La Pluja no ve del Cel.

Llegint les breus notes sobre l’home que va parar el desert no he pogut evitar recordar algunes de les reflexions d’un altre agricultor peculiar del Japó: Massanobu Fukuoka. “La pluja neix a la terra” deia Fukuoka, mentre senyalava a l’extensió dels monocultius amb regs intensius i a la constant deforestació com a responsables de la desertificació d’amplis territoris arreu del Món.

Tan Yacouba Sawadogo com Massanobu Fukuoka s’han caracteritzat per proposar plantejaments i accions simples i senzilles per respondre a un dels reptes de futur més durs del planeta. I davant d’aquesta senzillesa, no van trobar una altra cosa que el rebuig d’una comunitat tècnica i científica que cegada pel seu orgull i la necessitat de trobar una resposta de gran complexitat, no podia més que veure amb escassa condescendència o directament amb un rebuig frontal el que aquests proclamaven.

El raonament és tan obvi i cru que costa d’acceptar i digerir. Si on plou més hi ha més vegetació i massa forestal, que a la vegada augmenten l’humitat de l’ambient i milloren la circulació de l’aigua a través del sòl. Fet que facilita l’increment de precipitacions. Si no tenim pluja, ens calen boscos.

zaï1

Sigui a través de la recuperació d’una tècnica tradicional com el zaï o formulant una nova metodologia com el nendo dangoambdós personatges proposen repoblar activament els terres de les zones en procés de desertificació. I no fer-ho via grans instal·lacions de reg o cercant noves varietats de vegetals. Al contrari, buscant espècies autòctones, adaptades per l’evolució, i sobretot comprenent una màxima que sembla oblidada per les institucions que regeixen els nostres temps: defugir la immediatesa dels resultats. Comprendre que els cicles que transformen i modelen el nostre entorn es duen a terme a llarg termini i que les nostres accions no poden pretendre accelerar-los.

Més enllà de les lectures anecdòtiques d’aquests pioners que trenquen les lògiques establertes, resulta necessari extreure’n alguns valors que valdria la pena recuperar o aprendre: la comprensió dels fenomens que ens envolten des d’una perspectiva global i no centrada en l’anàlisi minuciós dels detalls que el composen, l’anàlisi crítica -que no el rebuig frontal- de les pràctiques tradicionals o abandonar la obsessió pels resultats a curt termini.

De tant en tant resulta sa deturar-se, examinar les nostres passes, i recordar que la pluja no ve del cel sinó del sòl.

l’Optimista

ESTUNART. Lo bueno, si breve…

Qualsevol que no conegués la proposta musical que durant el Juliol ha allotjat el Bosc de les Estunes, pensaria que ahir hi havia alguna espècie de concentració de bruixes i bruixots o qui sap si quin altre tipus d’esdeveniment ritual o màgic. I és que poc a poc, i de manera regular, els grupets de persones anaven introduint-se a través de les roques d’aquest paratge meravellós per aplegar-se en una de les seves clarianes tan evocadores.

Un cop més, i per 5enestunart-2014a ocasió, l’Ajuntament de Porqueres ha programat al llarg d’aquest mes un concert per cada dimarts. Convidant a propis i a estranys a gaudir d’una vesprada de música en viu, a la fresca, i en un escenari difícilment igualable. Un espai recollit, íntim i tècnicament molt ben adequat per gaudir no només de l’entorn, sinó de les melodies i les lletres dels privilegiats que durant escassament una hora van poder compartir amb els assistents les seves cançons.

Dels escollits sobretot em quedo amb la sorpresa que em va  generar el duet Cálido Home. Guitarres i veus, masculines i femenines. Coordinació i sintonia en estat pur. Ja sigui a través de les cordes de les guitarres o de les seves goles aquesta dupla va aconseguir transmetre en tot moment una compenetració total mentre exhibia el seu talent  i la intensitat de les seves cançons. Si el marc on actuaven ja era prou capaç d’introduir al públic en una bombolla de màgia, de realitat independent a tots el que bull en la nostra quotidianitat, la seva música va acabar d’embolcallar-nos i fer-nos vibrar a mercè de les seves estrebades. 

Segurament, un no podria demanar res més que la prolongació d’aquest Festival. Encara que potser, en esdevenir-se comú i freqüent perdria part d’allò que li confereix aquesta atmosfera de particularitat. Al cap i a la fi, com deia l’escriptor lo bueno, si breve, dos veces bueno. 

