El meu avi és un Punk.

Realment no t’ho esperes, no comptes arribar a una constatació així una nit de divendres. Encara que arriba i què has de fer?

El meu avi és un punk, una punkarra en tota regla, de tot cor. No no, no us equivoqueu, no ho dic ni pel cuir, les xupes, ni la música en clau de soroll. Ni per les punxes, ni per l’ús d’un llenguatge farcit de poques, repetides i maleducades paraules, ni per carregar la seva vida de pràctiques i hàbits desordenats, infructífers i plens d’excessos. No, en aquest sentit no seria exactament en el que m’he sentit abocat a aquesta afirmació inesperada.

images

El meu avi no ha escoltat mai Eskorbuto, crec. I segurament, si els escoltés o els veiés en un clip es fixaria en tot menys en el contingut de les seves lletres. El que no sap el meu avi, és que lluny de les formes i les maneres, no dista tan el que aquesta banda vomitava, sense contemplacions ni paraules mesurades, de moltes de les reflexions que actualment comparteix amb mi: La mentira es la que manda! La que causa sensación! La verdad es aburrida… puta frustación! És més, fins i tot pots observar com se li torça el gest de la cara, mostrant un profund fàstic i rebuig per una societat que no entèn, que no vol entendre i que li sembla una aberració. No crida Ya estais muertos! però no costaria massa encaixar-li el seu escepticisme/pessimisme sobre el futur en un subtítol que resés: No future. 

Però no ha estat fins que he continuat la meva vesprada recorrent alguns dels clàssics del punk estatal fins que no he retrobat la darrera prova que ja no em permetria veure el meu avi de la mateixa manera. Sí sí, faltava la prova del cotó, o en clau punk, el test de la PollaQue tenga buena cara es lo que importa… anuncio con maciza y asunto terminado! (…) Come mierda, vitaminada, come mierda concentrada! Pura poesia. No, no. El meu avi no diria ni mitja paraulota, però ja ho sabeu, com els embotits, l’oli i el pa del poble i de l’època, no hi ha res. Ni control de qualitat ni històries. O com diria ell, ni totes les màquines ni científics que avui s’hi dediquen són capaços d’igualar la feina d’aquelles dones i homes analfabets. Bé, aquesta frase a l’estil todo pasado fue mejor la omitirem i ens quedarem amb la part destroyer del comentari.

Serà l’edat, el cansament o qui sap. Espero que això no sigui una d’aquelles mostres, feixugues, que hi ha coses que no canvien. En tot cas, hi ha una certesa que no es pot negar i sí que es revela com a prova evident de la transformació possible, encara que inconscient: un home esdevingut punk als noranta anys.

l’Optimista

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s