Devenir Perra

Després d’uns dies navegant per l’explosivitat narrativa de l’Itziar Ziga i el seu Devenir Perra no he pogut més que deixar passar unes hores des que he tornat a terra per dedicar-li unes línies. Més enllà de recomanar-lo preferiria llençar una advertència per tothom qui es senti atret per algun comentari, ressenya o paragrafada superficial com la que surt d’aquesta entrada.

images

Devenir Perra no és una obra apte per qui busqui un discurs complaent amb algun sector o col·lectiu, per qui cerqui un relat des del raciocini o del judici equilibrat. La seva autora no es caracteritza ni un sol instant per rebaixar la seva pretensió de desmuntar i re-sub-vertir de manera compulsiva l’ordre dels gèneres i de tot el que alguna vegada vam creure saber sobre el que implica ser home, dona, masculí, femení i un llarg etcètera d’opcions  davant de les quals no puc més que reconèixer la meva ignorància i egocentrisme des de la meva mirada convencional (en el més ampli dels sentits).

Devenir Perra és una esforç salvatge d’abocar des de les profunditats més viscerals. És un exercici de transparència personal desacomplexada i atrevida -inclòs temerària- per tothom qui valora la necessitat de guardar part de les seves entranyes davant la mirada de la societat. Devenir Perra és el reflex d’algú que davant l’opressió, el sentiment i la vivència de desigualtat opta per desobeir els cànons apresos i experimentar sense límits, sense por, plantejant-se el que es proclama com a inqüestionable. Prostitució, sexe, vel, violència, gènere, plaer, lluita… m’esforço per intentar etiquetar alguns dels continguts d’aquest llibre i em resulta impossible. Aquesta obra és la seva vida i el seu entorn, conceptualitza-la com puguis. 

Si busqueu una metodologia o un manual sobre com practicar un feminisme estructurat no cal ni que us hi acosteu. L’Itziar Ziga és pura dinamita i experimentació. Tot s’hi val i tot està per qüestionar, des de les idees i conceptes més cerebrals fins a l’últim gemec orgàsmic. Devenir Perra és un exercici intens i intensiu, travessar-lo no us complaurà, de fet en més d’una ocasió us sentireu atacats i atacades o ofes@s. Però no us deixeu endur per aquest primer rebot, no és més que una oportunitat per obrir-nos a aquells debats que creiem inexistents.

l’Optimista

Anuncis

S’ha escrit un crim.

10:15. Carrer Bisbe Sivilla, Girona.

El rum-rum dels camions i la maquinària que treballa en les obres del que algun dia vam conèixer com el Parc Central no permeten escoltar els crits ni els laments. El soroll es disfressa de silenci i sembla ocultar l’enrenou que engendra la tragèdia que encara no ha transcendit al públic. Això, o no hi ha crits, ni laments, ni plors. Potser la mort vessarà els seus desitjos sobre aquell racó d’aquest carrer gironí maltractat i ni tan sols tindrà l’oportunitat de rebre els seus planys.

20082014486

Un cadàver al ferm. Ni una nota, ni un missatge, ni una sola pista o rastre que ens faciliti entendre la o les circumstàncies que han deixat aquell cos emplomat sense vida. Com si el meu coneixement ornitològic fos suficient, com si em vestís la inconfusible gavardina de l’investigador Columbo emeto una sentència taxativa i severa: no mostra senyals de violència, ni d’un mal estat de salut. No s’observen ni contusions ni ferides. Era un ocell jove (no té canes). Ha estat un suïcidi -elemental estimat Watson-. Per un moment surto del meu soliloqui i observo el meu entorn. Potser resta algun testimoni a la zona, o potser m’asseguro que cap veí o veïna s’hagi adonat que fa més de 10 minuts que em trobo observant de prop un ocell mort a la vora d’uns contenidors de deixalles.  No ho sembla.

