Consulta o Consulta.

Han estat necessaris mesos i anys per omplir de valor i poder una paraula que, a priori, no hauria de generar massa por: consulta. A mesura que s’han sumat manifestacions massives  i en tant que les diverses forces polítiques i ciutadanes que centralitzen el moviment independentista se l’han fet seva i l’han anat nodrint, el concepte ha anat guanyant vigor. Per si sola, una consulta no convida a res més que expressar opinions sense la pressió ni la tensió d’haver d’acceptar-les o executar-les. Encara que en boca dels relats i les narracions dels darrers temps s’ha transformat en una espècie d’arma definitiva, en un instrument implacable per materialitzar els designis de la població en l’àmbit polític.

vot

Avui la consulta ha tornat al seu punt d’origen, al valor més literal i estricte que les línies del diccionari poden descriure. “Locals, urnes i paperetes” ventava el President de la Generalitat mentre intentava defensar que, d’alguna manera, seguirien reconeixent el sentir de la ciutadania, com si mai s’hagués promès altra cosa que això: “locals, urnes i paperetes”. I si ens posem a estirar de definicions, potser és cert que al final una consulta no és res més que organitzar un mecanisme perquè el conjunt de la població pugui expressar la seva opinió respecte un tema. Però si avui una part important del país es sent decepcionat és justament perquè ja fa temps que es va superar el valor que l’acadèmia de la llengua havia dotat a aquesta paraula. 

El que més m’impressiona d’aquesta reconfiguració i revalorització de la consulta és com, estèticament, ha estat rebaixada de rang a través d’expressions com “procés participatiu”. Tic, que no deixa de mostrar un cop més com aquest terme havia esdevingut molt més que una pregunta, que unes urnes i que qualsevol papereta. Com si fins ara no haguéssim estat plantejant exactament això: un procés participatiu -potser justament és això, que per alguns només érem immersos en una estratègia de propaganda-. No portem anys inundats d’informació, d’articulació de moviments ciutadans, de gestació de mecanismes institucionals per reconèixer la seva capacitat de mobilitzar-se? Què ha estat fins ara sinó?

Finalment, el que hauríem de grabar a foc en les nostres memòries és la disposició de la Generalitat a empènyer Ajuntaments i ciutadans a donar la seva opinió respecte un afer determinat. Ara que ja tenen quantificats quants voluntaris són necessaris i tenen una idea de quina estructura logística és necessària per dur a terme un procediment d’aquest tipus, que no se n’estiguin! Que no deixin de convocar-nos i consultar-nos per tot allò que ens afecta de manera transcendental. Si som madurs per escollir la nostra nacionalitat també ho volem ser per decidir quin model de país volem. Ara i quan siguem independents. No sigui que en el trànsit d’un estat a l’altre ens quedem sense territori, salut o habitatge.

l’Optimista

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s