A falta de paraules… Sol.

Aquí us deixo amb aquesta peça que va arribar a les meves orelles ja fa escassament un mes. Poc menys de 10′ per deixar-se abraçar per aquesta al·lenada de vent i percussió que us deixarà de ben segur captivats.

Maridatge: Ideal per acompanyar matins de tardor de llum minvant i temperatures en descendent.

 

Sol. Àlex Tobias.

 

Anuncis

Futbol, l’excepció que confirma la regla?

Habitualment escoltem i fins i tot reproduïm aquell discurs o teoria que parla sobre la impossibilitat de tirar endavant certs projectes de caire social, científic o artístic perquè no són capaços de generar prous recursos per si mateix. Diuen les males llengües que, al ser deficitària està condemnada a esdevenir una activitat marginal o en tot cas subetidada a la caritat o la voluntat d’uns pocs.

No costa massa estar d’acord en el principi fonamental d’aquesta teoria: d’on no n’hi ha no en raja. Ara bé, el fet que per si sola no produeixi els recursos materials necessaris per sostenir-se, no implica que no es puguin emprar els recursos d’altres activitats més productives per finançar-ne d’altres de necessàries però menys lucratives. I si hi ha un exemple que mostra amb contundència com hi ha esdeveniments que sense generar el que gasten es mantenen i ocupen espais centrals de la nostra realitat quotidiana, aquest és indubtablement el futbol.

images

No hi ha un sol equip de futbol professional d’aquest país que no tingui una quantitat de deutes més que considerable, tan amb entitats privades com amb administracions públiques. Si durant anys i anys els clubs han acumulat i segueixen acumulant en molts casos un volum important de deute, com és que segueixen ocupant una part fonamental de la nostra realitat quotidiana? Sí sí, la resposta és òbvia i clara, és la voluntat i l’interés de tothom qui en forma part d’aquests cercles el que aconsegueix que aquest fet no esfondri aquest espectacle de masses. I per descomptat, el fet que aquestes persones amb tal determinació gaudeixen de l’accés a les fonts de finançament i dels ens que haurien de regular-los. 

M’agradaria saber quin projectes i quines possibilitats serien capaces d’obrir totes aquelles persones afectades per la màxima nombrada al principi del post i per la qual no poden guanyar-se la vida dignament duent a terme les seves competències. M’encantaria saber el que serien capaces de fer amb tal possibilitat d’endeutament, amb la tranquilitat de saber que ningú els exigirà més del que puguin en cada moment. I per descomptat, em fascinaria veure com els mitjans de comunicació i les institucions públiques reverencien i atenen als científics, artistes i treballadors socials del nostre país com veneren als futbolistes. 

l’Optimista

Un dia sense…

Així com cada any hi ha un bon grapat de ciutats que celebren el dia sense cotxes, reconeixent que la saturació d’automòbils és una font important de malestar per les nostres ciutats. Seria interessant  estendre aquest tipus d’iniciatives a d’altres hàbits o activitats de tot tipus que es donen en el nostre dia a dia i que segurament són les causants d’un part important dels nostres mals de cap quotidians. Si bé és fàcil senyalar en el trànsit la llavor d’una part considerable de la contaminació de l’aire del nostre entorn, així com del volum del soroll amb el que cohabitem, també podríem fixar-nos en d’altres opcions.

movilidad

Qui sap si algun dia podríem fer el gest de vestir-nos sense roba produïda en condicions de precarietat o fabricada en un radi menor a uns centenars de quilòmetres per exemple. Encara que segurament això posaria en més d’una dificultat a una part important de la ciutadania. Potser n’hi hauria més d’un (potser no, segur) que no podria posar-se ni una peça de roba de les que guarda a l’armari. També seria curiós dedicar un dia a deixar d’utilitzar qualsevol estri, eina o utensili que hagi estat elaborat amb algun material de qualsevol tipus que provingui d’un país en situació de guerra o de violació dels drets humans. No cal dir que directament hauríem de proclamar-lo el dia lliure de tecnologia, doncs una proporció propera a la totalitat dels nostres fantàstics gadgets conté materials provinents de països víctimes d’eterns conflictes vinculats als seus recursos primaris. I així podríem anar allargant la nostra llista de possibles “dies sense”: dia sense aliments amb ingredients impronunciables, dies sense utilitzar energia produïda per fonts no renovables, sense plàstics…

Probablement, el més preocupant de tot plegat no és que siguem capaços d’elaborar un llarg escrit farcit d’hàbits o elements que resulten perjudicials en la nostra vida, sinó que al llarg dels anys seguiríem celebrant-los. Mostrant la nostra incapacitat per passar de la crítica o la detecció d’allò que ens fa mal. Ensenyant les nostres dificultats a nivell col·lectiu per ser propositius i incisius en els mecanismes i les institucions que s’encarreguen de mantenir aquestes realitats que sense cap mena de discussió són part d’un Món indesitjat.

