L’apunt punk: Votar no fa democràcia

No hi ha cap mena de dubte: votar està de moda. Així com els selfies inunden les xarxes socials i porten de cul a petits i grans, les votacions i eleccions diverses són l’expressió i el mecanisme més en voga de les administracions, partits i moviments diversos.

Diga-li primàries, referèndums, pressupostos participats o vot electrònic. Enmig de la intensa crisis que viu la percepció de la ciutadania vers la democràcia en la que ha estat vivint, els principals actors d’aquesta així com els aspirants a ser-ho mostren la seva lucidesa i aboquen la seva arma de transformació massiva: el vot. La reducció última i fatal que mostra com de menyspreada ha quedat la noció de democràcia i ciutadania. El poder del poble reduït a l’expressió d’un vot.

La qualitat de la democràcia -en forma de sistema parlamentari representatiu- del nostre país no es mesura per la quantitat de vots que té o no té una força política o per la seva capacitat de mobilitzar a la gent. La degradació d’aquesta es manifesta amb la incapacitat de les seves institucions de generar acords i consensos entre les diferents parts que ocupen els escons, en la impossibilitat de generar estructures permeables que permetin emmirallar la composició de les cambres de representants amb la composició de la societat, de teixir vincles que permetin una comunicació fluïda i bidireccional entre els diferents nivells territorials.

No hi ha vot que regeneri un sistema sense mitjans de comunicació que es preocupin per informar i no per seguir el segon a segon de la resta de competidors en la cerca d’exclusives. No hi ha vot que, per si sol, transformi l’existència d’unes èlits que ocupen els rols preponderants en les estructures de poder polític i econòmic que no tenen consciència ni del comú ni del públic.

Votar no donarà la independència, no acabarà amb la corrupció, no expulsarà la casta ni ens portarà a un sistema més just. Votar no fa democràcia.

l’Optimista

Anuncis

En todas as mans

A través d’aquest article descobreixo el projecte documental En todas as mansel qual es troba en fase de finançament a través d’un procés de micromecenatge que podreu trobar aquí. Aquesta proposta dirigeix al focus a una realitat per molts de nosaltres desconeguda com és la gestió i titularitat comunal del territori a Galicia: los montes vecinales.

entodas_03_mr

“Seas de donde vives, ya formas parte del monte, ya teis dereito del monte, ya eres propietario del monte. Ser comuneiro es ser, sentirse de donde vives.” Amb aquestes paraules podríem resumir ràpidament el que implica aquest model en contraposició a les titularitats privades i públiques a les que hem acomodat la nostra vida diària. Per participar de la gestió de l’espai i decidir-ne les funcions i els profits que se’n treuen només has de viure-hi i voler-hi participar. No hi ha titularitats personals, ni entitats dirigides per institucions més enllà del consell escollit per cada assemblea on hi pot participar tothom qui hi viu. Independentment del lloc d’origen.  

Davant la ineficiència social que la propietat privada i pública ha generat en termes de prestació i regulació d’alguns serveis i bens com puguin ser els de l’habitatge, energia, aigua, etc. Rescatar nocions com el bé comú i descobrir de nou hàbits i estratègies de regulació i gestió dels nostres recursos és un exercici imprescindible per aspirar a construir un país millor.

Hi ha vida més enllà del meu, el teu i de l’estat. Ja sabem que aquestes nocions ens han portat a monetaritzar aspectes del nostre entorn que són simplement inquantificables -per molt que alguns economistes s’hi capfiquin- i que, poc a poc, rius, camps i muntanyes, el nostre territori en general, ha esdevingut un element que ens costa d’apreciar més enllà del seu valor lúdic i de lleure. 

Estratègies com les que intenta mostrar aquest documental ens proposen no només buscar lògiques que distribueixin i gestionin de manera eficaç i eficient, sinó que a més generin altres valors com la participació i la corresponsabilitat en tot allò que forma part del nostre entorn.

És moment d’investigar, recuperar i experimentar, entre totes les mans.

l’Optimista

El meu avi és un Punk.

Realment no t’ho esperes, no comptes arribar a una constatació així una nit de divendres. Encara que arriba i què has de fer?

