Gosa Pensar!

Ahir , Dilluns 23 de Desembre, l’Associació Gosa Pensar! (Sapere Aude) va donar el tret de sortida a la seva activitat programant una conferència-col·loqui amb el títol: Parlem de Déu! A càrrec de Teresa Forcades.

Pels que no estàvem familiaritzats a escoltar a aquesta germana benedictina d’altre cosa que no fossin farmacèutiques i crítiques ètiques al capitalisme, la d’ahir va esdevenir una magnífica oportunitat per descobrir una altra de les vessants que composen aquest personatge que cada cop crida l’atenció a més i més ciutadans del nostre país.

cartell

Per molts, les expressions “Religió”, “Déu”, “Trinitat”, “Esperit Sant” i un llarg etcètera solen anar lligades a sensacions de rebuig, d’un impuls de defugir del dogmatisme i la tradició irracional. La Teresa Forcades ahir va aconseguir demostrar de manera convincent que la Teologia i la Religió tenen encara molt que aportar a la nostra societat.

Com ens té habituats en les seves participacions en els actes del Procés Constituent, la ponent va ser capaç de contextualitzar de manera amena i comprensible la construcció de conceptes com la “Santa Trinitat” i els debats que tan des de l’òrbita Cristiana com des dels pols acadèmics contemporanis al naixement d’aquesta religió van anar sorgint i van aportar al seu gra de sorra a les bases d’aquesta concepció del Món.

Sense dubtar va expressar la relació imprescindible entre la diversitat i la unitat, tot som únics així com tots pertanyem a la mateixa realitat. La necessitat de crear un Món on tots puguem conviure en igualtat, doncs és la única manera d’acostar-se a la Bellesa i a l’Amor, els altres noms de Déu. Reconeixent, és clar, que la porta que obriren aquells pensadors vers les implicacions d’aquests conceptes d’igualtat en la diversitat i la unitat, encara no s’havien pogut exportar a la nostra pràctica quotidiana.

Calen més actes com el que ahir va omplir la sala d’actes del Parc Tecnològic i Científic de la Universitat de Girona, cal reprendre la implicació d’una branca, la religiosa, que pel fet d’haver quedat marginada per la seva incapacitat d’adaptar-se als nous ritmes del nostre país no pot restar abandonada.

Ara més que mai, cal estendre una crida a tots els àmbits de la societat. Sense cap mena de dubte, ara és moment de Gosar Pensar!

l’Optimista

Anuncis

Liberalisme, on ets?

És recurrent en mitjans de comunicació, discursos polítics, tertúlies diverses entre amics i coneguts… l‘acceptació de certs preceptes i idees els quals no coincideixen de cap manera amb la realitat, i que, per altra banda, són acceptats amb tota naturalitat i serveixen efectivament per convéncer sobre el sentit del funcionament actual del sistema.

En aquestes idees hi trobaríem els ja habituals “cal liberalitzar el mercat de cert servei o recurs per permetre la competència i assolir uns preus inferiors”, “en un mercat liberalitzat, l’usuari té més opcions i guanya en llibertat a l’hora d’escollir una o altra empresa”, o la típica “creació d’una comissió independent que s’encarregarà de vetllar pel cumpliment de les regulacions vigents que impediran qualsevol abús”, així com, es podria afegir, l’Estat procura per la defensa dels drets civils.

Totes aquestes proposicions encaixarien dins el paradigma de l’ideologia liberal, i són les que han permès en diverses ocasions que sectors com l’energia, les comunicacions, l’aigua i un llarg etcètera canviessin de mans i passessin d’una gestió pública a una gestió privada i a un trencament dels monopolis estatals. Però si s’argumenten aquests canvis d’articulació i estructuració del servei per una millora d’aquest i per una rebaixa dels preus, com és que seguim observant situacions com la d’ahir a la subhasta elèctrica? Per què els preus mai baixen? Per què les opcions dels consumidor i les seves alternatives no faciliten un marge de millora de la característiques del servei que rep?

o-GIVEDIRECTLY-DONATIONS-facebook

Si els preus no baixen, si les empreses no competeixen, si no existeix un òrgan independent que vetlli per la competència, si l’Estat intervé de manera arbitrària i no regula en funció d’un millor servei,  si la divisió de poders entre el legislatiu, l’executiu i el judicial no existeix, així com aquests mateixos poders alternen de manera  fluïda el seu paper en les institucions públiques amb les cúpules de les grans empreses privades dels sectors que prèviament han regulat. Per què seguim parlant de Liberalisme? 

