Abans que peti el Món…

Abans de que peti el Món em fumaré uns quants petes… així arrencava un dels temes dels primers àlbums de Dr Calypso. Un tema, Pardalets, que repassava de manera lleugera i simple com l’avarícia i la miopia humana ens estava conduint a l’empitjorament de les condicions de vida del planeta.

Petarem o no, però potser seria interessant i desitjable treure’ns de sobre aquesta obsessió en mirar sempre cap endavant i obviar el resultat de tot el que hem fet. Aquesta por a posar en dubte allò que portem fent en els darrers temps i que és responsable de tot el que avui s’esdevé. Aquesta incapacitat de frenar les inèrcies i la facilitat amb la que la comoditat ens atrapa i arrossega. Potser així deixaríem d’estirar d’aquest fil que mai ens porta allà on ens promet.

images

Habitualment centrem el Cap d’Any en els propòsits -un cop més mirant cap endavant- en allò que hem de fer. També seria interessant fer un exercici de revisió i reflexió, adonar-se d’on som i vivim, d’allò que hem fet. Potser així ens cridaria l’atenció com en la mesura que augmentem any rere any el volum de la nostra participació material en grans iniciatives solidàries, les causes per les quals lluitem no decreixen sinó que s’accentuen i n’apareixen de noves. Qui sap si així prendríem consciència que l’excés d’informació i l’extensió d’anys i anys d’escolarització i acadèmia no ha construït persones més intel·ligents i crítiques. O d’aquesta manera possiblement veuríem com a mesura que més produïm, que més tenim, més persones són apartades del privilegi del consum i aparcades a una vida de supervivència.

Podríem, per un any a la nostra vida, fer tot el contrari. Només per probar-ho, per fer una cosa diferent. Per una vegada no participar dels grans circs caritatius organitzats ni per tots aquells mecanismes de participació que venen prefabricats per les institucions. També estaria bé deixar d’informar-nos, d’entomar tot allò que es publica de manera massiva dia a dia. I per una vegada deixem de consumir, deixem de comprar de manera addictiva.

Seria curiós, per un cop, no pensar en tot allò que hem de fer. Per una vegada, simplement dedicar-se a deixar de fer tot el que portem fent darrerament, que no és altra cosa que el responsable de tot allò que avui ens afligeix.

Un cop, abans que peti el Món.

l’Optimista

Mentida podrida!

Artesà, natural, enriquit, tradicional… quants cops hem sentit mencionar aquestes paraules en anuncis i publicitat diversa sobre productes alimentaris? I quants d’aquests, sota la immaculada aparença estètica, s’hi amaguen processos de producció que disten de la realitat que transmeten aquests qualificatius. Destapar-los i denunciar-los és l’objectiu de la campanya Mentida podrida de Veterinaris Sense Fronteres. 

mentira

Per totes aquestes marques que s’han llençat a l’ús interessat i fraudulent d’aquests termes, s’han creat els Premis Rancis. A través la web podreu votar quin ha estat per vosaltres l’anunci televisiu més descarat i vergonyós. No deixeu de votar

Aquí us deixem algun dels videos de la campanya, no tenen desperdici.

El Rancuniós

Judes encara no compliria el seu primer any fins d’aquí uns mesos. Embolcallat entre mantes i llençols penjava tranquil del coll de sa mare. Només el seu petit caparró sobresortia lleugerament d’entre les robes, suficient per deixar al descobert el  nassarró i la boqueta per respirar i alimentar-se fàcilment. La resta del seu cos romania abrigat, protegit dels bruscs canvis de temperatura que caracteritzaven les vesprades d’aquelles contrades.

Encara que li resultava quasi impossible moure el seu caparronet, explotava al màxim l’amplitud del seu esguard per no perdre de vista el que succeïa al seu voltant. Especialment tot el que girava entorn d’una figura, ni tan petita com ell ni tan gran com la seva mare, que no deixava de moure’s inquieta per tot aquell univers que s’obria fora dels braços materns, i que instintivament reconeixia com a fraterna.