Segueixo contemplant l’entorn i dono el tret de sortida a una pluja especulatòria. En un pla cinematogràfic perdria la mirada en un punt qualsevol mentre una successió borrosa d’imatges prendrien forma: un ocell intoxicat per la ingesta d’algun producte verinós que alguna persona ha abocat en algun espai pròxim, una mort per inanició fruit d’una indefinida i desatesa vaga de fam en contra del desgavell instal·lat en aquella zona de la ciutat… Qui sap si feia temps que vivia amenaçat, que les cotorres que no deixen d’escoltar-se gemegar arreu de la ciutat el tenien coaccionat. Que ja feia mesos que li exigien que abandonés el seu niu si no volia perdre el bec. O qui sap si havien raptat a algun familiar.

O més pel·liculable encara, segurament s’havia enamorat dels colors llampants d’alguna cotorra veïna, que l’amor fou correspost, que l’entorn no va acollir aquella unió, que un últim esforç desesperat va moure mar i terra, que un pare gelós i egoista la va prometre a un ric rapinyaire del bosc. I en un darrer acte per finalitzar amb tot aquell dolor l’ocell va decidir prendre’s la vida. Touché.

10:30. Cas resolt. Cap a casa.

 l’Optimista

Quina pinta fas?

On vas així? I aquests cabells? Aquesta roba, aquesta mirada pintada, aquesta pell foradada, amics, parelles i així fins l’infinit podríem repassar tots aquells elements sobre els quals la gran majoria dels adolescents -i no tan adolescents- han hagut de patir l’esguard inquisidor dels seus pares, amistats o pròxims. Un llarg repàs de característiques que resumiríem amb les pintes que portem o tenim.

Les pintes són útils, ens permeten jugar al joc del Quien es Quien a la vida real. Ens faciliten de manera ràpida i lleugera tota una sèrie d’idees sobre els gustos de cadascuna. Així com, si ens oblidem que són simplement això: pintes, ens portaran fàcilment a un llarg mostrari de mals entesos i assumpcions totalment infundades sobre les persones que explorem amb la nostra mirada prejudiciosa. I si bé és cert que cal evitar deixar-se endur pel que pensaran-diran-creuran sobre un mateix fruit del seu aspecte, no deixa de ser igual d’important no oblidar que aquest és un canal de comunicació en constant emissió. 

Carrers plens de gen

Caminava a l’hort, amb el carro carregat d’eines (es veien només el mànecs sobresortir) i la roba de treballar (és a dir, roba fangosa i una mica esquinçada).  Abans d’arribar al meu destí, una dona em crida des d’uns 50 metres a la mateixa vora del carrer. Em giro i descobreixo una dona d’uns quaranta anys que no deixa de senyalar-me els contenidors de deixalles que es trobaven al seu costat. No entenc massa bé què em vol dir o si em necessita per quelcom (una volta ja vaig haver d’utilitzar el meu tràmec per treure unes claus de casa d’una mestressa que descuidant-se les havia llençat amb la bossa de deixalles). Ella reacciona, se m’acosta i em diu: Allà hi ha moltes coses per recollir, fixa-t’hi. Alço la vista i entenc el que m’explica quan observo el piló de trastos i mobles que recentment han abocat en aquells contenidors, a l’hora que comprenc que la senyora s’ha pensat que em dedico a recollir residus i que molt amablement m’ha volgut tirar un cable. Li agraeixo amb un somriure i segueixo rumb a l’hort. 

Un cop arribo a l’hort, deso les eines, buido el carro i em dirigeixo a la font amb les garrafes per omplir i regar. De camí, em creuo un dels tants homes que recorren els nostres carrers amb bicicletes, cistelles i carros fent allò que la senyora de feia uns instants assumia en mi. Un home de faccions magrebines. Creuem la mirada i com no sol passar, aquest cop m’aguanta l’esguard i em reconeix. Jo li sostinc l’atenció rebuda i amb saluda en àrab i un ampli somriure. Quanta gent així em dec haver creuat aquesta setmana? Quantes vegades la nostra relació ha estat un simple gest apàtic, d’invisibilitat? Però aquest cop no, aquest cop m’ha tingut en compte i amb tota la naturalitat del Món m’ha etzibat un As-Salaamu `Alaykum, com si pel simple fet de portar les mateixes pintes jo el pogués entendre i respondre com pertocava. No cal dir que li he tornat el somriure i la salutació.

