Optimisme Militant, l’altra Transició.

En el marc del VIè Memorial Sebastià Salellas, en un Autidori Josep Irla abarrotat,  l’@AdaColau i l’@HiginiaRoig (David Fernàndez) van mostrar, una vegada més, la seva capacitat d’explicar i relatar els processos de transformació que en diferents àmbits del nostre territori s’estan esdevenint i dels quals en són part. El més particular d’aquesta dupla no és tant l’ampli coneixement de certs moviments, fites o coneixements relacionats amb les lluites socials, que també, sinó el seu talent a l’hora de narrar de manera brillant el fil argumental que ens porta del passat fins als projectes de futur, assentats en el moment present.  Escoltant-los, tot pren sentit.

Tot pren sentit quan exposen de manera fluïda el que som i el camí que escollim per convertir-nos en el que volem ser. En una dialèctica on aquestes veus són capaces de transmetre’ns enèrgicament el procés de viure de manera transformadora, de traslladar les nostres inquietuds a les estructures que conformen el nostre Món així com les que edifiquen la nostra consciència i la nostra persona. No recordo haver-me trobat en un acte d’aquest tipus on els ponents s’animessin a despullar-se de manera tan humana, a relatar el seu procés personal lligat al col·lectiu. I fer-ho de manera lliure de pretensions i mostres d’arrogància, sinó d’humilitat i senzillesa.

adadavid

De les seves intervencions em quedo amb dues  impressions. Per una banda, la importància dels espais en els quals es conformen i es desenvolupen la cultura política i hàbits socials. La senzillesa i la contundència amb la que tan l’Ada Colau i en David Fernàndez són capaços de construir els seus discursos, l’habilitat per mostrar la seva connexió amb el treball comú i de base i la normalitat amb la que les dues són capaces d’expressar els encerts i les errades, són el màxim argument en favor de tots aquells espais on es fa la tasca, sovint invisible, dels moviments que treballen per construir models democràtics que defugin els abusos de les jerarquies verticals i l’opacitat de les elits.

I per l’altra, el reconeixement de la necessitat d’una quotidianitat transformadora, de la importància del dia a dia, del poder que rau en el si de totes les persones i que sovint és menystingut. Tothom construeix el Món en el que viu cada dia, i cada dia podem reconstruir els espais on pensàvem que tot estava perdut. L’exigència, com molt bé senyala la ex-portaveu de la PAH, d’un optimisme militant, d’una pràctica que defugi de les pors i les ansietats d’un sistema que no es desfarà d’un dia per l’altra, però que a cada passa pot transformar-se en un lloc més just i humà. 

Les institucions edificades sobre la Constitució del ’78 no han estat capaces de regenerar-se i seguir mostrant-se permeables als avenços de la ciutadania. Una ciutadania però, que sí que ha estat capaç d’organitzar-se en d’altres espais on seguir confluint i transformant. Només cal escoltar a les veus que sorgeixen en un i altre escenari per adonar-se de manera nítida de quines són les estructures preparades per donar cabuda a una nova transició. 

l’Optimista

Incapaços de Comprendre, Obsessionats en Convèncer

En el fil del que és el període democràtic lliure de conflictes bèl·lics més llarg de la història del continent europeu, els resultats de la darreres eleccions europees mostren el creixent desencís en el projecte d’una Europa unificada i l’augment de propostes clarament oposades i extremades. Aquest nou període polític s’obre amb un increment de la fragmentació de la cambra i amb la incorporació de forces clarament contraposades. De Syriza al Front Nacional, de Podemos a Alba Daurada.