 

l’Optimista

 

Sang i Fetge.

Tot i que el meu baix consum televisiu m’impedeix parlar amb propietat del que és habitual a les pantalles de la caixa tonta i en alguns dels seus programes, cada vegada que l’encenc hi ha algun element que em sobte i em provoca un malestar contundent. Aquesta vegada, el que va aconseguir que m’indignés va ser l’extrema lleugeresa amb la que els telenotícies del diumenge passat al migdia imprimien sobre la pantalla els cadàvers i les persones víctimes dels atacs israelians, així com la normalitat -per mi forçada- amb les que es tracten temes relacionats amb els morts del vol de Malaysian Airlines abatut.

Fa no tants anys, s’obrien debats i intenses discussions sobre la adequació de distribuir videojocs i pel·lícules amb alts continguts violents. Es solia apel·lar a l’efecte naturalitzador de certs aspectes que normalitzaven relacions humanes contraposades als valors del respecte, la tolerància i la convivència. Avui ja no són ni ninots 3D. A plena llum del dia, sense respecte a l’horari on la mainada i la família poden estar davant la televisió i prenent només la “consideració” d’advertir de la cruesa de les imatges, els periodistes aboquen sense mesura ni filtre imatges que no aporten cap valor informatiu i que només serveixen per ferir la (poca)sensibilitat que ens quedi.

Encara que, personalment, ja no es tracte de l’edat dels televidents. De debò, aporta algun valor periodístic transmetre imatges on les despulles, la sang i desesperació humana inunden l’audiència? Entenc millor les motivacions de l’ofensiva Israeliana sobre Gaza? Puc comprendre millor les reivindicacions Palestines? Puc empatitzar més enllà de sentir el dolor i el sofriment extrem? Quin efecte té sobre nosaltres atendre un programa considerat seriós i útil  on es dedica la gran part del seu temps a mostrar-nos escenes que serien difícils d’incloure -fins i tot- en les obres de Tarantino.

Sovint es parla i s’analitza la sel·lecció dels continguts que els mitjans de comunicació difonen, així com les idees de fons i els interessos als que responen. Caldria no deixar de banda la manera amb la qual es reprodueixen aquestes notícies, doncs tan és important el què com el comNo hi ha cap argument que justifiqui que per voler informar-me -si és que a la televisió hi podem trobar informació- hagi d’exposar-me a que es vulneri el meu dret a no sentir-me ferit.

La violència explícita no sensibilitza, ofèn. Agredeix i dificulta que siguem capaços d’atendre la informació que ens arriba en les condicions adequades. Com l’alumne que es bloqueja davant la insistència agressiva del mestre i no aconsegueix respondre, el televident no pot jutjar cap fet de manera raonada. Només pot defensar-se -sigui infravalorant les imatges o intentant digerir les imatges- del que veu.

Necessitem un periodisme que ens relati i ens informi d’allò que creu oportú, per molt greu que sigui, sense agredir-nos. Convidant-nos a reflexionar i analitzar els diferents elements que acompanyen cada fet des d’un llenguatge multimèdia no-violent.

l’Optimista

La Bellesa no té edat. O sí?

Si bé és cert que cada dia s’incrementa la pressió sobre les persones -independentment del seu sexe- entorn de les seves necessitats estètiques, en les següents línies em centraré especialment en la seva vessant femenina, doncs considero que és vers aquestes qui es mostra més afilada i contundent. (Només cal que poseu “bellesa” a google images per prendre’n un exemple).

Una de les estratègies emprades per a l’estimulació del consum de quasi qualsevol tipus de producte és l’associació d’aquest a una sèrie de models estètics que han anat construint, en els darrers anys, un nou ideal de bellesa. El relat de fons pretén identificar el consum de qualsevol dels elements publicitats amb l’aproximació a aquests referents. Uns referents, és clar, que també estan associats a l’èxit i el reconeixement social. Consumeix i seràs atractiva i rica. O almenys ho semblaràs (caldria afegir).

llibertat-groc-1024x426

Un dels aspectes que més em crida l’atenció de l’impacte que aquestes tensions permanents generen en el gènere femení és l’extensió o la imposició dels trets joves -de les dones 20-30 anys per definir-ho d’alguna manera- sobre la resta de franges d’edats. Els models de bellesa que promouen intenten construir una imatge d’aquesta en la que totes les característiques que es valoren formen part dels propis d’un moment determinat de la vida. En cap cas es fa un esforç per promoure estereotips diferenciats per edats, imatges de bellesa diferents en funció d’aquest criteri temporal.

