Nendo Dango (o l’Agricultura del “no-fer”)

S’obre el teló, el decorat ens convida a abandonar el bullici urbà i a endinsar-nos en un marc de camps de conreu, de fruiters i de brunzits, d’ocells i els seus cants. Les vestimentes del personatge que entra en escena no ens deixen lloc al dubte sobre el seu ofici, el d’agricultor. Roba senzilla i fora de les tendències aclamades des de les passarel·les.

No és el protagonista, no el segueix el focus ni ocupa el centre de l’escenari. Els sons, les olors i els colors de l’escena segueixen predominant vers el moviment concret del pagès o de qualsevol altre element que podríem identificar com a animal o vegetal.

En el primer acte s’intueix que l’home es disposa a sembrar. És difícil estar-ne segur perquè no s’observa cap camp en el que l’espectador creuria possible conrear-hi. Lluny de veure un espai buit de cap herba o planta i de trobar-hi un terra llaurada i esmicolada maquinalment, és un terreny verd i relativament frondós el que escull l’home.

És possible que es plantegi sembrar a través d’aquella terra ocupada de males herbes arreu? Pot una planta de les que solem conrear pel consum competir amb aquestes?

En el segon acte, l’agricultor es dedica durant uns minuts a barrejar diferents tipus de llavors en una massa d’argila humida, com qui afegeix llavors de diversos cereals a la massa de farina per fer pa. I després d’amassar, es dedica una estona a preparar petites boletes  que amb cura va dipositant al sol. Com ho fa?

baixa

La perplexitat que envolta els qui observen aquell joc no deixa de créixer. I totes aquelles llavors juntes i aglutinades dins aquelles pilotetes de fang? Què en farà? Les pensa enterrar? Podran trencar les parets argiloses? No és un malbaratament de llavors aquell ús abundant i comprimit d’aquestes?

Finalment, en un tercer acte de desenllaç, minuts de fantasia i de mirades atònites des del pati de butaques. L’home, caminant pel camp, llençant i disparant arreu on abasta aquell arsenal de boles d’argila farcides de llavors. Negant així tot el protagonisme a profundes llaurades i als fertilitzants de qualsevol origen, sintètic o natural. Les llavors quedaran a terra a l’expectativa, protegides per la coberta argilosa i pendents d’una pluja que els donarà el tret de sortida a l’aventura que portarà a algunes d’elles a oferir allò que el seu interior guarda. Moltes no aconseguiran esdevenir gaire més que un brot, d’altres ni germinaran, i qui sap si alguna, assolirà prou maduresa per brindar algun fruit al seu difusor.

Del que no en té cap dubte el nostre home és que cada llavor només arribarà fins allà on pugui, que cadascuna durà a terme la seva missió, ja sigui aquesta ser picotejada per un ocell o simplement créixer suficientment per brindar una mica d’ombra al següent  germinat. No pateix ni un instant doncs guarda una profunda convicció en que el seu paper en aquell espai no ha de sobrepassar certs límits, que el primer dels seus deures no és altre que restar observant, llegir els moviments que arreu d’aquell espai esdevenen, i així comprendre que el seu rol és aportar a la terra el màxim de possibilitats, de llavors, perquè sigui ella qui ens descrigui  la manera d’assolir allò que necessitem sense generar alteracions en l’entorn, sumant-nos a un espiral creixent d’augment de la diversitat i la vitalitat del nostre lloc.

La recepta pot semblar il·lusa o fins i tot errada, però l’agricultor sap que és l’única via per escapar d’un corrent en que l’home no és capaç de deixar de reclamar l’atenció en el centre de l’escenari, d’abandonar l’arrogància i l’esperança altiva d’arribar a dominar i controlar tots els processos de la naturalesa.

l’Optimista

Vivir Sin Empleo

Comencem la setmana recomenant el Blog de Julio Gisbert: www.vivirsinempleo.org. Un autèntic repàs a fons de les diferents xarxes de suport mutu, monedes socials i diferents propostes vinculades a l’Economia Solidària. No ho dubteu i dediqueu-hi una estona.

De segur que hi trobareu quelcom d’interessant i sorprenent!

l’Optimista

Les Meves 5 de Fires

Avui es dona el tret de sortida d’unes Fires de Sant Narcís que, d’entrada, no semblen disposades a engegar, com solia ser tradició, el canvi d’armari. Així que amb la perspectiva d’una Festa Major amb temperatures més que agradables, aquí us presentem les 5 activitats de les Barraques que des d’aquest blog destaquem:

1. Girona Crema! El Dissabte 26 d’Octubre els Diables de l’Onyar celebren el seu 25è Aniversari i ho pensen fer amb un recorregut especial que segur no decebrà a tots els fanàtics dels petards i les bengales. 23:00 al Pont de Pedra.

