#MengemnosLaCiutat

La Primavera de 2013 va veure néixer diverses propostes d’horticultura urbana en el marc de la conurbació GiroSaltenca.

Per una banda, dins l’espai de l’Obra Social de la PAH, als peus del Bloc recuperat al SAREB, la conjunció d’esforços d’un bon grapat de persones va donar vida al que fins avui és un hort que no ha deixat de donar més que arguments en favor de la Plataforma i en contra  de les entitats i institucions que s’empenyen en deixar podrir-se tots aquells projectes urbanístics que ho volien enterrar tot sota l’asfalt.

Per l’altra, i quasi de manera simultània, en el cor del barri de Pla de Palau – Sant Pau brotava l’Horta dels Químics. Donant al tret de sortida a un impuls de reutilització d’un espai intensament castigat per la construcció desmesurada i l’especulació immobiliària.

Avui, tot i la proximitat de l’hivern i la ralentització  dels cicles vitals de les hortes, un nou brot comença a estirar amb força per acompanyar aquests primers germinats: La Xarxa d’Horts de Girona i Salt. Una Xarxa amb un repte clar: “cada vegada siguin més les persones que puguin trobar, en la transformació d’espais abandonats de la ciutat en horts”.

Cada cop som més els que estem cansats de passejar per una ciutat amanida d’espais abandonats i en ple procés de deteriorament. Suma-t’hi i participa! entre tots farem retrocedir la grisor de l’asfalt.

l’Optimista

Anuncis

Si em Toques la Moreneta…

Llegeixo a l’Ara que  E-Cristians ha decidit querellar-se contra l’empresa Caganers.com per la seva versió caganera  de la Verge de Montserrat. Diu el seu President que aquesta iniciativa “atempta contra el més elemental respecte a les creences religioses”, i ha afegit que està provocada “només per un miserable afany de lucre”. Des que va sortir a la llum aquesta idea, més d’un sector catòlic ha mostrat el seu desacord i el seu enuig, proclamant la falta de respecte d’aquesta.

caganer_moreneta_

Em sembla realment curiós observar la reacció d’aquest col·lectiu cristià davant aquesta proposta comercial. Més enllà de l’ús de termes i expressions realment curioses (especialment em xoca aquest “miserable afany de lucre”), no puc evitar viatjar a l’episodi de les vinyetes de Mahoma. Sí bé és cert que no es pot comparar la violència, tot i minoritària i extremadament amplificada pels mitjans,  d’alguns membres de la comunitat islàmica internacional amb la reacció d’aquest col·lectiu cristià. El fonament de la reacció és el mateix: el sentiment de tracte irrespectuós vers el seu credo i l’ímpuls de defensa del que consideres el teu honor. Amb un objectiu compartit: evitar-ne la seva reproducció. Uns per la via de la violència física i els altres per la via de la violència institucionalitzada.

També em resulta bastant impactant la desigualtat que genera el nostre sistema a l’hora de permetre la defensa d’un o altre ideal davant les possibles ofenses que puguin rebre fruit de l’activitat d’altri. Resulta peculiar veure com un exconseller de la Generalitat pot encapçalar una lluita judicial com aquesta per un fet que afecta de manera bastant reduïda a la vida quotidiana de la població en general, ocupant unes quantes pàgines de premsa i programes de ràdio i televisió, mentre que costa trobar els recursos per frenar els atemptats constants a la dignitat laboral i a la garantia d’una vida digne de la ciutadania.

Però bé, per què preocupar-se de l’accés a un habitatge, d’una vida laboral en condicions justes i d’una educació que tendeixi a la projecció d’una societat més crítica i capaç de fer front a qualsevol repte col·lectiu… A mi no em toquis la Moreneta! 

l’Optimista

El “sorprenent” passat dels Òscars

En la majoria de cròniques de l’entrega dels Premis Ondas es fa referència a la crítica que protagonitzen l’Òscar Dalmau i l’Òscar Andreu de la Competència sobre la immersió lingüística i les suposades dificultats que podrien tenir a l’hora de pronunciar els seus agraïments en castellà. En canvi, en gairebé tots els casos s’ha optat per passar per alt el reconeixement que aquests han fet a les ràdios populars i de barri on van iniciar la seva carrera radiofònica. Concretament n’han citat dos: Ràdio KAOS i Ona Popular de Sants.

Sovint es pregona la manca de qualitat de les ràdios (i d’altres mitjans) que surten de la lògica dels grans grups de mitjans de comunicació. Es sol afirmar que no només és una qüestió de recursos tècnics i materials, sinó que a més, els continguts i iniciatives d’aquestes no són de prou qualitat, i aquesta és la causa de la seva repercussió.

La menció dels Òscars al seu passat radiofònic posa llum a aquesta realitat que queda totalment amagada darrera els potents focus i les intenses ones dels grans mitjans de comunicació. Obre momentàniament una escletxa a través de la qual s’observa aquest ampli ventall de petites iniciatives informatives i de lleure que treballen des la comunicació per aportar tots aquells valors que s’escapen als líders de les enquestes de mitjans: La proximitat, la cohesió, la llibertat d’expressió lluny dels interessos comercials, etc. 

