Als Viatgers.

Del blog d’un dels viatgers que tinc la sort de comptar com a amic preuat, on sovint hi trobo alguna excusa amb la que xafardejar davant la pantalla,  no deixa de sorprendre’m una cita de Saramago que sempre reposa en el lateral de la seva pàgina: “El viatge no s’acaba mai (…) El final d’un viatge no és més que el començament d’un altre”.  

Si bé no puc estar més que d’acord amb aquesta afirmació i tot el que implica o podria implicar en el nostre espai quotidià: La importància de sentir una curiositat infinita per tot allò que ens envolta per molt que ens sembli lleuger, la necessitat de construir un relat que ens expliqui el perquè de tot allò que s’erigeix davant nostre, la predisposició a escoltar totes les veus i les particularitats d’aquells qui ens envolten… Tampoc puc deixar de reconèixer la importància d’aquells qui s’embarquen en el camí del viatge.

img_6190

Com n’és d’important de comptar amb persones que s’atreveixen a deixar tots aquells espais on s’han construït com a tals, aquells cercles on es poden moure de manera còmode i actuar amb facilitat, comprenent i essent compresos. Amb persones que gosen prendre distància i observar -i observar-se- amb la perspectiva que el desplaçament força. Que s’enfronten al repte de contraposar-se i de reflectir-se davant de realitats i espais que desdibuixen totes i cadascuna de les certeses que sovint donem per òbvies. D’abocar-se a la proba de sentir-se d’arreu i d’enlloc.

I si també és cert que la tornada pot portar al viatger a sentir que el viatge acaba, que la vivesa de les seves accions i preguntes ja no té raó de ser en el si de la realitat retrobada. Aquest sempre tindrà l’oportunitat d’emprar l’energia i les forces de les que s’ha nodrit al llarg de les seves passes per poder traslladar tots aquells impuls transformadors a la llar que el torna a acollir.

En el pitjor dels casos, encara sucumbint al pes de la quotidianitat preestablerta, ningú podrà mesurar l’impacte de tots i cadascun dels contactes que han acompanyat els seus trajectes.  I és que més enllà del procés d’evolució personal, el viatger no pot evitar ser un agent de contagi, una cadena de transmissió de tot allò que d’una i altra banda l’impregna i el condiciona. Així que més enllà de la capacitat de respondre a la crida permanent de Saramago, el viatger esdevé una peça essencial per a tots els qui per una o altra raó no troben l’oportunitat de llençar-se a la crida, una veu que sempre apareix amb contundència per convidar-nos a configurar de nou tot allò que fins llavor assumíem com a innegociable.

S’ha de veure el que no s’ha vist, veure una altra vegada el que ja es va veure, veure a la primavera el que s’havia vist a l’estiu, veure de dia el que es va veure de nit, amb sol el lloc on l’altra vegada plovia, veure el camp de blat tendre, el fruit granat, la pedra que ha canviat de lloc, l’ombra que no hi era.”

l’Optimista

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s