Podria semblar que les meves pintes hortelanes són la font de la simpatia i la recepció d’ajuda. Fins que tornant a casa, l’efecte ha estat diferent. Un cop més, un home magrebí. Aquesta vegada em veu venir i es detura. Anava sense cap element que fes pensar que es dedicava a recollir residus. Jo me’l quedo mirant, òbviament esperant un cop més l’atenció i el somriure al que m’havien mal acostumat. Encara que aquest cop seria tot el contrari. El senyor se’m queda mirant amb l’expressió més seriosa que les seves faccions podien gesticular. I mentre jo li aguanto la mirada i passo a escassament uns metres d’ell, l’home no fa més que agreujar la seva expressió i col·locar-se la camisa per dins els pantalons. Respiracions entretallades, cap paraula.  

Un cop dutxat i apunt per prendre el carrer de nou, amb quines pintes surto? 

l’Optimista

L’efecte ‘Pas de Zebra’

Quantes vegades t’has trobat davant d’un pas de zebra, semàfor vermell, mirada a la dreta: res, mirada a l’esquerra: res, i quan et trobes a punt llençar el primer pas decidit a creuar al carrer descobreixes davant teu una família. Pare i mare a una distància justa d’un metre  de la carretera, i la mainada, agafada de la mà dels seus progenitors mirant fixament el semàfor. No deixen ni un instant d’observar la llum roja d’aquell fanal, exceptuant per disparar un esguard fugaç al seu entorn per comprovar que tothom compleix allò que recentment han après: el carrer només es creua quan el semàfor està de color verd. I és en aquell instant que el teu peu es glaça i recula i decideixes quedar-te quiet i esperar.

Pas_de_zebra_a_l'avinguda_de_l'Oest,_València

Saps perfectament que és un absurd esperar, que no ve cap cotxe ni moto i que el pitjor que et podria passar seria que t’entrebanquessis amb l’esglaonet de la vorera mentre no deixes de mirar el teu telèfon mòbil. Però ho faràs. Esperaràs i possiblement somriuràs o et sentiràs entendrit quan escoltis als petits advertir frisosos i enèrgics als seus pares que ja poden passar, que el semàfor ja ha canviat de color.

És curiós observar com som capaços de variar la nostra conducta per salvaguardar -en la mesura del possible- la innocència infantil. Des dels esforços ingents per no desvetllar els secrets de Reis fins a les argumentacions més ben empescades per dotar de coherència un Món i una societat que no deixen de navegar en la contradicció. Així com no deixa de ser una llàstima que no mantinguem aquest esforç per cuidar a la nostra quitxalla del bombardeig massiu de la publicitat i d’altres fletxes interessades que no deixen de clavar-se en la impressionable consciència dels nens i nenes, ja sigui a través de qualsevol dels mitjans de comunicació com de tot el que forma part del nostre entorn -especialment en l’àmbit urbà-.

Potser ens aniria millor canviar aquest imaginari en el que patim per la persecució de la policia i la por al càstig. Qui sap si ens funcionaria millor un escenari en el que volem és donar exemple i il·lusió. Segurament seria tan necessari com construir una quotidianitat on no resulti ni ingenu ni il·lús creure que l’endemà, quan ens llevem, els nostres desitjos podran ser realitzats.

l’Optimista

Només a Tu.

Aquestes línies són per tu, perquè no oblidis que et tinc present. Perquè no dubtis que penso en tu i que m’agrada comptar-te. Si llegeixes aquesta entrada segurament ja saps les raons per les quals ho escric i els motius que m’han portat a dedicar-te una estona d’aquesta tarda grisa i pesada en apuntar les meves paraules cap a la teva persona. Sí, l’has ben encertada.