Chapeau per aquest gest de reconeixement per tots aquests espais que des de la realitat desenfocada, que sovint sembla que no existeixi, els quals no deixen d’obrir noves oportunitats a tothom qui vulgui fer seva una eina més per treballar per un barri i una ciutat o poble millor. Encara que un cop més, els mitjans majoritaris han demostrat que més enllà dels seus temes no volen veure res més.

Qui sap quin geni radiofònic s’amaga en alguna dels centenars de ràdios que ara mateix passen desapercebudes per la majoria dels ciutadans.

l’Optimista

A falta d’idees, Opcions!

Quantes vegades hem entrat en aquell espiral  de conversa de cafè, de discussions agitades o de reflexions reposades en les que l’única idea que en resulta inqüestionable és la suma d’efectes negatius del sistema en el que vivim. De la nocivitat inherent al conjunt d’institucions i estructures que vertebren la manera en com ens relacionem i a través de les quals intentem desenvolupar-nos i satisfer les nostres necessitats.

Sovint clausurem aquestes voltes discursives amb un gran interrogant, amb aquelles preguntes que delaten per una banda la nostra manca d’imaginació, i per l’altra la seducció d’aquest horitzó ideal on ens veiem inserits en una vida còmoda i plaent. Quina alternativa hi ha? Tornar enrere? Viure com l’home de Cromanyó?

Aquestes i altres preguntes acaben ressonant sense resposta en l’ambient, suavitzades per algun glop de cervesa o cafè, o fins i tot, davant la frustració i l’incomoditat d’aquestes el moment arriba a quedar trencat per algun tipus d’enfrontament verbal o físic.

opcions

D’aquest espai de dubtes i necessitat informativa, neix ara ja fa més de 10 anys la Revista Opcions. Una proposta sorgida del Centre de Recerca i Informació en Consum (CRIC), fonamentada en la convicció que cal “trobar altres formes de viures – en el sentit més ampli de la paraula – que siguin sostenibles i humanament satisfactòries”. Podeu consultar el seu plantejament per a aquesta publicació aquí.

En aquest sentit, destaquem amb entusiasme la proposta que ens fan en el darrer número de la revista on ens presenten un fantàstic catàleg sobre propostes d’economies comunitàries i col·laboratives arreu de l’estat. Val la pena dedicar una estona a llegir aquest resum plagat de bones idees i de les quals tothom en pot prendre nota.

Cada vegada queden menys excuses, més enllà de la nostra voluntat, que ens permetin defugir del nostre deure de prendre part en un canvi que més que desitjable, ha esdevingut necessari.  D’opcions, no en falten. 

l’Optimista

Aquesta Pau és Meva.

No calen masses paraules per descriure aquesta peça interpretada per Gemma Humet i Toni Xuclà. Guanyadors del Premi Martí Pol d’enguany musicant aquests versos de Salvador Espriu.

Meravellós. 

Versos de Cementiri de Sinera

XXVI
No lluito més. Et deixo
el sepulcre vastíssim
que fou terra dels pares,
somni, sentit. Em moro,
perquè no sé com viure.

A L’ALBA
Jo no sé quina
Freda nit m’allunyava
Del teu silènci.
A l’alba vaig mirar-te
Per última vegada.

SOTA LA PLUJA
Sota la pluja,
arbres, camí, silenci,
vides llunyanes.
Sense recança miro
com el meu pas s’esborra.

XXVIII
Aquesta pau és meva,
I Déu em vetlla.
Dic a l’arrel, al núvol:
“Aquesta pau és meva”

Des del jardí contemplo
Com passen lentes hores
Pels meus ulls enigmàtics,
I Déu em vetlla.

Plats buits, Contenidors plens

Les dades són contundents: la FAO indica que a nivell mundial produïm aliments per cobrir les necessitats de 12000 milions d’individus, i per altra banda, 1 de cada 7 passen gana. A nivell de Catalunya, més de 260000 tones d’aliments que es podrien aprofitar acaben a les escombraries. Aquestes i d’altres xifres  les trobem en un interessant article de la Virtudes Pérez en el PuntAvui de la mà d’@esthervivas.

Mentre avui en dia, discursos d’arrel malthusiana segueixen mantenint el seu pes, carregant sobre la superpoblació d’alguns indrets del planeta i la incapacitat de generar recursos per a tots ells, aquestes dades no fluixegen a l’hora de senyalar de manera contundent que el problema fonamental és la distribució dels recursos. Un cop més.

En tots i cadascun dels passos del circuit agroalimentari, hi ha una xifra gens menyspreable d’aliments que queden exclosos de la venda i l’accés als ciutadans. Constantment, grans quantitats de menjar són eliminats de la roda i enviats a les deixalles per no cumplir determinats criteris de “qualitat”. És la lògica de l’actual sistema de producció capitalista, si no es pot acumular i vendre per diners, es llença. 

