La Voluntat desfé la Tempesta.

Després d’una primera cita plena de bones sensacions i capaç d’aglutinar més de 300 persones, el Banc del Temps de Pla de Palau no ha volgut perdre l’oportunitat de participar un cop més a la Festa Major del Barri de Sant Pau – Pla de Palau amb la 2ona Arrossada Popular del Banc del Temps de Pla de Palau. 

El repte, un any més, era estendre les motivacions i l’essència del Banc del Temps al nostre entorn més immediat en una ocasió senyalada. Inclusió, reconeixement, celebració, germanor i sobretot suport mutu. No perdre de vista que la nostra meta és fer partíceps al màxim nombre de persones,  que per damunt de tot la nostra fita és obrir un espai de comunió on les barreres econòmiques es dilueixin, on la diferència d’edat no condicioni negativament la participació i, on tothom qui hi participa, visqui en la manera i els continguts de la nostra proposta, l’alegria i el plaer d’aparcar totes les deixalles que acompanyen el nostre dia a dia. Viure plegats els beneficis de construir juntes sense cap altra pretensió que el reconeixement mutu, de l’acceptació comuna. 

mes

I com si es tractés d’una al·legoria als processos col·lectius, a allò que sovint es viu en el si de les entitats i dels grups de persones que decideixen emprendre el dia a dia de manera col·laborativa, el dia va començar gris i esbojarrat. A cops quasi negre, amenaçador, fosc i desanimat, tal com si traslladéssim cel amunt el malestar de les llargues discussions i de les incapacitats de superar els reptes de la convivència. D’altres, els raigs del sol sorprenien la teranyina de núvols i transmetien aquella escalforeta tan pròpia d’aquells instants de complicitat. I de sobte, la pluja. Un cop d’aigua dissolgué durant uns instants allò que a foc lent s’anava cuinant en aquell racó del barri. I per un moment, tot tremolà.

Tot i així, tot i les temptacions de fugir, d’abandonar la tasca i rendir-se, la convicció va ser capaç de retenir durant uns instants als presents. I com en les millors ocasions, l’esperança de poder celebrar,  la certesa que siguin quines siguin les condicions calia seguir plegats, va obrar el que fins llavors es resolia impensable: el cel s’obrí. No cal dir que és difícil establir una relació directa entre la nostra convicció i l’obertura d’una clariana al cel… Però els fets són els que són i el poder de construir la relació entre aquests ens pertany.

Siguin quina sigui la relació dels diferents esdeveniments climatològics, el que és innegable és que la persistència de tothom qui forma el Banc del Temps de Pla de Palau per consolidar aquest espai. Un espai en el que tothom qui ho desitgi pugui endinsar-se en el bategar de la nostra xarxa segueix donant els seus fruits. Mostrant, un cop més, que el Temps és Cor i que el Cor, tot ho pot. 

l’Optimista

[Bases i models Horts Urbans I]: “Espais Públics, Espais Líquids”

Xarxa Horts Girona

Fins a dia d’avui, podem distingir dues grans vies a través de les quals ajuntaments i administracions públiques en general han formulat la seva acció a l’hora de dur a terme els projectes o iniciatives que han cregut oportunes a cada moment:

  1. És la pròpia administració qui pren la determinació de donar forma a la proposta a través d’instruments que depenen directament d’ella.
  2. Establir convenis i concessions amb entitats formals particulars, les quals tenen la missió de dur a terme la funció establerta a canvi d’una retribució per part de l’administració, així com els possibles beneficis (si els té) del desenvolupament de l’activitat.

En el primer cas, és l’autoritat fruit de la representativitat política la que legitima les decisions que es prenguin en relació a la manera i les finalitats d’aquesta funció. En el segon, s’espera que el millor coneixement o expertesa de l’entitat convinguda, d’acord amb les condicions pactades…

View original post 381 more words

Les Invencibles, Patates.

El darrer dimecres 18 de Juny, per les mateixes dates que fa un any, vam viure un episodi que sembla que s’acabarà convertint en habitual a l’Horta dels Químics. Com en la darrera ocasió, un tractor ha escenificat el que els propietaris de l’espai on s’ubica aquest hort urbà entenen per mantenir i tenir cura d’allò que és seu. És a dir, un cop l’any passo a segar i trinxar tot el que hi ha crescut i ja podem esperar un any més sense preocupar-nos de l’estat de res del que s’hi esdevé.

Certament, la realitat trenca amb tota la narrativa que defensa la propietat privada com a institució per gestionar els recursos de manera eficient i eficaç. L’espai que des de fa més d’un any ocupa aquesta horta, precària en recursos i farcida de somnis, és un exemple clar que el lucre particular és l’única meta que persegueixen els seus propietaris. Només així es pot entendre que prefereixin veure com es deteriora un lloc de tal magnitud, que s’obre com un trau enorme enmig d’un dels barris més poblats de la Girona en expansió urbana, una expansió que almenys per ara, ha quedat estancada.

