S’ha escrit un crim.

10:15. Carrer Bisbe Sivilla, Girona.

El rum-rum dels camions i la maquinària que treballa en les obres del que algun dia vam conèixer com el Parc Central no permeten escoltar els crits ni els laments. El soroll es disfressa de silenci i sembla ocultar l’enrenou que engendra la tragèdia que encara no ha transcendit al públic. Això, o no hi ha crits, ni laments, ni plors. Potser la mort vessarà els seus desitjos sobre aquell racó d’aquest carrer gironí maltractat i ni tan sols tindrà l’oportunitat de rebre els seus planys.

20082014486

Un cadàver al ferm. Ni una nota, ni un missatge, ni una sola pista o rastre que ens faciliti entendre la o les circumstàncies que han deixat aquell cos emplomat sense vida. Com si el meu coneixement ornitològic fos suficient, com si em vestís la inconfusible gavardina de l’investigador Columbo emeto una sentència taxativa i severa: no mostra senyals de violència, ni d’un mal estat de salut. No s’observen ni contusions ni ferides. Era un ocell jove (no té canes). Ha estat un suïcidi -elemental estimat Watson-. Per un moment surto del meu soliloqui i observo el meu entorn. Potser resta algun testimoni a la zona, o potser m’asseguro que cap veí o veïna s’hagi adonat que fa més de 10 minuts que em trobo observant de prop un ocell mort a la vora d’uns contenidors de deixalles.  No ho sembla.

Segueixo contemplant l’entorn i dono el tret de sortida a una pluja especulatòria. En un pla cinematogràfic perdria la mirada en un punt qualsevol mentre una successió borrosa d’imatges prendrien forma: un ocell intoxicat per la ingesta d’algun producte verinós que alguna persona ha abocat en algun espai pròxim, una mort per inanició fruit d’una indefinida i desatesa vaga de fam en contra del desgavell instal·lat en aquella zona de la ciutat… Qui sap si feia temps que vivia amenaçat, que les cotorres que no deixen d’escoltar-se gemegar arreu de la ciutat el tenien coaccionat. Que ja feia mesos que li exigien que abandonés el seu niu si no volia perdre el bec. O qui sap si havien raptat a algun familiar.

O més pel·liculable encara, segurament s’havia enamorat dels colors llampants d’alguna cotorra veïna, que l’amor fou correspost, que l’entorn no va acollir aquella unió, que un últim esforç desesperat va moure mar i terra, que un pare gelós i egoista la va prometre a un ric rapinyaire del bosc. I en un darrer acte per finalitzar amb tot aquell dolor l’ocell va decidir prendre’s la vida. Touché.

10:30. Cas resolt. Cap a casa.

 l’Optimista

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s