Rise Up! Ben amunt!

La primera vegada que vaig topar amb Rise Up, no, un moment. Play. Ara sí, així sí. El meu primer xoc amb aquesta jove entitat musical gironina em va deixar a quadres. Plaça Sant Pere, i allà al mig, un increïble Sound System de producció artesanal flamejant ritmes jamaicans a tot drap. Una cosa mai vista a Girona i per molts com jo, simplement una cosa inaudita. Darrera tot aquell muntatge alguna cara coneguda, algun d’aquells insaciables de la participació i l’acció associativa gironina que mai seran prou reconegudes i també, per mi, moltes cares noves.

rise

Rise Up és, sense cap mena de dubte, una fantàstica injecció d’energia, noves idees i nous ritmes per l’escena musical i cultural gironina. Una escena que cridava embogida a la cerca d’alguna cosa nova que aportés diversitat al pati. I per si fora poc, una proposta sorgida des de l’amor dels qui s’estimen la música i el Reggae, des de l’esforç i el compromís del treball associatiu. La increïble progressió de la seva activitat i l’èxit de les seves propostes només s’entén i es pot valorar des d’aquest vincle personal amb el que cuinen bolo bolo, festa a festa.

Des d’aquí només desitjar que els ritmes i les veus que comencen a difondre en el panorama d’aquesta ciutat no titubegin, que les dificultats que puguin sorgir en aquests primers passos no els facin defallir. Que el Reggae no s’aturi, Rise Up! ben amunt!

l’Optimista

Cartes

Fa uns dies vaig acabar de llegir El Piloto de Hiroshima, l’intercanvi epistolar entre el filòsof Günther Anders i el militar Claude Eatherly, qui va ser el responsable d’executar el llançament de la bomba d’Hiroshima. Més enllà dels valors, les idees i les reflexions que dels anys 60 a l’actualitat ens atravessen i es mostren d’una vigència esgarrifosa -com passa només en les bones lectures-, és el seu format el que em porta a escriure aquestes línies.

Cartes, correspondència. Hi ha pocs mitjans de comunicació interpersonal que hagin quedat tan obsolets en els darrers anys com aquest. En qüestió d’escassament una dècada he passat d’escriure desenes de cartes en un sol estiu a comptar amb una sola mà les missives emeses en els darrers anys. Les cartes dels meus estius pre-i-adolescents no representaven un espai gaire diferent del que avui suposen el Facebook i d’altres plataformes de comunicació virtual instantània. A través d’elles podia mantenir a distància el contacte personal i íntim amb aquelles persones amb qui tenia relació: amistats de l’escola, de l’equip, de l’esplai… En aquelles fulles encartades xafardejàvem, bromejàvem, dibuixàvem, ens féiem arribar detallets, fotografies… de fet, a nivell d’alguns continguts encara el servei postal ofereix més prestacions.

mailbox-402018_640

Per altra banda, la relació epistolar representava millor la realitat en la que vivíem: la distància, el desplaçament, el temps, l’esforç de mantenir un vincle, etc. La tecnologia ha creat -en una part del Món- un espai atemporal i sense distancies. La virtualitat ens representa en una àrea sense límits i basada en l’instantani. A mils de Km però a un sol click per comunicar-nos i intercanviar tot allò que els píxels i bits puguin emmagatzemar. Creant companyia i proximitat en moments en que la realitat indica tot el contrari. La comunicació instantània, en aquest sentit, és el darrer brot d’una societat paternalista que tem per qualsevol repte que com a persona se’ns plantegi. Ni ens deixa està a prop, ni ens permet viure lluny.

Com el Pilot d’Hiroshima, surfegem les xarxes i ens aboquem sense fre a la comunicació virtual. Sí, és més ràpida, és més còmode i és més barata. De la mateixa manera que Eatherly, patim la nostra limitació a l’hora d’imaginar-nos tot el que implica aquesta megamàquina que hem anat desenvolupant. Incapaços de patir i empatitzar amb el dolor que generen les guerres i les dictadures associades a la seva realització material, tolerants amb les mancances que accentuen i agreugen respecte els nostres valors i les nostres habilitats.