Judes era massa petit per comprendre les paraules de la mainada i els adults que sovint l’envoltaven, tot i que la seva percepció no deixava escapar aquells canvis d’entonació o de fermesa en les veus d’aquells que l’acompanyaven. No podia entendre què és el que deien. A les seves oïdes no hi cabien  ni les definicions de por,  romans, crist ni de profecies, però no dubtava que alguna cosa diferent estava passant, i que aquells no eren dies corrents.

Ja feia unes hores que el Sol s’havia submergit en els límits que l’horitzó delineava, encara que si no fos per la foscor, ningú ho hauria dit. Aquella era una nit particularment càlida. En l’ambient s’hi respirava una reconfortant sensació de calma i benestar que xocava amb les congeladisses nits d’hivern que solien castigar aquell raconet de l’Orient.

Aprofitant aquella benedicció, totes les famílies s’acomodaren a fora de les cases. Els veïns s’agrupaven en rotllana al voltant de les diverses fogueres que s’anaven encenent. Alguns en feien de grans on cuinaven i es reunien per xerrar i celebrar aquell regal, d’altres només encenien petites espurnes de llum i escalfor on reunir-se per observar les estrelles i narrar històries. I entre totes elles, els infants de tot el barri corrien en totes direccions aprofitant l’oportunitat única de seguir jugant i fer xerinola a aquelles inusuals hores de la nit.

Tot i la seva innocència, Judes ja coneixia bé el foc. La seva vida girava entorn de les activitats i moviments de la seva mare, i des dels llençols d’on penjava, ell no perdia mai de vista com aquella mestressa de casa dedicada encenia tots els dies el foc per cuinar i mantenir calenta la llar. Encara que aquella nit amagava una novetat que el tenia seduït com mai. I és que la negror del cel contrastava increïblement amb la brillantor de les estrelles. Aquells punts de llum que flotaven en el firmament, i dels quals l’infant encara en desconeixia el nom, pampalluguejaven com mai. En la seva intensitat la seva mirada no tenia altre remei que rendir-se i quedar-s’hi atrapat.

I fou en aquells instants d’atenció plena que el petit Judes pogué veure amb una nitidesa i una obvietat que impedien confusió alguna, com una d’aquelles puces lluminoses avançava amb pas ferm a través de les altres. Judes no fou l’únic que s’adonà d’aquella situació, i poc a poc més i més gent començà a alçar el cap vers al cel, intentant desxifrar el rumb de les passes d’aquella estrella.

De sobte, el terra començà a tremolar lleument. Era un sotragar rítmic i en intensitat creixent. En la distància, una comitiva de desenes de persones a cavalls i carrosses s’aproximava ràpidament com si es trobessin en una persecució. Estaria l’estrella fugint d’aquells cavallers? O potser ells haurien vist aquell estel corredís i haurien decidit seguir-lo fins a la fi del seu camí?

La gent s’alçà i s’acostà a la vora del camí per observar de prop  aquells genets que galopaven valents i decidits rere el rastre estel·lar. Les boques s’obrien incapaces de trobar paraules per descriure aquells vestits i aquells animals, i restaven mudes davant aquella indescriptible comitiva presidida per tres carrosses majestuoses.

Els cavalls ja no eren més que petites ombres que es perdien i es difuminaven en la llunyania i la foscor de la nit. I poc a poc, el gran núvol de pols que el ferm trotar d’aquelles bèsties havia aixecat tornava a deixar espai a l’aire pur.

Tot semblava reprendre la normalitat fins que de sobte un crit trencà aquells moments d’admiració. Judes no podia entendre els mots que d’aquella boca sorgien, però comprenia perfectament el terror que brotava d’aquells xiscles, la pena que acompanyaven aquells plors desbocats.

Allí al mig del camí unes dones restaven al terra. Cridant i gemegant, clamant al cel, com si d’aquest n’esperessin una resposta que pogués calmar-les. Entre elles, un cos al terra. Una figura immòbil, un semblant familiar. Fou llavors que el Món s’accelerà com Judes mai ho havia viscut. Fou llavors que els crits materns es confongueren amb les passes llargues i ràpides, amb les sacsejades brusques, com si no es comptés amb la seva presència ancorada al coll de la mare. Fou llavors que aprengué el significat de les paraules mort, injustícia i desesperació. El seu germà era allà al terra estirat, sense vida, abraçat per la seva mare qui sense èxit intentava retenir amb els seus braços els últims reductes de vida que aviat abandonarien el cos del seu fill.