Tot i que difícilment es podrà negar que part d’aquesta redistribució del suport electoral ve donada per la incapacitat dels partits tradicionals  per generar confiança en la ciutadania, fruit dels casos interminables de corrupció i la total desatenció dels precs de la societat en moments delicats com els actuals, és possible que de fons hi hagi altres narracions que estiguin actuant en aquest procés, mostrant, en certa mesura, la immaduresa dels models de convivència democràtica i pacífica del continent.

discusion

En les darreres dècades, el suport majoritari de la població ha tendit a acumular-se entorn de partits i forces que intentaven constituir-se com a estructures centrals, amb capacitat de representar un ampli espectre de la voluntat popular. Un suport que d’alguna manera representava aquesta voluntat de conciliar i consensuar, d’abandonar els excessos de certes ortodòxies ideològiques i encaminar-se a la cerca de punts d’equilibri en que les concessions particulars esdevenien la victòria del comú, de tothom. Aquest esforç negociador i de renúncia de màxims, comença a desvetllar-se  com a dèbil i superficial. D’alguna manera, comença a intuir-se que en el seu substrat el que hi havia era un exercici de treva evangelitzadora, de pausa en la que tothom esperava que tard o d’hora l’altre entendria que el seu era el camí adequat. I ara, farts d’esperar a l’arribada d’aquest escenari on el bàndol o bàndols oposats veurien la llum  i canviarien de rumb polític, els electors semblen haver sentit l’impuls de recuperar un rol més contundent. Si per les bones no ho entenen, ho faran per les males.

Lluny d’haver consolidat un espai de comunicació fluïda i comprensiva entre les diferents perspectives, l’avarícia electoral i la compulsió conservadora, han impedit que aquestes grans estructures representatives generessin (si mai ho havien pretès) un espai polític fonamentat en el diàleg, la comprensió i la generació de consens. Ans al contrari, la incapacitat per entendre que no existeix aquest escenari on una idea esdevé única i comuna, i que per molts esforços mai s’assolirà (esperem) la victòria ideològica o moral, ha acabat generant una societat frustrada i cansada d’esperar. I davant l’apatia conseqüent, les postures més contundents i estrictes reforcen el seu suport, davant l’increment de l’egocentrisme i la incomunicació, són les forces més explícites i inflexibles les que guanyen pes. Davant d’un diàleg de sords, almenys que la meva sigui una veu forta i autocomplaent. 

La por, la violència, la discriminació, l’odi, així com la pau, la solidaritat i l’amor són i seran parts del Món en el que vivim. No té sentit que seguim vertebrant les nostres energies en pro d’eliminar-ne unes i convèncer a la resta sota les nostres preferències. Cal reprendre els esforços per construir acords, per comprendre el que genera una i altra reacció. I sobretot ja és hora d’abandonar l’expectativa de la victòria, del valor preeminent de les meves idees vers les altres. Mentre seguim anhelant convèncer i guanyar, continuarem generant partits i veus cada cop més violentes. 

l’Optimista

Votar no és el mateix que VOTAR.

Com intentàvem descriure en aquest mateix blog en una entrada anterior, el domini aclaparador d’una conducta abstencionista a l’Estat Espanyol i, especialment en el conjunt de la UE en el marc de les Eleccions al Parlament Europeu, així com els efectes de sobrerepresentació que aquesta actitud implica, ve donat per la incapacitat de liderar aquest tipus de crides i per la manca de voluntat de donar valor a l’abstenció (anul·lant per exemple, el resultat d’una votació si no es supera cert llindar de participació).

baixa

Aquest 25 de Maig s’ha posat fi a un procés que, paral·lelament a la contesa electoral, ha anat proposant una metodologia diametralment oposada al joc que el sistema parlamentari i de partits polítics ens té habituats.  Si en el marc de la dinàmica parlamentària els partits polítics s’han emmotllat a una pràctica fonamentada en intentar captivar el suport dels electors amb un seguit de propostes superficials i sense un procés previ de diagnòstic i escolta de les diverses sensibilitats de la societat. Sobrevalorant el fet de proposar idees llamineres vers l’aproximació als diferents temes que poden restar presents en el dia a dia de la població, per després gestionar el pes electoral en funció de les seves prioritats. El Multireferèndum ha estat una primera posada en escena de la inversió d’aquests processos. Intentant situar el pes i l’atenció dels electors en propostes concretes, en mandats directes, aquesta iniciativa ha pretès posar llum sobre el que fins ara estan esdevenint processos opacs de decisió. Limitant la possibilitat dels representants a jugar amb la informació i determinant de manera clara el rumb que la seva funció ha de seguir.