Gerard Stolk - stoelen voor TU Industrieel Ontwerpen https://www.flickr.com/photos/gerardstolk/5042803948/in/photolist-8FBFVE-ajQ5zS-7Smeyb-agwz7Z-agzm7S-5di7Cx-f9BPe7-6UPmjm-8erxh4-8xu9P2-8wouDL-6oAv39-dKfiJy-8aJd6j-71ozdU-71jz4Z-aaTfPy-f9oAEP-84L1g5-8aJcTQ-4Y2WkD-f9nDG4-eeij2D-jZGQb7-71jJkH-6gnSK9-84L1bS-83qASn-dui81P-4LFB3H-dyyimz-cPecF9-9xcuCw-71jgq2-eSVDnQ-97MPY9-97JzXx-97JFTT-8qcsVx-6UKhFK-49Xcvf-6UKhng-6UPnd5-ezzuoh-ezzC7E-ezwmAv-ezzzfo-ezsHsS-4QtcnK-Dmpji

Gerard Stolk – stoelen voor TU Industrieel Ontwerpen 

Tot i que pot ser estàs explorant aquests paràgrafs en un pla més voyeur, encuriosit(da), buscant saber quines intencions o xafarderies amaguen aquestes proclames tan directes. Potser només tens ganes de descobrir alguna novetat, de desxifrar algun enigma que fa temps que et ronda pel pensament i que has vist clarament reflectit en el títol.  Això, o podries estar a l’expectativa de trobar aquella declaració sobrecarregada de sucres refinats que sol corretejar per les xarxes socials intentant mostrar tota aquella intensitat emotiva que no sabem projectar en el Món real.  

Siguis qui siguis són per tu. Per quina raó estaries llegint tot això si no fos així? 

No et mostris escèptic/a davant una crida tan difusa, doncs des de la primera síl·laba només es fixava en tu. En qui ets o vas ser, i fins tot el qui seràs d’aquí en endavant i que d’alguna manera et portarà a aquest escrit que t’apel·la i et reconeix, que t’identifica en aquest pronom que no parla de mi, encara que tampoc es refereix a algú llunyà i incert. A tu, només a tu. 

Què més et podria dir si ja ho saps tot? Podria esplaiar-me hores i hores narrant totes i cadascuna les coses que ens van portar a ser part d’aquest nosaltres en el que ens tutegem i ens reconeixem amb una sola mirada. Però no serviria de res. Més enllà de introduir-te el dubte i la por a que potser no parlo de tu, a que hi ha la possibilitat que hi ha altres persones més tu que tu mateixa. Així que millor no posem tanques i portes al camp, que tothom pugui dir-se, fer-se i sentir-se part de la crida que més el plagui. Per mi, mai deixaràs de ser tu.

l’Optimista

 

Als Viatgers.

Del blog d’un dels viatgers que tinc la sort de comptar com a amic preuat, on sovint hi trobo alguna excusa amb la que xafardejar davant la pantalla,  no deixa de sorprendre’m una cita de Saramago que sempre reposa en el lateral de la seva pàgina: “El viatge no s’acaba mai (…) El final d’un viatge no és més que el començament d’un altre”.  

Si bé no puc estar més que d’acord amb aquesta afirmació i tot el que implica o podria implicar en el nostre espai quotidià: La importància de sentir una curiositat infinita per tot allò que ens envolta per molt que ens sembli lleuger, la necessitat de construir un relat que ens expliqui el perquè de tot allò que s’erigeix davant nostre, la predisposició a escoltar totes les veus i les particularitats d’aquells qui ens envolten… Tampoc puc deixar de reconèixer la importància d’aquells qui s’embarquen en el camí del viatge.

img_6190

Com n’és d’important de comptar amb persones que s’atreveixen a deixar tots aquells espais on s’han construït com a tals, aquells cercles on es poden moure de manera còmode i actuar amb facilitat, comprenent i essent compresos. Amb persones que gosen prendre distància i observar -i observar-se- amb la perspectiva que el desplaçament força. Que s’enfronten al repte de contraposar-se i de reflectir-se davant de realitats i espais que desdibuixen totes i cadascuna de les certeses que sovint donem per òbvies. D’abocar-se a la proba de sentir-se d’arreu i d’enlloc.

I si també és cert que la tornada pot portar al viatger a sentir que el viatge acaba, que la vivesa de les seves accions i preguntes ja no té raó de ser en el si de la realitat retrobada. Aquest sempre tindrà l’oportunitat d’emprar l’energia i les forces de les que s’ha nodrit al llarg de les seves passes per poder traslladar tots aquells impuls transformadors a la llar que el torna a acollir.

