Benviguda a la Galeana

Tot i que encara està per decidir quin és el nom definitiu que rebrà, aprofito una de les opcions que va prendre més força per dedicar-li aquestes paraules de felicitació i benvinguda a un espai hortícola que neix fruit d’una jornada d’aquelles que serveixen per tornar a casa satisfet i amb ganes de tornar-hi. 

Aquest Diumenge 30 de Març un grapat d’intrèpids brigadistes hortícoles van emprendre l’aventura d’endinsar-se en el repte de convertir el que fins llavors havia estat una immensa feixa en desús, en un espai de cultiu i de trobada per tothom qui ja en té prou de veure com diversos espais de la ciutat queden fora dels focus mentre arreu es fan notar persones amb necessitats per aprofitar-los. Com tot primer pas, les pabansidespresrimeres voltes de podall van néixer des de la convicció i l’esperança, encara que amb algun dubte de fins on s’arribaria. S’assoliria la sega de tot l’espai? n’hi hauria prou per arribar a llaurar algun espai? Serà possible arribar a plantar els enciams, les cebes i les patates?

El temps no ho va posar fàcil, el plugim i la grisor del dia semblava prémer cap al sofà, però ja ho hem dit unes línies abans. Ahir va ser un dia pels intrèpids, una jornada pels amants de l’èpica hortera. I quan el repte s’afronta de cara i amb el suport d’uns quants aventurers més, a cada braçada d’herbes i branques d’arç la confiança no deixava de créixer i, poc a poc, a cadascuna de les cares dels participants s’hi anava dibuixant la clara mostra d’una seguretat en assolir el màxim de les nostres expectatives: tornar a casa havent obert un nou hort per la Xarxa d’Horts urbans de Girona i Salt.

Sempre ho hem sabut, col·laborant, recolzant-nos i animant-nos tot és possible, més fàcil i plaent. I és per això que tot i la timidesa inicial vam parir aquesta eina de construcció col·lectiva, la Xarxa. Encara que dies com els d’ahir són els realment omplen de sentit totes les reunions, la difusió i les trucades prèvies. Són aquells dies en que l’objectiu de constituir un hort acaba resultant una menudesa al costat de la sensació de plenitud i satisfacció amb la que tots els gamberros i gamberres van tornar a casa.

IMG_7760

Sigui quin sigui el teu nom, Benvinguda Galeana, ha estat un regal veure’t néixer. 

l’Optimista

El Temps és Cor

tempscor2

Els Bancs del Temps són iniciatives que neixen com a resposta a aquella màxima thatcheriana que resava amb força que no existeix la societat, que només hi ha individus o com a molt famílies. Una sentència que en molts sentits ha impregnat les nostres ciutats, generant una sèrie d’efectes nocius fàcilment reconeixibles i senzillament resumibles en l’augment de la soledat. Soledat de la gent gran que viu enclaustrada als seus pisos, la soledat dels infants i joves entre pantalla i pantalla i amb uns pares que si treballen no concilien, o la soledat d’uns adults que només troben en els espais regulats pels diners llocs on socialitzar-se. Per dir-ne alguns. Cada cop més individus, cada cop més sols.

Els Bancs del Temps no només reivindiquen l’existència d’una entitat anomenada comunitat/societat sinó que pretenen obrir espais on trencar les lògiques establertes fins ara: individu, diners com agents únics per a l’articulació…

View original post 332 more words

Qui és el “Demo”?

En l’avenç del moviment sobiranista català, una sèrie d’expressions han anat ocupant els espais mediàtics del nostre dia a dia. Expressions que ens han ajudat a acceptar una narrativa d’aquest procés en la que, òbviament, ens sentim còmodes i confiats. És un procés de radicalitat democràtica, d’expressió d’un poble, o en sentit negatiu oposen el sentit democràtic de Catalunya vs. l’opacitat autoritària espanyola, allò que a alguns polítics catalans els encanta resumir en l’ordeno y mando.

Després d’aquest cap de setmana de manifestacions massives a la capital de l’estat, on també hi estava representada la veu d’aquest poble català que s’oposa a aquest atac constant als serveis públics, em sorgeix la pregunta: sortirà el Govern de la Generalitat a defensar aquest poble? Es posarà davant d’un moviment que no només reclama el respecte identitari sinó que exigeix la defensa d’un estat digne? Qui és el Demo que tant eleven?

baixa

La resposta no cal ni esperar-la doncs ja ha quedat ben clar que més enllà de l’exigència de referendar la voluntat de ser un estat diferent a l’espanyol, la Generalitat no vol ni olorar qualsevol altre mecanisme participatiu que posi en risc la legitimitat i la eficàcia del seu rol representatiu.