Potser hauríem d’invertir els termes de la proposta i començar a exercir una realitat sense automòbils contaminants ni aliments insalubres. Un cop l’any ja celebrarem l’estupidesa humana i ens vestirem com voldrem i ens fotrem les botes menjant totes les combinacions gastronòmiques que la indústria alimentària ens brindi. Mentrestant però, allargar la llista de coses de les quals abstenir-se no deixa de ser un bon exercici per, almenys, conscienciar-se de tot allò que seria bo evitar. Qui sap si en aquest enumerar, acabem omplim totes i cadascuna de les dates del calendari. 

V de Voluntat

En els darrers anys hem viscut submergits i farcits fins les celles amb hores i hores de continguts informatius relacionats amb el dret a decidir/consulta/9N/Independència… Tertúlies, descripcions sobre tot el que succeeix al voltant de la qüestió, reiteracions infinites i un seguiment quasi minut a minut de l’evolució de l’opinió de diferents polítics.

I si bé no crec necessari justificar perquè les mobilitzacions dels darrers 11 de Setembre necessiten una cobertura mediàtica excepcional, així com moltes de les decisions preses a nivell polític per intentar emprendre el camí de l’emancipació nacional. Sí que em sembla necessari posar atenció sobre la manera en com s’ha tractat -i es segueix tractant- el tema.

8 estelada catalunya

Més enllà del monocultiu informatiu al que ens hem vist abocats en els darrers dos anys, algun dels fets més preocupants segurament ha estat observar com s’ha defugit tot intent d’examinar tots els elements que impliquen el fet d’abandonar una estructura estatal i haver-ne de construir una de nova. Per una banda s’ha intentat condicionar amb una sèrie d’arguments porucs, mentre que per l’altra s’ha enfocat tot el debat a respondre aquests arguments i justificar la necessitat de no parlar de res més: primer siguem independents i després ja veurem què fem. Encara que si a nivell de salut democràtica és una llàstima llençar-nos a un procés d’aquest tipus sense debats i projeccions polítiques i socials, també s’ha de reconèixer que estratègicament, pels favorables a la independència  era necessari centrar tots els esforços en clamar sí sí i sí, lluny de dispersar-se en debats en els que les energies del moviment poguessin dispersar-se.

Tot i que si haig de fixar la meva atenció en alguna de les característiques informatives dels darrers anys és la necessitat imperiosa de justificar de manera compulsiva la necessitat i el dret d’embarcar-se en una aventura d’aquest tipus. Personalment, preferiria que s’estalviessin i ens estalviéssim aquest tic acomplexat de dir-nos una i altra vegada que som una nació tal, que vam fer pasqual i que per aquest relat històric tenim dret o mereixem iniciar aquest camí. Cal que ens ho repetim a nosaltres mateixes tantes vegades? tan poc ens ho creiem que hem de reiterar-ho constantment? 

Som un conjunt de ciutadans que ens reconeixem: llengua, costums, territori… com a membres d’un col·lectiu major – Nació- i per una sèrie de motius volem organitzar-nos d’una altra manera. Com a col·lectiu que s’identifica a si mateix i vol resoldre una de les seves necessitats i no troba empar en l’estructura administrativa en la que viu, vol plantejar-se un canvi. Punt. Tot aquest exhibicionisme identitari, tota aquest enaltiment gratuït, l’únic que genera és una competició inacabable entre historiadors i opinòlegs de tres al cuarto que intenten demostrar qui és més nació i qui té més dret per fer i decidir no sé què. Amb l’afegit negatiu que pressiona a aquells ciutadans que poden sentir-se part de la necessitat d’organitzar de manera diferent el seu país però que senten qüestionada la seva catalanitat o pertinença per no tenir les característiques culturals o d’altres tipus que no deixen de presumir-se.

Som catalans en la mesura en que volem viure i participar del desenvolupament d’un col·lectiu en el que ens hi reconeixem -per la raó que sigui-.  I ho volem, més enllà de parlar una llengua i viure en un territori en el que les persones que hi habitaven segles abans actuaven d’una o altra manera. El que legitima la nostra determinació no és el passat sinó la present voluntat dels que avui formem part d’aquesta realitat comuna, sigui quina sigui la seva història i origen. 