En front la incapacitat de les diverses institucions parlamentàries de generar estructures i mecanismes que permetin la relació més fluïda entre el bategar de la societat i les seves propostes, així com la concreció d’aquestes, el teixit associatiu ha tornat a prendre la iniciativa i ha donat un pas endavant cap a la definició de noves eines de participació política. 

Caldrà seguir colpejant aquest mur que segueix aixecant-se entre els representants polítics i els ciutadans. Uns ciutadans que ja no comprenen una distància que els posa en plans llunyans i menysprea les seves capacitats i criteris. Perquè ja en tenim prou de votar, necessitem VOTAR.

l’Optimista

Recuperar el Comerç, la Banca i l’Economia

Amb motiu de la celebració de la Festa del Comerç Just i la Banca Ètica que es portarà a terme aquest Dissabte 24 de Juny, des de les 12:00 fins al vespre a la Plaça Independència de Girona, així com a tants d’altres racons del nostre país, un no pot evitar sentir l’impuls i l’ànsia de recuperar aquells mots que la injustícia, la desvergonya i l’egoisme han segrestat.

140311_ComJust_tr_3

Un segrest que ha portat a que activitats del més necessàries i essencials de les societats com són l’intercanvi de bens i serveis o la gestió dels recursos, ja sigui particulars o comuns, per tal de donar resposta a les necessitats de le seva gent, acabin farcides de connotacions negatives i perjudicials. Sigui en forma de relacions comercials desiguals que no contemplen el respecte pel medi ambient o els drets humans, l’ús dels diners per generar beneficis particulars sense considerar l’activitat a través de la qual es lucren o l’establiment d’unes regles d’interrelació que afavoreixen clarament a uns sectors minoritaris.

Cal reapropiar-se d’unes paraules que mai haurien d’haver quedat esclaves de les praxis pernicioses i lluny de certs criteris més respectuosos. És moment d’empènyer per a carregar damunt d’aquells qui fins ara s’han elevat com a representants d’aquestes activitats els adjectius que descriuen la seva tasca. No és la Banca Ètica qui ha de carregar amb un qualificatiu afegit sinó el BBVA, CaixaBank i el Santander qui han de portar l’afegit de la Banca Immoral, així com són les empreses que no deixen de internacionalitzar l’explotació laboral qui ha de rebre l’apel·latiu de Comerç Injust i Explotador. I no són les estratègies de generació de recursos i assignació d’aquests que ho fan de manera distributiva i solidària qui han de sumar mots a l’Economia, sinó els sistemes que promouen el lucre particular i la competició sense límits els que haurien de denominar-se Economia egoista i del bé particular.

En cites com la de demà cal mantenir l’ànim propositiu i no renunciar a l’alliberament d’aquests paraules que mai s’haurien d’haver buidat dels continguts que tant ens sentim necessitats d’expressar: Justícia, Ètica i Solidaritat. Tan de bo arribi el dia en que sigui Coca-Cola, Nike o tants d’altres qui es vegin obligats a organitzar fires per intentar justificar unes pràctiques comercials i econòmiques tan nefastes pel bé comú.

Mentrestant, seguirem recordant que molts no hem oblidat l’autèntic valor del Comerç, la Banca i l’Economia.

l’Optimista

L’abstenció no Vota.

Un cop més, un cop s’acosten de nou uns comicis electorals, tornen les veus que no dubten en senyalar als abstencionistes com a fonts dels seus mals. Especialment des de l’esquerra no es dubte en senyalar el mal que fa als partits minoritaris, com en molts casos els seus, l’abstenció. Donant, per algun motiu incert, per descomptat que aquell vot no efectuat els pertany.  Seguidament no dubten en descriure els efectes que tindria pels resultats finals si la gent en comptes de quedar-se a casa votés a qualsevol opció minoritària i com diferiria l’equilibri parlamentari. I clar, el resultat seria ben diferent, per ells i per la Falange Española y de las JONS.

