nosaltres, ni tan democràtics, bla bla bla.

La única manera de construir un nou marc de relacions entre Catalunya i la resta de l’Estat Espanyol és obrir en tots els nivells un nou tipus de comunicació i de vies d’entesa. Mentre el procés segueixi basant-se en la relació d’un sol nivell i l’agitació reiterada i aïllada de les societats d’una i altra base, difícilment n’extreurem res de nou, més enllà de les conegudes frustracions i enrabiades de vencedors i vençuts.

La Internacionalització comença per Espanya.

l’Optimista

 

#Croquetes Silencioses

A mesura que la trempera nacional de l’Onze de Septembre comença a diluir-se entre els primers dies de cursos escolars, tornades de vacances i demés, i la falta d’un període d’espera raonable per conèixer les conseqüències o efectes “reals” del segon any consecutiu de pressions populars massives sobre els ritmes a dins dels Parlaments català i espanyol. La Via Catalana ja ens ha aportat algunes espurnes de llum sobre alguns temes que l’extrema urgència mediàtica (necessària o volguda) sovint impedeix de tractar:

  1. #Croquetes per dinar o que algú m’expliqui si us plau que és un hashtag i un trendingtopic Tot i que difícilment es perdrà la sensació de  censura imposada per aquesta xarxa social, la veritat és que un acaba prenent consciència que no en tenim ni idea de com funciona el flux d’informació en aquests espais ni acabem de comprendre el que impliquen. Algunes aclaracions aquí.8 estelada catalunya
  2. El poder del silenci. La defensa d’aquesta majoria que resta en silenci a casa en front de les preteses minories escandaloses per part de De Cospedal ha de servir per no deixar l’estat d’alerta i fer una mica de memòria. Els que avui defensen valentment el dret a decidir també saben apel·lar al silenci quan els convé.  L’independentisme més participatiu haurà de vigilar i romandre atent, no sigui que quedin atrapats en una consulta que es limiti a seguir donant el dret a decidir a una elit, això sí, una elit de la ceba.
  3. Pim pam pum. Un cop més, i a falta de saber com seran tractats els responsables de l’assalt a la delegació catalana a Madrid durant els actes de la Diada, sembla que alguns violents tenen dret a ser jutjats segons unes lleis i consideracions i d’altres segons unes altres (llegeixis Llei Antiterrorista per uns i “eren una “panda” d’eixelebrats pels altres).  De totes maneres, també hauria de servir per reflexionar sobre algunes proclames freqüents en el si del moviment independentista. Sovint es canta de manera lleuger aquell “Visca visca visca, visca Terra Lliure”. No es pot oblidar que la lluita armada, encara que sigui en favor d’unes idees que comparteixes, es basa en actes com els es van presenciar a la Blanquerna de Madrid. 

Només el temps ens permetrà saber què ens ha aportat aquest període de mobilització sobiranista. D’entrada, ens obre noves oportunitats de debatre sobre temes ben presents des de fa temps.

l’Optimista

Mobilitzar-se més enllà de l’Onze.

Aquest any la Diada Nacional de Catalunya torna a arribar amb les piles carregades i amb la voluntat de tornar a montar un espectacle de proporcions cinematogràfiques. Després de la milionada que es va passejar per Barcelona durant l’11 del 2012, aquest 2013 arriba la Via Catalana. Serà una festa increïble veure com un rere altre les persones s’aniran entrellaçant fins a cobrir la línia longitudinal del territori així com els carrers de les principals poblacions on aquesta passi.

8 estelada catalunya

Tan de bo aquesta exhibició no quedi en un mer exercici mediàtic com el de la manifestació de l’any passat. Resulta una mica preocupant observar com tot i les demostracions populars massives, la mobilització ciutadana queda guardada a la nevera. Aparentment, un podria pensar que l’única voluntat de l’estructuració de l’ANC és la d’exercir com a lobby (no massa democràtic per cert) per a dur a terme la consulta sobre la independència. Constituint-se en una espècie de “comissió de Diades Nacionals” que cada any organitza una manifestació diferent.  Remarco l’aparentment perquè en aquest cas es tracte d’un exercici d’expressió d’opinió sense gaire informació contrastada, així que també agraïré a qui sigui que pugui llegir aquestes línies que aporti dades sobre les activitats de l’Assemblea que estimulin la participació ciutadana d’una manera activa i regular.

Com en la darrera ocasió, en aquest 11 de Septembre els participants de la Via Catalana s’ompliran d’esperança, optimisme i sobretot, la convicció que no estan sols en les seves creences i que plegats poden caminar cap a un ventall d’oportunitats polítiques i socials incommensurable. Si realment hi ha la intenció d’emprar el procés d’emancipació nacional com a eina d’ímpuls  de les llibertats polítiques i socials, així com d’incrementar la qualitat democràtica de Catalunya, seria bo que totes aquelles entitats i mitjans de comunicació que porten més d’un any focalitzant els temes de debat a l’opinió pública entorn de la qüestió nacional comencessin a centrar part dels seus esforços en aquest sentit. 

Resulta bastant xocant escoltar les proclames democràtiques vinculades al sobiranisme, a vegada que els mateixos que les etziben actuen de manera opaca i formen part de formacions polítiques que  no tenen res de democràtic. A la vegada que enalteixen les llibertats i autonomies d’aquell enyorat 1714 mentre no tenen cap pudor a l’hora de ser els primers en encadenar-se a la disciplina pressupostària lligada al deute.

Pels qui encara resteu indecisos sobre què fer aquest 11 de Septembre, aquí us adjunto un argumentari de “pros” i “contres” sobre la Via Catalana elaborat pel Cercle Gerrymandering.

l’Optimista

¿Por qué el 11 de septiembre rodearemos La Caixa?

Bona resposta a l’intent d’alguns opinòlegs de restar sentit a la Proposta del Procés Constituent:

esther vivas

pclc[en català]

Esther Vivas | Público

El 11 de septiembre se espera una gran movilización social en Catalunya a favor de la independencia. La Asamblea Nacional Catalana cuenta ya con más de 300 mil personas apuntadas a La Via Catalana per la Independència, la cadena humana que unirá Catalunya de norte a sur, a lo largo de 400km, y que tiene por objetivo, junto con la demanda de independencia, presionar a las fuerzas políticas para que la consulta del 2014 sea una realidad y se establezca, de una vez por todas, su fecha de celebración.

En el marco de esta iniciativa, el Procés Constituent, impulsado por Teresa Forcades i Arcadi Oliveres, ha convocado a rodear La Caixa, la máxima expresión del capital financiero catalán. Se trata de una acción que se suma a La Via Catalana, con sus propias especificidades, señalando que derechos sociales y nacionales…

View original post 567 more words