Carta a l’amant furtiu

Primer de tot, voldria dir-te que t’entenc, que no em costa posar-me en el teu lloc. Jo fa vora dos anys que la festejo i encara avui em puja els colors mirar-la -mirar-nos- de fit a fit. Em resulten obvis els impulsos que t’han portat a sentir aquesta necessitat d’acostar-t’hi, a deixar-te guanyar per la temptació d’acariciar-la, doncs no hi ha dia ni matí que no la miri o me la imagini al despertar-me.

Tampoc t’enganyaré ni em mentiré dient que m’és igual saber dels vostres encontres clandestins. Seria ocultar que el nostre vincle és tan fort i valuós que perillosament m’acosta al sentiment de propietat. Sí, em rebenta saber que hi ha algú més que la ronda,  que li recita paraules boniques -m’agrada creure que ho fas, s’ho mereix- , que es beneficia d’aquesta bellesa tan intensa que alimenta.

07062013117

Encara que aquesta no vol ser una missiva carregada d’amenaces ni molt menys busca obrir una lluita de galls testosterònics farcida de paraules gruixudes i malsonants. Al contrari, aquesta és una invitació en tota regla. Una invitació a fer que aquesta horta sigui alguna cosa més que allò que un dia vas descobrir enmig d’aquell descampat. A aprendre a cuidar-la i a estimar-la des d’un principi bàsic i fonamental: entre tothom i per tothom. Si jo estiro fort per aquí, i tu estires fort per allà, l’horta s’acabarà. Ni tu en podràs gaudir, ni jo hi podré seguir sembrant.

Si bé entenc que aquestes paraules et costin de digerir, així com a mi se’m fa difícil obrir aquest idil·li als altres, segurament estarem d’acord en que ambdós ens vam enamorar d’ella mentre aquesta es desenvolupava lliure i sense exclusivitat. Quan creixia i es mostrava exhuberant, sense barreres, incapaç de fer-li un lleig a ningú. De manera que confio en que sabràs comprendre, com he hagut d’entendre jo, que en la mesura en que els qui l’abracem actuem de manera esquerpa i egoista, d’amagat i sense contemplar el valor d’allò comú, només podrem construir un espai apte per disputes i malestars. Mentre que si ens entreguem a una relació sincera i transparent mai haurem de patir per gaudir de la seva generositat. 

Així que restes convidat, benvolgut amant furtiu d’aquest raconet de la ciutat, a desfer-te de la por i les conductes mesquines, i a ajudar-nos a fer més gran encara, el valor i l’atracció d’una horta que per ara és un privilegi d’uns pocs.

l’Optimista

Anuncis

Sense un embolcall bonic

Com a persona subocupada -almenys en termes de feina remunerada-, cada cert temps dedico una estona passejar-me per les diferents opcions que el mercat laboral ens presenta a través de les diverses agències de col·locació públiques i privades (les quals cada cop costa més de distingir).

Repassant les diverses ofertes que per una o altra raó em criden l’atenció xoco una i altra vegada amb la realitat d’un comerç – el de la mà d’obra- que no dista del qualsevol altra mercaderia que es trobi en una botiga o superfície comercial. Resulta punyent adonar-se que dues són les lògiques que imperen a l’hora d’assolir el repte de col·locar la força de treball en aquesta escena: coneixement previ i etiquetatge/packaging.

descarga

Primerament, com solem fer en moltes de les nostres accions de consum, si ens n’han parlat bé o tenim algun fet que relacioni un producte o persona amb allò o aquell qui estem a punt de consumir/contractar, utilitzem aquestes preferències. En d’altres espais d’intercanvi són les marques, gent famosa o procedència els qui condicionen aquesta el·lecció.  En el món laboral, pesa la teva xarxa de relacions i coneguts. I sovint més que qualsevol altra element relacionat amb les tasques a desenvolupar en un suposat lloc de treball.

En segona instància l’embolcall, l’etiqueta, la títolitis. Poques vegades trobem ofertes de feina en les que ens demanin per les nostres habilitats específiques, motivacions i/o experiències vitals que ens puguin aportar aquells coneixement útils per la feina a desenvolupar.  En la gran majoria dels casos dues dades imperen: títol i anys d’experiència.

I finalment la qüestió es manifesta: com pot trobar feina aquell qui no té la xarxa de relacions (familiars, socials, etc) adequada o un etiquetatge que no correspon als filtres i les mirades dels qui cerquen mà d’obra?

Mentre el mercat laboral sigui un espai en el qual cadascú actuï  de manera atomitzada i en clau competitiva difícilment es podrà fonamentar una societat que aspiri a que la totalitat d’aquesta aporti en algun sentit i en rebi el seu reconeixement. Doncs en aquest marc de lluita per recursos i opcions de futur l’autodefensa (coneixement previ-fidelitat-corrupció) i la seguretat (etiquetatge – títol – rigidesa en la demanda) primen i no donen lloc a cercar en els seus membres les possibilitats i capacitats que el conjunt de la ciutadania necessita.

