L’anarquisme forçós

Els informatius i els diferents mitjans de comunicació d’ahir i avui són un clar exemple de la vinculació habitual entre l’anarquisme i l’acció violenta. De fet, per molts de nosaltres, escoltar aquest mot ens porta ràpidament a una associació d’imatges o idees clarament vinculades al negre, l’individualisme, la clandestinitat -cares tapades i caputxes-, la lluita, la violència, etc.

Resulta interessant observar com parlen d’anarquisme només quan es refereixen a aquests tipus d’accions que expressen el rebuig obert, frontal i violent a les estructures jeràquiques  i repressores de l’Estat -policia- o altres agents dominants -entitats bancàries-. I quan aquestes accions les duen a terme determinades persones que habiten espais molts concrets de les ciutats, doncs difícilment parlen d’anarquisme quan hi ha enfrontaments entre algunes comunitats gitanes i la policia o quan els agricultors d’alguns països s’organitzen per boicotejar el trànsit de determinades mercaderies o determinats establiments comercials.

Per altra banda, aquest mot que es fonamenta en un rebuig total a la jerarquia i es construeix a través d’una indefinició absoluta del seu modus operandi no apareix en cap altra de les notícies que surfegen en el nostre dia a dia i que estan clarament associades a aquesta ideologia que senyala a les estructures de poder vertical com a causant dels mals humans i en una fe absoluta en les capacitats de les dones i homes que es desenvolupen en llibertat.

600px-Anarchy-symbol.svg

Parlen d’anarquia quan es refereixen a aquelles pràctiques i formes de vida dutes a terme per determinades persones en certs espais de manera voluntària, però eviten relacionar les idees d’aquesta amb tota aquella gent que es veu obligada a viure fora de l’estat i les seves institucions per exclusió. De tota aquella gent que es veu obligada a punxar els serveis bàsics i ocupar llars per falta de diners i habitatge. D’aquelles persones que per la seva condició de gènere, nacionalitat o edat no compten amb l’empar de l’estat i es veuen forçades a viure sense el seu recolzament. Quan és el propi estat el que et rebutja passes a ser només un pobre o una víctima. Està clar que tampoc podem dir que aquesta gent sigui anarquista en tant que no s’hi reconeguin. Encara que a la pràctica, per sobreviure es veuen obligats a posar en pràctica moltes de les nocions que envolten aquesta idea: des de comptar només amb si mateixes per tirar endavant, fins a prendre consciència que és des del recolzament amb d’altres persones i la cooperació que podran sostenir-se. O per exemple, el qüestionament vivencial i obligatori de la propietat privada i de la llei. Què és de qui quan no tens mecanismes per accedir/comprar/apropiar-te de res? Quina legitimitat tenen unes normes que em forcen a viure així?

Per altra banda, tampoc es menciona l’anarquisme ni es relaciona amb aquest concepte cap de les xarxes de suport mutu, intercanvi i monedes socials que avui en dia s’estenen al llarg del territori per intentar recuperar espais on les relacions humanes i de bens i serveis no estiguin regides pels diners sinó per altres institucions: Ecoxarxes, Bancs dels Temps, Comuns urbans, Mercats d’intercanvis, Botigues gratis,etc.

Al final resultarà, que l’anarquisme impregna molts més espais de la nostra vida quotidiana del que ens imaginem. Lluny de les caputxes, els còctels explosius i les barricades. 

l’Optimista

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s