vot

Hi ha una sèrie de partits que aconsegueixen concentrar un volum important de vots, mentre uns altres no. Hi ha un gran volum de votants que queda fora de la representació d’aquests per diverses raons: apatia, desinterès, passotisme, conviccions ideològiques, etc. I en tot cas, la responsabilitat d’aquesta realitat formada per majoritaris sobrerepresentats i minoritaris recau en dues vessants: 

La primera, que els partits minoritaris són incapaços de convèncer a un nombre suficient de ciutadans perquè els voti, ja sigui canviant la direcció de la seva papereta o mobilitzant als qui fins ara no pensaven exercir el seu dret. I la segona, que el sistema representatiu actual no preveu cap mecanisme que desautoritzi el resultat d’una elecció per baixa participació o, en tot cas, atorgui un valor determinat a aquesta opció electoral.

Aquells qui reclamen un vot útil o anti-no-sé-qui, només mostren la debilitat dels seus arguments i la seva incapacitat per generar un lideratge que valgui la pena recolzar. Demanen un vot poruc, un vot fonamentat en que l’altra opció és nociva, sense demostrar que la seva sigui millor. 

Si una cosa deixa clara distribució dels resultats electorals és que hi ha un nombre important de ciutadans que per una o altra raó no tenen espai en el ventall de forces polítiques. És responsabilitat d’aquestes i de qualsevol qui aspiri a participar de les institucions representatives fer-se mereixedor del benefici del vot.

L’abstenció no vota, clama les dificultats d’un sistema que no acaba d’obrir la possibilitat de donar veu a les diverses voluntats de la ciutadania.

l’Optimista

Addictes al Centre.

Són moltes les oportunitats en les que l’organització de certes activitats o la distribució de certs recursos genera determinats interrogants que no deixen de repetir-se: Per què sempre hem d’anar a tal ciutat a fer aquest curs/activitat? Per què  la majoria d’esdeveniments es programen en aquell barri i no en cap altre? Per què m’és tan senzill desplaçar-me fins determinats indrets, encara que llunyans, mentre que poblacions ben pròximes esdevenen quasi amagades rera les dificultats del camí?

La lògica que hi apliquem, i a la qual la majoria de vosaltres hi ha accedit mentre responia aquestes qüestions és clara: les activitats es duen a terme en els llocs on es pot generar més interès, és a dir, hi ha més gent. I a la vegada, es dona més atenció a aquests espais perquè hi ha més activitat. Aquest argument, a nivell supraurbà sembla difícil de rebatre. Però quan ens fixem en quins espais de les ciutats són els que acumulen un major volum de certs tipus d’atencions (infraestructures, serveis públics, manteniment…), segurament descobrirem que hi ha altres interessos i criteris que condicionen la sel·lecció dels espais i la convicció amb el que alguns són promocionats.

girona

En el cas de Girona trobem un exemple flagrant d’aquest amor desmesurat pel Barri Vell. Ningú pot posar en dubte la bellesa del nucli històric de la ciutat i l’efecte que aquesta té a l’hora d’estimular la presència de visitants de la pròpia ciutat o d’arreu. I en conseqüència, no és d’estranyar que acumuli certs tipus d’activitat vinculades amb el lleure i el turisme. Ara bé, això justifica que aquest espai rebi un major esforç de les administracions per dinamitzar-lo? No és justament aquest un motiu per distribuir els seus recursos en sectors de la ciutat que no tenen el privilegi d’ocupar un entorn així? No estem accentuant les desigualtats a nivell d’estímul de l’activitat econòmica entre barris en la mesura en que justament atenem a les zones que ja gaudeixen de millors eines per atreure gent?

La substitució de la Ciutat per la imatge d’un indret d’aquesta, el qual a més és dels menys habitats de la ciutat, bloqueja l’oportunitat que ens brinda el patrimoni per promocionar un desenvolupament més equitatiu de la ciutat. Per què no s’obre el Temps de Flors de manera decidida a la resta de la ciutat? No seria una bona oportunitat per anar consolidant una imatge més àmplia de la ciutat, a integrar espais que poden sentir-se desplaçats? No seria una bona opció per convidar als mateixos ciutadans de Girona a conèixer altres barris? No seria una bona iniciativa per incrementar el consum i l’activitat en espais on els comerços, per diversos factors, sobreviuen amb marges escassos? 