1002917_548826635192710_52903379_n

Davant d’aquesta realitat cada cop més crua i cruel, la societat torna a prendre la davantera i s’autoorganitza per donar resposta a les seves inquietuds. El seu impacte no podrà ser el de les institucions estatals, però és possible que el seu exemple motivi algun pla de major abast, o en el millor dels casos, empenyi a d’altres grups de ciutadans a buscar solucions de manera autogestionada.

En l’àmbit català, trobarem un bon grapat de recursos a nivell individual i de propostes col·lectives en el portal De menjar no en llencem ni mica. Val la pena donar-hi un cop d’ull i prendre consciència de tots els passos, petits i grans, que podem donar per no seguir participant d’aquest malbaratament.

En el context gironí, el pròxim Dissabte 16 de Novembre, l’Associació Naturalista de Girona, juntament amb Càritas, Escudella Solidària i la Fundació Ramón Noguera, ens convoquen a un àpat per donar impuls a noves mobilitzacions i sensibilitzar a la població. La Manduca no Caduca serà un dinar popular cuinat amb productes recuperats, aliments que no s’han pogut/volgut vendre. Per participar-hi com a comensal el preu serà una donació d’aliments de llarga conservació que aniran destinats a Càritas i Escudella Solidària.

Si voleu donar-hi un cop de mà a nivell organitzatiu-logístic no dubteu en posar-vos-hi en contacte a info@naturalistesgirona.org.

Un cop més, és la pretesa eficiència del sistema qui genera plats buits i contenidors plens, i un cop més és la voluntat de la societat la que intenta equilibrar tot aquest sense sentit.

l’Optimista

 

 

 

Mieres: La Màgia de l’Intercanvi

Aquest Diumenge 10 de Novembre, Mieres s’ha convertit, un any més, en la data de referència de la cultura de l’intercanvi i del comerç fora de la lògica monetària. Centenars de parades han omplert tots els espais disponibles en els carrers i places d’aquesta petita població encaixonada en els fantàstics paisatges que ens condueixen del Pla de l’Estany a la Garrotxa.  Roba, productes agrícoles, preparats per menjar, eines en desús, electrodomèstics i un llarg etcètera d’opcions amb un denominador comú: no hi ha diners que ho puguin comprar.

cartell fira 1

Les Fires d’Intercanvi, les quals ocupen cada cop amb més normalitat i freqüència els espais públics de les nostres ciutats i pobles, són una espècie de “judici final” (o semifinal) per tot aquell munt d’objectes i utensilis que per una o altra raó han deixat de semblar-nos útils. I és en aquests escenaris on durant unes hores passen a formar de les fantasies i futurs potencials de centenars de persones.

En una part important dels casos, sigui per por al desús, sigui per la incapacitat de trobar quelcom pel qual intercanviar-ho que iguali el seu valor, o simplement pel fet que es tracti d’una andròmina a la qual ningú dels presents és capaç de traçar-li un futur, molts dels articles exposats tornaran a casa dins la caixa que els ha portat esperant la pròxima oportunitat.  Els menys afortunats deturaran el seu camí a la deixalleria, al pròxim contenidor o qui sap si a la cistella d’algun projecte social de redistribució de robes, joguines i de més.

D’altra banda, i en un nombre considerable d’ocasions, ja sigui de manera directa o implicant més d’una persona en la cadena d’intercanvis, aquelles peces que ja no crèiem útils esdevenen part d’una nova perspectiva d’oportunitats i utilitats i canvien de mans. A la vegada que cadascun dels propietaris materialitza el miracle de convertir allò que només ocupava espai en armaris i  trasters en quelcom que podrà prendre part activa en la seva quotidianitat.

Però la Fira d’Intercanvi de Mieres és bastant més que un espai d’intercanvi i d’estímul de la reutilització. Mieres és també un exemple engrescador de com no calen grans estructures ni grans inversions ni despeses econòmiques per organitzar esdeveniments que engresquin i mobilitzin nombres considerables de persones. Tot i no pagar cap tipus de quota per participar-hi, els participants poden establir la seva parada sense restricció (més enllà de al limitació de no acceptar €uros), gaudir d’una sopa de pedres, i poder ser espectadors de diversos espectacles artístics que esdevenen al llarg del dia. L’esperit de la Fira d’intercanvi s’impregna, i són poques (jo no en conec cap) les vegades que hi pot haver algun problema relacionat amb robatoris, trencadisses o desordre.

Sincerament cal agrair l’esforç del poble per organitzar any rere any aquesta cita. Resulta màgic contemplar com un pot arribar a convertir, després de diversos intercanvis, 500g de castanyes en un parell de bambes en perfecte estat talla 46 (aquest va ser el meu intercanvi més treballat).

Ja en van 28 i que duri. 

l’Optimista