La correspondència no era un invent definitiu, però des d’aquí era molt senzill traçar el meu impacte, des del sutge de la Papereria Torres de Sarrià de Ter  fins a la bústia de la destinatària. Sense emoticones ni tipografies predefinides, amb dues setmanes d’espera mínima i amb l’estímul i l’emoció que només es pot sentir quan esparraques maldestrament el sobre acabat d’arribar.

l’Optimista

Que què tenim?

Tenim telèfons que fan tantes coses que ja no haurien de respondre més a aquest denominador. Tenim mitjans de transport i comunicació que ens permeten reduir el Món a una idea fàcil de reconèixer, com si per un instant fos possible acomplir l’anhel de veure’l sencer en una vida. Tenim tant en comparació a generacions anteriors, que només d’intentar enumerar-ho caiem en un desordre del qual no en podem sortir i que ens porta a renunciar a llistar-ho per complet. Encara que aquest homenatge a l’abundància no ha resolt certes mancances que segueixen o s’han agreujat amb el pas del temps: la desigualtat social, la incapacitat d’articular la convivència en la diversitat, la pèrdua de diversitat ecològica, etc. De fet, d’alguna manera, podríem dir que és en el marc de les relacions: amb el treball, amb l’entorn o amb la distribució del capital que les coses no mostren gaires millores a nivell global -per no afirmar directament que han empitjorat-.

hortes

Què és el que més us motiva/agrada/interessa fora d’allò que us és obligat per la família, l’escola, etc? Amb aquesta pregunta, vam començar una descoberta el darrer dissabte amb l’AEiG Sant Narcís de Girona. La pregunta sonava una mica aliena, i més, tenint present que els membres d’aquest agrupament venien a conèixer què és el que estava passant al parador del Güell, amb la idea de descobrir quins eren els motius que havien portat a algunes persones a estar en desacord amb les obres que s’hi estan duent a terme. La resposta va ser clara i compartida: el que més importa està relacionat amb les relacions i activitats amb els amics, familiars,etc.

Sovint els joves són objecte de gran quantitat d’acusacions per la resta de segments generacionals de la societat. Que si són uns masclites, materialistes, inconscients, amorals… Per altra banda, al llarg d’una hora van ser capaços de passejar-se per tot l’argumentari que envolta una notícia com la construcció d’una gran superfície comercial i d’un restaurant de menjar ràpid en aquest espai de la ciutat: Llocs de feina, alimentació, salut, preus, efectes en el territori, rol de l’Ajuntament, llibertat comercial…I el més important, i potser el menys esperable de part d’un grup d’adolescents: un posicionament comprensiu i conciliador. Comprensius amb els arguments contraris als propis, conciliadors a l’hora d’advertir que calen límits. Límits al tipus de feina, a la llibertat de les empreses, en relació als efectes que es pugui tenir al territori i les persones. Joves demanant límits, quina paradoxa!

Encara que més enllà d’aquest aprenentatge que vam compartir respecte el què i el com es pot fer a l’espai públic de la nostra ciutat. Avui encara em ressona aquesta valoració clara: el més important està estretament lligat amb les relacions personals.  I no deixa de sorgir-me la pregunta conseqüent: quins serien els efectes d’un sistema productiu i social orientat a cuidar aquest aspecte fonamental? Que el límit de totes les coses fora una realitat que respectés el nostre entramat de relacions.

l’Optimista

La fàbrica de tomàquets

Collint cireres a Xile vaig descobrir l’impacte de la tecnificació i planificació industrial del cultiu de fruiters. Arbres irreconeixibles degut a podes que monstrifiquen la planta i es focalitzen en deixar únicament espai a les parts productives i que permetin una col·locació de les escales i els treballadors recol·lectors adequada. La resta no importa. Si no fora pel fruit, difícilment sabries dir de quin arbre es tracta. Així com després de la jornada, un cop descobreixes que tens les mans pintades d’un blau intens, dubtes de si tot allò que has arreplagat durant 8 hores eren cireres o…

Degut a aquella experiència, vaig escriure un petit malson en la que narrava com tota la producció agrícola havia passat a desenvolupar-se en espais aïllats de l’aire lliure i del sòl, i que passaven a controlar-se tots els aspectes de les plantes de manera minuciosa i mecànica. La meva imaginació es va quedar curta. Innocent de mi, no coneixia encara la magnitud d’aquest procés de desanaturalització de l’agricultura.