I així podríem seguir amb els diversos espectacles i festivals. Organitzar esdeveniments culturals de qualitat en diversos espais de la ciutat no permetria incentivar una imatge i un procés de cohesió de la ciutat més extens? Entenc que hi ha infraestructures com Teatres i Auditoris que són on són, i tenen els recursos tècnics imprescindibles per certes activitats. Però això no justifica que cada vegada que s’aixeca un escenari al carrer hagi de ser en espais cèntrics. Per què renunciar a aquestes propostes per sumar-hi una valor de promoció de la CIUTAT, d’inclusió i d’estímul d’una imatge de la ciutat que s’adeqüi a la seva realitat humana?

Ja podem anar aixecant persianes, mentre seguim embotint a la gent cap al centre seguirem concentrant els recursos propiciats pel patrimoni històric de la ciutat en un sol espai. Seguirem essent, addictes al Centre.

l’Optimista

La Vida de l’Artista.

En el substrat que la majoria de nosaltres segurament compartim, l’artista era i és aquella persona que es bolcava plenament a la tasca d’expressar allò que la seva sensibilitat i necessitat li imprimien. Transformant aquelles inquietuds i estímuls que, barrejant allò que els sacsejava interiorment amb allò que del Món rebien, acabaven convertint-se en una obra que en funció del que era capaç de transmetre a la resta rebia un o altre reconeixement.

Seguint estirant d’aquest estereotip, des de la perspectiva de l’artista, el treball que desenvolupaven la majoria de mortals no era equiparable de cap manera  a la seva tasca. Fixant la seva crítica en el fet que la societat, en la seva majoria, es conformés en fer qualsevol activitat a canvi de diners. A dur a terme qualsevol labor posant per davant el confort material abans que qualsevol altra criteri basat en la satisfacció d’altres necessitats més personals. Primer treballa, guanya diners, i amb aquests ja buscaràs com satisfer-te. Si continuem estirant del fil, fàcilment entrem en aquest debat que senzillament resumiríem amb els somiatruites vs. els realistes. 

artista

En gran mesura, el període de temps de la bombolla immobiliària ha incentivat que gran part de la població adoptés aquest modus operandi basat en agafar qualsevol treball encara que  no sigui vocacional. Conformar-se en prendre una feina que tot i no garantir uns salaris especialment alts ni unes condicions laborals dignificants, sí que permetia una entrada directa al cicle esmentat unes línies més amunt: guanyar diners i després intentar satisfer a través del consum les ansietats personals. A la vegada que evitava quedar atrapat en algun interval de dubtes i escepticisme entre les etapes formatives i la inserció laboral.

Un cop aquesta invitació a una vida amb facilitat per accedir als diners, i fonamentada en l’assumpció que aquests després seran l’eina adequada per la resta d’inquietuds, ha quedat esparracada, s’obra una oportunitat que tan des del punt de vista personal com social no es pot deixar escapar. Si fins aquest dies crítics l’argument material era suficient per justificar la despreocupació de la vocació i les aspiracions laborals, i facilitava la renúncia a donar sortida als impuls creatius (fora de l’espai del lleure i l’oci). L’actualitat ha equilibrat una balança en la que per un costat podem seguir buscant aquella tasca impersonal i estandaritzada per tal d’accedir a un sou que ens permeti la resta, mentre que per l’altra banda s’obre la possibilitat de considerar què ens inspira i ens il·lusiona. Sabent que en ambdós casos el benestar material no ens serà assegurat. 

Davant aquesta escena d’incertesa i d’una proposició constant de llocs de treball en condicions precàries, no podem perdre l’ocasió de re-valorar les nostres inquietuds i fer una aposta clara per experimentar amb elles. L’èxit i el reconeixement material no seran senzills, però almenys hi haurà la satisfacció de dur a terme una activitat que t’ompli i et dignifiqui. És el moment, de convertir-se en artistes. 

l’Optimista