En Charlie, la Patri i l’Espectacle

Toda la vida de las sociedades donde rigen las condiciones modernas de producción se manifiesta como una inmensa acumulación de espectáculos. Todo lo que antes se vivía directamente, ahora se aleja en una representación” (Debord)

No és qüestió de posar en dubte la rellevància de fets com els ocorreguts a França amb l’atemptat a Charlie Hebdo, ni la tortura i les praxis terribles d’alguns policies i el sistema judicial en el 4F. Com tampoc em sembla necessari en cap cas entrar en una comparació constant entre casos esdevinguts en una o altra regió del Món i intentar relativitzar uns i altres fets terrorífics pel simple motiu que en algun altre racó del planeta en succeeixen de pitjors.

espctacle

Todo lo que antes se vivía directamente, ahora se aleja en una representación. No importa quina és la nostra relació amb la diversitat religiosa, la violència -sigui del tipus que sigui i l’exerceixi qui l’exerceixi-, els límits de la llibertat i de les institucions que els vigilen. Som incapaços de moure’ns gaire més enllà de les tribunes de l’espectador. En alguns moments ens aproximem per la platea, creient per uns instants que en apropar-nos a l’escenari el tro de les nostres veus tindrà el seu efecte. I en ocasions el té, en ocasions és tanta la gent que baixa a la fila 0 que els actors, directors i escenògrafs no poden més que aturar la funció i reconsiderar aquell tall de l’espectacle. Però seguim allà, sense papers en l’obra, sense control en les llums ni l’espai. Sense opció a decidir sobre si hi ha d’haver entrades o si aquestes han de tenir un preu o un altre.

El que sí que decidim i confirmem contundentment és que la realitat és allò que s’esdevé en aquell escenari. Que allò que s’hi representa és més important i central que el grunyit d’estòmacs buits que ressona al galliner de l’anfiteatre o a les piles de persones que romanen a fora de la sala perquè no hi tenen lloc o no poden pagar l’entrada. Decidim que ens crema d’ira i ràbia la Ciutat Morta i la hipocresia institucional. Ens obren un nou format expressiu -xarxes socials, internet…- i ens hi aboquem sense dilació per bramar i exclamar. La maquinària del show s’hi aboca i ens diluïm en les seves línies, implicats des de l’extraradi en aquesta pretesa lluita per llibertat i la justícia. En la nostra película, fins fa uns dies, els actors i les actrius, els rols de la Patri i el 4F eren dels vagos, dels bruts, dels marginats. I en un gir inesperat, la producció inverteix les posicions en el guió i el quartet de corda ens fa vessar la llagrimeta per qui mai vam considerar com a mereixedores de gaire més que alguna ganyota de rebuig.

El control dels temps és fonamental, i en una societat que tècnicament sembla il·limitada en la seva capacitat de produir espectacles resulta difícil apartar la mirada de l’escenari, sortir del teatre, i descobrir allò tan difícil de trobar: el silenci.  I en la mesura que ens dediquem més i més a  “espectar”, més ens costa recuperar el do de la paraula, en viu i en directe. Recuperar l’atenció a l’escenari immediat i present, el que ens acompanya cada dia i als personatges i relats que hi viuen muts i són negats per les pantalles.

Ara i aquí ens acompanyen centenars de milers de Patris, Charlies, Rodrigos, Mohammeds, Messis i Ronaldos…i és la nostra voluntat de descobrir-los i de descobrir-nos la única via que permetrà que el seu esdevenir tingui un o altre sentit. És en aquesta escena en l’única en que tindrem una mínima opció en decidir-ne el relat. És aquí i només aquí on tindrem el privilegi d’escriure, actuar, vestir i enfocar.  

l’Optimista

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s