2. Els Marrecs Escaladors. A més de l’habitual jornada Castellera del Diumenge 27 d’Octubre, un any més els Marrecs de Salt es proposaran el repte d’enfilar les escales de la Catedral fent un pilar de 4. Emoció i nervis fins al darrer esglaó! 21:00 a les escales de la Catedral.

cartell2

3. Joves i consolidats. Aquest seria el mínim comú denominador dels grups encarregats d’estrenar l’escenari de la Copa la nit d’avui, Divendres 25 d’Octubre. La iaia, Nyandú i Oques Grasses prometen una nit de música diversa i en català.

4. Fires populars. Segueixen consolidant-se les activitats desenvolupades en el marc d’aquesta programació alternativa. I és que la Festa Major no són només macroesdeveniments lúdics i festius, si no que també són uns dies per reivindicar una altra ciutat i celebrar que el teixit social segueix bategant amb força.

5. Redescobreix Sant Miquel i el seu Cel. El Dijous 31 d’Octubre sortirà una caminada nocturna al Castell de Sant Miquel. Excursió amenitzada per especialistes que ens parlaran de la fauna i flora sant danielenca, per un breu aplec d’acordionistes al cim i per la corresponent explicació sobre les constel•lacions observables en el nostre cel.

Aquí queda la breu selecció de les Fires 2013, no deixeu però de consultar la programació completa i participeu i gaudiu de les nostres festes.

l’Optimista

Reflexions des del Menjador de l’Escola

En el Món de l’educació, almenys en l’espai que em toca més de prop, que és el de l’educació en el lleure i en l’esport, solem parlar de la semblança entre els pares i els fills. De tal palo tal astilla que deia el refranyer popular castellà. I de les moltes oportunitats en les quals després de conèixer les famílies de la nostra mainada enteníem moltes de les conductes, bones i no tan bones, que en ells veiem reproduïdes.

Una de les queixes més habituals que em sento pronunciar en el marc de l’escola en la que treballo és la contesta permanent, la reacció constant i irada per part de les nenes i nens quan veuen que el seu interès particular no es compleix. Quan no obtenen tot el que volen i esperen, el crit agònic quan senten en la seva pròpia carn la insatisfacció personal fruit d’haver de complir les normes. Però si jo… jo vull… jo.. JO.” No importa que coneguin les regles, que sàpiguen el que implica la desobediència d’aquestes, sempre els sorgeix la necessitat d’exigir la primacia del seu ego. I per sobre de tot, mai, mai, mai, reconeixeran la seva responsabilitat davant l’haver escollit fer una infracció i, per tant, rebre l’efecte de les conseqüències d’aquestes (altrament conegudes com càstigs). En última instància, només abandonen el “Jo” per buscar en els altres algú que també hagi sobrepassat els límits. I no ho fan per teixir vincles solidaris, per defensar-se plegats d’un límit que pot ser és excessiu, ho fan simplement amb l’esperança que l’altre anul·li la falta comesa, com una espècie d’efecte màgic en la que 1 + 1 no és 2, sinó 0. Allò que es resumiria en un: “si ho fem tots, no serà una malifeta”.

images

Els és ben indiferent conèixer perfectament quines són les normes i les institucions que les representen: professors i monitors, en la majoria dels casos sempre apel·laran a una autoritat superior: les mares i pares. A través de la qual seran capaços de emetre amenaces, com si aquesta fos una espècie d’arma de destrucció massiva a través de la qual infondre por als altres. Donant per suposat que sempre estaran del seu bàndol, que compartiran la seva indignació i la defensaran amb contundència. I en el cas contrari, no deixen de sostenir un últim recurs, una darrera esperança, la convicció segura basada en la seva persistència. Si s’enroquen, si són capaços d’aguantar amb contundència l’últim envit provinent dels seus progenitors, saben que ho tenen guanyat, que res se’ls podrà negar. 

I és des d’aquesta situació repetida i reiterada en abundància al llarg de les setmanes. Un no pot evitar eixamplar el raonament esmerçat en les primeres línies: si la mainada respon així, no serà que simplement reprodueixen les actituds i comportaments que afloren en el marc de la societat?

Podria ser que imiten de manera fidel la constant i creixent proliferació de l’egoisme i egocentrisme protagonitzat pels diferents referents de la societat. L’arrogància emanada de les aberracions i els excessos futbolístics i de la faràndula, del si m’ho puc pagar ningú m’ho pot negar. La incapacitat de la política de generar acords i el continu aprofundiment de les distincions i les discrepàncies. La negació constant al reconeixement per part d’una majoria social que sovint no és capaç d’adonar-se del treball i l’esforç que d’altres entitats i particulars duen a terme per construir un Món millor i que en aquest blog intentem recollir amb les nostres limitacions: Bancs del Temps, Ecoxarxes, Procés Constituents, PAH’s, ANC, Aske Gunea… Una negació que només és capaç d’aportar el “no és suficent” el “sí, però…” una negativa que només sap buscar la responsabilitat ens altri i mai en si mateix. Aquell brot irat amb els altres i sempre complaent amb un mateix, com aquella resposta agressiva al mestre, mentre soc incapaç de negar-li la raó al fill.