Ja comença a ser hora de deixar de descriure els processos que es van duent a terme en les diverses privatitzacions com si ens trobéssim en un marc institucional de caire liberal. El corporativisme i el conservadurisme més nítid es desprén per tots els poros del nostre sistema. La defensa en bloc dels interessos d’un col·lectiu, d’unes elits vers la resta de la ciutadania, el manteniment de l’status quo per sobre de qualsevol altra cosa. La màxima lampedusiana com a regla d’or: “que tot canviï perquè tot segueixi igual”.

Arribats al punt climax de la desvergonya de les elits, toca renombrar tot el que fins ara ha estat descrit en un sentit i dotar-lo del seu autèntic nom. En paraules de Warren Buffet: “és clar que existeix la lluita de classes, i els rics estem guanyant”.

l’Optimista

Per què Sí a la MAT?

Un cop més, en diversos espais del territori entitats i particulars s’organitzen per intentar participar en la mesura del possible en la presa de decisions d’allò que afecta la seva vida. Un cop més, l’única via que mostra certa permeabilitat per part de les institucions públiques és la de la desobediència i la resistència civil. Ni diàleg, ni permetre un debat obert als mitjans i a la base ciutadana sobre quines podrien ser les opcions a les mancances que es detecten.

Una vegada més la política mostra dues debilitats importants: els dubtes que genera el sistema representatiu sobre la seva capacitat de representar l’interès general vers l’interès d’algunes empreses amb molt de pes, i la incapacitat d’explicar-se i d’argumentar les raons d’una o altra decisió.

cropped-capc3a7alera

Per no canviar el ritual als que ens tenen habituats, la opció d’una o altra mesura provinent del Govern o Institució Pública obvia la necessitat d’explicar perquè fa una o altra cosa.  Donant per descomptat que la seva opció no mereix ser justificada ni ben plublicitada als ciutadans.

Per què mai s’explica de manera proactiva i decidida el que es fa? Quina por hi ha? Per què sempre han de ser els ciutadans el que han d’expressar i intentar demostrar que els seus NO són reals?

Per què en el marc de la clivella nacional ningú posa en dubte la radicalitat democràtica d’una consulta i en canvi a nivell d’infraestructures es menysté?

Si darrera de les mesures de la construcció d’equipaments com la MAT hi hagués una voluntat clara d’explicació i justificació pública del projecte, pot ser no caldria recórrer a aquesta constant pràctica reaccionària, pot ser, miraculosament, s’adonarien que posant les eines necessàries es podria construir una proposta política encarada a la “problemàtica energètica” millor.

Hauria de ser l’Estat, qui ens expliqués Per què hauríem de voler la MAT.

l’Optimista

Por qué Votar? Recordando Chile.

Chile vive en esta jornada dominical la segunda vuelta de sus primeros comicios presidenciales con voto voluntario. Es la primera vez que en una elección de este tipo, el ciudadano de este largo y diverso país sudamericano puede elegir quedarse en casa. Ya sea por vago, tomándose un mate o en la playa simplemente disfrutando de los calores veraniegos. O en todo caso simplemente crea que ante la imposibilidad de dar su voz a algún representante que le merezca el respeto de dicha tarea, mejor no acercarse a las urnas.

Por una u otra razón ya en la primera vuelta se pudo comprobar como la falta de la coherción legal ha favorecido la visualización de un estado con un alto grado de desmobilización electoral. Dichas noticias sobre la variación en la participación electoral me han llevado a recordar los meses que tuve la oportunidad de vivir en esa región del Mundo, especialmente en la IX Región, en el pueblo de Curacautín. Etapa en la que además, pude vivir esa campaña presidencial en persona.

Difícilmente olvidaré los paisajes de un lugar donde los volcanes activos, su vida sísmica y los bosques de araucarias te permiten acercarte a lo que posiblemente fuera el Mundo en aquellos tiempos en que los dinosaurios habitaban su superficie y los Andes no eran más que el rugido subterráneo que advertía al Continente de su crecida, de un alzamiento que terminaría convirtiendo a la Patagonia Argentina en un desierto  y se constituiría como columna vertebral de América del Sur.