El meu avi és un punk, una punkarra en tota regla, de tot cor. No no, no us equivoqueu, no ho dic ni pel cuir, les xupes, ni la música en clau de soroll. Ni per les punxes, ni per l’ús d’un llenguatge farcit de poques, repetides i maleducades paraules, ni per carregar la seva vida de pràctiques i hàbits desordenats, infructífers i plens d’excessos. No, en aquest sentit no seria exactament en el que m’he sentit abocat a aquesta afirmació inesperada.

images

El meu avi no ha escoltat mai Eskorbuto, crec. I segurament, si els escoltés o els veiés en un clip es fixaria en tot menys en el contingut de les seves lletres. El que no sap el meu avi, és que lluny de les formes i les maneres, no dista tan el que aquesta banda vomitava, sense contemplacions ni paraules mesurades, de moltes de les reflexions que actualment comparteix amb mi: La mentira es la que manda! La que causa sensación! La verdad es aburrida… puta frustación! És més, fins i tot pots observar com se li torça el gest de la cara, mostrant un profund fàstic i rebuig per una societat que no entèn, que no vol entendre i que li sembla una aberració. No crida Ya estais muertos! però no costaria massa encaixar-li el seu escepticisme/pessimisme sobre el futur en un subtítol que resés: No future. 

Però no ha estat fins que he continuat la meva vesprada recorrent alguns dels clàssics del punk estatal fins que no he retrobat la darrera prova que ja no em permetria veure el meu avi de la mateixa manera. Sí sí, faltava la prova del cotó, o en clau punk, el test de la PollaQue tenga buena cara es lo que importa… anuncio con maciza y asunto terminado! (…) Come mierda, vitaminada, come mierda concentrada! Pura poesia. No, no. El meu avi no diria ni mitja paraulota, però ja ho sabeu, com els embotits, l’oli i el pa del poble i de l’època, no hi ha res. Ni control de qualitat ni històries. O com diria ell, ni totes les màquines ni científics que avui s’hi dediquen són capaços d’igualar la feina d’aquelles dones i homes analfabets. Bé, aquesta frase a l’estil todo pasado fue mejor la omitirem i ens quedarem amb la part destroyer del comentari.

Serà l’edat, el cansament o qui sap. Espero que això no sigui una d’aquelles mostres, feixugues, que hi ha coses que no canvien. En tot cas, hi ha una certesa que no es pot negar i sí que es revela com a prova evident de la transformació possible, encara que inconscient: un home esdevingut punk als noranta anys.

l’Optimista

En Charlie, la Patri i l’Espectacle

Toda la vida de las sociedades donde rigen las condiciones modernas de producción se manifiesta como una inmensa acumulación de espectáculos. Todo lo que antes se vivía directamente, ahora se aleja en una representación” (Debord)

No és qüestió de posar en dubte la rellevància de fets com els ocorreguts a França amb l’atemptat a Charlie Hebdo, ni la tortura i les praxis terribles d’alguns policies i el sistema judicial en el 4F. Com tampoc em sembla necessari en cap cas entrar en una comparació constant entre casos esdevinguts en una o altra regió del Món i intentar relativitzar uns i altres fets terrorífics pel simple motiu que en algun altre racó del planeta en succeeixen de pitjors.

espctacle

Todo lo que antes se vivía directamente, ahora se aleja en una representación. No importa quina és la nostra relació amb la diversitat religiosa, la violència -sigui del tipus que sigui i l’exerceixi qui l’exerceixi-, els límits de la llibertat i de les institucions que els vigilen. Som incapaços de moure’ns gaire més enllà de les tribunes de l’espectador. En alguns moments ens aproximem per la platea, creient per uns instants que en apropar-nos a l’escenari el tro de les nostres veus tindrà el seu efecte. I en ocasions el té, en ocasions és tanta la gent que baixa a la fila 0 que els actors, directors i escenògrafs no poden més que aturar la funció i reconsiderar aquell tall de l’espectacle. Però seguim allà, sense papers en l’obra, sense control en les llums ni l’espai. Sense opció a decidir sobre si hi ha d’haver entrades o si aquestes han de tenir un preu o un altre.

El que sí que decidim i confirmem contundentment és que la realitat és allò que s’esdevé en aquell escenari. Que allò que s’hi representa és més important i central que el grunyit d’estòmacs buits que ressona al galliner de l’anfiteatre o a les piles de persones que romanen a fora de la sala perquè no hi tenen lloc o no poden pagar l’entrada. Decidim que ens crema d’ira i ràbia la Ciutat Morta i la hipocresia institucional. Ens obren un nou format expressiu -xarxes socials, internet…- i ens hi aboquem sense dilació per bramar i exclamar. La maquinària del show s’hi aboca i ens diluïm en les seves línies, implicats des de l’extraradi en aquesta pretesa lluita per llibertat i la justícia. En la nostra película, fins fa uns dies, els actors i les actrius, els rols de la Patri i el 4F eren dels vagos, dels bruts, dels marginats. I en un gir inesperat, la producció inverteix les posicions en el guió i el quartet de corda ens fa vessar la llagrimeta per qui mai vam considerar com a mereixedores de gaire més que alguna ganyota de rebuig.