En la si de la infància i de la joventut trobem molts dels reflexos positius i negatius de les relacions i conductes que caracteritzen la nostra societat. Més enllà de centrar-nos en corregir-los de manera permanent i dedicar els nostres esforços en reconduir la seva actitud, pot ser tocaria emprar-los per refer tot allò que ens neguiteja i incomoda de la nostra vida adulta i qui sap si així, de retruc, invertiríem la seva manera conviure i relacionar-se. 

l’Optimista

En efectiu o amb Bitcoin?

A través d’una sèrie d’articles d’@andreubarnils a Vilaweb: Bitcoin, els diners del Futur? i La increïble història dels Bitcoin descobreixo poc a poc aquesta moneda virtual i complementària a les monedes gestionades per les entitats bancàries centrals de les diverses entitats polítiques.

El més impactant de tot plegat resulta la progressió d’aquesta alternativa en les seves utilitats. Com senyala Barnils i les seves fonts, des de la seva creació, l’augment especialment en els Estats Units de la seva acceptació per diferents entitats comercials (i no només particulars) ha estat realment notable. Fins el punt que el gegant de les cadenes de hipermercats, Walmart, s’ha sumat a la llista i ha donat peu a l’acceptació d’aquesta moneda en els seus establiments.

bitcoin-620x350

Com ja hem relatat en alguns posts anteriors, a les nostres contrades ja existeixen diverses opcions de monedes complementàries que ens permeten articular les nostres relacions de consum d’una manera diferent a l’exigida per l’euro. Prenent un rol decisiu en les normes que regeixin els intercanvis, reapropiant-se del procés de creació i gestió de la moneda, retornant a les bases el dret a decidir de manera directa. Tan en els casos de l’Ecoxarxa com dels Banc dels Temps observem clarament que el topall que limita amb més contundència l’expansió d’aquestes opcions és l’introducció del seu valor de canvi en les entitats comercials “convencionals”: mercats, botigues diverses, serveis professionals, etc.

Si bé podríem remarcar la manca d’una perspectiva social darrera l’expansió dels bitcoin, doncs aquests es regeixen per una sèrie de mecanismes i sistemes elaborats de manera particular i individual, a la vegada que no representen una alternativa per aquells qui no tenen accés a les “tecnologies de l’informació”, caldrà està ben atents com aquestes són capaces d’erigir-se a una alternativa consolidada a l’ús de les monedes oficials, així com si el sistema és capaç d’evitar l’acumulació i afavorir la redistribució de recursos. Doncs en el cas contrari, ens trobaríem davant la construcció d’un sistema paral·lel que acabaria generant les mateixes mancances que l’actual.

Un cop més ens trobem davant l’experimentació socioeconòmica d’una societat que no troba la possibilitat de satisfer les seves relacions socials a través dels diners. L’aposta de Walmart per obrir les portes a les Bitcoin ens permetrà seguint posant a proba la viabilitat de les noves propostes que sorgeixen lluny dels centres de poder i dels representants democràtics. En prendrem nota, i esperem que els comerços del nostre país aviat prenguin la valentia d’obrir-se a aquesta nova economia.

l’Optimista

 

 

 

 

 

La Nova Legitimitat de les Lluites Socials de Sempre

L’escena reivindicativa a nivell de l’Estat Espanyol està arribant a uns nivells d’agitació i mobilització que no haurien de deixar indiferents a les institucions polítiques i representatives: Cadenes humanes multitudinàries, assemblees amb centenars de persones ocupant els espais públics de ciutats arreu de Catalunya debatent sobre l’estat del país i les possibles alternatives, explosions de solidaritat barrant el pas a jutges i policies arreu d’Espanya defensant el dret a l’habitatge, creacions d’espais lliures – Aske Gunea on defensar pacíficament la llibertat dels qui s’impliquen més directament en les lluites polítiques i socials del País Basc, i així un llarg etcètera.

És possible que ens trobem davant nous temes sota els quals el gruix de la població creu necessari mobilitzar-se i prendre-hi part? És una novetat la lluita de l’autodeterminació dels pobles i el nacionalisme? Resulta pionera la ocupació d’edificis buits i espais en desús?

pah

En la majoria dels casos i a nivell genèric, doncs segurament sí que trobaríem alguns elements que distingirien la situació actual d’aquestes temes vers el seu estat fa unes dècades, es tracta de lluites que a través de diversos col·lectius i eines de reivindicació porten “al carrer” un llarg temps.