20062014418

Però si fa un any celebràvem el fet d’haver resistit el pes de la tractorada, gràcies a la col·laboració d’una veïna i el propi treballador, avui ja no només somriem davant la complicitat d’aquests, sinó que a més presumim de la consolidació d’un procés de reciclat que ja va més enllà del manteniment d’un raconet hortícola, sinó que es projecta cap a l’obertura de nous espais de cultiu. I és que d’entre les herbes seques i tallades després de la segada motoritzada, una sorpresa ens espera mig camuflada: unes patateres.

I és que si per una banda, a l’Horta dels Químics ha ordenat un plantejament hortícola basat en bancals i un intent de racionalitzar el cultiu, també ha volgut mantenir una conducta expansiva de manera descontrolada i salvatge. Abocant tot tipus de llavors i plantes enmig de la selva de plantes espontànies que per si soles han anat sorgint. I així hem pogut veure com les primeres successions de veça i lli han tret el cap i arribat al final de la seva maduració.

Les darreres en atrevir-se a conviure enmig d’aquesta selva havien estat unes quantes patates grillades que avui, després d’uns dies de la tractorada, treuen el cap, malferides i tocades, enmig de la resta.  Serà aquesta una premonició sobre el signe que acompanyarà el potencial expansiu d’aquesta horta? Si és així, no hi ha cap mena de dubte de quin serà l’esdevenir de les pròximes sembres i collites, així com de l’evolució de la gestió d’aquest espai.

Passi el que passi, i ens passi qui ens passi per sobre, restarem invencibles! 

l’Optimista

 

 

Obrim el debat! Bases i models pels horts Urbans a Girona i Salt

Xarxa Horts Girona

Si quan parlem d’horta tenim molt clar que l’activitat, aquells quefers que li són propis i tot allò que s’esdevé entorn als espais cultivats, es mesura en temporades, volem compartir amb vosaltres la nova etapa que volem iniciar des de la Xarxa aquest inici de l’estació estival.

Amb l’experiència acumulada durant els mesos de treball conjunt entre totes les persones imbricades en la xarxa, creiem haver recollit prou material per posar sobre la taula, amb un seguit d’entrades al mateix bloc, alguns dels punts clau dels debats acumulats al llarg d’aquest temps. Una sèrie d’entrades que buscaran compartir alguns dels reptes amb els que topem a l’hora de seguir pensant i fent dels horts urbans ecològics una realitat a Girona i Salt.


Bases i debat pels horts urbans a Girona i Salt

Esperem de totes vosaltres que hi digueu la vostra, que n’expresseu visions, opcions i conviccions. Teniu l’espai dels comentaris de les entrades que seguiran a la vostra disposició per…

View original post 31 more words

#SentitCrític, frena i informat!

En ocasions anteriors hem dedicat les línies d’aquest espai d’opinió ha destacar el paper de certs mitjans de comunicació per la seva voluntat transformadora, tan en les formes com els continguts, així com per la seva predisposició a reciclar el periodisme com a eina d’empoderament ciutadana, posant llum sobre aquells silencis que les grans marques de la comunicació no han volgut/pogut  abordar.

Situant-nos en un context en el que les contradiccions entre els discursos d’unes preteses institucions democràtiques i la seva acció resulten cada vegada més contundents, en el que el relat al que ens tenen habituats els mitjans de comunicació principals és incapaç de mostrar un sol bri de diversitat o esperit crític més enllà de l’interès particular i en el que les presses per ser el primer en publicar alguna cosa, sigui o no certa, bloquegen qualsevol intent de crear un espai de reflexió sa, neix la campanya #SentitCrític.

images

#SentitCrític neix amb la voluntat de donar impuls al setmanari Crític, una publicació que prioritzarà “el periodisme de dades, el *fact checking* i l’anàlisi de l’activitat d’administracions i grans corporacions privades.” I ho farà, amb la voluntat de defugir aquest corrent informatiu basat en crear grans exclusives i espectacles informatius del no res, de manera compulsiva. Apostant “pel periodisme reposat o slow journalism: menjar poc i pair bé. Volem defugir el fast food informatiu i el “periodisme de tuits”.

Com en tants altres espais de la nostra societat, els professionals de diversos àmbits estant donant pas a processos de construcció de noves eines i noves estructures a través de les quals poder desenvolupar els seus projectes fora d’un entramat que cada cop es mostra més rígid, i que davant de la incapacitat de reciclar-se i generar aquest canvi tan necessari socialment tendeix a accentuar els seus mals.

Els nous models broten, qui sap què els espera als vells. Mentrestant, nosaltres seguirem construint amb #SentitCrític.

l’Optimista

 

La Nostàlgia Tanguera

“El mundo fue y será una porquería ya lo sé, en el quinientos seis y en el dos mil también”. Així arrenca un dels tangos més populars nascut als anys ’30: Cambalache. Un tango que reflexa de manera lúcida una escena social caracteritzada per la fragilitat dels valors i de tot allò que fins llavors s’havia donat per vàlid: “Igual que en la vidriera irrespetuosa de los cambalaches se ha mezclao la vida”.

