La Internacionalització comença per Espanya.

Tercer post seguit relacionat directament amb el Dret a Decidir i el moviment sobiranista. Fet que em porta a reflexionar durant uns segons sobre l’abús mediàtic al que estem sotmesos, a la constant reiteració i repetició d’un tema que tot i que en la seva evolució diària varia molt poc, cada dia el tenim servit a banda i banda de l’oferta comunicativa d’abast general. Sobre la dificultat a la que aquest ens exposa de sortir d’aquesta cridòria i intentar situar-se en un marc en el que es pugui percebre altres notícies més enllà d’aquesta i les massacres Sirianes.

Tot i així, no puc evitar tornar a encara una perspectiva que fins ara em sembla abandonada sobre el procés sobiranista. Després de les diverses expressions de respecte al procés català de Lituània i Letònia, un concepte ja expressat un bon tou de vegades ha tornat a ressorgir amb força: La Internacionalització. És a dir, buscar suports en la UE, en les institucions internacionals i països d’arreu del Món, per tal d’aconseguir per una banda reconeixement en el supòsit d’una emancipació nacional, i per l’altra la pressió que aquestes podrien fer en favor de Catalunya.

Aquest interès en sortir al Món a explicar què és Catalunya, contrasta amb la manca d’esforços (o en tot cas el coneixement d’aquests) d’explicar-se de manera raonada als veïns estatals. Més enllà dels jocs postals entre Rajoy i Mas, ¿No seria interessant que la Generalitat o l’ANC o Òmnium fessin aquest esforç diplomàtic tan imprescindible cap a la resta de Comunitats Autònomes i partits polítics d’àmbit estatal?

¿No seria estratègicament desitjable dedicar una dosis important d’esforços a explicar a la societat espanyola què entenem per Catalunya i perquè considerem que mereixem una relació diferent amb l’Estat Espanyol?

Com ja vam senyalar en un post anterior dona la sensació que només es vol presentar una relació amb Espanya de caire conflictiu, bèl·lic. De “l’Espanya ens Roba” a les ofensives constats i estereotípiques als perceptors de subsidis d’arreu del país. Dona la sensació que certes entitats polítiques catalanes (i espanyoles òbviament) temen la creació de vincles entre la societat cívil catalana i l’espanyola, dedicant constantment eslògans durs contra el gentilici espanyol el qual engloba a molta gent que no té res a veure amb Intereconomia, la Razón i de més mitjans cavernaris.

Personalment, opino que la millor defensa del nostre dret a decidir no la faran ni la UE ni cap altre potència estrangera, sinó la societat cívil espanyola i les seves entitats, moviments i partits. De la mateixa manera que des de la societat catalana tenim clar que no hi ha marxa enrere ni polític que pugui posar fre al moviment del Dret a Decidir, ¿qui s’oposaria en un procés de reforma de les relacions entre pobles de l’estat espanyol on tota la societat es mobilitza?

Òbviament, els nostres prejudicis no triguen en dictar-nos la resposta: No, ells no canviaran d’opinió, no són tan Europeus com nosaltres, ni tan democràtics, bla bla bla.

La única manera de construir un nou marc de relacions entre Catalunya i la resta de l’Estat Espanyol és obrir en tots els nivells un nou tipus de comunicació i de vies d’entesa. Mentre el procés segueixi basant-se en la relació d’un sol nivell i l’agitació reiterada i aïllada de les societats d’una i altra base, difícilment n’extreurem res de nou, més enllà de les conegudes frustracions i enrabiades de vencedors i vençuts.

La Internacionalització comença per Espanya.

l’Optimista

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s