Judes creix amb aquesta tragèdia gravada en el seu ser. Nit rere nit torna a aquell moment en que la realitat que l’envoltava no es regia ni pels pensaments ni per les paraules, en aquell moment en que els records es forjaven.

Amb el temps aprendrà els noms i les narracions del que succeïa mentre el seu germà moria. Sabrà que hi hagué una estrella que guiava a uns Reis Mags. Sabrà que el seu camí portava a un estable on la profecia es compliria. I per sobre de tot, no oblidarà mai que les cròniques de l’arribada del Messies s’escriuran amb la sang del seu germà.

Judes es lleva amb una llàgrima que li ressegueix el pòmul. La ràbia vessa per tots els racons de la seva persona. Només el Messies podrà anticipar que el rancor ensenyarà a Judes el significat del mot traïció.  

Pam a Pam, entre totes per trobar-ho tot.

Pas a pas, debat a debat.  Tota aquesta xarxa que avui es situa sota el paraigües del que molts anomenem l’Economia Solidària ha viscut amb l’oposició constant d’aquelles veus sense imaginació que negaven les seves possibilitats: Tenir en compte el medi ambient només augmenta les despeses de producció, treure els diners de la Caixa?, és normal que se’n vagin a produir a la Xina… I així anar sumant i acumulant dubtes, aglutinant excuses per evitar prendre un grau de responsabilitat més alt sobre les nostres opcions de consum i els seus efectes. 

Exemple a exemple, som molts i seguim creixent. En front de tot aquest esceptiscisme els fets han passat per sobre de tot interrogant. Només cal mencionar “economia solidària” ” economia del bé comú” o qualsevol altra barreja similar de mots i descobrireu que el catàleg de projectes i iniciatives que inunden el nostre territori és més que significatiu. Un cop més però, sempre hi ha un però extra, una raó plus per evitar prendre un rol més actiu: i com les trobo? és més còmode deixar-se portar per la publicitat i les cadenes de consum convencionals. 

logoweb

Pam a Pam, entre totes per trobar-ho tot. Una nova resposta -segur que no serà la darrera-, una nova proposta per seguir posant sobre la taula que recolzar una producció i un comerç amb valors i preocupats per alguna cosa més que el lucre és més que una possibilitat. Pam a Pam és molt més que un mapa de recursos vinculats amb l’economia solidària. És un esforç de treball col·laboratiu d’enxarxar colze a colze tots els petits i grans esforços que es reprodueixen a casa nostra. És una eina per progressar, per millorar les nostres iniciatives, per conèixer tot un nou esquema de criteris i qüestions que val la pena tenir en compte per construir una societat millor des de l’economia. Pam a Pam permet al consumidor descobrir de manera ràpida i efectiva les opcions de les que disposa, així com facilita als agents econòmics una eina per avaluar la seva feina i saber què pot millorar, a la vegada que roman en contacte amb tota aquella gent que intenta proposar un model de negoci sensible a alguna cosa més que els diners.

Entra i descobreix quins són aquests punts que comencen a teixir xarxes econòmiques més justes i responsables. Si en trobes a faltar alguna no dubtis en col·laborar-hi i aportar-hi noves localitzacions.

l’Optimista

L’anarquisme forçós

Els informatius i els diferents mitjans de comunicació d’ahir i avui són un clar exemple de la vinculació habitual entre l’anarquisme i l’acció violenta. De fet, per molts de nosaltres, escoltar aquest mot ens porta ràpidament a una associació d’imatges o idees clarament vinculades al negre, l’individualisme, la clandestinitat -cares tapades i caputxes-, la lluita, la violència, etc.

Resulta interessant observar com parlen d’anarquisme només quan es refereixen a aquests tipus d’accions que expressen el rebuig obert, frontal i violent a les estructures jeràquiques  i repressores de l’Estat -policia- o altres agents dominants -entitats bancàries-. I quan aquestes accions les duen a terme determinades persones que habiten espais molts concrets de les ciutats, doncs difícilment parlen d’anarquisme quan hi ha enfrontaments entre algunes comunitats gitanes i la policia o quan els agricultors d’alguns països s’organitzen per boicotejar el trànsit de determinades mercaderies o determinats establiments comercials.