El periodisme també fa vacances?

Sempre resulta interessant deixar-se caure pels continguts de l’observatori crític de mitjans Media.cat. Doncs és una bona eina per encarar des d’una òptica diferent i analítica la informació que ens va arribant a través dels diversos mitjans de comunicació. Al cap i a la fi, tan important com el to i la direcció dels continguts que farceixen les veus mediàtiques és important no deixar  de banda quins són els escenaris que s’enfoquen així com les ombres que s’escapen de l’objectiu. 

images

En aquesta ocasió ens agafem a una entrada que ronda des de fa un parell de dies per la seva web en referència a una sel·lecció de notícies que tot i la seva potencial importància no han ocupat un espai proporcional en els sectors informatius.  A través de la notícia descobrim el concepte serp d’estiu, “notícies més aviat poc interessants però que s’allarguen en els dies per tal d’omplir pàgines o minuts d’emissió de forma recurrent i econòmica.” Així com som convidats a apropar-nos a una breu tria de 5 notícies que han viscut a l’ombra de moltes de les xafarderies i portades groguenques que han poblat els mitjans de comunicació al llarg de l’estiu.

Les reivindicacions i el conflicte que segueix portant cua a l’Hospital de Bellvitge, l’ocupació de la PAH Osona de l’oficina del BBVA a Manlleu, les propostes i l’articulació d’una alternativa al desgavell turístic a les Balears, la II Edumarxa i la desmemòria històrica al voltant de la participació de milicians de espanyols a la II Guerra Mundial són 5 exemples contundents sobre tot allò que resulta víctima d’un periodisme que es centra en la lluita per les audiències, així com per l’aparent incapacitat per construir discursos i relats independents i fonamentats sobre criteris més enllà de l’immediatesa.

Potser serà que l’estiu ha contagiat les redaccions dels principals mitjans de comunicació o potser és un exemple més de la crisis que viu un sector imprescindible per a salut d’una societat que aspiri a escollir de manera conscient en front dels diversos reptes que el dia a dia planteja. Mentre noves propostes informatives van prenent forma i col·locant les bases per a la seva construcció, no podem deixar de senyalar la necessitat de fiscalitzar i restar atents i crítics a tot allò que es projecta i relata sobre el Món. 

Toca aprofitar les energies renovades del Setembre per seguir atents a tot allò que no troba el seu lloc ens els diaris, ràdios i televisions. Ja fa massa temps que duren les vacances periodístiques. 

l’Optimista

 

Les preguntes fonamentals.

Habitualment tinc una atracció especial pels agents comercials de diverses marques religioses. Especialment he tingut l’ocasió de desprendre’m en diversos idiomes i estats d’humor dels mormons, evangelistes i testimonis de Jehovà. Seran les pintes, serà que visc en llocs on n’hi ha un bon grapat o simplement serà que com molta altra gent me’ls creuo. Sigui o no corrent la freqüència amb la que tinc l’oportunitat d’intercanviar alguna paraula i paperet amb elles (ells si són mormons), el que m’ha portat a escriure aquestes línies ha estat engendrat per l’episodi que vaig compartir amb una testimoni de Jehovà. Ella em va estendre la mà, em va donar un díptic i em digué: Aquí trobaràs les respostes que busques.

ideologia

Més enllà de l’enigmàtic de les seves paraules, aquest tipus d’expressions delaten una sèrie de assumpcions que no deixen d’impactar-me. I les tenen aquestes organitzacions religioses, així com moltes de les polítiques, institucions públiques, família i així un llarg etcètera. Bàsicament denoten l’acceptació, per descomptat, que hi ha una sèrie d’òrgans -partits polítics, esglésies, escoles, serveis…- que saben perfectament què és el que necessitem. De fet, ho saben millor que nosaltres mateixes. I és fruit d’aquesta màxima que una desconeguda s’atreveix a dir-me, sense dubtar-ho, que sap què és el que em pregunto i m’inquieta. I no només això, sinó que a més té la resposta adequada a un sol click de distància. Com també gosa una empresa afirmar sense por que necessito consumir-la, una administració obeir-la i certs adults no poden deixar de sentir de manera imperiosa que coneixen la veritat respecte els seus veïns, familiars, etc, etc, etc.

No cal dir que tot aquest reguitzell de persones, corporacions i grups fan aquest exercici de promoció de les seves “descobertes” en pro d’un bé comú i de compartir els seus coneixements, projectes  i l’aprenentatge vers alguns interrogants que s’han plantejat. Això diuen.