L’efecte o la percepció d’aquesta extensió sobre les dones majors d’aquesta franja no sol valorar-se amb excessiva acidesa, doncs es sol ser complaent amb aquesta necessitat d’ocultar el pas del temps a les nostres carns. De fet, és habitual reconèixer que la joventut és equivalent a bellesa. Encara que l’impacte que considero oportú remarcar no és tan aquesta extensió per dalt com les conseqüències per baix –vers les meves joves-.

Esgarrifa veure com les pautes estètiques fonamentades en els patrons femenins de dones d’una franja d’edat aproximada dels 20 als 30 colonitzen amb lleugeresa les etapes pre-adolescents i infantils. Ja no sorprèn a ningú veure nenes de 10 anys vestides amb conjunts de roba que han estat dissenyats per ressaltar atributs físics que encara no tenen desenvolupats. O el que és pitjor -i per sort això encara ens xoca-, peces de roba que permeten aparentar que ja els tenen. Quins efectes poden tenir vers aquestes nenes el fet de créixer a través de models estètics tan predefinits i delimitats? Fins on arribarà aquesta nova edició del blau per nens i rosa per nenes? Com es gosarà inculcar a aquesta mainada valors socials i humans que defugin la superficialitat i el materialisme en la mesura en que construïm uns conceptes de bellesa tan estrictes i focalitzats en destacar de manera expressa una sèrie d’atributs físics?

Tan de bo l’extensió per baix d’aquests models estètics faci saltar l’alarma i generi un impuls que ens permeti reconstruir uns ideals de bellesa que es corresponguin amb el nostre itinerari vital. Unes percepcions que s’adaptin a les necessitats i als valors de cada etapa cronològica. Un marc en el qual totes, de l’infantesa a la vellesa, tinguem l’oportunitat de sentir-nos boniques i apreciades.

l’Optimista

 

[Bases i models Horts Urbans I]: “Sobre ciutats administrades”

Xarxa Horts Girona

Com hem intentat descriure en l’entrada anterior, la opacitat i la rigidesa estructurals són algunes de les traves que impedeixen que els actors que s’encarreguen de la implementació de serveis públics, així com de la gestió d’espais i/o d’altres iniciatives, assoleixin l’objectiu de fer-ho essent fidels a l’interès públic.

Enlloc d’això, s’estableix una dinàmica d’acord amb la qual s’acaba optant per incentivar els interessos particulars dels actors implicats, tot esperant que d’aquesta manera l’interès públic hi quedi reflectit; inclòs com per naturalesa.

Així és com ràpidament es generen escenaris estretament lligats a les necessitats i interessos dels actors (conjunturals i particulars), que deixen en un segon terme el que creiem, hauria de ser-ne el leitmotiv: l’interès públic que cerqui el bé comú.

La practicitat encotillada en la falta d’imaginació per part dels que s’atribueixen amb gelosa exclusivitat la responsabilitat última de la gestió, juntament amb la incapacitat de qüestionar…

View original post 287 more words

El Protagonisme mediàtic de Podemos.

Darrerament he tingut l’oportunitat de comprovar personalment com dia sí i dia també, en les diverses tertúlies televisives abans de l’informatiu del migdia de diferents cadenes d’àmbit espanyol com la Sexta o Cuatro, un dels temes recurrents -per no dir permanents- és algun fet o esdeveniment relacionat amb Podemos.

Més enllà de la quasi inqüestionable notícia que suposa l’entrada d’un partit polític al Parlament Europeu amb 5 escons sense tenir amb prou feines estructura, passats els dies no deixa de cridar l’atenció la sobrerepresentació televisiva de la que gaudeix aquesta formació. Quantes vegades havíem assistit a aquesta atenció mediàtica a la presa de possessió d’algun parlamentari europeu? Fins a quin punt, els mitjans han arribat a passar de llarg de tot el que implica el parlamentarisme europeu i la campanya -a nivell continental- prèvia als darrers comicis?

images

Resulta sorprenent observar la facilitat amb la que els mitjans de comunicació han centrat el seu objectiu sobre tota acció o decisió dels seus personatges públics. Fins i tot el Partit Popular sembla haver decidit jugar a favor de Podemos interpel·lant constantment als seus membres, centrant totes les seves crítiques i comentaris en ells, convertint-los constantment en el centre i, per descomptat, debilitant i desplaçant al PSOE de la figura de l’oposició. Amb l’afegit que en fer-ho, a més bloqueja l’accés de IU o qualsevol altra força a aquesta plaça.