10633660_756719464365322_8869095552780172639_o

Si us voleu esgarrifar us convido a passar-vos pel documental Sobreviure a la nevera, on a més de dur a terme una detallada descripció del nostre sistema de producció i distribució d’aliments i com afecta aquest al malbaratament alimentari podreu visitar una fàbrica de tomàquets holandesa (minut 13:30). Sí, ja no és un camp tecnificat, és una fàbrica. És una nau industrial enorme, hi ha rengleres i rengleres de plantes com hi ha files a la cadena de producció. No hi ha terra, no hi han insectes, no hi ha vent, ni sol ni pluja. Extremadament higienitzat, màxima producció en un espai absolutament estèril.

Més enllà del terror estètic que suposa la estampa industrial associada a l’agricultura, un no pot evitar recordar els efectes nocius dels processos d’artificialització de la producció d’aliments: bestiar intesiu – purins, vaques boges..-, piscifactories, l’ús de agroquímics… Lluny d’això, es repeteixen les idees de sempre: més producció, més rendibilitat… clar que ningú comptabilitza els efectes sobre la salut i el medi ambient que ja hi són o que estan per venir.

Un cop més ens trobem davant un exemple dels efectes de permetre que sigui el mercat i el mer interès lucratiu qui regulin la producció de determinats béns. Sobren tomàquets al Món, l’inversió necessària per a dur a terme una producció d’aquest tipus és clarament desmesurat i comparativament superior al necessari per produir a altres països, i tot i així, la capacitat de negoci del capital holandès permet dur a terme una empresa d’aquest tipus.

Un cop més, l’absurd del mercat, un absurd que destrueix molt més del que genera.

l’Optimista

Què és una Assemblea de Barri?

Dimecres 11 de febrer, 20:30. El local de l’Associació de Veïns de l’Eixample està ple. Vora una quarantena de persones esperen l’arribada dels representants de l’Ajuntament -Regidor de barri + Hisenda- per donar el tret de sortida a aquesta fase dels pressupostos participats, la finalitat dels quals és decidir l’objecte d’inversió d’uns 50000€ al barri.

Que l’estratègia de difusió de l’Ajuntament té un impacte molt estret i limitat ho demostra la poca diversitat de públic que va assistir a l’assemblea: Dones, majors de 50 anys. Per exposar dos denominadors comuns aparents. Encara que el resultat de l’impacte de la publicitat d’aquest procés queda en un segon pla després de veure en viu i en directe el que ha suposat aquesta primera assemblea de barri.

article

L’assemblea convertida en audiència. Lluny d’esdevenir una reunió per debatre propostes, una gran part del temps va quedar enfocat als reclams de veïns i veïnes que no volien deixar passar l’oportunitat de tenir el regidor del barri a prop. Que els ciutadans intentin fiscalitzar als polítics és un acte de salut democràtica, que aquests ho facin per enèsima vegada en espais que no estan fixats per a aquesta funció i als quals s’hi aboquen perquè acumulen anys de reclamacions sense resposta, suposa tot el contrari. I el que resulta encara més preocupant, que els polítics en qüestió siguin capaços de viure amb naturalitat i quasi-condescendència el fet d’escoltar, una vegada més, determinats precs.

L’Associació de Veïns sola ante el peligro. Com si la pròpia exigència quotidiana no fora suficient, les associacions de veïns es veuen amb la necessitat de fer un esforç extra per tal d’assumir el paper protagonista que els hi confereix el procés dels pressupostos participats. I val a dir, que cal reconèixer com aquestes són capaces de donar resposta a aquesta exigència i donar forma a propostes que tinguin un sentit i un benefici comú pel barri. Per elles però, les assemblees de barri poden esdevenir autèntics paranys preparats, conscientment o no, pels dissenyadors d’aquest procés.