En el pitjor dels casos, encara sucumbint al pes de la quotidianitat preestablerta, ningú podrà mesurar l’impacte de tots i cadascun dels contactes que han acompanyat els seus trajectes.  I és que més enllà del procés d’evolució personal, el viatger no pot evitar ser un agent de contagi, una cadena de transmissió de tot allò que d’una i altra banda l’impregna i el condiciona. Així que més enllà de la capacitat de respondre a la crida permanent de Saramago, el viatger esdevé una peça essencial per a tots els qui per una o altra raó no troben l’oportunitat de llençar-se a la crida, una veu que sempre apareix amb contundència per convidar-nos a configurar de nou tot allò que fins llavor assumíem com a innegociable.

S’ha de veure el que no s’ha vist, veure una altra vegada el que ja es va veure, veure a la primavera el que s’havia vist a l’estiu, veure de dia el que es va veure de nit, amb sol el lloc on l’altra vegada plovia, veure el camp de blat tendre, el fruit granat, la pedra que ha canviat de lloc, l’ombra que no hi era.”

l’Optimista

 

Què faries si..?

Quantes vegades hem hagut de pronunciar i/o escoltar aquest argument sí, potser seria millor fer això o allò però la feina és la feina, i si em paguen és el que em toca. Encara que ens desagradi el què i el com de la tasca a la que ens referim, manifestant fins a l’extrem la disposició de molts de nosaltres a renunciar a certa integritat per tal d’obtenir aquells recursos imprescindibles per (sub)existir.

Si bé és cert que no podem obviar la pressió per trobar vies que sostinguin les nostres necessitats materials més primàries -i les no tan primàries també- qui sap si també seria pertinent replantejar-nos el com ens organitzem per tal de presentar una manera de resoldre-les de manera efectiva i sense haver de trepitjar el nostre entorn així com les nostres creences i valors. Fins ara el reconeixement de les nostres tasques s’ha vist discriminat en funció de les decisions i la voluntat d’una minoria amb capacitat d’incidir de manera protagonista en el mercat laboral. Una estratègia que ha generat una percepció del treball basada en que hi ha feines més importants/exigents que d’altres i que aquestes mereixen un reconeixement salarial major. Perquè s’ho mereixen.  Òbviament, tot plegat acaba desembocant en una cursa per intentar assolir aquests llocs necessaris i una naturalització del fet que alguns no tinguin accés a una vida còmoda com la dels escollits doncs no són tan importants. Condicionant, de pas, el plantejament personal que un pugui fer sobre què vol fer i quina és la seva vocació.

I si el repartiment delso-GIVEDIRECTLY-DONATIONS-facebook diners no depengués del tipus feina o la tasca que realitzéssim? I si independentment del lloc de treball i la responsabilitat assumida tothom guanyés el mateix? Si a les úniques preguntes que haguessis de respondre sobre la teva ocupació depenguessin quasi exclusivament de la teva voluntat i no de la relació d’aquesta amb les teves expectatives materials?  Què faries si tinguessis la certesa que mai et faltarà de res, que sempre tindràs els recursos materials per mantenir-te i desenvolupar-te?

Segurament, algunes persones pensaran que així ningú faria res, que tothom restaria gratant-se la panxa tot el dia esperant i que ningú voldria assumir cap de les feines productives necessàries per sostenir-nos. I probablement, tothom treballaria menys ja que avui molts treballen més del que desitjarien i menys del que necessiten per sentir-se materialment segurs. Però això en cap cas disminuiria la nostra capacitat d’abastir-nos doncs simplement generaria un repartiment de la feina.

Si sabessis que demà no et faltarà un sou, què faries? Realment et quedaries immòbil a casa veient-les passar? Sincerament et despreocuparies de col·laborar en un sistema que et permet aquesta llibertat i comoditat?

Sembla clar que ens caldria una gran dosis de didàctica per aprendre a gestionar tots els reptes que aquest escenari ens plantejaria, encara que em costaria de creure que aquest hipotètic sistema generés una colla d’apàtics i d’aturats sense opcions a desenvolupar-se. Això ja ho ha aconseguit el sistema actual. 

l’Optimista