Un cop més però, la societat torna a demostrar que es troba en un moment de proactivitat excepcional i que no pensa quedar-se a segona línia esperant a que el marc institucional vigent reaccioni. En aquest sentit, la iniciativa del Multireferèndum 2014 pretén posar sobre la taula aquest impuls creixent de diversos àmbits de la societat de prendre un rol més directe en la presa de decisions.

Difícilment s’assolirà un impacte determinant sobre les qüestions que es pretenen sotmetre a decisió, doncs les mancances a nivell de recursos són les que són per un moviment d’aquest tipus amb el suport oficial que hi ha: cap. Tot i això, no hi ha cap mena de dubte que és un primer pas que anirà obrint el camí d’una relació entre ciutadans i política. Un primer pas necessari que inclou un missatge molt clar: Som el Poble, Volem saber i Volem decidir.

l’Optimista

No és Vendre?

No és vendre! clama una cançó de la banda de rap At Versaris reivindicant una producció musical centrada en els continguts i la qualitat i que defugi dels fins estrictament comercials. El mateix fil argumental i les mateixes raons podrien aplicar-se a la premsa veient les portades d’aquest Diumenge.

images

És bastant trist fer un repàs de les portades d’aquests mitjans i observar com una sèrie d’elements es repeteixen en la majoria dels diaris, els quals es podrien col·locar sota l’etiqueta del “groguisme“, del tot si val per vendre més exemplars que la competència, i per fer-ho, què millor que jugar amb les imatges i els titulars més cridaneres.

Violència i Fútbol. Així es podria resumir el Món en el que vivim si féssim una extrapolació de la informació que ocupa de manera majoritària la premsa del país. Ja sigui de manera gràfica o textual, dels 8 mitjans que apareixen en aquesta mostra només 2 no omplen el seu espai amb imatges d’enfrontaments, exèrcits, o comentaris referits a possibles situacions violentes/terroristes, o per altra banda, no centren la seva atenció en el Barça o el Real Madrid.

Em sembla que sortiré a passejar, seré víctima d’un esquerranòs radical, d’un soldat/paramilitar o d’un terrorista? S’accepten apostes.

l’Optimista

Retorn. Una Història que vam construir Juntes.

Imagina que un dia algú s’apropia de mig milió d’€uros enganyant a una quarantena d’entitats bancàries. Imagina que tot i actuar amb suficient planificació i astúcia per fugir i evitar la seva detenció no s’amaga en un paradís fiscal i continua la seva vida gaudint d’aquests diners.  Que inverteix els diners que s’ha apropiat en difondre la manera en com ho ha aconseguit i en explicar en què se’ls pensa gastar. 

Això és el que l’Enric Duran va liderar el 2008 aquí, a Catalunya. I Retorn. Una història que vam construir juntes és un esforç més de tot els moviments que convergeixen en la figura d’aquesta persona d’explicar què és el que va passar. De les seves motivacions, de com es va organitzar i gestar aquesta acció. D’intentar posar llum a tot allò que els grans mitjans de comunicació estant obviant tot i la magnitud de les xifres i de la transcendència que ha tingut un cop d’aquest tipus en el teixit d’entitats i col·lectius del nostre país que seguien i segueixen proposant i construint alternatives al capitalisme.

3-1ok

Un cop més, els silencis mediàtics ens delaten la mirada interessada dels mitjans de comunicació. Com justificar no donar cobertura massiva a un esdeveniment d’aquests tipus? No és un volum de diners suficient? No és prou pròxima? Hi falta sang? Només es pot explicar a través de la por i el neguit que suposaria seguir estirant del fil. I és que de robatoris, estafes, corrupció… n’hi ha a dojo, però casos on aquestes accions no estiguin motivades per l’interès particular i en pro del lucre personal no són tan habituals.

Sembla que hi ha una profunda preocupació en exposar una realitat i una societat on hi ha persones que davant d’allò que els sembla injust actuen. Actuen de manera pública i publicitada, reconeixent la il·legalitat del que fan i reclamant-ne la seva legitimitat. Perquè més enllà de valorar si els fins justifiquen els mitjans, de si és correcte robar a entitats que roben, el que fa especial i socialment desitjable aquest fet és la reivindicació duta a terme des de la consciència i l’explicitació de les seves conseqüències, l’acceptació d’un marc que considera injust però que no deixarà d’intentar transformar. 

Caldrà seguir fent soroll i seguir construint fins que el silenci es faci insuportable.

l’Optimista

Calle 13, la PanameriMusicana

Habitualment no dediquem l’atenció a propostes musicals de contrades masses llunyanes, però amb la publicació del seu darrer disc, Anti-Viral,  no volem deixar de parlar de Calle 13.  