Así como tampoco olvidaré la miseria de sus casas de cartón piedra, del alcoholismo como modo de vida común de sus hombres. De la pobreza de unas gentes a las que les son negadas sus raíces, aunque el espejo no les permite evitar saber que son distintos a esos chilenos y chilenas que la televisión les muestra.

descarga

La pregunta que me surge cuándo leo algunos de los titulares de la prensa Chilena es ¿Por qué debería votar un Araucano? 

Siempre recordaré el acto de campaña de Sebastián Piñera en Curacautín. Una jornada de conciertos gratuitos, regalos y un discurso del que se convertiría en Presidente del país encabezado por el himno del Colo Colo y a posteriori de la “U”. Seguido de una fantástica muestra de cariño donde los participantes en el acto del partido se besaban con sus mujeres y bailaban no se qué canción.

Más allá de la jornada lúdica y festiva más impresionante que yo ví en ese pueblo durante 5 meses, no creo que ningún ciudadano de esa región tenga uno u otro motivo para votarle o no hacerlo.  Dudo que se sintieran recordados o atendidos por las distintas medidas del Gobierno, que el mayor sino único motivo por el que ir a votar a quien fuera era la obligatoriedad de ese acto.

La voluntariedad del voto en Chile abre una oportunidad clara para sus ciudadanos y políticos de tener una idea real del convencimiento democrático de su gente. De su creencia en que las instituciones políticas edificadas después de la dictadura de Pinochet tienen sentido y son útiles. El aplastante peso de la abstención no debe permitir caer en el argumento de culpar a los electores, de señalarlos como malos ciudadanos, sino que debe empujar al país a intentar responder a esa pregunta fundamental: ¿tiene valor mi voto? ¿existen opciones electorales representativas de mis necesidades?

Si en ese caso la respuesta fuera negativa, esperemos que no se tienda a la respuesta sencilla del voto obligatorio, y que sea esa la base de un proceso de construcción de un sistema político mejor.

El valor de Chile no es la modernidad de su capital o sus centros de negocios. Su valor es la desmedida diversidad de paisajes, gentes y voces que jamás debieron de quedar fuera de sus instituciones.

l’Optimista

Pensa en Pàrquing i vindran Més Cotxes.

Tot i les diferents millores que s’han anat realitzant respecte la mobilitat pública en el marc de les ciutats catalanes, i en concret en el cas gironí. Aquestes no semblen haver anat dirigides de manera contundent en el sentit de la subtitució del transport de vehicles particulars.

La sensació personal és que s’ha anat edificant un sistema de transport amb voluntat complementària i només pels qui no poden permetre’s per la raó que sigui el transport particular.

movilidad

Encara que no s’ha de deixar de senyalar els avenços que impliquen de manera tímida la implementació de serveis com la Girocleta, no podem evitar posar la nostra atenció en d’altres iniciatives que en el meu entendre, remen en el sentit oposat. I és que en la mesura que busquem alternatives per fomentar la mobilitat de cotxes particulars en el centre de la ciutat, el que estem generant és una crida: “A partir d’ara hi haurà més pàrquing, per qui el vulgui/pugui pagar”.

Sense entrar a considerar la pressió que exerceix una mesura d’aquest estil sobre els residents que tenen automòbil però no gaudeixen d’una plaça d’aparcament privada, mesures d’aquest estil estimulen l’argumentari en pro d’acostar-se a la ciutat i als seus punts comercials i neuràlgics via el vehicles particulars.

Existeixen prou dades i arguments per encarar de manera decidida la limitació de la circulació de cotxes en els nuclis urbans. Ja no importa com articulem l’equació mobilitat – comerç. Els informes no deixen d’advertir la vinculació entre el mal estat dels nostres aires urbans i un bon grapat d’afeccions i perjudicis en salut. A més, senyalen les causes de manera contundent: la combustió dels motors, especialment dièsel.