Mentre perduri el mite de la meritocràcia i la validesa de la competència i del lliure mercat com a eina de regulació no hi haurà gaire més opcions que preocupar-se per relacions interessades i embolcalls de colors. 

Ombres per parlar al Món.

festivalsenegalEl pròxim dissabte 15 de novembre, Sales de Llierca acollirà durant tot el dia -12h fins a la nit- el Festival Senegal. Una proposta de la Cia Cap de Pardals que forma part d’aquest projecte que cada dia muta, creix i es transforma: Ombres per parlar al món. I és que allò que en el seu moment només havia de ser un viatge de motxilla i titella de les dues components d’aquesta jove companyia de titelles ha acabat esdevenint un projecte on el prefix inter- redunda per tots costats: interdisciplinar, intercultural, internacional…

Amb la col·laboració de l’Associació pel Desenvolupament del Riu Senegal (cooperació amb la provincia Sant Louis, del nord del Senegal), Terram (arquitectes especialitzats en bioconstrucció), de voluntaris i estudiants de l’escola universitària ERAM, aquest projecte s’ha proposat construir un teatre-local social, crear de manera conjunta un espectacle d’ombres i titelles i elaborar i difondre un material audiovisual amb l’experiència del projecte.

Per tal de seguir recollint recolzament i finançament per aquesta aventura, Festival Senegal ens convida a una jornada de música, titelles, contes, circ i, per descomptat, un tastet culinari del Senegal. Així que si esteu buscant un pla per aquest dissabte, ja sigui de matí, tarda o nit, no deixeu passar l’oportunitat de conèixer d’aprop aquestes enredaires. Al ritme que porten d’integració i proposició de novetats al projecte i al festival, qui sap si d’aquí al dissabte presenten en exclusiva un concert íntim amb en Bruce Springsteen – mai se sap!-. 

Si no, no deixeu de passar-vos pel Verkami que tenen obert i deixar-vos endur per aquests Somnis d’Àfrica plens de pardals i posar el vostre gra de sorra a aquest projecte.  Senegal, titellaires, arquitectes, cooperants, llums, càmera i acció! 

l’Optimista

La màgia del 9N

Una vegada més, i no en van poques, riuades i riuades de persones s’han llençat al carrer per expressar que Catalunya no és només un territori sinó una societat/comunitat. És un col·lectiu de ciutadanes i ciutadans que es reconeixen com a part d’un subjecte més gran -país, nació…-. Un subjecte que no està satisfet amb la seva relació amb Espanya -aquest sac on hi tirem tot allò que no ens agrada- i que exigeix un mecanisme per redefinir-la.

vot

Sovint apareixen i es comenten reflexions entorn de com és possible que davant la infructuositat de tots aquests esdeveniments, dels resultats inherts -en termes d’impacte en la relació entre Cat i Esp – de les mobilitzacions i de la incapacitat dels polítics de prendre un rol de lideratge i corresponsabilització ferma davant la ciutadania no hi hagin escalades de tensió i/o violència entre la ciutadania. Com pot ser que davant l’immobilisme generalitzat de totes les parts implicades, excepte la ciutadania catalana, tot segueixi generant una i altra vegada el mateix: més mobilitzacions diverses (Mani-via-V-9N).

No cal dir que la resposta oficial i mediàtica i la que haureu trobat ràpidament és clara: som un poble pacífic, civilitzat, modèlic i festiu i tots els qualificatius meravellosos que us sorgeixin.

Personalment em pregunto si és la independència/dret a decidir el que mou la gent a participar? l’objectiu de totes aquestes fites és assolir-ho? Si és així, perquè després d’anys d’acció i manifestació la gent segueix mostrant-se més i més satisfeta de prendre part d’aquests esdeveniments en comptes de dubtar del seu valor?

Potser el que cerca la gent quan participa és exactament això, sentir-se part, viure l’alegria de sentir-se a dins d’aquest relat que ens atravessa cada dia. Encara que impliqui construir aquest concepte tant tendenciós al que anomem Espanya, encara que no ens permeti debatre amb tranquilitat i profunditat sobre els motius de les nostres desigualtats ni sobre el projecte de país. Potser és justament la força d’actuar en una escena que coincideix amb l’atesa pels mitjans de comunicació i els polítics, produint com ben poques vegades passa que sentim que existeix un vincle entre el nostre dia a dia i tot allò que es reprodueix en les pantalles. 

Sigui com sigui, el que segur que està assolint el “procés” és que una part de la ciutadania de Catalunya prengui contacte amb la màgia i l’energia que genera el fet de sentir-se part d’una història que la connecta amb un Món que semblava en un irreversible procés d’estancament i aïllament individual.

l’Optimista