Sang i Fetge.

Tot i que el meu baix consum televisiu m’impedeix parlar amb propietat del que és habitual a les pantalles de la caixa tonta i en alguns dels seus programes, cada vegada que l’encenc hi ha algun element que em sobte i em provoca un malestar contundent. Aquesta vegada, el que va aconseguir que m’indignés va ser l’extrema lleugeresa amb la que els telenotícies del diumenge passat al migdia imprimien sobre la pantalla els cadàvers i les persones víctimes dels atacs israelians, així com la normalitat -per mi forçada- amb les que es tracten temes relacionats amb els morts del vol de Malaysian Airlines abatut.

Fa no tants anys, s’obrien debats i intenses discussions sobre la adequació de distribuir videojocs i pel·lícules amb alts continguts violents. Es solia apel·lar a l’efecte naturalitzador de certs aspectes que normalitzaven relacions humanes contraposades als valors del respecte, la tolerància i la convivència. Avui ja no són ni ninots 3D. A plena llum del dia, sense respecte a l’horari on la mainada i la família poden estar davant la televisió i prenent només la “consideració” d’advertir de la cruesa de les imatges, els periodistes aboquen sense mesura ni filtre imatges que no aporten cap valor informatiu i que només serveixen per ferir la (poca)sensibilitat que ens quedi.

Encara que, personalment, ja no es tracte de l’edat dels televidents. De debò, aporta algun valor periodístic transmetre imatges on les despulles, la sang i desesperació humana inunden l’audiència? Entenc millor les motivacions de l’ofensiva Israeliana sobre Gaza? Puc comprendre millor les reivindicacions Palestines? Puc empatitzar més enllà de sentir el dolor i el sofriment extrem? Quin efecte té sobre nosaltres atendre un programa considerat seriós i útil  on es dedica la gran part del seu temps a mostrar-nos escenes que serien difícils d’incloure -fins i tot- en les obres de Tarantino.

Sovint es parla i s’analitza la sel·lecció dels continguts que els mitjans de comunicació difonen, així com les idees de fons i els interessos als que responen. Caldria no deixar de banda la manera amb la qual es reprodueixen aquestes notícies, doncs tan és important el què com el comNo hi ha cap argument que justifiqui que per voler informar-me -si és que a la televisió hi podem trobar informació- hagi d’exposar-me a que es vulneri el meu dret a no sentir-me ferit.

La violència explícita no sensibilitza, ofèn. Agredeix i dificulta que siguem capaços d’atendre la informació que ens arriba en les condicions adequades. Com l’alumne que es bloqueja davant la insistència agressiva del mestre i no aconsegueix respondre, el televident no pot jutjar cap fet de manera raonada. Només pot defensar-se -sigui infravalorant les imatges o intentant digerir les imatges- del que veu.

Necessitem un periodisme que ens relati i ens informi d’allò que creu oportú, per molt greu que sigui, sense agredir-nos. Convidant-nos a reflexionar i analitzar els diferents elements que acompanyen cada fet des d’un llenguatge multimèdia no-violent.

l’Optimista

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s