Per altra banda, aquest mot que es fonamenta en un rebuig total a la jerarquia i es construeix a través d’una indefinició absoluta del seu modus operandi no apareix en cap altra de les notícies que surfegen en el nostre dia a dia i que estan clarament associades a aquesta ideologia que senyala a les estructures de poder vertical com a causant dels mals humans i en una fe absoluta en les capacitats de les dones i homes que es desenvolupen en llibertat.

600px-Anarchy-symbol.svg

Parlen d’anarquia quan es refereixen a aquelles pràctiques i formes de vida dutes a terme per determinades persones en certs espais de manera voluntària, però eviten relacionar les idees d’aquesta amb tota aquella gent que es veu obligada a viure fora de l’estat i les seves institucions per exclusió. De tota aquella gent que es veu obligada a punxar els serveis bàsics i ocupar llars per falta de diners i habitatge. D’aquelles persones que per la seva condició de gènere, nacionalitat o edat no compten amb l’empar de l’estat i es veuen forçades a viure sense el seu recolzament. Quan és el propi estat el que et rebutja passes a ser només un pobre o una víctima. Està clar que tampoc podem dir que aquesta gent sigui anarquista en tant que no s’hi reconeguin. Encara que a la pràctica, per sobreviure es veuen obligats a posar en pràctica moltes de les nocions que envolten aquesta idea: des de comptar només amb si mateixes per tirar endavant, fins a prendre consciència que és des del recolzament amb d’altres persones i la cooperació que podran sostenir-se. O per exemple, el qüestionament vivencial i obligatori de la propietat privada i de la llei. Què és de qui quan no tens mecanismes per accedir/comprar/apropiar-te de res? Quina legitimitat tenen unes normes que em forcen a viure així?

Per altra banda, tampoc es menciona l’anarquisme ni es relaciona amb aquest concepte cap de les xarxes de suport mutu, intercanvi i monedes socials que avui en dia s’estenen al llarg del territori per intentar recuperar espais on les relacions humanes i de bens i serveis no estiguin regides pels diners sinó per altres institucions: Ecoxarxes, Bancs dels Temps, Comuns urbans, Mercats d’intercanvis, Botigues gratis,etc.

Al final resultarà, que l’anarquisme impregna molts més espais de la nostra vida quotidiana del que ens imaginem. Lluny de les caputxes, els còctels explosius i les barricades. 

l’Optimista

A canvi de?

Ja fa uns dies que vam conèixer que Finlàndia havia près la determinació d’excloure l’ensenyament de la lletra lligada de les seves exigències curriculars obligatòries. Aparentment -no ho poso en dubte però no he indagat més-, després d’un procés de debat públic i bastant participatiu, les institucions finlandeses han cregut oportú deixar de dedicar hores a aquesta habilitat i focalitzar-se més en la lletra de pal (majúscula) així com en l’escriptura en teclat.

Sincerament, els intents de mostrar la major o menor necessitat d’aquesta destresa a través d’aclamar o posar en dubte els beneficis d’aquest tipus de cal·ligrafia em semblen superflus. Personalment, ja fa temps que vaig aparcar la lletra lligada del meu dia a dia i la vaig rel·legar a un segon pla. Amb una lletra horrible cal afegir. I tot i així, crec que els arguments sobre la utilitat d’una o altra matèria escolar no haurien d’esdevenir mai els centrals. Doncs si m’haig de posar a repassar tots els temes que no he emprat mai fora de les aules -sense comptar els que ja ni recordo haver-los après-, moltes serien les assignatures que haurien de canviar dràsticament.

calc2b7ligrafia

El que em sembla realment interessant del debat que obre aquesta proposta és la pregunta: a canvi de quina matèria deixem d’esenyar la lletra lligada? Quins són els coneixements i habilitats que estaven subrepresentats a l’escola primària que ara prendran un pes més important? Què ens aporta que la mainada comenci a prèmer tecles i relacionar-se amb eines digitals sofisticades en contraposició a aprendre cal·ligrafia? Doncs és en aquesta controposició on sí que crec defensaria el manteniment de determinades eines considerades inútils.  Repetir una i altra vegada les pàgines dels quaderns de cal·ligrafia potser no és un mètode pedagògic encomiable, però per si sol no desvirtua l’aprenentatge de la destresa d’escriure a mà.