El control dels temps és fonamental, i en una societat que tècnicament sembla il·limitada en la seva capacitat de produir espectacles resulta difícil apartar la mirada de l’escenari, sortir del teatre, i descobrir allò tan difícil de trobar: el silenci.  I en la mesura que ens dediquem més i més a  “espectar”, més ens costa recuperar el do de la paraula, en viu i en directe. Recuperar l’atenció a l’escenari immediat i present, el que ens acompanya cada dia i als personatges i relats que hi viuen muts i són negats per les pantalles.

Ara i aquí ens acompanyen centenars de milers de Patris, Charlies, Rodrigos, Mohammeds, Messis i Ronaldos…i és la nostra voluntat de descobrir-los i de descobrir-nos la única via que permetrà que el seu esdevenir tingui un o altre sentit. És en aquesta escena en l’única en que tindrem una mínima opció en decidir-ne el relat. És aquí i només aquí on tindrem el privilegi d’escriure, actuar, vestir i enfocar.  

l’Optimista

Podem Girona, diversitat i treball.

18:50, Local d’Escudella Solidària. Omplen el rebedor una quarantena de persones espectants. Un cop finalitzat el procés d’elecció del Consell Ciutadà a Girona ciutat, els membres del que és l’estructura local de Podem es presentaven ahir d’una manera poc convencional.  La posada en escena poc tenia a veure amb les habituals presentacions a les que ens tenen acostumats els partits o altres entitats: ahir no va haver-hi ni grans discursos ni paraules eloqüents, ni teatrelitzacions adolcorades per conmoure aquell anhhel de canvi i romanticisme.

podem

De fet, es va posar tan poc èmfasi en remarcar els membres escollits que ni alguna de les notes de premsa que avui parlen d’aquest esdeveniment és capaç de donar-ne massa informació. Encara que també s’ha de dir, que la cobertura que en poden donar alguns dels periodistes que en parlen es basa en una mirada ràpida i superficial sense massa intenció de veure més enllà del material just per omplir les quatre línies pertinents.

Per altra banda, l’austeritat de la posada en escena de l’assemblea informativa d’ahir va desprendre molt del que forma part de l’ADN del Cercle de Girona: 1)Voluntat expressa i clara de treballar, des de la base i conscients dels límits propis. Si alguna cosa va quedar clara és que hi ha molt de camp per córrer en totes les àrees que promouen. I no s’amaguen de la necessitat d’aglutinar el màxim de ciutadanes i col·laboradors per avançar: no tenen cap resposta màgica i definitiva. 2) La diversitat com a repte i com a oportunitat. Segurament no hi ha un espai de participació política a Girona amb la diversitat d’edats, origen, situació socioeconòmica… com aquest. I probablement enlloc es palpen les dificultats que implica intentar establir mecanismes de treball que resultin integradors i maximitzin la riquesa que aquesta complexitat comporta. I 3)L’absència d’empoderament ciutadà. Són fàcilment reconeixibles totes les mancances que ens acompanyen i ens dificulten prendre un rol valent i decidit, que destil·li confiança en nosaltres mateixes. Podem, és tot un repte per qui vulgui créixer en aquest sentit. 

És difícil pronosticar l’evolució d’aquest moviment que busca confirmar-se, que necessita assentar i donar forma tota aquesta energia i potència que desperta a tantes persones. El que queda clar seguint l’evolució del Cercle de Girona és que sigui quin sigui el repte que es proposin, gaudeixen d’un convenciment i d’una entrega personal difícil d’equiparar i que brota directament de molts dels sectors poc representats de la ciutat.

l’Optimista

 

Des de la Carles Rahola

Aquesta entrada neix i creix en viu i en directe des del cor de la nova Biblioteca Carles Rahola de Girona. Després d’haver llegit les cròniques de la inauguració oficial de l’equipament, juntament amb tota una comitiva d’autoritats polítiques, no he pogut evitar deixar de fer el que portava entre mans i deixar-m’hi caure.

descarga

No hi ha cap mena de dutbe, la biblioteca impressiona. Com ja ens ve acostumant la modernitat encegadora i ultra-mega-super-plus-ràpida-delight-instantània dels nostres dies, és entrar a l’edifici i quedes impactat.  Com la primera vegada que fantasieges amb una pantalla tàctil, un tren d’alta velocitat o un ascensor que parla. La segona impressió sorgeix en forma de pregunta, i és que fills de l’època i el país en el que hem crescut, és inevitable: quant ens deu haver costat això? I, òbviament, els números se les porten: més de 15M d’€ i 1M€ l’any per mantenir-la, diuen. El temps posarà realitat a aquestes xifres. Però tornem a l’edifici. La primera sensació és que vivim en el país de les meravelles: un fons immens -ja parlen de la ciutat del milió de llibres-, la biblioteca estatal més gran de Catalunya, blancor i llum estèril que no falti, ordinadors, sales, auditoris, etc. I, sincerament, és un plaer estar-s’hi i escriure des d’aquí.

