La Nova Legitimitat de les Lluites Socials de Sempre

L’escena reivindicativa a nivell de l’Estat Espanyol està arribant a uns nivells d’agitació i mobilització que no haurien de deixar indiferents a les institucions polítiques i representatives: Cadenes humanes multitudinàries, assemblees amb centenars de persones ocupant els espais públics de ciutats arreu de Catalunya debatent sobre l’estat del país i les possibles alternatives, explosions de solidaritat barrant el pas a jutges i policies arreu d’Espanya defensant el dret a l’habitatge, creacions d’espais lliures – Aske Gunea on defensar pacíficament la llibertat dels qui s’impliquen més directament en les lluites polítiques i socials del País Basc, i així un llarg etcètera.

És possible que ens trobem davant nous temes sota els quals el gruix de la població creu necessari mobilitzar-se i prendre-hi part? És una novetat la lluita de l’autodeterminació dels pobles i el nacionalisme? Resulta pionera la ocupació d’edificis buits i espais en desús?

pah

En la majoria dels casos i a nivell genèric, doncs segurament sí que trobaríem alguns elements que distingirien la situació actual d’aquestes temes vers el seu estat fa unes dècades, es tracta de lluites que a través de diversos col·lectius i eines de reivindicació porten “al carrer” un llarg temps.

Què ha succeït per arribar a aquest punt on ja no siguin encrestats embolcallats en cuir i punxes els que posin en dubte la propietat privada? O per arribar al plantejament de la reforma de l’Estat sense passar ni per les minories a l’estil bolxevic ni per la lluita parlamentària? I ja no diem de la lluita nacional, lluny ja de la resposta armada, i cada cop més afermada en el joc de lobbies, de la vigilància i la pressió dels polítics.

En diferents graus d’intensitat, en els diferents temes ha pres un rol determinant la necessitat d’esdevenir un procés col·lectiu que per damunt de tot treballi per aglutinar al màxim de persones. Que no es conformi en generar una elit militant superideologitzada, que intenti estendre els seus llaços i capacitats arreu, que ens faci a tots part activa i a tots beneficiaris del seus resultats. Especialment en els casos de les Plataformes d’Afectats per la Hipoteca i del Procés Constituent es percep la voluntat imperiosa d’articular una xarxa que treballi de manera descentralitzada  en aquest sentit. Donant eines i capacitat a tots els qui sentin i visquin la necessitat de prendre part en la transformació.

En el cas del moviment independentista català, tot i la formació de l’ANC, segueix tractant-se d’una estructura bastant vertical i dedicada especialment al manteniment de la pressió sobre l’agenda política parlamentària més que de dotar a la ciutadania d’eines més autònomes. Així com en l’evolució de la lluita en el panorama basc, trobem per un costat la força parlamentària exercida per Amaiur i Bildu, a la vegada que des de la base no s’abandona la lluita pacífica en un pla més massiu (molt recomanable veure les imatges dels diversos Aske Gunea) i que sigui capaç de generar simpaties més enllà dels “peròs” provocats per la lluita violenta. 

 En molts sentits les lluites segueixen repetint els tòpics i les proclames de temps anteriors. El que sí que podem constatar amb certa facilitat és l’esforç que els diferents grups i col·lectius duen a terme per esdevenir en contingut i forma un agent de transformació. Que les idees i les raons no són suficients per justificar una acció o un esdeveniment, sinó que en la mateixa manera defensar-les i de dibuixar el nou camí a seguir s’ha d’exercir seguint unes pautes que legitimin l’objectiu.

Sense cap mena de dubte aquest és un dels grans èxits dels moviment socials que empenyen amb força avui en dia, la seva capacitat d’augmentar i incloure la seva base i el suport que reben en el sol fet d’existir. Perquè existint no deixen de construir un nou espai de convivència. A cada assemblea, a cada manifestació, a cada enfrontament amb l’autoritat, són les estructures i institucions de l’Estat les que queden en ridícul. Són elles que les perden legitimitat aplicant un marc legal que ja no respon al sentir generalitzat de la societat. 

Seguint aquest camí, no ens calen ni tribunals europeus ni suports internacionals, la força de la ciutadania serà suficient per aixecar el Món que volem.  

Tenim la raó contra bords i lladres, el meu poble i jo. Salvador Espriu 

  l’Optimista

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s