Osona és Música!

Xafardejant una mica sobre els origens d’algunes de les bandes de música que darrerament ocupen el fil musical dels meus auriculars em topo amb una coincidència geogràfica que no em deixa indiferent. La meva selecció de bandes que responen als atributs de joves, catalanes i que sobretot m’agraden, es resumeix als següent noms: La Iaia, Nyandú, Oques Grasses i Obeses. I en cadascuna d’aquestes, la resposta a la pregunta sobre els seus origens es respon amb el mateix topònim comarcal: Osona.

Un altre detall que em sembla destacable és que exceptuant la Iaia (que és de Vic), els altres tres grups neixen en pobles: La Torre d’Oristà, Roda de Ter i Tona. Fet que m’agrada remarcar pel prejudici negatiu que sol acompanyar a les petites poblacions vers les grans ciutats pel que fa al món cultural. Doncs sovint es senyala la falta de vitalitat d’aquest àmbit en espais on a diferència de les grans ciutats, no sol haver-hi una gran diversitat cultural ni un intens anar i venir de gents diverses amb perspectives diferents.

Valdria la pena submergir-nos en quines deuen ser les causes que han desencadenat en aques explosió musical en aquesta comarca que sovint és més recordada per la seva indústria càrnica i per la planitut de les seves contrades. Quina deu ser la font d’aquesta inspiració musical tan marcada?

Sigui quina sigui, una cosa queda clara: Osona és Música!

l’Optimista

Anuncis

Hi ha una Aplicació millor?

Imagina poder opinar en directe sobre les darreres novetats musicals o de tendències amb tots els teus amics i amigues. Tenir la possibilitat de parlar en temps real i de manera simultània amb tots ells mentre observeu, a la vegada, el resultat d’una tarda de compres d’aquell grup d’amigues que us moriu de ganes de convidar a veure una película al cinema.  Per si fós poc, descobreix l’emoció de poder jugar amb tots els teus colegues a les últimes versions dels jocs de moda, així com els esports de sempre vestint la samarreta dels teus ídols. Seria increïble oi?

Segur que davant de totes aquestes propostes molts no dubtaríeu en preguntar-vos: quan costaria una aplicació mòbil o per tablet que em permetés fer tot això? O quines seran les novetats que oferiran xarxes com Facebook o Twitter? O pot ser es tracta d’un nou espai social virtual encara més modern?

I què pensaries si descobrissis que no necessites cap smart phone per dur a terme cap d’aquestes increïbles activitats? I si poguessis interactuar amb aquesta capacitat sense necessitat de pagar una quota mensual a cap companyia de le telecomunicacions?

descarga

Tot plegat seria possible si deixéssim de cedir el nostre espai públic a les relacions maquinals i intermediatitzades per diferents artilugis. Si en comptes de clicar “m’agrada” a una foto sortíssim a donar un tomb i poguéssim expressar en viu quina és la nostra opinió. I no fer-ho a través dels emoticons uniformes sinó a través de paraules i recursos expressius diversos. Recuperant l’ús social i públic de les àrees comunes de les ciutats i pobles. Dels carrers i les places. No només per activitats puntuals vinculades al consum i al comerç, sinó al simple viure la realitat de la convivència i de compartir l’espai. Un espai el qual no deixa de ser nostre i comú, encara que ens empenyem en reduir-lo a la suma de les diferents realitats privades i particulars.

Per moltes millores i evolucions que introdueixin els programaris de les diverses aplicacions i xarxes socials, mai podran acostar-se a l’infinita gamma de recursos interactius que ofereix la vivència personal i directa de la societat, de tot i el tothom que hi conviu. No hi ha una aplicació Millor!

l’Optimista

Optimistes? No, Cínics.

Després de la publicació de les dades de l’EPA del darrer trimestre de 2013, així com les reaccions d’alguns mitjans i representants del partit del Govern Espanyol. Un no pot arribar a entendre com s’ha arribat al nivell de menyspreu i desconsideració per part dels dirigents polítics vers les aptituds i les capacitats intel·lectuals de la població. És tanta la impunitat i la omnipotència que senten? És certa aquesta intuició que tenen? 

descarga

Sigui com sigui, el que no deixa de sorprendre’m com a ciutadà és la desvergonya amb la que dia rera dia surten amb missatges que es contradiuen de manera contundent amb la realitat. Missatges d’optimisme diuen, d’intentar veure el got mig ple. Encara que personalment, més aviat considero que es dediquen a posar a la pràctica aquella màxima Goebbeliana: Repeteix una mentida mil cops i esdevindrà veritat.

La situació que viu el mercat laboral espanyol és que des de fa 6 anys es destrueixen llocs de treball i la població activa (gent que pot i vol treballar) disminueix. I que la minsa quantitat que assoleix el repte d’entrar en el món laboral, ho fa en condicions de temporalitat cada cop més precària, o com dirien els gurús de l’economia: flexible.