Encara que més enllà de tot l’argumentari, el que em sembla fonamental no és preguntar-se què ha quedat obsolet sinó què és el que necessiten els infants que no reben a l’escola, ni a la llar, ni enlloc. Quines són les habilitats que no aprenem i que sovint són les causants de moltes de les dificultats que enfrontem en el nostre dia a dia? Parlo de totes aquelles eines comunicatives i d’interelació amb les persones que ens envolten -i no em refereixo al Facebook ni al Twitter-, a l’aprenentatge d’allò que envolta les nostres emocions i la manera com les gestionem, a la manera en com interpretem i comprenem el nostre entorn, la natura que ens envolta, com ens hi relacionemÉs aquí on m’agradaria escoltar el debat.

És necessari que l’escola reflexioni sobre els continguts i les metodologies per formar als infants, i sobretot em sembla imprescindible que els adults reflexionem sobre aquelles habilitats que ens manquen i que serien necessàries per les futures generacions. Aparentment, no sembla que el que necessitem siguin més hores de teclat i pantalles.

l’Optimista

Tecnologia (cib)Orgànica

A través de la ciència ficció la majoria de nosaltres va descobrir el significat de la noció ciborg, és a dir, de la suma d’elements cibernètics al cos humà. Quan parlem de les aplicacions de la robòtica i la tecnologia per complementar els òrgans propis de la naturalesa humana, sovint imaginem pròtesis d’extremitats que per alguna raó s’han perdut o d’altres òrgans que per malaltia o qualsevol altra causa han deixat d’exercir la seva funció.

D’alguna manera tendim a considerar aquelles opcions en les que és la necessitat la que ens porta a donar un pas en aquest sentit. De fet, la primera reacció que em sorgeix davant un plantejament d’aquest tipus és el de la incredulitat o la sorpresa: realment som capaços d’integrar enginys robòtics en el nostre cos? Fora de la gran pantalla és possible congeniar el teixit orgànic, viu, amb els materials dels quals es composen aquests implements inherts?

Autor: Victorgrigas - http://commons.wikimedia.org/wiki/User:Victorgrigas?uselang=es

Autor: Victorgrigas  

Encara que ben mirat, no resulta tan descabellat. Al cap i a la fi, l’arribada de tot el desplegament d’adaptacions mòbils d’aquella tecnologia que fins llavors no podia més que funcionar des d’un punt fix: ordinadors, telèfons, equips multimèdia… ens ha aproximat a una etapa que potser no dista tan d’aquest concepte. En el moment en que totes aquestes eines han incorporat la capacitat d’acompanyar-nos en el dia a dia, a quasi tot arreu on anem, hem donat un pas cada volta més exagerat a naturalitzar-los com a part de la nostra persona. O quants de nosaltres passem més d’escassos minuts a menys d’un metre del seu mòbil? O ja no diem, separat del mòbil i de qualsevol altre complement que permeti comunicar-nos amb les xarxes virtuals o algun producte audiovisual?

M’atreviria a dir que si dediquéssim la meitat de l’atenció que centrem en l’estat de la bateria, la cobertura o qualsevol de les necessitats tècniques d’aquests dispositius a la majoria de les necessitats dels nostres òrgans segurament tindríem bastants menys problemes de salut. Potser aquest seria un exercici interessant: preguntar-nos quins són els requeriments, les necessitats i les prevencions que hauríem d’emprendre per mantenir els nostres òrgans el màxim de temps funcionant a un bon rendiment.  

Al cap i a la fi, siguin quines siguin les modes i les darreres actualitzacions disponibles, de cos només en tenim un, així que no estaria de més dedicar-li part d’aquesta atenció que sovint es barreja perillosament amb un fetitxisme patològic.

l’Optimista