No cal més que escoltar alguns dels versos d’aquesta composició per adonar-se de les múltiples coincidències entre la descripció relatada per la cançó i moltes de les característiques que defineixen el marc d’agitació i inestabilitat en el que vivim. “Vivimos revolcaos en un merengue, y en un mismo lodo, todos manoseados”.

I tot i que certes afirmacions rotundes, “que siempre ha habido chorros, maquiavelos y estafaos (…) que el siglo veinte es un despliegue de maldad insolente ya no hay quien lo niegue”, ens podrien portar a un comprensible aire de pessimisme i de conformisme cínic en el que la sentència estrella no fora altre que el de, sempre ha estat així, no cal fer-hi més. No deixa de contenir certs tics que no poden més que recordar-nos que seguim tenint criteri. Que seguim amb la capacitat de reconèixer que sovint ens deixem en dur per la mandra de fer front a la vulgaritat. Una vulgaritat que arracona les grans expectatives de tothom qui inverteix les seves esperances en  la creença d’una societat on la llibertat permeti tenir veu a les masses.

La reivindicació de fons és clara, “hoy resulta que es lo mismo ser derecho que traidor, ignorante, sabio o chorro, generoso o estafador”. No n’hi ha prou en reconèixer la diversitat que omple la societat en la que vivim, sinó que cal aprendre a valorar-la, respectar-la i diferenciar sense por quins són aquells elements que afavoreixen la construcció d’un Món millor d’aquelles que tendeixen a ennegrir les perspectives de futur.

Que la realitat avui sigui més que mai una reproducció cambalachera on tot tipus de rols, caràcters, persones, valors, coneixements i incerteses es barregin sobre la taula del Món, no hauria de provocar més que una forta ànsia i interès per tots els que hi vivim per aprendre a establir els criteris que ens permetin discernir enmig d’aquest maremagnum de manera assertiva. Amb valentia, defugint les pors i assumint el risc de descobrir que allò que hem escollit pot no ser el que necessitàvem.

Passi el que passi, ningú ens podrà prendre la nostàlgia tanguera. 

l’Optimista

El Repte de Podem

El darrer Dilluns 09 de Juny vaig tenir l’oportunitat d’apropar-me a l’assemblea del Cercle de Podem/Podemos Girona. Una quarantena de persones es van congregar en el Parc del Migdia mogudes, essencialment, per la voluntat de descobrir què residia darrera aquesta marca política que fruit de les mediàtiques aparicions de Pablo Iglesias havia estat capaç de clavar una bona mossegada en els comicis europeus.

podem

Sense cap mena de dubte, el mèrit d’aquesta proposta que es reflexa en els seus resultats electorals ha estat la capacitat d’incorporar un discurs i una perspectiva que fins a dia d’avui es mantenia clarament al marge dels mitjans de comunicació de masses i, encara més, de les hores punta de la programació televisiva. Un discurs, que tot i formar part de la opinió política i social d’una part considerable de la societat, no trobava qui el liderés a nivell representatiu dins el marc del Parlament. Així doncs, l’aparició d’una via que donés sortida a aquesta opinió, i que a més no s’observés vinculada als partits polítics de les darreres dècades, ha permès que aquells qui segurament s’enfonsaven en el dubte de l’abstenció escèptica o el vot al mal menor s’aboquessin a la candidatura de Podemos.

El gran avantatge d’un procés d’aquest tipus és, sense cap mena de dubte, la possibilitat de connectar amb persones que tot i el seu interès en certes idees polítiques no han trobat el seu espai en d’altres entitats i col·lectius que parteixen de pressupòsits similars. Persones que d’alguna manera, han quedat orfes de llocs a través dels quals donar sortida als seus impuls de participació. Per altra banda, la necessitat inicial a la qual haurà de fer front un projecte d’aquest tipus, el qual assumeix la necessitat d’estructurar entramats que dinamitzin una participació més directa de la societat cap a les institucions, no és altra que la de dotar a aquesta gent dels recursos i del suport necessari per fer-ho sense caure en personalismes i idolatries pernicioses, així com carregar-se de la paciència suficient per suportar les pressions i les envestides que el ritme electoral implica.

La victòria de Podem no ha estat altra que la de connectar amb aquella ànsia de democràcia i participació, amb aquell neguit que molta gent portava en una processó interior per transformar un sistema que ha quedat totalment obsolet. Gent que fins avui, per diverses raons, ha viscut la seva acció política de manera individualitzada. Indubtablement, el gran repte de Podem no és altra que aconseguir que aquest efecte mobilitzador fruit de l’impacte mediàtic i el sentiment imperant de canvi trobi el camí per materialitzar-se de manera col·lectiva. La meta és reactivar i enxarxar, és empoderar, és reapropiar-se dels debats i de les idees. El repte no és altre que aprendre, un cop més, que junts i juntes Podem.   

l’Optimista