Cada cop resulta més obvi que cal resetejar les institucions que articulen el nostre país, i afortunadament, no deixen d’aparéixer mostres d’una societat que no espera i ja ha donat el tret de sortida cap a la configuració d’aquests nous espais. La pregunta ara ja no és si les institucions actuals poden reformar-se o si encara tenen vigència. L’incògnita rau en encertar quan prendran consciència del cinisme amb el que actuen, o en tot cas, si ja en són conscients, quan de malestar haurem d’acumular els ciutadans per emprendre un acte de força (espero i desitjo no violenta) i dir clarament prou. 

l’Optimista

 

 

Perspectives Obeses!

El pròxim Divendres 31 de Gener la Sala Tourmix de Girona rebrà la visita d’una de les bandes que més em ronda pel cap els darrers dies: Obeses.

Qui sap quina serà la raó per la qual dos dels grups de música, joves i que més m’exciten per la seva manera de plantejar un estil que no es conforma amb fer bona música (qualificació que jo baso única i exclusivament sota el criteri de si m’agrada o no), sinó que a més la reprodueixen fent una clara aposta per l’humor i la diversió (la seva i la del públic),  han trobat en els antònims de l’esveltesa i la primura el nom que les encapçala: Obeses i Oques Grasses.

Més enllà de les similituds lingüístiques, no vull deixar d’aprofitar la visita d’Obeses per trencar una llança en pro de l’increïble allau de talent musical que s’està produint en el nostre país i que no deixa de reflectir la vitalitat d’una cultura que d’una o altra manera segueix trobant la manera de proliferar i fer-ho a més, amb aquest missatge tan carregat d’energia i vida.

Sense cap mena de dubte esperarem en candeletes el 31 de Gener amb unes perspectives Obeses i plenes de bona música i bon ambient!

l’Optimista

 

 

Els Soldats Otomans (o el Valor del Petit Comerç)

A mesura que els carrers de les ciutats d’arreu del Món s’omplen i farceixen de restaurants i comerços que pertanyen a cadenes i conglomerats empresarials de formats diversos i a la vegada que el negoci de petita escala i local van perdent el seu espai. Certes escenes no deixen d’esdevenir-se normals en el si de les nostres retines.

Escenes en les que ens és totalment desconegut el propietari del negoci, sovint amagat darrera una marca o un nom de grup empresarial. Imatges en les que els treballadors d’aquests comerços canvien de manera regular. Treballadors, que en molts casos, no comprenen ni tenen masses nocions sobre l’àmbit en el qual treballen. I no per falta de motivació o interès, que també, sinó perquè en molts casos no hi ha una voluntat de formar a aquells qui d’entrada ja s’espera que durin poc en aquell lloc de feina.

I tot plegat narrat des de la perspectiva de l’eficiència i del càlcul productiu, justificat sota la màxima definitiva: orientació exclusiva al màxim benefici econòmic. La resta és secundari.

baixa

Afortunadament, encara hi ha comerços en els que podem recordar el valor del negoci local i orientat a la voluntat d’oferir un servei amb uns extres que mai trobarem en els comerços de gran escala. Un d’aquests exemples el trobem en el primer restaurant “Kebab” de la ciutat de Girona. On us atendran amablement i si els doneu l’oportunitat, us portaran de viatge per la regió de Núbia i les arrels otomanes d’aquest producte gastronòmic que cada vegada té més presència en les nostres ciutats. Al sentit d’un mètode de cocció fet a la mida per uns exèrcits que no volien perdre ni un sol braç per la funció de la cuina i els quals es conformaven en punxar la carn i cuinar-la al peu del foc.

Si bé és cert que com en la majoria dels casos en que entréssim en la comparativa de preus, aquests establiments suposen gastar algun €uro de més, particularment valoro molt per sobre del preu que aquest restaurant fixa  la oportunitat d’intercanviar algunes paraules i opinions amb algú que ven i produeix un servei que coneix i que no concep d’altra manera que la que la seva identitat, coneixement i coherència exigeixen.

Tot i que la competitivitat dels seus preus pugui ser inferior a la que els “kebabs” de la ciutat ofereixen amb preu de franquícia. Difícilment obtindrem una relació preu-satisfacció personal-benefici social millor en cap altre local d’aquest àmbit.

Tan de bo no perdéssim de vista que les activitats de consum i producció no són simples transaccions de moneda i recursos, si no que impliquen una manera de relacionar-se entre les persones, l’entorn i la manera amb la que entrellacem les nostres vides.

l’Optimista

Víctimes de la Transició(ns)

Llegeixo l’interessant post: “La Generació T ens ha arruinat” en el Blog “Des del Fiord”, en el qual hi trobo una interessant reflexió i descripció sobre el procés que, segons l’autor, ha portat a l’establiment d’un segment generacional del país a ocupar un rol predominant en les diverses estructures polítiques, socials i econòmiques.