Per altra banda, difícilment em pregunten què és el que em preocupa i m’inquieta. Ni ho fan els mormons quan em troben ni ho fan els partits polítics quan em demanen el vot. O el que encara és pitjor, pregunten sense cap voluntat de comprendre els motius i les raons per les quals es produeixen aquests dubtes. Només t’interpel·len per intentar enfocar les seves propostes cap als teus dubtes i, assumint un cop més, que si no estàs satisfet és perquè no tens les respostes o les idees i que els necessites.

Sorgeixin d’on sorgeixin les propostes i aquesta voluntat de donar solució a les preguntes fonamentals -siguin quines siguin- potser seria hora que partissin d’un mostra d’humilitat suficient per part dels seus promotors. Entenent que potser ni són certes ni existeixen determinades pretensions o qüestions. Si realment consideren que tenen els recursos i les habilitats per satisfer tot allò que ens commou i ens manca, resultaria necessari que reconeguessin els dubtes que neixen en els altres.

El diàleg i el debat sense aquesta equiparació, sense aquest reconeixement, no és sinó mera imposició i pur reflex d’una superioritat assumida. 

l’Optimista

Feliç Any Nou

De petits aprenem que un any és el temps que la Terra dedica a recórrer una volta completa al voltant del Sol. 365 dies i una mica més que col·loquen el seu punt d’inici pels vols del solstici d’hivern (a l’hemisferi nord) i que situen en el primer dia de Gener com a punt de partida del calendari (occidental i cristià). I si bé és cert que les nostres agendes reflecteixen clarament aquesta manera de distribuir el temps, difícilment podríem dir el mateix de la nostra vida quotidiana.

Més enllà dels típics desitjos i propòsits d’any nou, el Gener no sol diferir tant del Novembre o el Desembre. I en tot cas, el petit espai de repòs que pugui obrir el Nadal i el Cap d’Any ofereixen poc més que una petita dosis d’oxigen per seguir donant corda a tot allò que ja teníem en procés al llarg de la tardor.

llibertat-groc-1024x426

Les comoditats urbanes com l’enllumenat, l’accés a l’aigua des de casa i als comerços de tot tipus en qualsevol època de l’any han generat una esquerda que no deixa de créixer entre els hàbits i costums de les persones i els cicles propis de la natura i el nostre entorn. Fins al punt que més enllà del gruix de les nostres vestimentes -les que utilitzem al carrer o aire lliure-, el fet de consumir uns o altres productes així com fer o no fer determinades activitats, resta lliure de les pressions i els condicionants lligats a l’època de l’any en la que ens trobem. Els climatitzadors ens permeten vestir sempre igual a dins els edificis, podem menjar tomàquets tot l’any així com el transport de masses ens permet gaudir de les calors estivals quan ho preferim. Òbviament, aquesta capacitat de decidir és clara i directament proporcional al poder adquisitiu.

Davant d’aquesta escena en la que els fenomens que marquen el ritme del nostre dia a dia no depenen de la nostra posició respecte l’astre rei, en front d’aquesta situació en la que les vacances laborals -particularment les estivals- són les que defineixen amb més intensitat el punt de fi i reestabliment dels cicles personals fins a quin punt té sentit seguir marcant l’inici de l’any en l’u de Gener?

La veritat és que l’objectiu d’aquest post no és -ni molt menys- defensar una reordenació del calendari en la que el final de l’agost marqui el principi de l’any. No. Simplement és compartir aquesta sensació que ronda pels carrers de les nostres ciutats i pobles, aquests aires que ens porten alguns nervis i il·lusions propis dels inicis d’allò que per molts segueix essent el de sempre, que per alguns pretén esdevenir nou, i que en la quasi totalitat dels casos resulta impregnat d’aquelles forces renovades i naixents del parèntesis estiuenc. Sigui per les energies efervescents de la mainada que corre esperant l’inici del curs o per les cares alleugerides de tothom qui ha pogut recarregar piles.

Independentment de l’estació en la que ens trobem, si ens aboquem als nous dies amb la voluntat de donar un nou aire a la nostra realitat i la nostra manera d’encarar el dia a dia, i si ho fem amb els millors dels desitjos i anhels, mereixem prendre’ns aquests dies amb la mateixa atenció i reconeixement que l’any nou.

Qualsevol dia pot donar el tret de sortida a nou cicle, qualsevol nit pot ser Cap d’Any. 

l’Optimista