Haig de dir que no sóc massa amic de les teories conspiratives, ni crec en aquest determinisme basat en que algunes mans poderoses mouen els fils que acaben conduint l’esdevenir dels fets. D’altra banda, sóc partidari de no ser massa autocomplaent a l’hora de valorar i analitzar els mitjans de comunicació. I així com mentre centren les seves línies editorials i relats periodístics en esdeveniments que poden ser qüestionats pel fet de tendir a donar publicitat a certs sectors socials i polítics, o a certes idees i perspectives, no dubtem en assenyalar la tendenciositat d’aquestes i el perill d’aquesta intencionalitat. Seria interessant no  deixar de posar els mateixos interrogants i dubtes sobre el boom informatiu en el que està operant aquest partit polític. Encara que aquest, en algun sentit, aparenta representar molts dels anhels dels moviments i sectors que solen jugar el rol de contra-poder i de fiscalització.

Cal seguir posant en dubte la informació d’uns mitjans de comunicació que, tan ahir com avui, segueixen operant en funció d’uns interessos particulars. 

l’Optimista

Conjugant el verb Confluir

Si hi ha una paraula que no deixa de repetir-se en els diferents àmbits i espais vinculats als moviments socials o polítics d’esquerra, aquesta és sense cap mena de dubte confluència. Allà on paris la orella rebràs un missatge clar i nítid: és moment de confluir, de crear marcs i terrenys on això sigui possible.

Com difícilment es podria discutir, si l’esquerra carrega un prejudici negatiu que tothom és capaç d’expressar en qualsevol debat o conversa de cafè és la seva incapacitat de construir i mantenir grans fronts de lluita i cooperació. L’esquerra sempre està divida i fragmentada. I si bé és cert que no són poques les ocasions en que les pors de les diferents perspectives de quedar diluïdes enmig d’una gran unitat d’acció han desencadenat inquantificables disputes i distanciaments, no deixa de ser també ben propi d’aquestes corrents polítiques l’impuls constant de buscar vies a través de les quals tornar a construir els llaços que permetin una activitat col·laborativa des del respecte i el reconeixement de les particularitats.

images

Així que si almenys en aparença, portàvem un temps en que aquest mosaic de metodologies, sensibilitats i lluites promogudes des d’aquest sector de l’eix ideològic s’havia anat acomodant en una praxis basada en que cadascuna de les parts aportava en allò que creia propi, de manera especialitzada, i no trobant l’encaix a l’hora de proposar transversalment. Actualment dona la impressió que fruit de l’esclat o la presa de consciència de certs aspectes de la vida social i política del país, sumat al treball que des de certs àmbits es porta fent per posar els fonaments d’aquesta necessitat col·lectiva, ha rebrotat amb més força que mai l’impuls de teixir els vincles que permetin sumar els esforços de cadascuna de les lluites i així construir un espai comú en el la particularitat serveixi a la causa de la proposició d’un model que reconegui el conjunt de sensibilitats, i no formi part d’una discussió constant sobre quin aspecte és prioritari.

Fins aquí sembla clara l’assumpció de la necessitat de generar un mecanisme a través del qual la diversitat pugui expressar-se de manera contundent, com a fet aglutinador i no com a element disgregant.  Una fórmula que reconegui el valor de la pluralitat i que permeti expressar-la en cadascuna de les seves accions, sense caure en el parany de l’acció escindida, de l’actuació encapsulada que evita establir els lligams entre ella i la resta d’actuacions.

El repte d’aquí en endavant sembla ser assumir tot el que implica aquesta proposició unitària: la re-consideració de les metes i els objectius particulars per convertir-los en comuns, la configuració de noves estratègies i eines d’interrelació entre les parts, la necessitat d’establir mecanismes de resolució i acció que respectin els temps propis i que no desatenguin l’ànsia d’efectivitat…

I el més important, projectar un model que ens permeti que aquesta unitat pugui mantenir-se, adaptar-se i re-dissenyar-se al llarg del temps, que no quedi en una efemèride més que reforci el vell tòpic. Cal aprendre de nou les conjugacions del verb confluir i plasmar-les en un espai en el qual construir un nou prejudici, aquest cop positiu, sobre l’esquerra.  Un àmbit en el que el respecte mutu, la inclusió i la cerca d’un encaix permanent caracteritzin l’acció dels seus membres. 

l’Optimista