Com sol esdevenir en la majoria d’argumentacions que es plasmen en els blogs diversos (com el que esteu llegint) i d’altres articles i escrits que trobaríeu en tan altres mitjans de comunicació, l’autor intenta oferir un relat que expliqui les raons per les quals un o altre fet, problema o fenomen succeeixen. I per fer-ho no dubte en informar-se i obtenir un bon grapat de dades i exemples que enforteixin el seu plantejament. A la vegada que sense poder-ho evitar, queda atrapat per la necessitat de limitar-se a un nombre de paraules accessible, i per tant, no resta altra opció que obviar certs arguments.

images

És llavors que arriben les onades de comentaris de suport i de contra-argumentació. I de la mateixa manera que un obviava certs aspectes de la realitat i posava èmfasi en una vessant, l’altre carrega en prou d’una altra perspectiva totalment defensable a través també de dades i arguments de pes.

El que resta en la base de les diverses línies, a les que he pogut accedir entorn de la qüestió que ha obert aquest blog, és que les transicions no són un element de fàcil solució. No només en l’àmbit d’un règim polític a un altre, o d’una direcció o un càrrec a un de diferent.

En la majoria de les institucions de la nostra societat trobem friccions en els episodis de canvi. Els observem en les dificultats dels pares de cedir davant dels fills, en tensions a l’hora de permetre l’accés a les noves veus a una entitat o moviment social. No deixem de viure-les en un mercat laboral que cada cop distancia més el règim dels nous treballadors versus els qui ja hi porten un temps més llarg. En l’envelliment de la majoria d’òrgans de decisió empresarials i polítics.

La mobilitat en els rols i status requereix d’una sèrie d’habilitats i valors que no semblen massa presents en les nostres institucions: confiança mútua, empatia, transparència, sinceritat vers un mateix i els altres i un llarg etcètera.  

En aquests processos de canvi, hi tenen responsabilitats i deures totes les parts implicades. I encara que no totes les parts tenen el mateix poder d’elecció en cada situació, no deixarà de ser reprovable alguna qüestió determinada a l’altre i viceversa. Així que en certa manera, no deixa de ser una discussió en part banal dedicar-se a atribuir culpes més enllà d’intentar senyalar la corresponsabilitat existent.

Ja comença a ser hora que ens desfem de la tàctica del boc expiatori (“la culpa és de l’altre!”) per defugir el nostre deure com a agents promotors dels canvis i parts implicades en les transicions, les quals, de fet, no es deturen mai.  Necessitem reprendre el convenciment que inclòs en l’abstenció, seguim tenint un pes actiu en aquests processos dels quals per bé o per mal són inescapables.

És moment d’assumir la nostra part en el “joc”, i sense por acceptar que l’estabilitat i l’immobilisme no existeixen en el nostre Món. Ho gaudim o no vivim en transició permanent.

l’Optimista

Demanar, el motor dels Bancs del Temps.

En primera instància no vull deixar de recomanar-vos la lectura d’aquest article de Carmen Valor a el Diario.es: De un toma y toma a un toma y daca. Un article on l’autora explora des de diverses perspectives  les lògiques de funcionament internes dels membres dels Bancs del Temps, així com les motivacions que porten als ciutadans de les nostres ciutats i pobles a engruixir, cada vegada de manera més afluent, les llistes de socis i participants.

Com de manera assertiva senyala l’autora, una de les mancances o limitacions a les quals s’ha d’enfrontar un banc del temps és la falta d’una demanda activa de serveis. Quan una persona arriba al banc del temps, s’apunta amb la millor de les voluntats. S’inscriu amb l’ànsia d’aportar, d’oferir el seu coneixement. Amb ganes de recuperar, d’alguna manera, aquell escenari idíl·lic en que els veïns i conciutadans conviuen en un entorn on la confiança i el suport mutu garanteixen una societat fonamentada en la cohesió i l’igualtat.

I és en aquest que sentit que en apuntar-se en aquestes entitats, hom sent que ja està aportant el seu gra de sorra. “Jo ja aporto la meva disponibilitat a ajudar i intercanviar allò que els altres vulguin de mi”. El fet de demanar, de consumir algun dels serveis del banc del temps es veu com una acció reservada a necessitats molt particulars i s’afronta amb moltes reticències: la por a quedar-se sense hores implicaria quedar excloses d’aquesta xarxa de suport mutu. “Com participaré si no tinc amb què pagar?”

La lògica de funcionament a la que ens ha acostumat la monetarització (posar preu) de les relacions productives i socials, ens condiciona i ens força a pensar que sense tenir, no podem ser part.

Sense cap mena de dubte aquest és, sinó el més gran, un dels reptes més importants als quals les xarxes d’economia solidària han de superar: modificar la interpretació de l’acte de demanar, la percepció i les implicacions personals i col·lectives del que implica utilitzar la disponibilitat dels seus companys de xarxa.

Citant l’article recomanat: “Pedir es darle a otro la oportunidad de ser competente, de relacionarse, de ser autónomo. De ser feliz. Para que los bancos de tiempo puedan funcionar, tenemos que dejar que otros tengan esa experiencia de dar, la misma que tan feliz nos hace a nosotros.”

l’Optimista