Encara que hi ha un cuquet que no deixa de remoure’s en el meu interior. Hi ha una veueta que no deixa de portar-me un reguitzell d’idees i dubtes: Calia una biblioteca tan ostentosa? la Casa Cultura era clarament un equipament justet, però no hem anat d’un extrem a l’altre? No era la construcció d’una nova biblioteca una bona oportunitat per donar una mica de forma i contingut al creixement de la ciutat pel costat del barri de Pla de Palau-Sant Pau i el sud-est de la ciutat? Què passarà amb la Biblioteca Ernest Lluch? Guanyem un mega equipament de ciutat/província i perdem un dels centres més utilitzats -sinó el que més- de la xarxa de biblioteques a un barri cada cop menys atés per les infraestructures municipals relacionades amb la cultura i la participació?

Mentre escric em contradic. Com quan m’il·lusiono -en el sentit de viure en una il·lusió- jugant amb la meva tablet o smart phone, gaudint de totes les comoditats que m’ofereix. Obviant però el preu social i ambiental que ha tingut la fabricació d’aquests accessoris que, per altra banda, no han resolt cap de les meves necessitats bàsiques. Aquest biblioteca em genera el mateix, és fantàstica i desbordant, però serà que començo a conèixer prou com funcionen les coses en aquest país que no puc deixar de sospitar que tanta paxoca i enlluernamenta no amaguin futurs comptes impagables i estenguin temps enllà les actuals desatencions a certs barris que habitualment no es tenen en compte.

Els temps dirà. De moment, no ens queda gaire més que aprofitar-ne els recursos que ens presta i amortitzar, en la mesura del possible, l’inversió efectuada.

l’Optimista

Cavalcada Racista?

En diferents i diversos espais d’opinió hem pogut llegir reiterades crítiques a la Cavalcada de Reis de Girona pel fet que el Rei Baltasar, el negre, no sigui una persona amb aquest color de pell i es tracti d’un home amb la cara pintada. Opinen alguns, que pel fet que avui en dia hi hagi ciutadans de la ciutat que tenen aquest color de pell, no s’hauria de recórrer a la pintura facial per representar aquest personatge.  Amb l’afegit, que la brigada de la neteja que acompanya la cavalcada sí que compte amb personal negre.

images

És ben trist que desmereixem qüestions com les relacionades amb la discriminació per raó del color de pell amb arguments i opinions d’aquest tipus. Consideracions que només mostren el rebuig d’algunes persones vers determinades entitats o punts de vista relacionats amb la tradició. No hi ha limitació de participació a la cavalcada per raó de raça. De fet, com a participant d’aquesta en alguna ocasió he pogut comprobar com hi ha, en algunes seccions d’aquesta, adolescents que no són blancs participant del seguici del Rei Melxor, és a dir, negre pintat de blanc. Si ens hem de posar així, també hauríem de clamar al cel per no situar persones de caballeres i barbes blanques i castanyes naturals. Però resulta més fàcil aprofitar el color de pell per arremetre contra certes entitats o esdeveniments.

I si es tracta de posar en dubte la manera en com es gestiona i s’organitzen certes festes tradicionals a Girona, endavant. Qüestionem per què es delega a una entitat i no a una altra -si és que n’hi ha una altra-, o per què no ho fa l’Ajuntament directament. Preguntem per què es permet que la Cavalcada permeti distingir a certes persones amb la figura d’ocupar la figura dels Reis Mags i quins són els criteris que s’empren. Però si us plau, no caiguem en el ridícul de senyalar que aquesta té un tint racista perquè la comitiva del Rei Baltasar va pintada i la brigada municipal de la neteja sí que té la pell d’aquest color. Canviaria alguna cosa que el Rei fos negre “de veritat” i la brigada no? o que la brigada també?

Personalment m’entristeix llegir aquest reguitzell de valoracions supèrflues d’aquesta celebració. Si el que es vol és millorar la festa, val la pena acostar-s’hi, conèixer què s’hi fa i posar-hi de la nostra part. Jutjar la feina que fa determinada gent per qüestions estètiques(*) em sembla propi de persones que només pretenen llençar merda sobre altres.

l’Optimista

(*) Perquè fa lleig un Rei Baltasar pintat amb la brigada de la neteja amb treballadors negres.