Més enllà dels debats estèrils sobre si es tracta d’un grup de música comercial que intenta treure profit de certs discursos alternatius a l’Amèrica Llatina o si, per altra banda, realment ens trobem davant una formació amb un fort compromís social i cultural i que utilitza com d’altres les eines que el panorama musical ofereix per fer propaganda de les seves conviccions. El que més voldria remarcar i que més em va impactar d’aquests músics que tan em va costar començar a escoltar sense sentir cert rebuig, especialment degut al to agressiu del seu cantant, és el profund arrelament que tenen arreu de la geografia del continent sudamericà.

Si més no, en el cas de la meva experiència personal, al llarg de l’Argentina, Chile, Uruguay, Bolívia i Perú, hi havia una sèrie de referents musicals que no desapareixien del fil ambiental que sonava i retronava a peu de carrer. Com em subratllava un conductor de la norteña capital argentina de Salta, mentre parlava de Calle 13 i pujava el so de la ràdio: “sus letras nos hablan de nuestro día a día, hablan como muchos de nosotros pensamos”.  I és quan els escoltes atentament que reconeixes aquesta barreja de cuotidianitat humil, fatxenderia presumida (encara que sovint innocent) i aquesta reivindicació d’orgull social, cultural i política, tan present en el barrigbarreig que omple els carrers d’aquests països.

c13

Calle 13 és capaç de teixir tot aquest substrat històric i cultural que comparteixen les nacions d’aquell continent. I si ve és cert que no deixen de ser un actors globals en un Món on molts dels que diuen representar viuen totalment desconnectats d’aquesta xarxa mediàtica, l’èxit de la seva proposta no fa altra cosa que mostrar la persistència del vell somni bolivarià d’una Amèrica Llatina unida en una part important de la narració personal i col·lectiva dels seus habitants, encara que sigui en una versió més popular.

I el més important, i segurament més representatiu: crítica sí, orgull també, però sobretot fem-ho de manera rítmica, amb ball, amb dansa, amb celebració. No es pot connectar el sentir de la seva gent si no és a través de propostes 100% ballables i a través de les quals un no trobi almenys una petita via (i sovint no tan petita) per deixar-se anar i actuar de manera desacomplexada, sense importar el que diran, doncs tan important és lluitar per un Món millor com festejar el que ja tenim, que al cap i a la fi, és l’únic que se’ns permet.

l’Optimista

Més que unes Jornades, Més que un Banc del Temps

Tot just ara farà un any de les darreres, i com no podia ser d’una altra manera ja tornen a arribar les Jornades del Banc del Temps del Pont del Dimoni. Aquest Dissabte 15 de Març el Centre Cívic de Can Ninetes i l’Espai Marfà es convertiran en la seu de la 3era Edició d’aquest esdeveniment que ja és molt més que una oportunitat per celebrar i fer difusió d’una proposta que no deixa de guanyar adeptes a Girona i arreu del país.

15m

I és que si bé és cert que aquestes Jornades són un dia on es pot gaudir d’un bon grapat d’activitats lúdiques i formatives programades per membres del Banc del Temps, i on podrem gaudir de la participació de grans comunicadors i difusors d’aquest àmbit com és per exemple Julio Gisbert (Vivir sin Empleo), sinó que aquest esdeveniment ha anat madurant fins a convertir-se en un acte difícil de calibrar.

La màgia d’aquesta celebració és justament la dificultat per valorar-ne la seva rellevància. Quan ens trobem davant els relats d’esdeveniments diversos sempre es sol mencionar el nombre de diners invertits, la quantitat d’ingressos que aquest genera per si sol i en els negocis del seu entorn, el nombre de persones que hi participen, etc. Les Jornades del Banc del Temps del Pont del Dimoni només generen grans volums d’intercanvis d’hores, posen en contacte bancs del temps d’arreu i apropen missatges i informacions que difereixen de la majoria de plantejaments que dominen el panorama econòmic.  Parlen de suport mutu, d’interdependència, de col·laboració, cooperació, del valor de demanar i reconèixer quines són les nostres mancances i quins els nostres mèrits. Traslladant el focus lluny dels indicadors econòmics i centrant-lo en el reconeixement d’una societat que necessita un canvi en el tipus de les relacions que la vertebren. I tot, des d’una lògica que deixa un impacte en la despesa en clau €uro realment mínima, especialment en comparació amb l’impacte que aquest esdeveniment té en la gent que s’hi apropa i en participa.

Sense cap mena de dubte, un any més, les Jornades del Banc del Temps del Pont del Dimoni seran un acte de reconeixement d’aquest Món que cada dia creix i no té una cobertura mediàtica equivalent. D’un espai on el valor de les relacions humanes i la implicació en els nostres barris i ciutats és massa elevat i complex com per intentar buscar-li un preu en qualsevol moneda.

Si voleu impregnar-vos d’aquesta força de transformació i celebració, no us ho podeu perdre.

l’Optimista