És moment de treballar des de la pedagogia i la regulació de mobilitat urbana per evitar mals majors. De la mateixa manera que es va decidir treballar per inculcar de manera taxativa el perjudici del fum del tabac o de la imprudència en la conducció, toca iniciar un camí de conscienciació sobre l’ús del transport públic, la bicicleta i el sa hàbit del caminar i contra les insalubres conseqüències dels nostres tubs d’escapament.

S’ha acabat el temps de pensar en pàrquings, toca pensar en voreres amples i carrils bici. 

l’Optimista

 

 

 

Catalunya Mestissa

Fa unes setmanes que lAssemblea Nacional Catalana i la Plataforma Altres Andalusos va presentar aquest video en favor del dret a decidir i la independència:

Si alguna cosa m’agradaria destacar d’aquest audiovisual és el missatge que acompanya a la defensa del sobiranisme: el valor de tota la gent que, històricament, ha arribat a Catalunya i ha escollit establir-s’hi.

M’agrada per frases com “no soy un immigrante (…) cuando llegas, dejas de serlo”. La importància de la voluntat de ser part per sobre dels cognoms i de la sang. M’agrada pel rebuig al paternalisme amb què sovint es tracta el fenomen migratori, com si fossin per se necessitats que requereixen de l’almoina.

M’agrada perquè ens recorda que de la mateixa manera que avui hi ha gent arribada d’arreu del Món que es veu abocada a viure en pisos “pastera” i a buscar-se la vida de qualsevol manera, molts dels que han acabat sent el fonament de les famílies catalanes treballadores amb un nivell de vida bo van sorgir del barraquisme i de la sobreocupació d’habitatges: “construimos la primera barraca en Monjuic en el 45”, “vivíem 9 persones en un pis de 50m2”. 

M’agrada perquè planta cara a aquesta branca catalanista que carrega contra els qui porten menys temps en aquest territori i els recorda que també senten com a pròpia la llengua catalana, i que a més, la saben imprescindible. I especialment m’agrada, perquè proclamen el seu independentisme perquè desitgen un país millor i no per cap ressentiment històric ni ànim frustrat. 

Necessitem més exemples com aquests!

l’Optimista

 

 

Per un Veïns Participatiu

Sense cap mena de dubte, val la pena reconéixer la importància d’elaborar un programa televisiu en el qual diferents entitats barrials puguin debatre amb els seus interlocutors municipals habituals (i a vegades no tan habituals) de manera pública i retransmesa. És important, entre d’altres coses, perquè permet amplificar la difusió a nivell de ciutat els processos que es viuen sovint de manera més localitzada en el marc dels barris.

Sincerament crec que cal seguir donant corda a aquesta iniciativa, intentar evitar que esdeveniments un tant rocambolescs com els viscuts a inicis d’aquesta setmana es repeteixin.

images

Ara bé, també considero estrictament necessari que tan els responsables del mitjà com de la Mesa d’Entitats per la Participació facin una reflexió sobre la “participitivitat” del programa que promouen. En el programa d’aquesta setmana referit al Barri de Pla de Palau – Sant Pau es detecten certes mancances que sigui per les turbulències  de principi de setmana, o sigui per qualsevol altra motiu, cal tenir-les presents i intentar corregir-les:

  1. Els participants barrials no van tenir contacte i coneixement confirmat de la seva participació en el programa fins Dimecres.
  2. Aquesta limitació temporal evita la possibilitat de meditar a nivell de barri sobre quines entitats i/o representants haurien de tenir-hi presència. 
  3. En cap cas van tenir accés o possibilitat d’incidir en el guió del reportatge inicial que marca les pautes del debat següent.
  4. La manca d’informació dels participants respecte el funcionament del programa i la data en que es duria a terme, impedeix clarament a les entitats a fer-ne la difusió pertinent i permetre que l’espai obert al públic s’enriqueixi amb les aportacions ciutadanes.

En cap cas s’ha de considerar aquest text com una ofensiva al programa sinó una demanda d’atenció sobre les formes com s’han fet les coses en aquest darrer episodi.  Si l’objectiu del programa ha de ser  “visualitzar el teixit Associatiu, revitalitzar-lo, i fer ciutat a través del coneixement de la història dels nostres barris”, no es pot oblidar la cura del tracte amb aquest teixit i permetre que treballi de manera adequada per aprofitar els recursos que se li brindren.

Seguirem Participant! 

l’Optimista