Què ha succeït per arribar a aquest punt on ja no siguin encrestats embolcallats en cuir i punxes els que posin en dubte la propietat privada? O per arribar al plantejament de la reforma de l’Estat sense passar ni per les minories a l’estil bolxevic ni per la lluita parlamentària? I ja no diem de la lluita nacional, lluny ja de la resposta armada, i cada cop més afermada en el joc de lobbies, de la vigilància i la pressió dels polítics.

En diferents graus d’intensitat, en els diferents temes ha pres un rol determinant la necessitat d’esdevenir un procés col·lectiu que per damunt de tot treballi per aglutinar al màxim de persones. Que no es conformi en generar una elit militant superideologitzada, que intenti estendre els seus llaços i capacitats arreu, que ens faci a tots part activa i a tots beneficiaris del seus resultats. Especialment en els casos de les Plataformes d’Afectats per la Hipoteca i del Procés Constituent es percep la voluntat imperiosa d’articular una xarxa que treballi de manera descentralitzada  en aquest sentit. Donant eines i capacitat a tots els qui sentin i visquin la necessitat de prendre part en la transformació.

En el cas del moviment independentista català, tot i la formació de l’ANC, segueix tractant-se d’una estructura bastant vertical i dedicada especialment al manteniment de la pressió sobre l’agenda política parlamentària més que de dotar a la ciutadania d’eines més autònomes. Així com en l’evolució de la lluita en el panorama basc, trobem per un costat la força parlamentària exercida per Amaiur i Bildu, a la vegada que des de la base no s’abandona la lluita pacífica en un pla més massiu (molt recomanable veure les imatges dels diversos Aske Gunea) i que sigui capaç de generar simpaties més enllà dels “peròs” provocats per la lluita violenta. 

 En molts sentits les lluites segueixen repetint els tòpics i les proclames de temps anteriors. El que sí que podem constatar amb certa facilitat és l’esforç que els diferents grups i col·lectius duen a terme per esdevenir en contingut i forma un agent de transformació. Que les idees i les raons no són suficients per justificar una acció o un esdeveniment, sinó que en la mateixa manera defensar-les i de dibuixar el nou camí a seguir s’ha d’exercir seguint unes pautes que legitimin l’objectiu.

Sense cap mena de dubte aquest és un dels grans èxits dels moviment socials que empenyen amb força avui en dia, la seva capacitat d’augmentar i incloure la seva base i el suport que reben en el sol fet d’existir. Perquè existint no deixen de construir un nou espai de convivència. A cada assemblea, a cada manifestació, a cada enfrontament amb l’autoritat, són les estructures i institucions de l’Estat les que queden en ridícul. Són elles que les perden legitimitat aplicant un marc legal que ja no respon al sentir generalitzat de la societat. 

Seguint aquest camí, no ens calen ni tribunals europeus ni suports internacionals, la força de la ciutadania serà suficient per aixecar el Món que volem.  

Tenim la raó contra bords i lladres, el meu poble i jo. Salvador Espriu 

  l’Optimista

Crònica d’una Resistència Anunciada

Des que fa unes setmanes s’anuncià l’ordre de desallotjament del Bloc de Salt de l’Obra Social de la PAH de Girona i Salt, la xarxa de suport d’aquest moviment no ha deixat d’activar tots i cadascuns dels seus nuclis.

A mesura que han anat sorgint nous reptes i entrebancs, i tot i l’escassa difusió mediàtica que rep la seva activitat tenint en compte el volum que representa arreu de l’estat i el reconeixement europeu que ha rebut a la seva tasca, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca s’ha erigit com a referent de la desobediència civil i la resistència a un marc legal que no deixa d’augmentar el nivell de vulnerabilitat dels seus ciutadans. 

pah

Tot i així, un cop més, la PAH torna a demostrar que no són un grupuscle minoritari, una elit hipermobilitzada. Lluny dels focus i les emissores han desenvolupat una extensa xarxa de complicitats i suports: partits polítics, entitats, particulars, artistes i un llarg etcètera que no deixa lloc al dubte sobre la seva diversitat i el ple suport que rep.

La convocatòria de resistència al Bloc de Salt ha estat acollida, entre d’altres, pels Bombers de la Generalitat i per una sèrie de músics (Feliu Ventura, Gossos, Amparo Sánchez, Lágrimas de Sangre) que avui a partir de les 18:00 amenitzaran i ajudaran a congregar el màxim de gent possible per un parell de dies de suport i lluita.

La tensió i el nerviosisme segur que es palparà als voltants i l’interior d’aquest embrió de la lluita pels drets civils. El que ningú dubte és que la moneda ja ha estat llençada i que la sort ha caigut del costat verd. 

Sí, podem!

l’Optimista