Sumeu una vintena de persones amb 4-5 demandes molt concretes que han anat creixent en grau d’insatisfacció pel simple fet que han estat desateses per l’Ajuntament, afegiu la proposta de l’Associació de Veïns, que en principi, i juntament amb les altres entitats registrades al barri, és qui té dret a vot. I finalment, hi afegiu uns regidors que obviant quin és l’objecte de la reunió es dediquen a apagar focs davant de cada reclam. Resultat: un espai que hauria de servir per establir un diàleg entre les diferents propostes, la ciutadania i les entitats del barri acaba convertint-se en un estira i arronsa entre el veïnat i els regidors.

Recentment ja he escrit sobre el que, personalment crec, faria de la nostra ciutat un espai més participatiu i democràtic. I les Assemblees de Barri són un bon exemple per posar èmfasi en la Cullerada 2: Atenció real a les entitats i la ciutadania. Respecte a la ciutadania que fa l’esforç d’exigir el seu dret a un carrer ben pavimentat i respecte a l’Associació de Veïns qui reglamentàriament es troba en el centre d’aquests pressupostos participats però que degut a l’estructura del procés són col·locades a la corda fluixa, exposades a les demandes del veïnat i desateses per uns regidors que es preocupen de tot menys de tenir cura d’allò que hauria de ser una Assemblea de Barri.

l’Optimista

Els que Poden no Volen

Si vols pots. Quantes vegades hem reproduït aquesta afirmació, ja sigui des de la nostra veu o rebuda de part d’un familiar, amic o conegut. Quants cops integrem un missatge que carrega sobre nosaltres un pes i una responsabilitat que, en realitat, compartim amb una proporció molt menor de la que suggereixen aquestes paraules. De fet, la majoria dels habitants d’aquest Món vol, però no pot. Vol una vida còmoda i sostenible materialment parlant i, tot i el seu esforç no ho aconsegueix. Vol un Món en pau i sense abusos de poder, però per molt que s’entesti en resistir-s’hi és abusada i agredida. 

descarga

Per altra banda, hi ha un grup exclusiu i selecte que pot i no vol, i que tot i no voler, és capaç d’influir en la manera en com entenem el Món de tal manera que són capaços d’instal·lar en la nostra persona aquesta màxima per la qual si no tenim el que necessitem, és perquè no ho volem prou.

1.- L’1% posseeix vora el 50% de la riquesa del Món. Si aquest 1% volgués, és més, si només una fracció d’aquest 1% volgués, demà s’acabaria la pobresa del Món. Poden, però no volen.

2.- 1 de cada 7 persones pateix fam al Món, 1/4 del menjar produït a l’any no arriba a la taula. Si les empreses alimentàries volguessin, la fam demà s’acabaria. Poden però no volen.

3.- 6 països exporten tres quartes parts de l’armament mundial. Si afegim que molts conflictes són fruit de disputes entre països aliens en pugna per recursos naturals. Si aquests sis països volguessin, avui seria més difícil mantenir els 22 conflictes armats que hi ha al Món. Poden però no volen.

El dia que vulguin, viurem en un Món millor.

 

 

L’orgull pel menjar

Hi ha molts criteris a través dels quals classificar o intentar descriure un poble, un col·lectiu o les persones: la manera en com es vesteixen, construeixen les seves ciutats i pobles, la manera com treballen i, òbviament, la seva relació amb el menjar i la manera de preparar-lo.

Per què va fer fallida McDonald’s? Tot i que el títol porti a enganys, dedica molt poca atenció a les característiques culinàries d’aquesta cadena de restaurants de menjar ràpid. Aquest documental és tot una declaració de l’amor que senten els Bolivians als seus productes, a les seves tradicions i a la manera en com aquestes s’entreteixeixen en un espai i una figura:el mercat i la dona.   

McDonalds

Val la pena dedicar una estona a veure aquest documental que ens condueix a través de tot allò que converteix la cuina i el menjar en motiu d’orgull pels habitants d’aquest país farcit d’estampes de contes de fades.

l’Optimista